| En la
meva vida
disposo d’un vell mitjó
en ell hi poso
tot el més bufó.
Que si un bes,
que si una rialla
o una nit apassionada;
un arc de Sant Martí,
la primera rosella,
el vol d’una oreneta
tot just recentment arribada.
El retall d’un diari.
Amb el resultant d’un cinc a cero
d’un Barça – Real Madrid.
El dolent ho tanco
en una vella capça de sabates
que guardo en un racó.
Les plorades morts
de l’àvia, la mare, la Paquita, la Nuria,
l’Agustí, en Paco, el més amic de tots.
La dels meus fills la NURIA i en BERNAT,
que ja em deixaren
emportant-se’n un troç de cor.
La traïció d’un soci,
un amor fallit
i un altre que ja va néixer ferit.
El plor d’uns nins,
sense pare ni mare,
per culpa d’un guerra
d’interessos en el seu país.
Mes tinc ben clar que faria
si la casa se m’encegués:
corrents en salvaria
la capsa de cartró
que és el que estimo més.
Kim Mititieri i García |
