“EXPEDICIÓ ALFA”

AGOST 1994

AMAZÒNIA/TITICACA/OCUCAJE

… realment ja fa uns anys que les meves Expedicions al Perú comencen just quan n’acabo una… Només acabar-la, ja penso en la propera.

L’anterior analitzo que va ser important per:

a) Les llargues entrevistes amb el meu mestre Dr. Javier Cabrera Darquea.

b) retrobament amb els amics de Madrid, Vicente i Jesús, i conèixer al jove peruà, Roy Pisculich. Tots ells membres d’una joventut que ens assegura un món futur millor.

c) La recerca i trobada d’una pedra gravada en un estrat geològic. De fet en van ser dues, però la primera que vaig trobar ja estava barrejada entre altres pedres que gratàvem a cops de pala. La segona ja no va ser així. Estava en una tercera capa geològica i puc assegurar al 100% que vaig ser el primer ésser humà de la nostra civilització (?) en veure-la i tocar-la.

…/…/… Hi hauria tant per escriure d’aquest tema …/…/…

Passen els mesos i el convilatà Lluís Coma em comunica que si organitzo una nova Expedició al Perú a ell i al Dr. Javier Peligro els faria molta il•lusió apuntar-s’hi. Li contesto que ja en parlarem…

De la propera Expedició també en parlo amb l’amic Andreas Faber-Kaiser. Seria fantàstic que pogués venir el seu fill Sergi, doncs recorda que la pneumònia que va tenir l’estiu passat el va privar d’anar a un viatge d’estudiants als EE.UU.


INFORME

“El Dr. Javier Cabrera Darquea i les Pedres Gravades d’ICA”

Gràcies a un regal ocasional va anar a para al 1966 a les seves mans la primera pedra. La va investigar i es va sorprendre en comprovar que aquell meravellós peix, que hi havia gravat en la pedra, feia més de 50 milions d’anys que havia desaparegut.

Va comprar més pedres gravades i les va investigar, les va col•leccionar i va crear un museu de més de 14.000 pedres.

El 1976 va escriure el llibre El mensaje de las piedras grabadas de ICA.

Es va convertir en una persona coneguda i visitada per gent de tot el món. El missatge que va desxifrà, relatiu al camp d’energia electromagnètica, va interessar tant físics del bloc est com de l’oest. El Dr. Cabrera va oferir els seus coneixements a ambdós blocs.

Amb les seves teories antirebuig, en transplantaments, dos doctors van ser nominats pel premi Nobel de Medicina. Ell no es va immutar.

El Dr. Javier Cabrera va dir: “El saber no es mío, el saber pertenece a la humanidad”.


1994

Gener – En Lluís Coma i el Dr. Javier Peligro proposen acompanyar-me al Perú.

Febrer – Es fa un sopar a casa d’en Lluís i queda assegurat que hi haurà Expedició al Perú aquest estiu. El Lluís insisteix en que té molt d’interès en conèixer l’Amazònia i si pogués ser algun xaman perquè li interessa molt tot el tema dels al•lucinògens.

Març – “L’Andreas és mort”, em diu per telèfon l’amic Lluís Botinas. Estem a 14 de març, a pocs jorns d’una nova primavera de la que l’amic Andreas Faber-Kaiser no en gaudirà amb el seu cos humà… encara que el seu esperit en gaudirà en essència… Esperit, que tinc per segur, ha emprès el vol per sobre de turons i muntanyes… No, encara, no ha deixat aquest espai còsmic… El seu esperit vol connectar amb l’indi-déu NONKUI, ja que vol que el faci de guia per la “Cueva de lo Tayos”… Amb l’esperit de l’hongarès MORICZ, per demanar-li permís per visitar els seus túnels equatorians de MORONA-SANTIAGO… O vol retrobar-se amb el seu amic Ramon d’Igualada, desaparegut misteriosament… Estarà en poblats submergits de POHNPEI, en aigües de la MICRONÈSIA… o en ciutats soterrades de l’HIMALAIA… Tinc la seguretat que l’Andreas em guiarà amb les seves passes per les calentes sorres dels deserts del PERÚ en la meva recerca de les PEDRES GRAVADES D’ICA… Igual que ajudarà a qui li ho demani, doncs és el que ha fet durant aquests 50 anys terrenals el seu noble esperit.
Aleluya! Sóm feliços per l’amic ANDREAS.
ELL JA ÉS LLIURE.

En Lluís Coma i jo viatgem junts en cotxe a Colònia per la Fira de Ferreteria. Això ens permet parlar molt de l’Expedició.

Abril – Contacto amb l’amiga Estela (peruana i professional del tema de viatges) per demanar uns bitllets d’avió transatlàntics barats.

Maig – L’amic Javier Peligro em comunica la possibilitat de que no ens acompanyi. La seva dona espera una criatura i vol estar al seu costat. No es concreta res. Parlem del tema econòmic i li prometo que procuraré que les 500.000 pessetes de pressupost per cap tornin a ser les inicials de 350.000 pessetes.

A primers de mes he enviat a l’amic Roberto Costa, a Mallorca, un conjunt de llibres sobre temes del Perú i els Inques perquè a la Illa no se’n troben gaires.

Estic preocupat perquè l’Estela no em concreta els bitllets d’avió. Això em priva de fer concrets de l’Expedició. No sé ni el dia d’anada ni el de tornada. Aquest és “l’impost” que s’ha de pagar per aconseguir bitllets a preus de “charter”

24 de maig del 1994

“...Salida: 9 de agosto. Retorno: 31 de agosto. Viajareis con Iberia a precio de “charter”. Ida y vuelta: 150.000 ptas.”

Aquesta és la lletra... la música és de la dels “Niños de San Ildefonso” que canten els números de la rifa de Nadal.

Un any més, l’amiga Estela (quants en van?) em sol•luciona el tema dels bitllets a un preu molt raonable.

Estic pensant si realment comença avui l’Expedició... Però no. Va començar quan vaig acabar l’Expedició de la primavera de 1993. Avui només he concretat unes dades d’anada i tornada.

25 de maig del 1994

Estic a Mallorca per feina i m’afanyo a dinar per poder tenir una llarga sobretaula i poder planificar les etapes de l’Expedició. Les etapes queden així:

CAMÍ DE L’INCA
* Lima/Cuzco/Machu Pichu/Lima.

AMAZÒNIA
* Lima/Iquitos (indis “guayas”)/Lima.

LLAC TITICACA
* Lima/Puno (Titicaca, illes)/Lima.

GLIPTOLITES DE ICA
* Lima/Ica/Nazca/Desert Ocucaje/Ica/Lima.


Aquestes seran, doncs, les quatre fases de l’Expedició Alfa-94.
Per què “Expedició Alfa”?

Doncs en record del reconegut programa de ràdio de l’amic Andreas Faber-Kaiser que durant sis anys cada diumenge a la nit de les 24h. a les 2h. ens aplegava a 60.000 oients amb el seu enyorat programa “Sintonia Alfa”.

28 de maig del 1994

Estem amb la Rosada al Congrés-Homenatge a l’amic Andreas. Allà saludo als seus fills Mònica i Sergi, amb ell parlo un moment sobre l’Expedició d’enguany, de la qual ell en serà membre.

Del programa del congrès d’avui trobo molt interessant “Sorpresa en la Gran Piràmide”, un tema desenvolupat pel Sr. Manuel Delgado. Ell acaba per preguntar-se: ¿Quién construyó la Gran Piramide? Resposta obvia (penso jo): La humanitat gliptolítica!

“El Enigma Gasparetto”. Un pintor espiritista que pinta seguint les instruccions dels esperits de Dalí, Picasso, Rubens... (per mi, pura anècdota). Presenta el tema el Dr. Jiménez del Oso, que en el primer numero de la revista “Mas Allá”, escriu un reportatge sobre el desert d’Ocucaje... “desierto en el que no entra nadie” ... escriu ell i publica una foto d’un esquelet fossilitzat que el presenta com un possible home d’una anterior humanitat. Aquest esquelet jo ja l’havia fotografiat sis anys abans, “Pre-Expedició Humanitat, 1984”, i per tenir referència de les seves mides, vaig col•locar una moneda d’una pesseta entre les seves vertebres lumbars. La moneda la vaig deixar com a constància de que algú havia estat allà. Intervinc en un col•loqui i en to distès li demano que em torni la pesseta que va trobar a l’esquelet fòssil de l’home gliptolític del desert de Ocucaje. “Lo lamento – diu ell – no recogí la peseta”.

J.J. Benítez presentava el tema “OVNI, sigue el fraude militar”. La xerrada està molt ben documentada, tot i que jo no estic molt interessat en el tema.

Grupo AZTLAN “Nuestro lugar en el cosmos”. Segur que hi ha molts camins per arribar a les mateixes conclusions. Coincideixo em quasi tot el que exposen. L’escala amb set replans i set graons que van de replà a replà és gairebé una interpretació bíblica, de la nostre evolució espiritual.

29 de maig del 1994

Novament el soterrani de l’Hotel Plaza on m’hi esperen deu hores més de xerrades. El meu estat psíquic està alterat. La meva claustrofòbia em trastorna. A més en aquest lloc hi ha moltes males vibracions, doncs aquest hotel està construït en un terreny que durant mes de 40 anys hi havia un quarter de policia, “els grisos” i en aquest soterrani s’havia torturat a centenars de persones.

Javier Sierra. “El Gran Misterio de los Túneles Americanos” ¡De Incas, NADA, Javier!

Interessant la teoria del Vicente Paris sobre el túnel de Coricancha (Templo del Sol), avui Església de Sto. Domingo de Cuzco a la Chicana Grande.

Salvador Freixedo. “Faber-Kaiser: escritor maldito”. Crec que el millor de tot el Congrés.

30 de maig del 1994

El Dr. Javier Peligro diu que no vindrà. En David Berenguer diu que les dates de l’Expedició (del 9 al 31 d’agost) li van perfectes.

2 de juny del 1994

Estic tot el matí a Terrassa on m’estan instal•lant un telèfon mòbil al cotxe. He d’esperar unes 4 hores que aprofito per treballar en l’organització de l’Expedició.

Teòricament he distribuït les 4 fases de l’Expedició en els 21 dies de vacances, però reconec que tot plegat és molt “teòric”. Hem de tornar a mirar tot el tema dels bitllets amb l’Estela i seguir pensant que Sud-america és Sud-america.

Si ens queden uns dies en “blanc” per possibles ajusts d’horaris i dates, haurem de sacrificar El Camí de l’Inca. A les hores, faríem la visita al Machu-Pichu. Faríem un dia de visita a Cuzco, a l’endemà aniríem en tren fins el Machu-Pichu i retornaríem, el matí de la tercera jornada. Aquesta segona planificació ens permet uns dies per “gestions operatives” i possibles problemes amb vols interiors.

6 de juny del 1994

Avui és el primer dilluns de mes. Ens hem reunit per primera vegada “Els Amics de les Pedres de Ica” al local del Grup Espiritual Bahai, davant de C.O.B.R.A..

La reunió ha estat molt interessant perquè hem posat les bases del que serà una trobada d’admiradors del malaurat Andreas Faber-Kaiser. Una trobada que es farà, segurament, al Montseny. A la mateixa reunió (on hi ha unes 30 persones) anuncio oficialment l’Expedició Alfa 94”
Quedem, també, en que farem una reunió ESPECIAL a Gelida el proper dissabte dia 11 de juny per gaudir de les 100 pedres de Ica que tinc en el meu museu.

11 de juny del 1994

Som 22 persones gaudint d’una tarda i nit a Gelida. Tot ha anat molt bé i crec que ha estat molt interessant per tothom el museu d’arqueologia precolombina i les mes de 100 pedres Gravades d’Ica.

12 de juny de 1994

És diumenge i aprofito per seguir organitzant l’Expedició. Em concentro en el tema d’equip personal i material de campament.

19 de juny de 1994

Aquest diumenge fem una reunió tots els components de l’Expedició. Roberto Costa ha viatjat de Mallorca a Gelida. En Sergi Faber no ha pogut venir. Dono a cada component un dossier bastant complet de l’Expedició.

Comentem, també, la que serà roba oficial de l’Expedició. En Lluís Coma ens dóna bones raons per millorar les peces de vestir i aconseguir-les a bon preu. Fem una extensa llista de material que anirem a comprar a Andorra la segona setmana de juliol.

Es confirma que l’amic Valentí Cobes vindrà a l’Expedició durant la Fase Machu-Pichu.
Continuem la reunió per la tarda. Ens centrem més en el tema econòmic. Sembla que els números ronden les 400.000 ptes.
En Lluís Coma anuncia que té una nova entrevista amb el seu cardiòleg perquè li doni definitiu vist-i-plau per fer el viatge. Tindrà els resultats definitius en menys de 15 dies.

27 de juny de 1994

Palma de Mallorca. El meu amic, l’Antoni Borrull, em diu que la seva esposa Margarida té molt d’interès en afegir-se a l’Expedició. Arribem a una solució encertada: si ell l’acompanya, que vinguin els DOS. Per mi és una immensa alegria poder estar amb el Toni vivint les mateixes il•lusions durant gairebé un mes. Sé segur que el seu pare i gran amic meu Antoni, des de un altra dimensió, m’ha fet un somriure d’aprovació i agraïment: “sempre penso en tu, Antonio”

Comunico per telèfon a l’amic Roberto Costa aquesta important noticia i li prego que em faci una fotocòpia de tots els documents que li vaig donar de l’Expedició perquè els Borrull tinguin la documentació.

29 de juny del 1994

A “Casa Pedro” de Gènova, ens reunim la Marga, el Toni Borrull i jo. Estem molt còmodes a la terrassa del restaurant, on comentem, abastament, cada document de l’Expedició que ha fotocopiat en Roberto.
Fem una llarga llista de coses que els he de comprar a Andorra la propera setmana. Acabem la reunió molt eufòrics.

3 de juliol de 1994

Agrupo en una mateixa llista tot el que he de comprar demà a Andorra. És una llista molt extensa. Espero tenir sort i trobar-ho tot. I espero tenir sort també en trobar totes les talles de les peces de vestir.

4 / 5 de juliol de 1994

Durant dos dies he compaginat, a Andorra, la meva feina amb les compres de la llarga llista de material per a l’Expedició Alfa 94. Ho he aconseguit tot!!... Però hauré de tornar a Andorra la propera setmana per recollir els Karhu, perquè ha estat impossible aconseguir totes les talles. Estic content dels preus i descomptes aconseguits.

6 de juliol del 1994

L’Estela s’equivoca i em dóna un ensurt de mort.

- “No tengo nada cerrado, aún, Joaquin”.

M’ho explica per telèfon i em quedo “blanc” S’ha equivocat i com a conseqüència del seu error té un ampli dossier de documents “correctament” cancel•lats (referents a vols interiors com Lima/Iquitos/Iquitos/Lima. Com Lima/Juliaca/Juliaca/Cuzco o com Cuzco/Lima...) Uff!! quin “cangueli” que m’ha fet passar...

7 de juliol de 1994

L’Estela em canta “La Dolorosa”, tenim que pagar-li:
Ptas. Dòlars U.S.A.
1 – Marga 192.160 + 796,50
2 – Toni 192.160 + 796,50
3 – Roberto 262.160 + 796,50
4 – David 192.160 + 796,50
5 – Sergi 47.160 + 796,50
6 – Valentí 172.621 + 168,00
7 – Kim 264.745 + 639,50

He de felicitar l’Estela per la idea de pagar els serveis del Perú el 90% en dòlars i al Perú. Aquesta operació fa que ens estalviem 15.000 ptes., per cap, de l’IVA espanyol.

8/9/10 de juliol del 1994

Telefono als expedicionaris per comunicar-los que han de transferir els diners al compte corrent de l’Estela, abans del dia 14.

Avui diumenge ve a prendre cafè l’amic Lluís Coma i em comunica que el metge no aprova que vagi a l’Expedició. Ell, naturalment, seguirà les seves indicacions.

L’Expedició perd un bon element perquè en Lluís és una persona molt rica en experiències, la qual cosa trobarem a faltar. En Lluís promet cuidar-se molt i preparar-se físicament per venir a l’Expedició 95 ... si Déu vol.


15 de juliol de 1994

Estem acabant aquesta setmana, molt prolífica en trucades entre els expedicionaris i especialment amb l’Estela. Quina gran professional i amiga és aquesta dona!!. Gràcies per tot el gran interès que poses en ajudar a que marxi bé l’Expedició, Estela!

Demà, dissabte, he de tornar a Andorra a recollir els Karhu i cinc sacs de dormir. Espero tenir un bon viatge i no tenir entrebancs a la duana.

16 de juliol de 1994

La pallissa de tornar a Andorra me l’agafo amb calma. Esmorzo al restaurant “Cal Matias”, del poblet de Coll de Nargó, i faig contacte humà amb el seu propietari Sr. Josep.

Entro a Andorra, vaig a cobrar una factura del meu negoci DEC – Mititieri i recullo la resta de material que quedava pendent. Els establiments Robert no m’accepten la tarja VISA i he de pagar 91.000 ptes. en efectiu! Sort que tot el que jo havia cobrat també era en metàl•lic!.

Cap problema a la duana i arribo a Gelida a la tarda. Ah! el dinar el torno a fer a “Cal Matias” ... gairebé pensió completa...

18/19/21/23 de juliol de 1994

Contactes telefònics amb els expedicionaris, en especial amb els amics de Mallorca.

Torno als Encants de la Plaça de les Glòries, buscant el meu amic Antonio Ortega... però no hi és tampoc el seu soci Josep. Investigo i pel que em diuen sembla que va marxar fa uns 2 o 3 mesos al Perú amb la seva dona i fills. Això em tranquil•litza una mica... ja que la noticia no està confirmada i es debilita la tesi de que pugui estar engarjolat per haver comprat arqueologia de contraban del Perú.

Busco “petates” militars usats barats. Trobo una paradeta que es dedica als articles militars on només en tenen un. El compro. Me n’ofereixen de nous a 3.000 ptes.

24 de juliol de 1994

Avui és el diumenge en que havíem quedat de trobar-nos un grup d’amics al Parc Natural del Montseny. A Coll Fornic ens trobem la Rosada, jo, en Valentí, en Josep i en Joan de Balenyà i en Jordi del poble del Montseny.

Fem una excursió per buscar l’arbre de l’Andreas Faber-Kaiser... i si pot ser una font i tot.

La pujada és dura i el sol intens. Però val la pena. A l’altre vessant de la muntanya que hem pujat hi ha una fageda encisadora i dues fonts perdudes.

Escollir un arbre perquè l’apadrini l’Andreas és fàcil. Demanar permís el propietari per arreglar la font i buscar l’aigua perduda, ja no tant. El Josep coneix al propietari de tota aquest part de muntanya. Viu a Viladrau i farà gestions per aconseguir-ho... Que Déu l’ajudi i faci que tinguem sort!

Han estat tres hores llargues d’excursió a ple sol i estic una mica “tocat” de la meva cama esquerra.
En Valentí ens convida a una paella a casa seva i passem el diumenge “mandrejant” pels seus sofàs.

26 de juliol de 1994

Viatjo a Mallorca amb part del material que vaig comprar pels amics de “Ses Illes”, la Marga, en Toni i en Roberto. Ja he parlat personalment amb en Toni i amb en Roberto. M’han encomanat els seus nervis i ganes de marxar ara mateix... i encara falten 12 dies!!.

Per estalviar, la reunió d’avui la fem al meu apartament del hotel “Sol Bosque”. El menú consisteix en assortiment de truites, pa, vi, cervesa i ...sorpresa: Trempó Mallorquí.

Els comunico que penso donar-los un petit regal en el moment de fer el vol intercontinental, uns taps per les oïdes i un llibre.

També parlem de PENURIES (físiques, no psíquiques). Es veu que l’amiga de la Marga, l’Antònia, li ha tirat les cartes del Tarot i li ha anunciat que tindrà PENÚRIES.

27/28 de juliol del 1994

Feina i contactes per a l’Expedició. Ahir va començar a fer-me mal la cama esquerra, bastant fort. Avui encara me’n fa més... Em preocupa...

El bon amic Roberto em porta 3 bidons de plàstic buits per a l’Expedició a l’aeroport.

29 de juliol del 1994

Segueixo lligant detalls de l’Expedició. Els bidons del Roberto continuen fent olor de clor. Els he rentat varies vegades. La firma Guarro em regala un bidó blau... QUE NO FA OLOR!. És en aquest bidó on posarem les coses més delicades de menjar.

30 de juliol del 1994

El mal a la cama esquerra segueix. Em donen l’adreça d’un homeòpata, el Dr. Nin. Hi vaig i em fa un tractament que m’ha deixat els malucs garrotats i un dolor molt més intens que no pas abans. Quina mala sort!!

Truco al David perquè vingui demà diumenge per ajudar-me a preparar l’embalatge del material de l’Expedició. Diu que d’acord.

Per la tarda anem a comprar els articles per a l’Expedició amb la Rosada. Amb aquesta última tanda de compres, ja tindré tot el material.

Quin “fato”!!. Ja hi cabrà, tot, en tres bidons?. “Qui lo sà!”.

Preparo, també, la farmaciola en la que hi ha tot el què detallo a continuació

FARMACIOLA “ALFA 94”

1 tub 30 gr. Ruscus Llorens (antihemorrodial).
1 tub 60 gr. Fastum Gel (antidolor muscular).
12 càpsules Clamoxyl 500 mg. (infeccions).
20 pastilles Edemos 250 mg. (insuficiència cardíaca).
5 ampolles Nolotil 5 ml. (antidolor, febre).
50 càpsules Ultra-Levura (antidiarreic).
1 ampolleta Visadrón 10 ml. (col•liri).
40 pastilles Calmante Vitaminado.
1 tub Alergical crema (picades doloroses).
16 pastilles Sulfintestín Neomicina (diarrees fortes).
10 ampolles Cristalmina (Mercromina desinfectant).
1 rotlle bena 10 x 10.
1 rotlle bena 5 x 5.
2 rotlles bena 5 x 7.
1 rotlle esparadrap 5 x 1,5.
1 rotlle esparadrap 5 x 5.
1 llapis After Bite (conta picades).
24 pastilles Adalat Oros 30 (pressió Kim).
24 pastilles Acuprel (pressió Kim).
5 gasses engreixades 8,5 x 10 Linitul (cremades)
1 cutter d’Or 45 kilats (bisturí).

Déu faci que aquesta farmaciola no s’hagi ni d’obrir!!

6 d’agost del 1994

Em fa moltíssima mandra anar a Barcelona. A més de la calor enganxosa, és divendres i el trànsit estarà infernal. Però s’han d’anar a recollir els bitllets i passaports a casa de l’Estela, així que, endavant!!.

Unes hores més tard, torno a Gelida sa i estalvi. Demà diumenge es tancarà l’Expedició.


7 d’agost del 1994

És diumenge. He anat a buscar el David a Martorell. Ens passem tot el dia embalant el material e els queviures de l’Expedició.
Tres bidons: a, b, c (queviures).
Quatre embalums: d, e, f, g.
Total pes brut: 117 kg
Núm. d’embalums: 7 + 6 motxilles + 1 bossa= 14.

El marit de l’Eva, en Ramon Font, col•labora amb nosaltres. Gràcies. Acabem la feina quan es fa de nit. Demà faré les meves motxilles i haurà arribat “l’hora zero”.

8 d’agost del 1994

Les motxilles (la gran i la petita Karhu), més la bossa gran ja estan a punt. Pesen un ou!. Quan veig el bidons i tot el “fato” em preocupa com controlarem tota aquesta càrrega a la caixa del Toyota model HILUX.

Busco xarxa per la nau i tinc sort de trobar-la. Però la xarxa no està acabada. Una vegada més és la Rosada la que em soluciona el problema: acaba la xarxa i la remata cosint el perímetre amb una corda de nylon de 12 mm. Acabem de nit.

9 d’agost del 1994

Visca!. En Valentí anirà a buscar els tres companys de Mallorca i els portarà a casa. Aquí refarem les motxilles (perquè tinc la seva roba estampada amb els anagrames, aquí a Gelida) i repartirem la resta de lliteres.

Un cop fet tot això obrim unes ampolles de cava (foto nº2) i entre “ulleretes”, de pasta de full, encara calentes, fem brindis per l’èxit de l’Expedició. Aquest brindis el fem el Sergi, en Miquel (un gran amic seu), en Valentí, la Margarida, en Toni Borrull, en Roberto, en David, el seu pare i la seva mare, la Rosada, la iaia, en Gerard, l’Anna i jo. Som 14 persones, més les gosses, Nina i Gala. Comencen a marxar cotxes carregats cap a l’aeroport. En Miquel i en Sergi amb els tres bidons. Abans han marxat en Ramon i l’Eva amb 4 paquets més. Al Ford Mondeo d’en Valentí hi van els mallorquins i les seves motxilles. Al cotxe de l’Àngel, el meu equipatge.
Quan arribem a l’aeroport Muntades tinc una trobada amb en Lluís Botines Esperem el vol que ve de Ginebra, on arriba el Sr. Matute, accionista i director de Distrifarma, societat arrelada al Principat de Liechtenstein, que fabrica els productes de farmàcia del Dr. Beljanski.

La reunió improvisada al mateix aeroport és cordial i posa els fonaments (espero) per assolir bons resultats tant per Distrifarma com per la nostra depauperada, Centre Oncològic, Biològic, de la Recerca Aplicada, C.O.B.R.A.

Abans de les 21h. ja estic amb la resta de companys a “Sortides Nacionals – Pont Aeri”. Facturem tot l’equipatge directament a Lima A la cafeteria mengem un entrepà, bevem cervesa i prenem cafès... i ja hem sopat!!.

Minuts abans de la mitjanit, hem arribat a Madrid on tenim l’agradable sorpresa de conèixer una parella d’amics del Roberto, que ens estaven esperant. Les tres hores d’espera per embarcar en el vol de Sto. Domingo/Lima se’ns fan curtes.

Ja hem embarcat. Recordo que m’han tocat veïns de tota mena: agradables, capellans, monges, negretes, mulates... Però avui he assolit el màxim nivell de les desgràcies: m’ha tocat la vella més esperpèntica i ronya del món!! En pocs minuts ja m’ha dit dues vegades que no sigui mal educat i que no la toqui; que l’avió no és tot per a mi. Deu tenir por que la deixi prenyada!!.

10 d’agost de 1994

Ara són les 5:30 de la matinada. Hem fet un refrigeri. Estem a uns 30/40 minuts de les illes Açores. Intento dormir una estona més una altra estona més... de manera que es fan les 10h. A les 11:30h. aterrarem a Sto. Domingo. Ara ens donaran l’esmorzar.

A les 6h., ja amb hora americana, hem aterrat a Sto. Domingo. Tenim gairebé un hora per passejar per l’aeroport i preguntar preus a les “Duty-Free Shop”. Però tot és car!!!.
Seguim volant 4 h. més. Projecten “Como agua para chocolate”, una pel•lícula d’autor, intimista, costumista.. i mot bona!!.
Ens tornem a servir un altre refrigeri. I en van... 3 o 4.

I per fi: L I M A !!
Quina sort més gran tindríem si entre els taxistes de l’aeroport hi hagués l’amic Ciro. Demano permís a la policia per sortir a buscar-ho i... Al•leluia, el trobo!.

Un forta i sincera abraçada i breument li faig cinc cèntims de la nostra Expedició. Li comento que espero que ell es faci càrrec de la logística del transport de Lima. Diu amb entusiasme que si.

L’altre alegria gran és que la policia d’aduanes no posa cap entrebanc als nostres 14 paquets, motxilles, bidons, etc. No ens fan obrir res i ens fan passar per la porta “Verde”.

Carreguem tot el material en dos vehicles i anem cap el que serà el “centre neuràlgic” de l’Expedició: l’Hostal La Castellana. A la recepció hi ha de torn l’Orlando, que mostra la seva alegria al veure aquest grup de gent tan guapa que conforma l’Expedició.

En repartirem en tres habitacions dobles: la 2, la 16 i la 17, i després anem a fer una passejada i el primer àpat sud-americà. A la mateixa cantonada del carrer de l’Hostal, al carrer Grimaldo del Solar, fem el primer canvi de moneda: 100$ son 223 sols nous. Posem un fons comú de 100$ per cap i votem democràticament que la Marga sigui la “caixera oficial” de l’Expedició.

Hem anat a dinar al restaurant criollo La Alameda, prop de la Plaza del Óvalo, al centre de Miraflores. El propietari, un home de món, ens fa els honors de benvinguda. El seu restaurant és de construcció senzilla. Té 4 sales petites, de 6 taules com a màxim cada una, a més d’un tendal, gairebé tancat, a fora, a la vorera.

Escollim la primera sala del restaurant. Davant tenim un mostrador de vidre on s’exposen alguns plats cuinats. Ens apropen al mostrador i el propietari ens explica les seves característiques gastronòmiques. Ens ven també les seves “Especialidades criollas”, que li donem carta blanca.


- “Mire Vd., tráiganos todo lo que Vd. quiera” (F. Nº3) – (que ve a ser com la famosa frase cinematogràfica “siga a ese coche”).
Primer ens serveix:
PALPA RELLENA. Alvocat amb peix fresc i ceba.
ROCOTO. Una fruita farcida de porc. Pica tant que et queden els llavis inflats!!
PAPA A LA GUANCAÍNA. Patates amb salsa de formatge, galetes, maní, ají, ceba...
PAPA CHIQUITA RELLENA. Chiquita perquè té les mides d’un melonet. A dins hi ha carn picada. Bò, molt bò.
XOCOPA. Amb salsa color marró clar i gust com de picada d’avellana.
CAUSA. Pastís amb pisos de carn de pollastre, tonyina, verdura, patata. Bo, molt bo.
Després ens porta:
CAU-CAU. Tripa molt petita amb patates molt petites i amb un suquet molt ben fet. Més que bo.
CARAPULCRA. Patates a talls petits amb porc i salsa molt picant. Bo, sense més.
SANGRECITA. Sang d’au, fregida. Bo de veritat.
TACU TACU. Pastís de verdures acompanyat de “frijoles” i pastís d’arròs.
AJÍ DE GALLINA. Gallina feta a trossets amb salsa. Especialment bo.
SECO DE RES. Carn de bou rostida acompanyada de “frijoles” i blat de moro.

Per beure, 6 cerveses Pilsen Cristal. Tot plegat per 5.280 ptes. (880 ptes. per cap).

Un passeig per pair-ho tot i... una becaina d’una hora i mitja. Hem de respectar el canvi d’hemisferi i el famós Jet lag!.

Un cop feta la becaina, tornem a caminar pels carrers i places de Miraflores per convergir sempre al mateix lloc: la Plaza del Óvalo.

Decidim anar de nou al restaurant Alameda per provar les sopes. Però merda!, està tancat. No obren a la nit.

Els porto al carrer de les pizzeries on n’hi ha una a tocar de l’altre, a dreta i esquerra.

Recordo que l’any passat vaig menjar al Restaurant Pizzoton amb el germà d’en Salva Diago, en Marcel i la seva promesa Zaira. És millor el pà amb herbes i all que la pròpia pizza. Cerveses i una porció de pizza... I paguem el mateix que pel banquet del migdia.

I xino, xano, cap a dormir.

11 d’agost del 1994

Tots dormim entre 8 i 9 hores de tirada excepte en Toni que en dorm 6 d’hores... bé, perquè ell dorm amb la Marga...

Ahir ja vam concretar amb el Ciro tot el pla de moviments, per tant, a les 9:00 h. en punt ens ve a recollir amb el minibus del seu germà i un xofer que es diu Polo.

Avui el dedicarem a conèixer Lima i la seva història (esglésies, convents i museus). Ens porten per diferents barris costaners que són en realitat els municipis de Chorrillos, Barranco (el dels bohemis, on hi ha una ex-casa de Mario Vargas Llosa el “bocamoll”) i la instal•lació hotelera de El Salto del Fraile, de la qual ens explica la serva llegenda.

Anem a la Iglesia de los Dominicos, on demanem els serveis d’una guia. Ens explica els dos primers miracles que va fer el monjo dominicà Martín de Porres (Fray Escoba) que li van valer la santificació, per part del Papa Joan XXIII. Abans ja havien santificat l’humil porter del convent, l’extremeny Fray Juan Mecias. I no oblidem la primera santa de tota Amèrica: Sta. Rosa de Lima, que també està enterrada al mateix convent.

Ja havíem visitat la Catedral i quan sortíem de l’església dels Franciscanos (construïda sobre murs gliptolítics pagans), en Sergi diu:

- “Ja està bé d’esglésies i convents, ara anem a alguna taverna a pecar”.
Li fem cas i anem a la, possiblement millor taverna de Lima, “Antigua Taberna Queirolo”. Allà col•loquem entre pit i espatlla dues ampolles de vi i unes tapes, per matar la gana.

El museo Arqueológico, que està només a 50 m., és tancat, per reunió del personal tècnic.

Hem d’anar a l’altra punta de la ciutat per visitar el Museo del Oro.

Però quan passem per davant del Museo Histórico de la Nación, veiem que hi ha una exposició extraordinària del jaciment arqueològic de Sican, el més important d’Amèrica i del món, conjuntament amb el de Tutankhamon. Val la pena veure-la.

També visitem el Museo del imperio Inca. Aquest fa pena. Quatre peces d’arqueologia de tercera! On són les peces importants?: doncs als Museus d’Europa i, especialment, als nord-americans. I també, és clar, a casa dels mateixos arqueòlegs que tenen les seves “col•leccions particulars”.

El mini-bus de l’equip Ciro-Polo ens deixa a Solmantur, on en David i jo paguem la nostra part amb la Visa. L’amiga Alícia té ja tots els “boletos” preparats, pels diferents viatges i per l’Hotel San Agustin Plaza de Cuzco. Li donem els bitllets d’Iberia perquè els “xequegi”.

Anem a la recerca de la cantimplora de la Marga i en Toni. Una recerca que és tot un show! Avui és el segon dia que visitem botigues d’esports i no en tenen en cap. Ens separem, precisament per aquest tema. Punt de reunió: telèfons. Hi arribem en Toni, en David i jo. La Marga, en Roberto i en Sergi ens fan esperar molta estona. La cruïlla de telèfons és un indret amb molt de trànsit de vehicles. En David agafa una “trompa” de diòxid de carboni que se n’ha d’anar a La Castellana a dormir.

La resta del grup anem a l’oficina Avis, de Miraflores, per signar el contracte de lloguer del Toyota Hi-Lux.

Passem per tot el carrer de les pizzeries buscant un restaurant on cuinin sopes. No en veiem cap. En el més gran li pregunto al maître on podem menjar una “sopa criolla” i em diu que la millor de Lima la fa el seu germà, el chef del restaurant suís de la Plaza del Óvalo. Es diu González.

- “ Por favor, transmítale saludos del Capitán González, que soy yo”.

És un restaurant de moda i alta categoria. Està plè. En Sergi diu:

-“Aquí no hi entro... ens fotaran els calers!”.
-“Si – diu en Roberto”.

Jo he vist una taula i faig veure que no sento res.

Ve el maître i li encarreguem 5 sopas criollas. Per beure, aigua. Demano saludar al chef, que surt una mica inquiet fins el mostrador de plats.

- “Saludos del Capitán González, que nos ha informado que Vd. hace las mejores sopas criollas de Lima”.

- “Gracias , señor”.

I quan ja ens hem cruspit gairebé tota la gran safata d’assortiment de pa calentó amb manteguetes variades, arriben uns grans bols amb la desitjada Sopa Criolla. Crema, fumeja i pica tot el que ha de picar. Gairebé 15 minuts de delícia gastronòmica. A més del caldo, fideus de cabell d’Àngel, alguna verdura, carn de vedella a taquets i rocoto. La presentació és amb un triangle de pa fregit, surant. Bé per Capità González i millor el chef González!!. Això és un sopa de 10 punts!!. El preu.... en consonància amb la qualitat.

12 d’agost del 1994

A les 4:30 h. en David (que ja es troba bé) i jo, ja estem preparant la motxilla per l’incursió a la selva amazònica. Decidim emportar-nos només una motxilla entre els dos, a més de les petites Karhu.

A les 5:30h. en punt ja ens ve a buscar el minibus Ciro-Polo.

La Compañía Aérea Faucette és amb la qual farem tots els vols peruans. L’avió s’enlaira puntual a les 8:10 h. Fem escala, al cap d’una hora de enlairament, a Pucalpa, però no baixem de l’avió. La noia que seia al costa de la finestra deixa el seu seient al David. Ell guanya una finestra i jo un xicota. Es diu Lily, treballa per al Centro Amazónico, una organització no governamental. Va a l’Amazònia a donar un curs de 10 dies sobre Drets Humans a una colònia agrícola d’indis quechuas.

Fa uns mesos en va fer un pels indis yaguas. M’explica que aquests indis s’han modernitzat ràpidament i estan perdent els seus costums ancestrals. Ells el que fa és, precisament, convèncer-los de que no els perdin. Bé per la Lily!

Aterrem a Iquitos. Vol ser un aeroport modern. Una fauna de tour-operators ens volen vendre de tot: hotel, visites ràpides a l’Amazones, tours...

Solmantours. El hi explico. Per fi un indi baixet se m’acosta i em diu:

- “Soy su guía para estos días. Por favor, relacióneme todos los nombres, edad y números de pasaporte”.

Darrera el mateix cupó detallo la informació que em demana. El guia es diu Adonai.

El bus de la Tour-operator Explorama travessa pràcticament tot Iquitos àdhuc el mercat de Belén. I arribem a l’embarcador.

Dalt hi ha un cobert per tancar el bus. Un altell diminut com a despatx i unes escales de fusta que baixen fins a nivell del riu Amazones. Allà ens espera una barca coberta d’uns 15 m. d’eslora amb un flamant motor Johnson de 65 cv. que ens porta pels rius Amazones i Napo. A la mateixa barca entren uns gringos amb maletes!!. Joder quina merda d’Expedició Amazònica.

- “No estos señores se quedan en Indiana, a dos horas de navegación” ens diu l’Adonai.

Tal com van vestits i amb les maletes, fan cara d’anar a un complex, segurament modern, amb llum elèctrica i tot...

Nosaltres continuem 1:45 h. més, riu avall, fins el Albergue Ianamono (Mono Negro). Fen un transbord de la barca gran a una canoa. Ens endinsem per un rierol que no té més de 3 m. d’ample. L’han dragat per poder navegar fins unes 3 milles amunt, on hi ha un embarcador rústec. Dalt hi ha les cabanes.

És un complex construït amb molta intel•ligència i amb mentalitat ecològica. Tot fusta i sostres de fulles de palma Irapai. Els camins són de taulons gruixuts de fusta, per evitar que t’enfanguis.

Hi ha un ampli bungalow que funciona com a menjador, amb una capacitat per a 100 persones. Unes construccions típiques amb 10 cambres de 2/3 places. Possiblement hi ha uns 20 bungalows d’aquests, inclosos els del personal que hi treballa (tot masculí), uns 16. També hi ha varis edificis amb W.C. i altres amb dutxes, tots escampats pel complex.

No hi ha llum elèctrica. S’agraeix. A tots els caminets hi ha un llum de “querosè” cada 4m. Uns llums que encesos a la nit, donem llum per caminar i personalitat al lloc.

Hi ha un pont molt bonic per anar al Bar Latahuampa. Aquest nom vol dir Balsa, en quéchua. A l’època de pluges, que l’Amazones augmenta de nivell, el pont i el bar queden a nivell d’aigua, per la qual cosa sembla una balsa. Ara que hi som en l’època seca, em sembla impossible d’imaginar-m’ho.

- “Las lanchas grandes atracamos aquí en el mismísimo comedor...” - diu el Adonai.
- “Increïble” – dic jo.

Quan arribem ens obsequien amb un beguda típica: Marzcuyà (rom de canya i suc de la fruita que porta aquest nom).
Ens distribueixen pels bungalows 21, 22 i 30. Jo , sol. En Toni i la Marga junts i al 30, els tres mosquetes Sergi, David i Roberto.

Quan sonen el manguares (tambors yaguas) obren en menjador. És un self-service. Hi ha peix fregit (dorada), frijoles, arròs blanc, enciam, pebrot picant, mantegues salades, fruites... Per no morir-nos de fam.

Jo vull repetir dorada, però ja s’han acabat. Em serveixen dos talls de dorada guisada. Però el condiment li roba el gust tan exquisit que té aquest peix.
Acabem de dinar i tenim una hora i mitja de descans.

A les 14:30 h. anirem a fer una excursió per la selva acompanyats per l’Adonai. L’excursió consisteix en recórrer una trocha (caminet) fins el petit llac Shanty Caño. Diu que hi ha un lagarto (caimà) de més de 7 m. Però és molt difícil de veure, tant si té 7 m. com si en té 3 de metres.

L’Excursió dura unes tres hores. L’Adonai ens explica els diferents tipus d’arbres i plantes i les seves utilitats aplicades a la vida humana. Jo només me’n recordo de les explicacions del meu amic Otto Rodríguez, en aquesta mateixa selva, 3000 kms. més amunt. Quina diferència més abismal. Pels coneixements i, molt més important: per l’amor que l’Otto posava, sempre, en les seves explicacions. Déu faci que estigui bé de salut en aquests moments i que també estiguin bé la Carlota, la seva bella esposa i els seus fills, els bessons.

A la tornada a Yayamono, una dutxa d’aigua freda i a passar l’estona al Latahuampa Bar: crispetes, cerveses Cristal (no la deixem mai) i rom de canya. Les cerveses són gelades gràcies a dos grans frigorífics brasilers que funcionen amb gas butà.

Sonen el maguares, els tambors yaguas, senyal que el sopar és a punt. Hi ha spaghettis carbonara, frijoles, tomàquet, pollastre amb suc, fruites, pastís de flam... correcte.

Adonai diu que després de sopar anirem al bar i ell portarà la seva guitarra per obsequiar-nos amb algunes cançons peruanes.

Osti, tu! Quina orella més fina que té aquest home. Canta amb sentiment i toca bé la guitarra espanyola. Canta moltes cançons de Los Panchos (F. Nº4). Enregistro el seu recital fins que... arriben els joves gringos i els seus crits fan que s’acabi el concert.

Aquests 30 o 40 nois i noies nord-americans tenen entre 13 i 17 anys. Hi ha un grup de 8-10 mestres que han impartit un curs de cultura Amazònica: llengües, ceràmica, flora, fauna, construcció d’habitatges... Suposo que fan varis torns de cursos durant l’estiu.

Em fa molt mal el maluc esquerra, suposo que “gràcies” al passeig per la selva, amb salts i rebrincades pel fang. Segons quin moviment faig, el mal és insuportable. Vaig a dormir. Són les 21:15 h. Tindré un somni sensual...

13 d’agost del 1994

Desgràcia podrida!!. Els gringos canvien de torn avui!. Són les 3:00 h. de la matinada quan sembla que arribi un ramat de rinoceronts i papagais desbocats. El terra, elevat, del bungalow tremola tot i els seus crits ressonen en les meves orelles. Això durant 20 minuts. Surto a la barana del passadís exterior i em trobo amb en Toni:

- “Fot!, quina colla d’animals!”. Em diu.

Em llevo a les 5:30 h. Comença a clarejar. Hi ha les clàssiques boires que indiquen que farà sol. Quan toquen els manguares per esmorzar ja fa més de mitja hora que som al menjador. Hi ha esmorzar abundat per a tothom que vingui.

Embarquem en la petita canoa i a l’Amazones transbordem a la barca gran amb sostre. Tenim 4 h. llargues de navegació per davant. La primera hora seguint per l’Amazones. Veiem com s’uneixen les seves aigües i les del riu Napo. He de fer tres fotos, després, poder-les muntar. Ens queden tres hores de navegació, ara a contracorrent, Napo amunt. Reconec les aigües del Napo ràpidament; són les més brutes i plenes d’escuma, gràcies a les petroquímiques riberenques.

- “Ésto viene de Ecuador, Joaquín” – diu el Adonai referint-se a l’escuma.
- “Si amigo, pero vosotros también tenéis instalaciones petrolíferas”.

El guia, en atenció al grup ha agafat la guitarra i aquesta nit repetirà el concert... tot esperant, és clar, que no arribi cap nord-americà cridaner.

Per fi L’Adonai ens senyala capa un punt.

- “Allí está Garganta Sucusari y el campamento nº1 del Napo”.

Això té molt més “sabor” de selva amazònica!!. És maco de debò. Molt mes petit. L’estil de construcció és el mateix. Edificis i passadissos elevats, tot de fusta i fulles de palmera irapai.

Un gran sala com a menjador central i un altre més gran com a dormitori.

Els llits són matalassos de goma-escuma sobre un terra fet de tires llargues de fusta. Hi ha llençols i les corresponents mosquiteres.

Tenim 90 minuts per descansar, que jo aprofito per deixar el diari al corrent per primera vegada.

14 d’agost de 1994

Són les 5:20 h. Estic a la Garganta Sucusari, a l’Amazònia Peruana, esperant que desperti un nou dia, quan la nit li doni pas.

Mira aquest dia!
És la mateixa vida de la vida
en el seu breu curs.
En aquest hi veuràs
la virtud del desenvolupament,
la glòria de l’acció...
Per la qual cosa, tot dia ben viscut
farà, del demà,
un somni de felicitat.

Que autèntics són aquests versos de Kalidasa...

En pocs minuts el cel ha anat transformant-se del negre als tons clars. Els estels més ronsejadors encara volen veure el ulls de les enamorades que sospiren i del poetes que escriuen.. Les aus més mandroses fan l’últim son... i les nocturnes emprenen el vol al seu niu. Els ratpenats volen per sobre el meu cap com per esporuguir-me... Ei!, germà ratpenat, sóc el Miti i dec tenir alguna cèl•lula coincident amb el teu ADN.

L’aigua del colze del riu ja reflecteix alguna imatge del paisatge que té damunt seu. Hi comença a haver llum.

Com en una harmoniosa simfonia, els sorolls nous van entrant suaument i poc a poc, noves espècies s’afegeixen al musical...

Si Beethoven va fer “La Patoral”, cada matinada en aquest indret on sóc es crea la “Sinfónia Amazònica”.

Com que hem fet un “lunch” a la canoa, avui no dinem. Anem a fer una excursió pel riu Lyriana i després arribarem al llac que porta el mateix nom. En un moment d’aquesta navegació, veiem, clarament, en un línea sinuosa, els canvis de color de les aigües terroses del riu a les aigües netes però fosques del llac Lyriana. És més aviat petit (si més no el tros que nosaltres veiem), però les aigües es veuen netes. Hi ha moltes piranyes (pañas, en quechua). Més tarda intentarem pecar-ne alguna, segons ens diu l’Adonai.

Sé per experiència que si no hi ha sang les piranyes no ataquen... i l’aigua és tan temptadora que... sense dir res a ningú, em vaig despullant, parsimoniosament, fins quedar-me a pèl. Em submergeixo ràpidament a l’aigua. Està deliciós! Els meus companys s’ho passen d’allò més bé fent-me fotos i més fotos i jo frueixo nedant.

Quan arribo sa i estalvi a la canoa, en Roberto i en Toni s’estan despullant. I a pèl, també, es llencen a l’aigua.

Retornen, riu avall, a la canoa, feliços d’haver provat la temperatura agradable d’aquesta aigua.

No tenim tovalloles i ens hem d’eixugar “a l’aire”, abans de tornar-nos a vestir.

Ara arriba l’hora de pescar. L’Adonai ha portat un palet per cadascú, a falta de canyes, amb 3 m. de fil de nylon i un ham. En una bossa té carnada, consistent en taquets de carn de vedella.

Comença la competició de pesca. Com havia de ser, jo sóc el primer d’enganxar una piranya. És de l’espècie ventre vermell, les més àvides de totes!... I pensar que m’he estat banyant 50 metros més amunt!.

La segona captura la fa la Marga. És un peix gat, encara més petit. Per fi en Roberto pesca una piranya de 10/15 cm., molt grosseta... Ara és la Marga qui pesca una piranya. És la única en aconseguir pescar dues peces. En Toni i en David, cap. Direm a la Sra. Salomé, la cuinera que ens les cuini aquesta nit.

A l’Alberg Sillustani ha arribat una parella de Barcelona. Viatge amb dues bosses petites i ... una maleta Samsonite!!

Després de sopar, fem una vetllada literària i els convidem a la nostra taula. Els llegeixo el conte, sense títol, dedicat al Marquès de Sade. El David em diu, l’endemà, que es van quedar de “pasta de boniato”.

15 d’agost del 1994

Ahir, a l’anar a dormir, vaig suggerir que avui ens llevéssim a les 5:00 h., per anar al colze del riu Sillustani i veure néixer el dia. Em van dir que d’acord, així que és en aquesta hora que ens hem llevat. Jo escric el que veig i sento, en un escrit que heu pogut llegir unes pàgines abans.

A les 7:30 h., fem un desdejuni “Albergue Continental”. Suc de mandarina. Ous barrejats. Mermelades. Mantega i cafè amb llet.

Tot seguit anem a fer un excursió a la selva, a veure un pont... Caminarem gairebé una hora amb les explicacions que es dóna l’Adonai i arribem al pont... I quin pont!! (F. Nº5).

A més d’un idea genial és, possiblement, el pont penjat més bell del planeta!!. Són 650 m. de trams, d’entre 5 a 18 m., que et van elevant suament, des de terra fins pujar a la cota 37,500 m. d’alçada. Sensacional!!.

Sempre he vist, com tothom, els arbres, de baix cap a dalt. Doncs avui els he vist de dalt cap a baix!. Quina emoció passejar-me com un mico pels arbres!!... I veure per les brancades dels alts ceibos, davant dels meus nassos, les orquídies!... I tot plegat amb una gran seguretat i un gran respecte ecològic. L’enginyeria que ha construït aquestes plataformes és una canadenca que es diu Teresa Pool. Faré tot el possible per saber la seva adreça i enviar-li la meva més entusiàstica felicitació. Molt bé Teresa!!.

Les bases de les plataformes són unes escales d’alumini de barrots rodons. Superposats a aquestes escales, hi ha uns taulons de fusta de paeda que hi encaixen i estan relligats amb filferro. La fusta és, pràcticament, incorruptible. Hi ha unes cordes de nylon, de 10 mm. de diàmetre, a cada cantó, situades entre 1,20 i 1,50. A la corda hi ha cosida una xarxa fina també de nylon, amb forats petits, d’uns 14 mm. de quadre. Tot això va subjectat per uns cables especials d’acer, de 15 mm. de diàmetre, recoberts d’una pintura especial. Milers de metres de cable d’acer... Milers de metres de cordes de nylon...

Aquest passeig per les altures de la selva m’ha donat un goig espiritual que em durarà tota la meva vida. En moments difícils o tristos en refugiaré en els milers de belles imatges que he vist avui...
Visitem el IV Camp, el Acer. És encara més petit que els anteriors (Indiana, el de llum elèctrica, el Yayamono i el Sillustani). Descansem una estona i reemprenem la marxa cap el nostre camp.

La cuinera Salomé ens ha fet uns pollastres, a les brases de carbó, boníssims, sensacionals.

No tenim temps de descansar, doncs encara hem de fer dues hores de navegació per visitar un poblat d’indis Yaguas. He d’assenyalar que ahir quan viatjàvem pel riu Napo, va venir amb nosaltres, en la canoa, un funcionari del govern i un indígena de nom Enrique Benavides. Ell és el cap d’una colònia camperola. L’Enrique és amic personal del kuraka (cap) dels yaguas i és, precisament, ell qui ens acompanya per anar a trobar-lo.

El recorregut és mot bell. Hem deixat el riu Napo fa molta estona i estem navegant per un riu petit i ple de llums i de colors, que es diu Urco Miraño.

Aquest riu, agafa les aigües del llac del mateix nom, un llac grandiós i bellíssim. Les aigües són netíssimes però fosques, per la gran quantitat de resina que deixen els abundantíssims arbres que envolten el gran llac.

A la dreta del seu desguàs, elevada uns 60 metres, hi ha una gran plana, completament verda, on hi ha disseminades una vintena de cabanes de mides, aproximadament, iguals.

L’Enrique Benavides demana permís als yaguas per desembarcar i li coincideixen. Ell baixa primer i parla amb el kuraka. Accepten la nostra visita.

Són més de 100 indis els que estan a l’expectativa.

Com ens havia explicat la mestra social Lily, els yaguas han adoptat la vestimenta moderna. Tots porten peces de colors cridaners.

El Kuraka es diu Elmer Panotello. És jove. Menys de 30 anys. Va equipat de futbolista. Té cara de bona persona i es veu intel•ligent. Em presenta als vells de la comunitat i ens convida a reunir-nos a l’escola.

M’adono que m’han fet el kuraka de l’Expedició i ens asseiem de cara a la resta d’indis. Els meus companys filmen i fan fotos.

Aquesta escola té uns 60 m2, el terra elevat de fusta, els laterals tapats, també, de fusta i el sostre de xapes ondulades de llauna. L’últim huracà n’ha doblegat i arrancat algunes.

El kuraka em dóna la benvinguda. Li agraeixo la seva bona acollida i sense saber com, encetem un cordial diàleg sobre les necessitats del indis yaguas.

El explico que part dels meus impostos van a la Unió Europea i que aquesta té una organització que envia fons per a les comunitats indígenes del Perú. També els hi dic que el Banc Mundial fa el mateix.

- “ Pues aquí no llega nada” – diu el kuraka Elmer.

Els parlo de Intermón. Em demanen un motor per poder muntar una petita serradors. Els prometo trametre personalment el president d’Intermón, el Sr. Lluís Magriñà, la seva sol•licitud. També els explico que en una part del món, els germans negres moren de còlera i disenteria; que a cada minut, una d’aquestes persones perd la vida.

- “ Lo que si que me comprometo, personalmente, es a mandarles libros, para su escuelas, libretas y lápices”.

- “ Gracias Sr. Joaquín, por favor no nos olvide!.

- “ Jamás os olvidaré”.

L’escola semblava una sauna entre la gent i la calor. Tots els expedicionaris estàvem amarants de suor.

Em descuido que tot just al començar el diàleg ha entrat un yagua amb el vestit tradicional: tot de fibres vegetals, fins i tot un capell i unes turmelleres. El seu rostre és el prototipus ètnic de yagua pur.

En sortir, en Toni es posa a jugar a pilota amb ells, petits i grans, a la gran plana de gespa. Un dels yaguars ha anat a un rierol per omplir-me la cantimplora d’aigua. Estem a un zona de còlera i jo em bec mig litre sense respirar. Estic segur que no em passarà res. L’aigua es bona i fresca.
En acomiadem desitjant-nos, sincerament, el millor.

La canoa es posa en marxa. Tots tenim una alegria molt especial... Demano per donar un passeig pel bellíssim llac de Urko Mariaño. Em despullo lentament i...xap! a nedar una estona. Avui no m’acompanya ningú. És que veuen el llac massa gran, els meus companys?.

Tornem al camp, entre les llums daurades de la tarda. Els indis yaguas han encès els llums d’un petit arca de Sant Martí. Sopem. Es poden fer més coses en un dia?. Doncs si: anar corrents al llit a passar el video “cerebral” de tots els esdeveniments d’aquest dia.

UN DELS MÉS FELIÇOS DE LA MEVA VIDA!
GRÀCIES, DÉU MEU.

16 d’agost de 1994

Durant tota la nit, un ramat de mones ha vingut a donar-me un concert a prop de la meva mosquitera. Un concert que, a la llarga, no m’ha semblat gratificant, doncs els seus udols sonaven sempre igual. M’he col•locat taps a les orelles i finalment he aconseguit tornar a dormir.

A les 8 h. ja hem esmorzat i embarquem a la canoa petita, sense sostre. Em preocupa el sol que fa, un dia més, i que avui promet ser mot intens (la veritat és que des que hem entrat a l’Amazònia no ens ha deixat).

Anem a saludar als indis “orejones”, (F. Nº6) l’ètnia que va escollir l’Sting per donar a conèixer al món. Sting va fer famós al seu kuraka, Luis, a qui va passejar per tot arreu. Va fer-se famós i va rebre centenars de regals de tots els racons de la terra. Enrique Benavides, que era amic seu, em va explicar que el kuraka Luis va morir fa uns mesos.

El indis “orejones” ja han deixat el consum de perforar-se els lòbuls de les orelles, per introduir-hi unes fustes rodonetes (topas, fusta de balsa). El nostre guia demana permís per passejar per la seva comunitat la qual cosa ens concedeixen.

Ens introduïm a la selva entre les sàvies explicacions botàniques de l’Adonai i arribem a una gran cabana en construcció recent. Al costat n’hi ha una de petita que fa de cuina/menjador. El foc està encès. Un indi està menjant. Una índia jove, amb un nadó els braços, tragina del foc a la taula. Un indi jove controla els nostres moviments. Com que els saludem en castellà sembla que s’afluixi la tibantor. L’indi jove baixa de la cabana.

- “Buenos días, me llamo Joaquín”.
- “Yo, Ramón”.
- “Bonita cabaña. ¿Es nueva?”
- “Si, unos meses”.
- “El bebé es tuyo?”
- “Sí señor”.

La mare del nen és d’una notable bellesa. Es deixen fotografiar. Els donem les gràcies i hem de recular perquè la trocha acaba allà.

Al cap d’un estona, en un altra gran cabana, trobem una gran família “orejona”. Més de 20 persones. Després de conversar amb ells, els demanem permís per fer fotos, permís que ens concedeixen. Així què, som-hi nois!. A veure qui fa la Gran foto!!!.

Faig de “botiga” Kodak. Deixo un roden al David i un rodet al Roberto.

Tornem al camp Sucusari a dinar. Un cop hem acabat, embarquem a la canoa gran, la de sostre de palma irapai, per baixar, Napo avall, al camp de Yayamono. Són quatre hores de navegació.

Tots els companys fan migdiada. Jo poso al corrent aquest diari. Just al desembarcar sentim un tro, llunyà que ha sortit del ventre d’un gran cúmul que tenim al sud.

- “ Anden deprisa que es possible que nos mojemos” - ens diu l’Adonai.

Arribem just a les instal•lacions del camp quan comencen a caure unes gran gotes d’aigua. “Més soroll que nous”. Prou plou, però plou poc!.

Ahir vaig descobrir com arriben a relaxar les hamaques... Hi pujo... em relaxo...

Quan acaba el sopar, nou concert de l’Adonai. Esperem que no vinguin els “gruinguitos” a rebentar-lo. Per cert, que hi ha una nova tanda d’aquests jovenets esvalotats.

El concert és un èxit i la gravadora ho immortalitza tot, fins i tot una intervenció meva entonant uns cants antics que em va ensenyar el meu amic i pastor Joan Ruxerat dels indrets del llac Negre de Caldes de Bohí, en els Pirineus Lleidatans.

Bé s’ha de dir també que l’èxit de la reunió és en part gràcies a la col•laboració de la “casacha”, el rom de canya que tenim amagat sota la taula. Al bar només demanem Sprite..

- “ Joder estos catalanes, como se colocan sólo con Sprite” - deuen pensar.

17 d’agost del 1994

A les 7:00 h. ja estem reunits amb el guia Adonai. Hem de caminar una estona, selva endins, per arribar a una cocamera, una gran cabana totalment tancada, on es reuneixen els indis yaguas, amb capacitat per a 100 persones. Quan arribem, veiem la cocamera, envoltada de petites parades, on cada família yagua exposa “souvenirs” fets artesanalment: petites cerbantans, bosses de palmera de chambira i reproduccions dels animals més simpàtics de la selva, tal com l’armadillo i el tapir. Les talles les fan amb fusta de balsa, lleugera i còmoda de tallar. També hi ha collarets de moltes voltes i formes. Els yaguas van vestits i pintats de forma tradicional, amb vestits de fibra tenyides de color marró. Però tot plegar em sembla un muntatge per a turistes. Tot i així, prefereixen més els intercanvis amb estris o roba que moneda oficial o dòlars USA.

Finalment els paguem amb botes d’aigua i un matxet i la resta de petites compres les vam pagar amb bitllets d’un dòlar.

Ens van demanar un dòlar USA, per fer-nos una exhibició de cerbatana. El van doblegar per la meitat i el van enganxar en un tronc sec. Feien punteria des de uns 10 metres i aconseguien clavar la cerbatana al bell mig dels bitllets. (F. Nº7)Van deixar que els féssim fotos... però jo tot ho veia molt descafeïnat, molt comercial, molt de cara al turista. Quina diferència amb els yaguas del llac Urco Miraño!.

Jo també provo de tirar amb la cerbatana amb la que tirava el kuraka, però el dard va a parar al peu del tronc on hi havia el dòlar que, a hores d’ara ja ha volat a mans d’ell.

Avui és 22 d’agost del 1994

Fa sis dies que no escric en el diari. Finalment van arribar les penúries que va predir l’Antònia de Mallorca. En canvi d’ambient i d’alçada de l’Amazònia al Titicaca ha estat massa fort, com ja prevèiem.

De la humitat del 100% de la selva a la humitat zero del llac Titicaca i dels pocs metres d’altitud de la selva als 3.840 m. del llac, han estat determinants perquè els nostres cossos se’n ressentissin i acabessin perdent la salut: marejos, forts mals de cap, refredats nasals, faringitis... aquestes han estat les nostres penúries!!.

Ara que estic una mica millor, volo cap a Lima per retrobar-me amb el bon amic Valentí que ha renunciat a la visita del Machu-Pichu per estar amb mi i ajudar-me en el transport i muntatge del Campament d’Ocucaje.

Espero que un cop hagi vençut aquesta faringitis de “cavall” que porto s’hagin acabat, per fi, les meves penúries.

Retornem al campament. Faig un esmorzar lleuger doncs no tinc molta gana.

Anem a peu, amb les motxilles, fins l’Amazones. A d’altres turistes, no tan forts com els catalans, els posen el seu abast unes canoes petites que van pet petit riu dragat fins a reembarcar amb les grans canoes de l’Amazones.

Embarquem amb el motorista de sempre, en Pablo. Quatre hores llargues de monòtona navegació que ens porten fins a Iquitos. Mentres naveguem fem “un conclave” i reunim 150 dòlars de propina per l’Adonai.
A l’oficina de Panorama Tours, demano l’adreça de la Sra. Teresa, la canadenca que ha construït els ponts elevats sobre la selva... No la tenen?. Què diu, que me l’enviaran a Gelida???.

Iquitos té fama de tenir les dones més maques del Perú. Però també hi ha la llegenda negra, que si una d’elles s’interessa per un home, tenen poders màgics (F. Nº8) i de bruixeria per atreure’l. Jo, com Ulises, travesso la ciutat amb els ulls embenats, per no veure’n cap... No vull problemes.

El vol Faucette nº319 ens deixa, de nou, a Lima. En Ciro no ha pogut venir i deixa el mini-bus a un company seu, que ens porta a La Castellana. Abans però, fem un breu parada al Mercat Indi de Lima, per saber una mica els preus dels souvenirs.

Votem, democràticament, per anar al restaurant Suís a prendre una sopa criolla. Aquesta vegada és en Toni que no es troba bé i per això no ens acompanya.
Després de sopar, un passeig curt i a dormir.

18 d’agost del 1994

A l’hora prevista ens ve a buscar en Ciro. El vol a Juliaca surt a les 10 h. Portem molt equipatge i ens ha de venir a recollir amb el minibus del seu germà i amb el Polo de conductor. Portem la motxilla personal gran, la mini karhu, 7 cadires-silló, una taula doble, el bidó A, de queviures, fins dalt.. Amb aquest “fato”, hem de viatjar durant 8 dies pel sud-est del Perú. Del Llac Titicaca a Cuzco.

Embarquem en el vol Faucette nº266. El vol (com sempre) fa un escala a Arequia i d’allà anirem fins a Juliaca. Són una mica més de la 1 del migdia quan aterrem en aquest aeroport.

De 150 mts. d’altitud, anem a parar a 3.870m. El mal d’alçada, el soroche, ens ataca a tots. Al mateix aeroport de Juliaca alguns dels components ens prenem la pressió, al dispensari d’Urgències. Jo estic a 16 i a 8. Perfecte! Encara que em trobo marejat.

Al mateix aeroport ens espera un mini-bus de Solmantur i un guia. Es diu Félix. Anem capa a les ruïnes de Sillustani, a uns 30 kms. Són molt interessants. Es tracta d’una necròpolis de dues fases ben definides: una, la gliptolítica consisteix en que totes les tombes són edificacions cilíndriques de més de 4 o 6 m. d’alçada, per 2 o 3 de diàmetre. La porta d’entrada, per enterrar el difunt, està “sempre” orientada a l’oest.

Lògicament, ressalten les tombes gliptolites, edificades en grans roques perfectament tallades i encastades, sempre de més d’un tona de pes. Les inques, en canvi, estan edificades en pedres cantelludes, la més pesada de les quals no arriba als 10 kgs..Aquestes construccions mortuòries es coneixen amb el nom de: cholpas (F. Nº9).

Com és lògic, el guia Fèlix no menciona les diferències entre les gliptolítiques i les inques. Per ell totes són iguals.

Al voltant de tots els camins d’aquestes ruïnes, hi ha un eixam de venedors de records artesanals: collarets, tumis, ocarines, flautes, postals... Entre tots els fem una bona compra...

Arribem a Puno. Luis, el xofer, ens recomana el restaurant “El Dorado” per dinar. Pollastre, arròs, salsa picant... i cerves arequipenya (seguim preferint la Cristal).

Li demanem a en Luis que ens porti fora de Puno, a prop del llac Titicaca, per acampar. Abans de marxar de la ciutat, passem pel mercat i comprem cebes, patates i aigua

El xofer, amb destresa, ens fa sortir dels carrerons de Puno i enfilem camí cap al sud. Passem pels primers pobles, sense veure el lloc ideal per acampar.

- “Más alto, Luis”.
- “Aquí hay una pequeña llanura ideal”.

És l’Emissora Radio Baha’i. Demana permís per acampar i en diuen que si. Estem descarregant el mini-bus i es fa de nit, en menys de 20 minuts. La temperatura ha baixat, de cop, més de 15 graus. Això, més els efectes del soroche, ens deixa K.O..

Em dirigeixo, novament, als directors de Radio Baha’i, per demanar-los per favor si ens permeten dormir en algún dels edificis annexes. Ens atenen molt amablement i en cedeixen una aula de la seva escola.

Si algú ens veu, suposo que els devem fer pena: estem destrempats, aturats de fred i algú té tos de gos.

El sopar és a base de sopa calenta, fuet i formatge (hem descobert el “bruixot gust” del formatge holandès).

Quan estàvem al mercat de Puno comprant queviures, en Luis s’ha trobat amb la seva dona, Eva, que ha pujat al vehicle i ens ha acompanyat en la resta del recorregut.

Encara no són les 20 h. i ja estem tombats, a les lliteres portàtils (que, per cert, per muntar-les hem tingut certes dificultats). A la bossa de la Margarida li falta un ferro i no pot muntar la seva llitera. Encara que, injustament, ens caguem en tots els andorrans, doncs l’error és greu. En David li cedeix la seva llitera. Ell dormirà sobre tres taules juntes.

Durant la nit en Sergi no para de moure’s i fa un soroll infernal.

Tothom desafia la mort, sortint a fer les seves necessitats, en plena nit i a camp obert, on la temperatura ronda els zero graus.

18 d’agost del 1994

Aquesta matinada tots hem tingut fred. M’esgarrifa pensar que hauríem pogut dormir fora. A hores d’ara, ja hi ha més d’un expedicionari que estossega.

Preparem els esmorzars, ensopidament. El fred i el soroche ens estan castigant. El xofer d’ahir, en Luis, va dir que ens vindria a buscar a Radio Baha’i a partir de les 10 h.

Són les 8 h. i tothom està llest. Suggereixo anar a llogar una barca amb motor fora borda i visitar els indis uros que estan, pràcticament, davant nostre. L’idea els sembla bé i ens posem en marxa. Però la barca que ham llogat és la mes lenta del món (diu en Toni Borrull). Un recorregut que és fa en menys de mitja hora l’hem fet en una.

Les illes flotants dels indis uros ja les conec de viatges anteriors, però els meus companys, no.

Anem a una de les més grans, la Santa Maria. Hi han construït com una talaia de fusta (F. Nº10)per poder veure les altres illes flotants. No té una gran alçada, uns 6 metres.

Tots excepte jo compren alguna cosa als uros...

Retornem...pas...pas...pas... fa el motor Johnson de 55 cv. “Burros”, diu en Toni.

Arribem a Radio Baha’i passades les 11 h. En Luis encara no s’ha presentant amb el mini-bus.

Anem al poble de Chuquito que està a 2 o 3 kms. Semblem una colla de zombies. Volem llogar un mini-bus que ens porti direcció a Chunguyo (frontera amb Bolívia). No en trobem cap. En canvi el que si trobem són unes ruïnes gliptolítiques molt interessants. Es tracta d’un recinte rectangular d’uns 25 x 15 m., amb un mur d’uns 80 cms., de pedres completament polides i encastades de diferents cantells (gliptolítiques). Estan ubicades en un obertura en forma de porta, al davant de la qual hi ha, clavats a terra, dos fal•lus, d’uns 60 cms. d’alçada (com si fossin una mena de guardians). Els fal•lus estan molt ben treballats, (F. Nº11)amb els prepucis molt definits.

Dins del recinte, d’uns 300 m2, hi ha molts més penis de diferents mides, entre 100 i 150. Que deuen voler indicar-nos?

Davant mateix, a 50 m., hi ha una església catòlica en runes...

Trobem telèfons Entel i truquem a casa.

De tornada a Radio Baha’i parem un mini-bus que anava ple i li demanem si ens vol venir a recollir en viatge “privado”. La índia que moltes vegades acompanya al seu marit, que és xofer, diu que li donem 20 soles de paga i senyal. Així ho faig i ... a esperar.

- “I si no bé i es queda els 20 soles, què?” – diu algú.
- “Vindrà” – dic jo, sense massa convicció.

Però ve. Carreguem i el Jesús i la Victòria que són el matrimoni quechua propietaris del mini-bus ens porten fins a Juli.

Ja fa estona que les poblacions són més petites i netes i escollim aquesta precisament per acampar a la vora del llac Titicaca. Al final d’un carrer llarg, hi ha el llac i una petita Comandància de Marina Peruana. És tan petita que només hi ha dos mariners. El Comandant es diu Tito i el mariner Efrain Gómez. Aquí s’acaba la guarnició militar.
Els demanem per acampar al costat mateix perquè el terreny és pla i amb herba. Ens diuen que si.

- “Así estaremos acompañados” – diu el Comandant.
Quina sort!! Tindrem les tendes vigilades i ens ofereixen aigua per rentar. A més tenen una cambra de bany que també posen al nostre servei. Tota una bicoca.

Muntem el campament Titicaca i per una estona oblidem el fred i el soroche. Mentres muntem les tendes jo “exerceixo” de chef de cuina i pelo patates.

Avui sopem entrepans assortits i TRUITA DE PATATES I CEBA!!.

El fred ens fa entrar ràpid a les tendes. Ens hem aparellat: la Marga i en Toni, en Roberto i en Sergi i en David i jo.

En David, ahir, em va deixar una mena de “tapaboques” modern que fan a Igualada que em sembla que em salva la vida. Nou o deu hores dins una tenda petita, descansant en una llitera estreta, no és gens confortable.

19 d’agost del 1994

Avui ens toca viatjar a Bolívia, a la ciutat de Copacabana. Allà embarcarem (una vegada més) per anar a la Isla del Sol. Pugem en un bus que porta un rètol que diu Panorama. Fa una parada especial perquè descanviem soles per bolivianos.

El cobrador del bus em ven un forfait per visitar la Isla del Sol, per 150 soles (300 bolivianos). Li dic que és molt car (9.000 ptes.) Ell insisteix que no i que no, però finalment li dono els soles.

A la ciutat frontera de Yanguyo la policia peruana ens fa un salconduit de 24 h., col•lectiu pels 6 expedicionaris.

Arribem a Copacabana el bus ens porta a la platja del mateix nom. La nostra sorpresa és grossa quan ens volen fer pujar a tots sis en un Chevrolet, desmanegat, per travessar tot la península (50 kms.) i arribar a la Isla del Sol després d’una curta navegació.

Em nego a pujar al cotxe i pregunto a un pescador quan cobra per visitar la famosa Isla del Sol. Ens diu que 150 bolivianos (75 soles), la meitat del que ens han cobrat els del bus d’abans. M’hi encaro i em torna 150 bolivianos. Pensem denunciar-lo a un telèfon que l’agencia posa a disposició dels turistes que se sentin estafats.

La barca que ens porta a la Isla del Sol és la 2ª més lenta del món – diu en Toni. Estem més d’una hora. Però el dia és molt assolellat i el passeig ens va la mar de bé.

Desembarquem uns kilòmetres més amunt del Templo del Sol per visitar El Agua Sagrada de los Incas (F. Nº13): quatre dolls grossos, com punys, que brollen, amb força, d’una paret de roca. No deixa de ser xocant que surti aquesta quantitat d’aigua enmig d’aquesta illa tan àrida.

Per arribar a la font, hi ha una forta pujada des de la platja. Hem de fer més de 100 graons. Amb l’excusa que vaig filmant faig paradetes per descansar. Està ple de dones i nens que volen vendre’t alguna cosa o cobrar per fer-los una foto. Una india impertinent vol cobrar-me perquè diu que la he “televisado”. Però jo, sorrut, no li dono ni cinc.

De tornada visitem el Templo del Sol. Quina desil•lusió!!. És una petita construcció, basta, de pedres petites i cantelludes... res de pedres polides i encastades. Es composa tres petites habitacions de 6 m2 i una cuina, de les mateixes mides.
Ni un petit vestigi, de cap relleu, a la roca per comprovar si la deessa Orejona, que va sortir del Titicaca i va viure a la Isla del Sol, se sembla o no a la figura dibuixada a la pedra 3.485 gr. dels homes gliptolítics.

Tornem navegant, agradablement, fins a les sorres de la platja de Copacabana. Tenim el temps just per visitar el Templo i la Virgen de Copacabana a la qui veneren, tant bolivians com peruans. És similar a la nostra “Moreneta”.

Una modesta agència de turistes boliviana ens ha venut 7 bitllets fins a Juli. Un cotxe desmanegat ens porta fins la frontera, on els guàrdies bolivians ens fan esverar dient-nos que la frontera ja està tancada. Falten 10 minuts per les 18 h. El xofer els diu que el cotxe es queda a Bolívia, que només les persones passen la frontera.

- “Bueno, de ser así, pasen”.

A l’altre cantó hi ha un altre cotxe calcat al que ens ha portat a la frontera, igualment desgavellat. Discuteixen (no sabem de què) una bona estona, però finalment es posen d’acord. Pugem al cotxe i quan pensem que ja no pararem fins a Juli, ens fan baixar, a pocs kilòmetres, perquè acaben pugem a un “bus colectivo” que ens portarà fins aquesta població. Però no acaben aquí les sorpreses. El conductor ens demana un sol (el bitllet complet en val 4) i si no li donem haurem de baixar del bus. Com és lògic paguem el sol (unes 60 ptes.) perquè volem arribar a Juli tant aviat com sigui possible. Ja són més de les 18 h. i és negra nit.

Hem començat el dia amb un estafa i l’acabem amb un altre. No hem tingut temps de dinar i ara el fred ens fa menjar ràpid i malament.

Sort que aquesta nit no és dolenta per tothom. Des de les cabanes de la muntanya que tenim a la nostre esquerra se sent, ja fa estona, la música autòctona que toquen uns indígenes amb unes guitarres enormes, petits guarangos, un violí i més d’un bombo.
La música és monòtona... semblem sempre les mateixes notes tot i que no deu ser així. Es el que sento entre son i son. Trobo a faltar el ritme del paseíllo boliviano.

Encara que estic al Perú, Bolivia està a menys de 30 kms. Els indis poden ser de la part que sigui, però la música no té fronteres. Segueixen tocant i tocant... i els instruments emmudeixen just quan comença a clarejar.

20 d’agost del 1994

Tots ens llevem tocats de soroche. El que ho sent més és en Toni perquè, a més fa dies que arrossega una diarrea. Fred, soroche i una mala alimentació ens condicionen. No és d’estranyar el mal estat anímic i físic que patim tots. Si hagués vingut en Lluís Coma!.

Anem a Puno, per comprovar el bitllet d’avió i demanar que ens vinguin a buscar demà amb el seu bus. No recordo si he escrit en aquest diari que el Jesús i la Victoria van cobrar 20 soles de paga i senyal perquè vinguessin a buscar-nos el dia 21 a les 5:30 per portar-nos a l’aeroport de Juliaca, a una 100 kms. de distància.

Però la nit passada no podia dormir pensant que si no venien a recollir-nos ens “dinamitaven” la visita a Cuzco-Machu-Pichu. Per això vem decidir demanar els serveis de Solmantur, més segurs com empresa de turisme que el Jesús i la Victòria.

De Juli surt un minibus a Puno. Hi pugem. Va ple (unes 11 places). Encara no hem sortit de Juli, quan puja una dona amb dues criatures. A 5 kms., un matrimoni asmara. Ella, amb una mirada assassina. Passen tres minuts i una india que sembla que tingui 100 anys i que seu sobre el seu fardell, davant meu, em clava el colze a la meva cuixa... I vinga a pujar gent... i més gent... i més fardots. Sembla la seqüència del camarot dels Germans Marx, on no para d’entrar gent i més gent. En Roberto els compta. Som 23 més el xofer i l’ajudant!!.

A Solmantur, paguem 77 dòlars USA pel servei del minibus. Coneixem el xofer que ens ha de portar.

- “Por favor, estén listos a las 5:30 h. en punto”.
- “De acuerdo, señor” – li contesto.

Anem a canviar. La Marga i en Toni agafen una emprenyada, quan en un banc els diuen que la seva Visa no té diners al compte. “Mentida podrida” i a més una tarja Visa té un crèdit mínim de 100.000 ptes. “¡Sud-america is diferent!”.

Estem a la petita Plaza de Armas de Puno quan veiem passar una processó una mica estranya. Són nens i nenes de diferents instituts i col•legis que desfilen, amb la seva bandera i amb els estris que fans servir: un “teodolito”, un “sextant”, un “microscopi”.

Els primers alumnes de cada institut són com soldats que desfilen com caporals gastadors, fins i tot algun imiten el “pas de l’oca” nazi.

Dinem al restaurant El Dorado, amb música folklòrica en directe inclosa. Gasòfia pura. En Roberto diu que abans es moriria de gana que tornar a aquest restaurant.

Gairebé són les 15h. Hem d’anar en compte doncs a les 18h. ja és fosc i la temperatura cau a prop del zero graus. Busquem un minibus per tornar a Juli. Després de l’experiència d’abans, de les penalitats (vull dir penúries), decidim llogar un “privado”.

La zona dels autobusos està una mica lluny i fem cas dels oferiments dels “rikshaws” que ens hi porten a un preu mòdic.

Quan en David i jo estem asseguts sobre aquesta mena de silló de dues places amb tres rodes de bicicleta que porta un camàlic a base de pedalejar i treure el fetge per la boca, em sento molt avergonyit d’utilitzar aquest “mitjà” de transport de tracció “animal”. Em consola pensar que amb la meva paga “l’home-animal” està la mar de content.

Hem tingui sort. El bus privado és net i no fa males olors. I més a més, està molt bé de preu: 30 soles. Conversem amb el xofer, la senyora i un ajudant. Quan s’assabenten que estem interessats per l’arqueologia ens diuen que pagant un suplement ens portaran a un lloc on hi ha cholpas. Diem que si. A prop de la carretera (a uns 2 kms.) hi ha unes 4 o 5 cholpas. Tres rodones i dues de quadrades. Fem el seu registre fotogràfic corresponent.

Li hem portat al Comandant de Marina Sr. Venancio Tito Parizafana i al seu únic subordinat Sr. Efrain Gómez, un paquet de 100 infusions de tè.

Encara ens estan donant les gràcies quan nosaltres els demanem l’últim favor: dormir amb les nostres lliteres a dins de la Comandància de Marina. Ens diuen que si, que tenim el permís.

Això ens permet desmuntar el campament ràpidament amb l’última llum del dia i tenir-ho tot embalat per estar a punt a les 5:30 h. i poder anar directament a l’aeroport de Juliaca.

Un sopar lleuger, com sempre. I ens instal•lem al despatx i oficina de la Comandància. Moltes gràcies, Tito Parizafana !!.

Aquesta nit no cal que treiem el cul a zero graus per, fer les nostres necessitats, doncs el lavabo està al costat d’aquesta oficina.

21 d’agost del 1994

Encara no són les 5 h. que ja ha arribat el minibus. I no és el de Solmantur! Són el Jesús i la Victoria!! Surto a saludar-los i els dic que esperin un estoneta que ens estem llevant. No els dic que tenia por de que fallessin i per això hem llogat un altre vehicle a Solmantur... Vull esperar a veure que passa. I per desgràcia, l’encerto!.

El minibus de Solmantur no es presenta ni a les 5:30 h., ni a les 5:45 h., ni a les 6 h. I és que aquesta mateixa hora quan carreguem l’equipatge al bus del Jesús.

Sortim de la Comandància i “el cara” del xofer de Solmantur sense aparèixer...

Li demanem al Jesús que acceleri la marxa perquè hem perdut 40 minuts. El xicot així ho fa, de tal manera que a les 8 h. i una mica més ja som a l’aeroport de Juliaca.

El nostre vol a Cuzco, el nº224 de la Compañía Faucett, surt bastant puntual.

El trajecte és marevellós. Volem per sobre els grans Nevados de los Andes. Serà el Huescaran aquell gegant d’allà.

Arribem, una hora més tard, a l’aeroport de Cuzco. Allà ja ens espera l’operadora de Solmantur, la Srta. Irma, molt amable i molt curta de talla (entre 1,10/1,20 d’alçada). Tenim dos minibusos esperant. Un per portar tot l’equipatge a l’Hotel i l’altre amb una guia, amable i de talla normal (entre 1,65/1,68 cm). Aquesta és la que ens acompanya en l’excursió del dia d’avui.

Ens elevem per sobre la ciutat de Cuzco i en una cota alta ens aturem, per veure una panoràmica de tota la ciutat: la Iglesia de San Francisco, la Plaza de Armas, la Iglesia de Santo Domingo...

La nostra guia, la Srta. Sofia té una mirada franca i ens cau molt bé a tots.

Tot i que estem en una cota alta no ens sentim afectats doncs venim de 3.840 m. i ara devem estar a uns 300 m. més baixos.

I encara ens trobem molt millor quan entrem a la vall anomenada El Valle Sagrado de los Incas, que no està ni a 3.000 m. d’alçada.

Que bella que és aquesta vall!!! Quina vida li dóna el riu Urubamba!!

Això ho penso quan el minibus està aturat en un revolt de la carretera, perquè puguem contemplar la vall des de aquest mirador natural.

Com que és una “parada obligatòria”, els indígenes ja ens esperen per vendre els seus souvenirs de sèrie, possiblement fets a Taiwan.

Anem baixant per una carretera molt abandonada, amb forats tan grans que semblen provocats per explosions de mines. Quan arribem al pla, ens dirigim cap a l’esquerra i per una carretera una mica més cuidada arribem al poblet de Pissac.

Avui diumenge, hi ha un mercat tradicional que té molta fama doncs venen indis, de molt lluny, a vendre els seus treballs artesanals, especialment jerseis i ponxos de llana. A primer cop d’ull, el poble i el mercat de Pissac m’ha impactat. Els carrers són estrets amb cases colonials i autòctones (realment un mestissatge de arquitectures). El mercat té tots els colors de l’Arc de Sant Martí o potser encara més intensos. Hi ha renou d’indígenes, amunt i avall, i més a més, cal sumar-hi uns centenars de turistes, badocs com jo... “Guai de veritat”!!. I amb aquest cel tan blau...! Quines fotos més maques que sortiran...

A la Plaza del Mercado s’hi arriba per un carreret on, a banda i banda, de la vorera hi ha paradetes, una a tocar de l’altra, on es ven artesania local. Com sempre, gairebé tothom ven el mateix: nines petites, d’estil indi, molt modestes, jerseis (chopas en quechua), mitjons, gorres, guants, ponxos de diferents qualitats de llanes, barrets de roba, feltre o palla de Panamà, imitacions de ceràmica pre-colombiana i, excepcionalment, alguna peça original de poca vàlua arqueològica, monedes més o menys antigues, tapissos de molt de treball manual i de diferents estils, algun article de pell barata, etc...etc..

Pel que fa als queviures s’hi troba tot allò autòcton: blat de moro, 40 o 50 o 70 espècies de patates, fruits tropicals (la selva no està tan lluny) i un forn de pa de llenya que no para de treballar i que tots els turistes visiten. Poder assaborir un panet o un “torta” calenta és tot un esdeveniment.

Però l’esdeveniment més important a Pissac, en un diumenge, és la missa que se celebra a les 11:30 h. a la modesta i petita església de la vila. En aquesta missa hi tenen un lloc d’honor tots els caps indígenes dels pobles del voltant: els batlles. Aquests porten els seus vestits típics de festa, carregats d’ornaments i colors (F. Nº14).

Hi ha una mica més de mitja església plena d’indis, resant amb gran fervor. Llàstima que els turistes molestem, amb els flashos de les nostres càmeres de fotos i llàstima també d’aquell idiota que arriba fins a sota l’altar central prement el botó vermell de la seva càmera de vídeo....

L’església té una dotzena d’imatges de sants, als seus laterals, adornades pels indis, amb tanta fantasia i colors que ens demostra l’alegria i passió dels seus cors. Tot un esdeveniment de fe que no oblidaré mai i al qual m’agradaria poder tornar a assistir, sense càmera i sense anar de turista. Simplement per lliurar la meva fe, barrejada amb la d’aquests indígenes que tinc per segur que són gent noble.

A la sortida de l’església el sol està molt alt, com correspon a aquesta època de l’any. Quan surt, has d’admirar, forçosament, l’arbre gegantí que hi ha la centre de la plaça. És molt bell. En lloc de fulles té com una mena de regalim de fibres vegetals que el fan espectacular. Llàstima que no hem preguntat a quina espècie pertany... Bé, un altre motiu per tornar a Pissac.

Jo he comprat unes nines molt originals que imitem a aquelles amb les que jugava la quitxalla inca fa 2000 anys. També he comprat alguna altra galindaina que finalment s’ha perdut en el decurs del viatge.

A l’hora i lloc convinguts ens reunim per pujar a l’autocar. Aquí comencen a mostrar els nostres trofeus de guerra, ai! perdó, vull dir trofeus de compra.

Seguim pel mateix Valle de los Incas, circulant sempre a la dreta del riu Urubamba. A uns 40 km. parem. “Es hora del almuerzo”. El lloc és un restaurant, exclusiu per a turistes, instal•lat a l’aire lliure. Una paradeta on fan el menjar, un bar molt visitat, una carpa típica de bambú i sostre de palma (on s’han instal•lat els que ha arribat primer), taules llargues escampades per una mena de lloc que podríem anomenar jardí... A prop de la carpa hi ha una gàbia gran, amb espècimens d’aus tropicals i papagais.

És un self-service de cuina autòctona: carn de chancho (porc), pollastre arrebossat, amanida, patates amb diferents presentacions (ensalada russa, bullides, fregides), arròs blanc, frijoles... En el capítol dels postres, fruites locals, flam de caramel i gelatina de mores (de postres vaig provar el tres).

Aquest restaurant es diu: “El Maizal”.

Pugem a l’autocar i de nou “carretera i manta”. No tardem massa en arribar a les importants ruïnes arqueològiques de Ollantaytambo. Abans però, passem per Urubamba, una de les poques poblacions del Perú amb edificacions inques originals, edificacions precolombines que xoquen amb l’estil colonial espanyol. Aquesta població va ser un centre de vacances de l’élite incaica.

En aquesta zona veiem moltes cabanes indígenes que tenen un pal o una canya amb un drap vermell lligat a la punta. Això vol indicar-nos que són elaboradors i venedors de chicha. Gairebé totes tenen aquest indicador, però no ens hi aturem, pensant en la falta d’higiene de les cabanes.

La guia, però, ens diu que en coneix una força “potable”. Quan hi arribem està tancada... Ens quedem amb les ganes de beure chicha, aiguardent fet de blat de moro.

Les ruïnes arqueològiques de Ollantaytambo són molt importants. Novament podem contemplar la barreja d’edificacions gliptolítiques (blocs de granit – alguns d’ells de desenes de tones de pes – perfectament tallats, llisos i encastats) amb les construccions inques (de pedres bastes i mai d’un pes superior a 20 kg.).

La part important de les ruïnes està a uns 300 metres de desnivell de lloc on ha aparcat el nostre minibus. Hi deu haver unes 15 o 20 terrasses de conreu, que s’han de superar pujant centenars, possiblement milers d’alts graons de pedra. La nostra guia Sofia té un sistema molt intel•ligent pel qual arribem a dalt sense cansar-nos. Cada dos o tres terrasses fem una llarga parada que aprofitem per escoltar la història de l’imperi inca. Posa una passió admirable en les seves explicacions.

- “ No hay ningún imperio en la historia que en sólo 150 años haya conquistado tanto territorio. Desde Ecuador hasta las Playas del Atlántico de Brasil”.

Pugem tres noves pesades terrasses i la guia continua:

- “ El inca tenia avasallado el pueblo y este tenía que entregarle una gran parte de sus cosechas. Pero ante una gran catástrofe como tifones, fuego o terremotos, el inca protegía a su pueblo y le suministraba toda la comida y ayuda que necesitaba”.

Cinc esgotadores terrasses més amunt...

-“La técnica de sus constructores, labrando estos bloques de granito...”

Jo estic extenuat per la pujada a una cota de gairebé 4.000 m. Més a més, la cama esquerra em fa mal. Tot i això, amb un gran esforç trec un filet de veu per dir:

- “Por favor, Sofia, estas piedras nunca las labraron los incas...”
... i acabo el poc aire que hi havia dins dels meus pulmons.

Quan parem i ens refem tots de l’esforç li demano disculpes per la meva afirmació anterior i més asserenat li pregunto:

- “ Cuanto cree que pesará este mole de granito tan bien alisada?”
- “ Pues 50.000 o 60.000 kgs.”
- “ ¿Dónde cree que está la cantera que suministraba estos bloques?”
- “ Allí delante”.

El “allí delante” vol dir l’altre cantó de la vall. Hi deuen haver 10 o 12 kms. Però el problema no és només la distància sinó el desnivell d’uns 1000 m. fins el riu Urubamba i 1000 m. més fins la pedrera.

- “ Sofía ¿cómo trasladaban y subían hasta aquí estas moles de piedra?”
- “ No lo sé, no se sabe...”
- “ Bueno. Yo si creo saberlo. Estos bloques jamás los podrían tallar y mover lo incas. Estas construcciones fueron construidas por una humanidad anterior a la nuestra y a la inca, por supuesto.”
- “ Bien, ésta es su teoría”
- “ Si. Una teoría que da una respuesta. Pero Vd. no tiene ninguna”.
- “ Bueno, también es bonito que haya enigmas en la vida”.

No tinc dret a insistir-li més. Ella està orgullosa de ser de Cuzco, peruana i descendent d’aquell admirat imperi inca.

L’autocar torna uns kilòmetres enrere fins a Urubamba i agafem una nova ruta de retorn a Cuzco per Chequerec, Izcuchaca, Paroy i la fortificació inca de Sacsayhuaman, ja pràcticament tocant a Cuzco.

Arrosseguem , dins el “fons comú”, dos bitllets de 100 dòlars, ja falsos que no podem “col•locar” enlloc. Potser aquí, a Cuzco, no són tan experts... Provem amb el primer canvista que trobem. Pel tacte ja nota alguna cosa que no va l’hora. Se l’acosta a l’orella i l’estira amb energia. “Tengan. Son falsos”.

El xofer vol imitar al canvista amb l’estirament del bitllet amb tan mala fortuna que se li queda un tros a la mà. Aquest és el final de la història d’aquests dos bitllets per terres sud-americanes.

L’hotel San Agustín és al centre de Cuzco. un antic hotel rehabilitat pel seu nou propietari. L’ha modernitzat però ha conservat l’arquitectura colonial crioll. Ens hi trobem molt bé.

Fa uns dies que no ens hem pogut dutxar (des de la sortida de Lima, el proppassat dia 16). Tots tenim unes ganes enormes de passar-nos una hora sota la dutxa, però jo no ho puc fer. La Srta. Irma, de Solmantur, em truca per telèfon i em diu que m’espera urgentment al hall de l’hotel.

Anem a donar un tomb per Cuzco tots nets i polits. A mi, la cama em fa un mal horrorós i pateixo molt caminant. En Toni i en Roberto em porten gairebé enlaire, però el dolor no minva. Em deixen en un banc de la Plaza de Armas i ells van a passejar una estona pel bell “Cuzco la Nuit”.

En sortir de l’’Hotel San Agustin ja hem reservat taula a un conegut restaurant-trattoria. Al voltant de les 20 h. ja som tots asseguts a la taula.

La majoria de companys estan sense soles i decidim que els convidem en Toni i jo. El menjar en bo però el servei no, és lent, no lentíssim!!!.

Per fi els meus amics han provat el ceviche de peix, plat típic de Sud-america.

El llit ens espera... També fa moltes nits que no dormim en un llit amb quatre potes.

22 d’agost de 1994

Ahir nit vam fer un sorteig per veure a qui li tocava acompanyar-me a l’aeroport. He d’avançar-me a Lima, perquè ahir va arribar en Valentí. Els dos marxarem, tot seguit, cap a Ocucaje per preparar el campament del desert, per això m’emporto totes les tendes.

La resta d’expedicionaris encara es quedaran dos dies més a Cuzco. Un dia el dedicaran a visitar el Machu-Pichu, les ruïnes que jo ja he trepitjat, abastament, dues vegades.

El sorteig va “castigar” al Roberto a llevar-se a les 6 h. del matí. A les 6:30 h. ens trobem al menjador de l’hotel per esmorzar. També hi ha en Sergi, company ja inseparable del mallorquí Roberto.

La cama ranca segueix fent-me la guitza però deu agrair l’ajuda dels meus dos companys que em porten la motxilla i les tendes cap a l’aeroport de Cuzco. L’avió s’enlaira amb poc més de 30 minuts de retard (tot un èxit en aquestes latituds!).

Sobre les 10 h. del matí, aterrem a l’aeroport de Lima. Em deu estar esperant ja en Valentí?. Haurà contactat amb el nostre xofer i amic Ciro?

La Compañía Faucet, com sempre, és lenta en lliurar els equipatges. He de llogar un mosso d’aeroport perquè tragini els paquets. Surto al vestíbul, però no hi ha ningú esperant-me...

Em dirigeixo cap a un taxista, per negociar el preu perquè em porti a l’Hostal Castellana. En mig de regateig sento una veu coneguda que diu:

-“ Miti, el xofer s’ha adormit, perdona que arribi tard...”

És l’amic Valentí que ha sacrificat la visita a Cuzco i la pujada a Machu Pichu per ajudar-me a muntar el campament a Ocucaje. Darrera seu hi ha en Ciro Salcedo dient-me:

- “ Que vergüenza Joaquín, creo que es la primera vez que me duermo y llego tarde a un servicio de taxi.”

Com és lògic els perdono de cor perquè l’alegria de veure’m acompanyat de dos amics és molt forta.

En Valentí ja vol comprar coses per la seva dona Brigitte i la seva nena. Li demano que tingui paciència i li dic que d’aquí uns dies haurà vist una mica el panorama del país i podrà escollir regals amb més informació... Però en Valentí es queda enfurrunyat...

En Ciro ens deixa a La Castellana i nosaltres planifiquem el dia perquè hem de fer moltes gestions importants pel bon èxit de l’Expedició.

El més important és el següent:

- Convertir els meus “travellers xecs” en soles ( doncs ja veig que tots els expedicionaris compten amb el meu banc particular ).

- Comprar queviures i aigua, segons el llistat que ja havíem preparat a Catalunya.

- Signar i recollir el jeep a “Can Avis”.

Semblava que aquestes gestions les podríem fer en un parell o tres d’hores... Però finalment ens porten tot el dia i sense parar ni un moment: recorrent tot Lima per poder canviar els “travellers xecs” a dos Bancs (Banco de Comercio i Banco de Lima) on em va fer la impressió que em canviaven fent-me un “favor”.

Amb els soles anem a comprar al Super-Mas a prop de l’hotel, a la Avenida Benavides, 487. Tenim una llista de queviures, el més important de la qual és l’aigua: 4 bidons d’aigua mineral San Antonio de 10 l. També comprem ous i llet concentrada “Gloria”. Els “Tamales de gallina”, van ser una frivolitat.

Després de comprar anem a dinar a La Alameda.

Finalment anem a AVIS però el cotxe encara no és a punt. Ens prometen que ens el portaran a l’Hotel a les 18h., però en realitat arriben una hora més tard, a les 19 h., quan ja és completament fosc. És un jeep Toyota Hi-lux amb dos fileres de seients i una petita caixa per la càrrega. És totalment nou i flamant, de color vermell fosc.

A la llum d’una llanterna, col•loquem 5 enganxines que diuen EXPEDICIO ALFA-94 BARCELONA-OCUCAJE (PERÚ).

Sobre les lletres hi ha el dibuix del colom sense ales ni ull. Signes de la nostra civilització: NI PODEM ANAR ENLLOC, NI SABEM ON ANEM...

Amb els deures del dia complerts anem a sopar al restaurant Suís. Jo novament, sopa criolla i en Valentí arròs blanc i pollastre (menú invariable en tots els seus àpats al Perú).

Estem rebentats. Jo he estat tan nerviós tot el dia que ni m’he recordat del mal de la cama esquerra. Potser somniaré que atraco bancs i més bancs i que deprecio els dòlars americans per endur-me feixos de bitllets nous de soles i més soler peruans.... Somnia Kim, que els somnis, somnis són.

23 d’agost del 1994

El despertador ha sonat a les 5 h. Ja havíem deixat la càrrega preparada a l’oficina de l’hotel. Només ens resta carregar-la al Toyota i tapar-la amb la xarxa anti-robatori que ens ha fet la Rosada. Un cafè amb llet i galetes i... en marxa!

Són les 6h. i encara és negre nit a Lima. Ja ens havíem estudiat la ruta de sortida de Lima per anar a agafar l’autopista Panamericana al sud, que jo he agafat moltes vegades... però de nit “todos los gatos son pardos”. Just en el moment clau he de fer una parada per assegurar que la nostra direcció és la correcta. Encara de nit, comencem a recórrer els primers kilòmetres per la Panamericana, direcció Ica.

Condueix en Valentí. És prudent. No corre molt. Hi ha tirades de kilòmetres completament rectes i li prego que acceleri, però abans d’arribar als 130 km/h. es dispara una alarma.

- “Veus Kim, el Toyota m’avisa que no vol córrer tant”.

I torna a anar a 110 km/h. per unes rectes, inacabables, d’asfalt nou i llis com un plat.

Tot i això, entrem a Ica a les 9:30 h. Ens dirigim a l’Hotel de Turista Allà hi ha els meus coneguts i, molt especialment el meu amic i xofer, Sergio Ramos amb el seu taxi tipus Cadillac que se li desmunta de vell...

El convidem a esmorzar amb nosaltres, al menjador de l’hotel de Turistas. Novament organitzem les gestions del dia:

- Desplaçament Hotel Las Dunas ( per concretar el vol a les línees de Nazca).

- Comprar un matalàs per suplir l’estafa dels magatzems andorrans “Punt de trobada”, que ens van vendre una llitera sense tubs de ferro i per tant inútil del tot.

Ens costa trobar un matalàs a bon preu. En Sergio Ramos ens ha acompanyat. Li donarem una propina per la seva ajuda cosa que agraeix doncs la seva economia no és que sigui molt forta.

Com que son molt espavilats, arribem al desert de Ocucaje sobre les 12 h., tal com estava previst.

Sense pressa però sense pauses muntem les tendes. Les tendes dormitori es munten fàcilment, però la gran, la que fa de magatzem ja és una altra cosa. Com havíem planejat, hem acampat al peu del Barranco Corre el Viento, exactament al mateix lloc on havia acampat l’estiu passat.

Retornem a Ocucaje i anem directament al Comercio Moron, punt neuràlgic de l’Expedició. Saludo al jove i vell conegut amb el sobrenom de “Chacal”, fill de l’amo de l’establiment. Un magatzem com aquells que surten a les pel•lícules de l’oest, on hi pots trobar des d’unes píndoles per desinflamar la gola fins a un mata-rates eficaç, passant per uns mitjons, patates, gasolines, ous, pisco (sobre tot pisco), cervesa, Pepsi-cola (mai Coca-Cola)...

Una “cerveza helada” i marxem uns cent metres més enllà a visitar la Srta. Alejandrina, per veure si té alguna cosa per menjar. Ens rep amb l’alegria de retrobar uns amics. I és clar que ens donarà de menjar. Jo menjo el que li ha sobrat del menjar que ha fet avui. En Valentí segueix amb l’arròs blanc i el pollastre.

Li pregunto a la Srta. Alejandrina per la seva variu. Una variu escandalosa que li sortia gairebé 2 cms. en forma d’arc, darrera el seu genoll dret.

- “ Ay, gracias Joaquín. El remedio que me mandaste me ha ido estupendo ya se fundió la variz”.

El remei me’l va donar a conèixer un col•lega mallorquí i consisteix en fer bullir, durant 10 minuts, uns nusos de sements de cep i una o dues garrofes seques. Cal deixar reposar l’aigua i beure’ns un quart, tres vegades al dia. Amb aquesta recepta naturista tan senzilla, la Alejandrina es va estalviar una operació quirúrgica amb el que comporta de despesa i dolor.

La Alejandrina em pregunta si puc trobar algun remei pel seu cunyat Jorge, un vell company meu també. L’han operat de vesícula però no té el fetge bé. Li asseguro que investigaré per trobar un remei que tant de bo tingui el mateix èxit que ha tingut el remei per fulminar la variu.

Mentre xerràvem de tot això, ells s’ha assegut amb nosaltres a prendre el cafè.

Ara és hora d’anar a saludar l’amic Basilio Uchuya. Sempre és un esdeveniment arribar i anar-lo a veure a la seva chacra de Ocucaje. Jo l’estimo de tot cor, a ell, a la mamacita i a tota la prole de nens i nenes que es barregen entre fills i nets. Les abraçades càlides i els forts batecs d’uns cors contents ressonen per tot Ocucaje.

L’amic Basilio sempre té problemes econòmics... igual que milions i milions d’essers humans. Però ell, també com milions d’essers, no té el camí ni l’eina per poder-los solucionar. Jo li arreglo una mica el seu problema econòmic amb les meves freqüents visites (amb aquesta en van sis). Li dono feina a ells i a bona part de la família, com a guies i portejadors pel desert de Ocucaje, com a treballadors de pic, pala i perpalina, buscant pedres gravades.... (Informe II)

Fem plans per anar demà mateix a fer excavacions. Vindrà ell i cinc fills. Ell cobrarà el doble (40 soles) perquè és el cap. Els seus fills cobraran 20 soles. Quedem que a les 6 h. quan encara és de nit, el passarem a recollir amb el jeep. Li diem que recordi que anem amb l’horari europeu i no amb el sud-americà. És a dir, que siguin puntuals. Nosaltres aportem les eines, un pic i una pala nous. Ell que aporti les altres eines que li regalo al final de cada excavació i un parell de velles perpalines que té.

Li demano una biga molt recta i fina que té, per fer-la servir de màstil al nostre campament del desert. No hi posa cap inconvenient. Tinc l’agradable sorpresa que la vintena de crios de la família Uchuya, enguany no es posen impertinents amb allò de “una propina, Sr. Joaquín”. És tan gran la meva sorpresa que els regalo 10 soles perquè es comprin llaminadures per tots. Els deixo molt contents.

El primer que fem, en arribar al campament, és plantar el màstil de les banderes doncs ja és fosc. El màstil acaba com una creu. En el pal central hi ha la bandera del país que ens acull, el Perú. Al pal horitzontal, a l’esquerra, la senyera i a la dreta la bandera mallorquina. Ara el campament ja té personalitat pròpia.

Ens fem un sopar indígena: Choclo bullit amb formatge (el choclo és la panotxa de blat de moro que hem collit a la chacra del Jorge Juancaguari, cunyat de la Alejandrina). Crec que en Valentí no menja. Té mal d’estómac. Jo ho sento molt per ell, però acabo el sopar fent-me un “carajillo” de Torres 10 anys ben carregat. En el centre d’un cèrcol de pedres, hem encès un foc (aquí, “honorable Pujol”, no hi ha por d’incendis... estem envoltats de kilòmetres i kilòmetres de sorra). A la claror i l’escalfor de les flames d’aquest foc assaboreixo i faig allargar el meu “carajillo”.

En Valentí veu per primera vegada la volta celeste austral amb tot de constel•lacions noves per a ell, com europeu que és. Busquem la “Cruz del Sur” i ens impressiona la nitidesa de l’atmosfera. No hi ha gens ni mica de pol•lució i això fa que puguis veure els estels com si els tinguessis a l’abast de la mà. Parlem de molts temes... El desert ja ha calat en la nostra ànima... Ens dóna serenor i una pau que només el desert ens pot oferir...

El foc es va extingint. Si més no com la seva llum. I comprovem que la nit sense lluna és negra com la gola d’un llop. Poc a poc, les nostres parpelles es tanquen...

- “ Kim, no sents sorolls per allà dalt?”
- “ No, deu ser algun animal”
- “Jo diria que sento veus...”

Al cap d’un moment, efectivament, sentim, clarament, veus humanes pel coll de Corre el Viento. Jo m’acolloneixo... A banda dels guerrillers senderistes (encara en queden molts) per aquest desert corre un grup de bandolers. Fa 3 anys es van presentar al Comercio Morón, li van posar una pistola al cap al fill de l’amo, en José Luis, germà del “Chacal”, un xicot llest i guapo com cal (a l’inrevés del gran). Li van exigir tots els diners que hi havia a al casa. Com que el pare s’hi va negar, no van tenir cap contemplació i van prémer el gallet, matant-lo a l’instant. Tot això em passa pel cap en segons... Encara sort que en Valentí no en sap res de tot això.

- “ ¡Eh, los de abajo, hagan luz!”.
- “ Si, hagan luz, que no nos vemos” – diu una altra veu.

Obeïm i enfoquem les nostres llanternes cap el coll. Fot!, hi ha un bon grup de persones i bèsties. Quan arriben a prop d’on estem, estic tremolant. Sort que amb el foc gairebé apagat no se’m veu. Deuen ser unes 8 persones. I si només són pescadors?. Aquesta és la ruta natural per anar al Pacífic...
Mentrestant penso això, dic:

- “ Que ¿cómo les ha ido la pesca?”
- “ Mal, muy mal”
(Uff! quin esbofec que faig!).
- “ No hemos podido salir a pescar por culpa del mal tiempo a pesar de que hemos esperado tres semanas”.
- “ Cuánto lo siento. Por favor acepten un trago de pisco”.
I els allargo l’ampolla. Se la passen i veuen a “morro”. El que sembla portar la veu cantant diu:
- “ Ustedes son dos?”
- “ No, estamos con un numeroso grupo de españoles que están de camino, que pronto van a llegar. Si se los encuentran díganles que están cerca de su campamento”.
- “ ¿Por qué no nos regalan una linterna?”.
- “ Pues porque también tendremos que alumbrarles a ellos y hacerles señas para que ubiquen el campamento”.
- “ Bueno, alumbren todo lo que puedan”.
- “ Con gusto, señores”

I se’n van. En Valentí diu que s’ha espantat molt. Jo em faig el valent dient-li:

- “ Res, nano, tot està sota control” (si, si i el llepet dels calçotets, que???. Bé, això és broma).

Abans que ens passés tot això, no ens venia d’una hora d’anar a dormir, però ull! perquè d’aquí a poques hores ens espera una dura jornada de feina.

24 d’agost del 1994

Aquest dia la resta d’expedicionaris, pujaran al Machu-Pichu (F. Nº15)
- “ Valentí, apa nano, que són les 5:00”.

Engego el fogó de butà i preparo el cafè amb llet.

- “ Menja força xocolata Valentí, que són calories afegides...”

Tanquem les cremalleres de les tendes i engeguem el jeep cap a Ocucaje, concretament a la chacra del Basilio. Són les 6h. ben tocades i tothom dorm. Just el que pensava. Passa una bona mitja hora quan tots estan a punt i instal•lats al jeep.

Anem a la zona d’excavació i el primer cop de pic es dóna a les 8 del matí, just una hora més tard del que estava previst. M’emprenya començar tan tard perquè a les 11h. el sol ja apreta de valent i no es pot treballar. I quan són les 12h. encara pitjor perquè el sol provoca una reverberació, en el terreny, que t’ofega.

- “ Valentí, posat la gorra amb faldó especial pel desert”.
- “ No, a mi no m’ha fet mai mal el sol”.

Fot, com li dóna al pic en Valentí. Jo tiro una mica de pala i filmo l’excavació i faig fotos... un treball més artístic... i descansat ...

Trobem pedres petites i sense gran importància aparent. El que més em desil•lusiona és que no les trobem clavades en un estrat de terreny concret, sinó palejant per damunt del terreny. Per dir-ho d’alguna manera és com si les hagués arrossegat un canalet d’aigua, muntanya avall.

Jo no estic gens entusiasmat pels resultats que obtenim. I molt menys tenint en compte els esforços que hi posem.

Ja són més de les 12h. La calor apreta, però jo no dic res de parar de treballar. Són ells, que es queixen de la calor i jo estic d’acord en deixar-ho per demà. Falta poc per les 13h. Hem remogut tones de pedres i terra i la “collita” és ben minsa: 4 pedres petites.

El més reconfortant del dia seran les cerveses “heladas” Cristal que ens beurem al Comercio Morón. Escric sempre “heladas” entre cometes perquè els indígenes se les beuen naturals. Ells estan en l’època d’hivern encara que faci calor.

Com sempre passa, quan jo convido a cervesa apareixen indis de tot el Perú i nens que em demanen “una colita, Sr. Joaquín”, a la qual cosa jo accedeixo.

Potser si que és barat una cervesa o una Pepsi-Cola... però 11 cerveses i 3 “colitas” ja fan tot un pressupost...

Anem a dinar a casa Alejandrina. A l’acabar l’àpat, la Alejandrina ens convida a visitar una xacra que té, molt maca, més enllà de Pinilla. Canviem impressions amb en Valentí i decidim anar-hi.

Abans d’arrencar, ja ha pujat al jeep, a més de la Alejandrina, el seu cunyat Jorge i un altre jove... Ells no estaven convidats, però...

Camí enllà, arribem a Pinilla i la Alejandrina diu:

- “ Un poco más allá, Joaquín”.

I aquest “más allá” és converteix en kilòmetres i kilòmetres d’una pista infernal de pols i sots increïbles.

- “ Ya llegamos Joaquín”.

Però encara fem kilòmetres i més kilòmetres. No vull dir-li res al Valentí, però estem a Catango, a punt de sortir del mapa... Bé, de fet, ja hem sortit...
Per fi.

- “ Ya llegamos, Joaquín, verá que hacienda más bonita”.

Però compte, perquè això ja no es tracta d’una chacra. Aquí hi ha moltes hectàrees amb cabanes que envolten la hisenda. Com és que la Alejandrina té una Hisenda tan important i tan lluny de Ocucaje????.

Els camps estan entre dos braços o un afluent del riu Ica, o sigui que tenen aigua pels dos costats!. És clar que la terra és tan bona i fèrtil. Camps de cigrons, blat de moro, carbasses, melons, papas, cebes, pallares... i què sé jo més.

En Jorge i la Alejandrina comencen a inspeccionar les collites mentres el jove fa farcellades de carbasses amb una lona i les càrrega a la caixa del jeep. Quan m’anadono el jeep està tan carregat que les ballestes de suspensió estan planes.

- “ Però hombre de Dios ¿que se piensa que este vehículo és un trailer de 36 toneladas?. ¡Descargue inmediatamente la mitad de estas calabazas!!.

Li dic emprenyat. I el jove descarrega la meitat de les carbasses. Passen els minuts i els quarts i els nostres viatgers no tornen. Faig sonar el clàxon amb insistència i em marco un temps.

- “ Si no venen, marxem, Valentí”.

Just quan marxàvem, arriben. Un senyor de l’hisenda m’ha dit que per favor el portem a Ocucaje i no m’he pogut negar. Pugen tots i tornem cap a Ocucaje. Però quan portem un kilòmetre de recorregut, en una cruïlla de camins, els de la caixa ens piquen perquè parem. Parem i puja una senyora (la de l’últim viatger i la seva criatura).

- “ Mire Sr. Joaquín, es que ayer hubo un drama en Catango. Un labrador se equivocó y en lugar de beber cerveza se tomó insecticida. Los vecinos hemos hecho una recolecta y vamos a verlo a la enfermería de Ocucaje”.

Davant tanta desgràcia puja un altre indi a la caixa de jeep.

- “ Quines coses més rares beuen aquesta gent, Kim” – diu en Valentí.

Anem a 10 kms. per hora perquè entre els 500 kgs. de carbasses, la Alejandrina, en Jorge, l’ajudant, el senyor indi, la seva senyora, la criatura i el que s’ha colat, més en Valentí i jo, segur que portem el doble de càrrega de la recomanada per Toyota. En Valentí pateix molt. Jo pateixo molt. Els altres van a cavall. Ja ho deia el meu pare “mentres hi hagi burros hi haurà gent que anirà a cavall”. Avui els burros som en Valentí i jo. Quina presa de pèl ens ha fotut la Alejandrina.

Rebenats de patir, cansats de tants sotracs i gairebé sense gasolina arribem a Ocucaje. En Valentí vol trucar a casa seva, a St. Boi, i el locutori telefònic de Ocucaje sempre està tancat. Hem d’anar a la Panamericana i anar a Santiago a fer gasolina i a trucar per telèfon.

Un cop més arribem al campament del desert de Barranco Corre el Viento, ja de nit. L’emprenyamenta amb la Alejandrina encara ens dura i, gairebé sense sopar, anem a dormir. En Valentí està molt pansit. No es troba gaire bé. La trucada per telèfon, a la seva dona, l’ha deixat moix.

25 d’agost del 1994

- “ Ànim, Valentí, que aquesta tarda anirem a Ica a recollir la resta d’expedicionaris catalans i mallorquins!”.

Avui no és tan aviat com ahir. Ja són les 6h. i comença a clarejar. Esmorzem i anem a buscar a en Basilio i els seus fills, per tornar a l’excavació. Arribem a casa seva i en Basilio està a fora de la cabana.

- “ Joaquín: ¿Y los otros catalanes?.
- “ Pues los tengo que ir a recoger a Ica esta tarde”.
- “ No hombre, no. Si están durmiendo en mi casa. Y la señora tiene mucha tos...”
- “ ¿Que me dices Basilio?: ¿Que están aquí??? ¿Cómo puede ser????.
- “ Doncs mira, hem vingut amb taxi que semblava l’Arca de Noè” – em diu el Toni Borrull sortint de la cabana, encara amb el sac de dormir a la mà.
- “ Però, no era avui que arribàveu a Ica???”.
- “ El teu AVUI era ahir Miti”.

Entro a la cabana de la família Uchuya i a la peça més gran encara hi ha estirats, a terra els meus estimats amics...

- “ Quina vergonya, nois!. Presento formalment la meva dimissió com Cap de l’Expedició Alfa. No puc permetrem un error d’aquest gruix”.

- “ Dimissió que no acceptem. Tenim por que li passés res, però ara jo estic content de veure’l bé”.
Aquest és el més generós de tot el grup, l’entranyable Roberto Costas. També em fa un somriure el meu nebot David Berenguer.

- “ Perdoneu-me nois, perdoneu-me...”

Com a gent jove no li donen més importància. Quina lliçó que he d’aprendre... Si hagués estat a l’inrevés, quin “ciri” que hauria muntat jo.

Comencem a donar-nos abraçades i m’expliquen, a trossos, la seva arribada a Ica, molt més tard de l’horari previst. Això va fer-los pensar que potser jo havia desistit d’esperar-los. Havien d’arribar al migdia i van arribar a última hora de la tarda.

També m’expliquen la sort d’haver trobat un taxista que els volgués portar en un sol viatge, inclòs l’equipatge (amb barril) a Ocucaje. I que fes indagacions per trobar la cabana d’en Basilio, tot això ja de nit. Bé, ells mateixos diuen que podria haver estat pitjor.

Carreguem paquets i gent i tornem al campament de Barranco Corre el Viento. Sembla que tots s’han asserenat pel tema del meu “error” imperdonable. Si més no així m’ho sembla. Condueix el jeep en Toni Borrull (teràpia per ell doncs sembla el més emprenyat). Li agrada molt conduir i és el que ho fa millor. Jo viatjo al seu costat i li vaig indicant el camí per aquest indret de Ocucaje. Deixem la zona i entrem a l’anomenada, de Córdoba, tristament famosa pels centenars, possiblement milers d’espoliacions que s’han fet a les seves tombes. Tombes profanades pels seus mateixos descendents inques, els actuals indígenes. I amb quin miserable resultat: busquen or i el que troben són ceràmiques vulgars i roba basta, de vestits i mortalles. Tot i això, els despullen dels seus vestits i els requisen les seves gerres i gots, que contenien el menjar pel llarg viatge...

Hi ha moments en que el paisatge sembla el de la “Línea Maginot” francesa durant la primera Guerra Mundial: amb milers de banyeres (allà causades pels obusos i aquí a l’avidesa dels “huaqueros” que és el nom que reben els que rebenten les tombes).

Deixem Córdoba i arribem al punt clau del recorregut: la cruïlla de Chacoliane amb San Felipe. Després a la dreta i camí recte fins a trobar-nos les sorres blanques de la base del Cerro Blanco.

- “ Toni, ves seguint les traces del jeep, que ens portaran, kilòmetres més endavant, al campament”.

Les traces s’endinsen al desert i de sobte, en un revolt a l’esquerra, apareix, gairebé al final del Barranco Corre el Viento, el nostre campament: quatre tendes alemanyes (Buffalo) , isotèrmiques, de dues places, verdes. Una tenda marró, tipus canadenca que fa de magatzem i, el més important, el màstil, altiu, amb les tres banderes, flamejants, la del Perú i les senyeres catalana i mallorquina (F. Nº17). En Toni alenteix la marxa, en veure el campament. Sento que els expedicionaris que van a la caixa del Jeep es posen a picar de mans i, al moment, els que anem a dintre, també els seguim el seu picar de mans.

En Toni para el jeep per gaudir d’aquesta bella imatge del nostre campament... i a mi em cauen unes llàgrimes que ningú veu.

Ara em considero perdonat per aquests joves expedicionaris tan generosos i formidables que he pogut agrupar.

- “ Per favor, Toni, no entris amb el jeep fins a dins del campament. Deixem verge de roderes la resta del desert” – li demano. I així ho fa (F. Nº16)

- “ Mireu, la més flamejant és la Mallorquina” – diu en Toni mirant el màstil.

- “ És clar, és la més marinera” – diu la seva dona, la Marga, la “superwoman”.

Amb una eufòria palpable, tothom s’instal•la a les seves tendes assignades. En David i en Valentí, en Roberto i en Sergi, la Marga i en Toni. Jo, sol. Redissenyo l’organigrama d’avui. En Toni em traslladarà a un punt, a prop de la zona d’excavació. I jo em reuniré amb en Valentí i el grup Uchuya. Ell, en Toni, que retorni al campament de Barranco Corre el Viento on la resta d’expedicionaris s’estan instal•lant i preparant el tendal que serà la nostra “sala-menjador”.

Li suggereixo que facin una curta excursió pel desert de Ocucaje amb el Toyota, prenent precaució de no sortir de les roderes d’algú que hagi passat abans, més experimentat. De no fer-ho així, es quedarà clavat de rodes i difícilment ni la reductora de marxes li solucionarà el problema. Que vagi sempre paral•lel al riu Ica per tenir-lo com a punt de referència i sobre tot que no es perdi per les muntanyes de dunes dels desert de Ocucaje.

- “ Ah!, i si veuen llenya, carregueu-la al jeep. Per aquí és difícil veure’n. Recorda company, que per la nit hem de fer un foc de camp”.
- “ D’acord, Kim”.

I s’allunya en direcció a Barranco Corre el Viento.

En Toni, però, m’ha deixat, abans, al Comercio Morón. Vaig a peu fins a retrobar-me amb els que caven. Els he portat cerveses i una Pepsi per a en Homar. Avui sembla que va millor que ahir, que només vam trobar quatre pedres. Avui n’han aconseguit vuit i un tros petit, gravat. Cal destacar una pedra de gairebé 20 cms., bellament dibuixada, amb una nau mecànica volant. En realitat una nau espacial que ha fet dos vols galàctics i un d’intergalàctic.

- “ Valentí, posa’t la gorra, per favor”.
- “ Tranquil. Ami no m’ha fet mai mal el sol”.

Però amb gorra o sense ella, com treballa i treballa en Valentí.

Encara no són les 14h. i tot el grup d’expedicionaris restants ja estem bevent cerveses Pilsen Cristal “heladas”, al Comercio Morón. Com sempre si afegeixen indis i criatures. Els porto a dinar a casa la Alejandrina. Mengem bé. Els comento que un dinar només costa unes 150 ptes. En Toni diu que primer ens hem d’acabar el menjar dels barrils, que hem portat de Catalunya abans de gastar-nos una pela més. Té raó en Toni, però jo li parlo de la comoditat de fer un àpat amb verdures fresques i poder descansar una estona dins d’una casa...

- “ Res. Ni una pela més. Sempre estem sortint-nos del pressupost, això no pot ser”- respon en Toni.

- “ Mira Toni, jo no sóc cap agència de viatges, prou professional com per ajustar el pressupost d’aquesta expedició, ho lamento noi...”

Però la cosa s’engresca i jo m’escalfo. En Toni també. La resta no bada boca. Finalment surt en Roberto.

- “ Mira Toni, pensa el que dius. Si no fós pel Miti ningú de nosaltres hauria pogut venir mai aquí. Deixa de comptar diners i gaudeix d’aquesta expedició”.

Sortim tensos de casa la Alejandrina. Li demano disculpes al Toni. I en Toni també me les demana a mi. L’abraço fort, molt fort i li dic a l’orella:

- “ Perdona’m, no veus que sóc un vell ronya i carcamal...”

Aquesta tarda farem relacions públiques i ... caritat. Anirem a veure malalts, amics meus. Primes ens dirigim a la cabana de la Irma, però no la trobem. Un familiar ens diu que ha anat a Ica per una visita mèdica. Ens desplacem a Pinilla per veure l’amic Pedro Huaman. Durant el curt viatge. es explico que en Pedro ja fa 5 anys que està malalt per culpa d’un embruixament. Per sort en Pedro Huaman està una mica millor que l’any passat. Camina una mica, encara que quan ho fa es mareja una mica. Està molt content de veure’m i encara s’hi posa més quan algú li compra alguna de les seves artesanies. A mi em regala unes pedres que diu que li porta un amic perquè les vengui. Jo, una vegada més, li faig una aportació econòmica per ajudar-lo a comprar les moltes medicines que necessita per posar-se bo.

Ens farem una foto tots junts i quan ens acomiadem, ens trobem tots una mica millor que quan hem entrat.
Jo surto pensant:
- “ Gràcies Déu meu per la glòria que em dones, travessant mars i oceans en avió, recórrer centenars de kilòmetres en barques i jeeps i caminar per barrancs i deserts. Recorda’t també d’en Pedro Huaman i dóna-li la “glòria de l’acció”. Que pugui tornar a caminar pel seu desert... que així sigui”.

De camí al campament recollim llenya i unes quantes panotxes de blat de moro de la chacra d’en Jorge. El “choclo” i un bon tall de formatge els entusiasma als expedicionaris... però no perdonen els entrepans amb tonyina... els plàtans... la xocolata... les galetes... i el cafè amb llet.

El sopar l’hem acabat rodejant el foc de camp. Aquesta vegada són flames gallardes les que il•luminen i escalfen. En Valentí els hi explica l’anècdota dels “visitants” de l’altra nit i la por que vam passar. Jo callo. Fem una ronda del millor i pitjor del dia. Cadascun diu la seva. Intento dirigir la conversa a temes seriosos... i a tots ens sorprenen els notables coneixements d’en Sergi Faber i la forma d’exposar-los (de “casta le viene al galgo”). Serà més d’una llarga hora de conversa. Mentrestant en Roberto i en Toni van alimentant el foc. Ens acomiadem amb uns traguets de whisky, curts, perquè l’hem de fer durar.

26 d’agost del 1994

Són les 6h. quan comencem a sortir de les tendes. En Toni i la Marga ja preparen el cafè amb llet i entrepans per a tots. Avui, igual que ahir, formem dos grups:

A) En Valentí i jo a la zona d’excavació.

B) Toni, Marga, Sergi, Robert i David a l’excavació arqueològica de la Cueva del Diablo (F. Nº18), la zona del desert de Ocucaje on els guiarà i dirigirà en Basilio Uchuya.

El motiu pel qual fem dos grups ja el vaig explicar quan començava a organitzar l’Expedició. La resta d’expedicionaris tenen prohibit conèixer la zona de les pedres gravades. El principal motiu és que el lloc sigui el menys conegut possible, preservar-lo de les persones alienes a l’estudi de les pedres, l’interès de les quals seria només econòmic. És a dir que procurarien agafar totes les pedres possibles i vendre-les als turistes com un vulgar souvenir. De fet això és el que ha passat amb milers de pedres escampades per tot el món. És com si tinguéssim les pàgines d’un mateix llibre, unes a 1000 kms. de les altres. Com podríem saber el contingut i la història d’aquest llibre? Aquest és el principal drama de les Pedres Gravades de Ica. N’hi ha més de 20.000, escampades per tot el món, com a souvenirs “curiosos”.

L’organigrama d’avui és el següent: Abans de les 7h. vaig cap a Ocucaje amb el jeep. Allà recullo l’equip humà d’excavació, avui dirigit per en Pancho Uchuya. Completen l’equip en Jorge i en Homar. Una hora més tard s’afegirà en Javier Uchuya, que fa torns de treball a l’hisenda i bodega de vins de Ocucaje. Jo tornaré al campament a recollir la resta de companys i els portaré a Ocucaje per, llavors, recollir a en Basilio Uchuya i al seu fill petit Augusto. Conduirà en Toni i aniran a la Cueva del Diablo. Ens retrobarem tots plegats, de 14 a 15 h., al centre “logístic” de l’Expedició: el Comercio Morón. Efectivament, en Basilio els portarà fins a dins la Cueva. L’accés no és fàcil en jeep, però en Toni és un excel•lent conductor per la qual cosa poden arribar-hi.

En Basilio els marca un punts i comencen a palejar sorra, fent una mena de trinxeres. Què els farà buscar en Basilio? Fa anys, en aquest mateix indret i amb el mateix sistema de trinxeres, vam trobar dues magnífiques escultures. Però aquesta vegada si no trobem res serà perquè abans no les ha enterrades (jo com sempre, mal pensat) o perquè no hi ha sort.

Com a premi de consolació deixa caure de la seva butxaca (n’estic segur) una pedreta gravada, de 7 cms., amb un bell peix. La trabarà en Sergi Faber, qui me la dóna, tot content, per la nit.

El què no lliga amb tota aquesta història és que (segons em van explicar) en Basilio va estar gairebé una hora treballant (F. Nº20) amb la pala com un posseït. Treballa per solidaritat amb el grup? Cava per què pensa que pot trobar alguna cosa?

Novament, em trobo a la zona d’excavacions. Avui he agafat la càmera de vídeo per gravar unes imatges d’aquesta recerca. En Pancho tria noves zones d’excavació... però no ens devem merèixer trobar res important perquè les pedres que surten sempre són petites. I el que més em desencisa és que estan a uns 20 cms. de la superfície, o sigui que dóna la sensació que són pedres que han rodolat muntanya avall, que no estan en el lloc d’origen on les van dipositar els éssers de la humanitat gliptolítica.

La càmera de vídeo la porto perquè tinc interès en enregistrar el moment en que trobem una pedra gravada, en els seu estrat original, no pas les que trobem perquè com deia, sembla que vinguin d’un despreniment superior.

La recerca de “Pedres” és molt depriment. Trobem cinc pedres petites amb dibuixos amb ratlles incises. En Pancho ha excavat per tot arreu, com els seus germans i com l’incansable Valentí (sense gorra) (F. Nº19)

Assenyalo la zona de terreny que en Basilio havia “reservat” a J.J.Benítez.

- “ Esta zona le prometí que se la reservaba a J.J.Benítez, por qué es de él “.
Però jo li dic a en Pancho:

- “ Probemos allí “.

I allà que caven, ell i els seus germans... però tampoc surt res.

- “ Pancho, ya le dije a tu papá que si hoy no sale nada bueno, lo dejamos”.

Penso que això ha d’esperonar-lo molt doncs els soles que li paguem en 2/3 hores de feina, és el mateix que cobra, en una setmana, al camp treballant més de 8 hores diàries. Però tot i això, no surt res.

Són més de les 12h. i la calor apreta de valent. S’ha de saber perdre, a la vida... o no ens mereixem res millor.. no hem estat prou “cuits”, a la cuina de la VIDA, per gaudir de la immensa alegria de trobar una gran pedra amb relleu, que porti comunicacions importants.

- “ Amigos, lo dejamos” – fot, el soroll de les pales, pics o barres de ferro quan paren.

- “ Si, Don Joaquín, vamos a dejarlo que este sol ya mata”.

En Valentí abstret i jo deprimit arrepleguem els estris i marxem a peu cap a Ocucaje. Tothom ja sap el ritual: capa a Comercio Morón a beure una cervesa. La resta d’expedicionaris arriben més tard. L’hora de trobada és a les 14h., però minuts abans ja veig la ratlla de pols que provoca la velocitat del jeep (segur que és en Toni el que condueix, si corre tant).

Sento una sana alegria al veure aquest grup de joves amics que estan assaborint al 100 % aquesta expedició. Sempre actius, alegres... i això que no han trobat rés... bé, una pedra petita diu en Sergi.

Paguem i portem els Uchuya a casa seva i nosaltres anem al campament “a fer el dinar”. No vull que s’emprenyi en Toni. Però segueixo pensant que és una tonteria, sobre tot perquè la Alejandrina ens donaria 2 plats de menjar per 170 ptes.

Arribem al campament i primer hem d’arreglar el tendal, doncs està mig arrencat i cau un sol de justícia. Preparem fideus a la cassola (de sobres Knorr) amb un bon entremès per davant i com sempre, després, una mica de fruita (pomes) i un bon tall de formatge andorrà/mantxego. Cafè i, alguns, es preparen un carajillo de whisky Long John. Endrecem el campament i marxem cap a Ocucaje a saludar a la Sra. Irma. Pensem que té un càncer d’ovaris. Ahir, precisament, era a Ica per consultar als metges. La trobem a la porta de casa amb una de les seves filles i vàries criatures que són part dels seus nets. Efectivament alguna cosa greu hi ha dins el cos de la Irma. Té mala cara i el ventre molt inflat.

- “ Ay, Joaquín, ya me dijo mi hija que estuvo ayer aquí. Yo estaba de médicos en Ica. Estoy muy mal. Dicen que podrían operarme pero la operación vale 2 millones de soles... ¿De dónde saco yo tanto dinero?”.

Es refereix a soles viejos, possiblement 20.000 soles d’avui, 1.200.000 ptes., aproximadament.

- “ Mire Irma, además de saludarla, mis amigos le comprarán sus artesanías y así recogerá algún dinero”.

- “ Ay, muchas gracias, D.Joaquín”.

La Irma és una artesana notable, talla molt bé la dura fusta de huarango. Fa talles de 20 cms. fins a més d’un metre. Els motius són sempre els mateixos: Déus de la cultura Tihuanaco. També l’he vist, excepcionalment, una lampa (pala) ornamental per treballar la Patxamana (la deessa terra), se suposa que en cerimònies especials. A més de la talla del huarango, la Irma té una gran destresa en imitar les pedres gravades de Ica. Recull la pedra, per treballar-la, del mateix lloc on surten les autèntiques. Els seus traços, encara que segurs i artístics, són mes fins i menys profunds que en les pedres autèntiques. La Irma balla al sò que toquen. Quan convé les ven com autèntiques i quan li convé les ven com artesania.

Tots els expedicionaris es mostren generosos en les seves compres. Ningú regateja el preu. Entre tots li comprem més de 40 talles de fusta. Jo, d’amagat, li dono uns quants diners perquè no compro cap talla. Em dóna recorda per l’amic Vicente París, de Madrid, i em diu que l’informi de la seva malaltia.

Demà tenim una llarga ruta fins trobar el Pacífic i hem de tenir el dipòsit ple. Per tant, hem d’anar al “grifo” de la Panamericana. Uns 20 galons de gasolina super serveixen perquè el dipòsit quedi ple. Tornem a Ocucaje i, a la bodega del mateix nom, omplim els bidons d’aigua per la neteja d’estris de menjar i per rentar-nos perquè sabem que l’aigua no és potable. Quan estem omplint els bidons, la Marga veu, dins l’hisenda de Ocucaje, un cavall de raça peruana, petit i amb les cames molt fortes, precisament, per anar hores i hores per la sorra del desert. El cavall porta la sella i la Marga, amb cara de nena petita, diu:

- ¿ Me la deja montar un poquito?.

Dit i fet. Veiem com munta el cavall. El mosso porta les regnes i la porta a passejar pels jardins de l’Hisenda de Ocucaje, que, per cert, enguany l’han convertit en un petit hotel de luxe (crec que no té més de 5 o 6 habitacions).

Anem a recollir en Basilio i al seu inseparable fill Augusto, doncs els hem convidat al campament a sopar, al foc de camp i a dormir. Mitja pensió, diu algú. Tot a canvi de fusta pel foc. És de nit quan arribem al campament de Barranco Corre el Viento.

Preparo el foc de camp amb la llenya de huarango que ens ha carregat en Basilio. Sopa de llegums i ous ferrats i naturalment, formatge a “go-go”. Quan el foc està encès i els troncs de huarango ja són brasa, comencem a fer torrades amb all i oli. Uns beuen uns taps de Long John i altres això i, més a més, pisco. En Basilio tragueja el pisco com si res.

Amb tot això, he de comentar que en Valentí no es troba gens bé i no ha menjat res. Una mica de sopa. En Basilio ens sorprèn a tots dient-nos:

- “ A Valentín le ha cogido la beta”.

Segons ell “la beta” és una forma de diable que entra dins de les persones.

- “ Este chico está grave y no quiero asustaros, pero podría morir”.

En Valentí té una insolació i el pobre amic ho està passant malament. M’hi acosto i em diu:

- “ Miti, no em trobo gens bé, tinc ganes de vomitar”.

- “ Tranquil, amic. Vine a passejar”.


Ens allunyem uns passo del foc i l’estómac li comença a fer arcades i finalment vomita. Sento que en Basilio Uchuya va dient “este chico está mal, le ha cogido la beta”. Finalment ens explica que és aixó de “la beta”.

- “ Mirad, aquel cerro es el de las Brujas. Por allí puede bajar la beta hasta el campamento. Tiene varias formas, pero casi siempre de animal: Chacal, jaguar, zorro.... Si vosotros veis el brillo de unos ojos en medio de la oscuridad, no lo dudéis, es la beta. Tenéis que juntar las piernas y extender horizontalmente los brazos y la beta no os atacará y se irá. ¿Porqué se irá la beta, Joaquín?”.

- “ Porqué estamos en cruz y la cruz le aterra”.
- “ Exacto. ¿Y porqué Marga no puede hacer la cruz?”
- “ Porqué le entraria la beta por su sexo”.

- “ Exacto Joaquín. Pero no se preocupe señora, yo traigo un machete de acero español- i ens l’ensenya, preciós, amb una fulla de gairebé 30 cms., en la seva funda de cuir – que me regaló un catalán amigo de Joaquín- l’Antonio, dels Encants, que ve dos o tres cops a l’any a veure’l i a comprar-li pedres – y se lo clavaré delante de su tienda. La beta no le hará nada pues teme al acero igual que a la cruz”.

Diu això tan seriosament, amb paraules tan convincents que a la que et descuides t’ho empasses tot, de dalt a baix.

En Valentí està fotut i demana per anar a dormir i ens deixa.

I una vegada més en Basilio explica el seu rotllo amb el Dr. Cabrera, que no ha mostrat cap agraïment cap a la seva persona. A ell, justament, qui l’ha fet famós per tot el món.

- “ Y mira Joaquín, pasó por delante de mi casa con un minibus con el Dr. Jimenéz del Oso y un equipo de televisión mejicano y no se dignó parar a saludarme. Pero como él no sabe nada del desierto, el bus se quedó clavado en la arena y tuvo que venir andando a mi casa para que reuniera gente con palas para desatascarlo. Le prohibió al Dr. Jimenez del Oso que me hiciera una entrevista para la televisión... J.J. Benítez me dijo que me ayudaría mandándome dinero pero no se acuerda. Joaquín si tu lo vés hazle memoria por favor”.

Amb totes aquestes històries (que a mi m’ha explicat altres vegades) els meus amics han quedat bocabadats.

I més històries... com la de la Bruja Pé o la del Barranco Corre el Viento, just on tenim muntat el campament. Aquí uns jesuïtes espanyols van assassinar a més de 40 indis, les seves burres i els seus gossos i els varen enterrar en aquest barranc, tot plegat amb la càrrega que duien: OR.

- “ Y ahora, en las noches de luna llena se oyen los aullidos de sus almas pidiendo venganza”.

... El foc s’ha apagat. Tot és fosc. Val més anar a dormir. Esperem no tenir malsons aquesta nit. En Basilio s’ha acabat l’ampolla de pisco. Nosaltres la del pobre Long John.

27 d’agost del 1994

Valentí sembla que està una mica millor. Porta gorra !!!

El sol encara no toca al campament. Són una mica més de les 6h. del matí.

El tàndem Toni-Marga comença a preparar panets amb tonyina, fuet, paté i naturalment... formatge!.

La resta col•laboren fent altres coses com preparar el cafè amb llet o netegen i ordenen el campament (aquesta és la feina a la que, generalment, em dedico jo).

En Basilio i el seu fill Augusto, lògicament esmorzen amb nosaltres. Hem d’anar a Ocucaje a recollir en Pancho i al seu amic Enrique i deixar a casa seva a en Basilio i l’Augusto.

Són més de les 7h. i els nostres invitats no són al punt de reunió. Hem d’anar a cas d’en Pancho a recollir-lo. Igualment hem d’anar a casa de l’Enrique a recollir-lo. Aquest encara dormia. Ens ha pujat al jeep amb el seu fill d’uns 12 anys... però ni piu, d’aquest nou invitat. Aquest viatge l’he fet sol perquè la resta de companys s’estan arreglant, ells i els seus equips. La ruta a la “Playita Las Hierbas” passa a prop del campament.

El motiu de que portem aquest convidats és que en Pancho (que ocasionalment fa de pescador) m’ho havia demanat, doncs volia pescar a mà, amb sedal, i sense canya, algunes corvines. L’Enrique i fill s’hi ha afegit.

Quan arribem al campament, en Pancho em diu que si “ya hemos desayunado”. Li dic que si, i ell em contesta que si els podem donar alguna cosa de menjar, perquè ells no ho han fet.

En Toni prepara entrepans i en David els prepara el cafè amb llet. Tot menjant l’Enrique em fa el següent monòleg:

- “ Yo, me lo tengo bien leído, sé que los países siempre los descubre alguien y que su país, España, me lo tengo bien leído, lo descubrió Lord Crocane”.

El somriure d’en Pancho sembla que vulgui ratificar les paraules del seu amic. Nosaltres quedem estupefactes. La nostra resposta a aquesta bestiesa es que ens hem quedat muts. Però amb tot, la bestiesa té dos aspectes positius o racionals.

1er) Que ens vol dir “Me lo tengo bien leído” Que l’Enrique sap llegir. (Jo personalment crec que es un “farol”)
2 on) Que efectivament en el “seu món Amèrica, tots els països els descobrien persones europees i el tal Lord Crocane....
Omplim la caixa i algun voluntari viatja a la caixa del jeep a més dels convidats.

És quan estem junts en el jeep quan reaccionem i fem comentaris sobre la notícia de l’Enrique.
El camí al Pacífic no és difícil, jo ja l’he fet una altre vegada amb l’inoblidable taxista Sergio i dos dels seus fills.
Anem circulant pel desert. Els indico a on vaig trobar amb en Basilio Huchuya, la meva dent fosilificada del tauró, que tenia un nom científic, que no m’enrecordo quin era, però si que encara no tenia espinada dorsal, era del Quaternari.

¡ A la fi veiem el mar !. Tots els expedicionaris estem contents. Al baixar del jeep Hi-lux, veiem un petit desastre. La caixa està plena d’oli de cuinar.
- Ho han fet els convidats – diu en Toni -. S’ho volien menjar o beure i no han pogut. Quin merder que han fet a la caixa del jeep.

Els convidats no diuen res.
La platja, ens sembla “ un campament de gitanos”. Hi ha unes casetes de fusta, molt primitives, adormen els pescadors. A un tros de la platja hi ha unes àncores molt grans, amb les seves cadenes, que sembla que les han posades paral•leles, totes deu o dotze “a assecar”.
Els nostres convidats quelcom com els pescadors, ja s’han enrotllat amb ells.

Nosaltres fem fotos, que pensem, com les d’en Kappa ens faran immortals. Després de fer el borinot una estona, reprenem la marxa, deixant a terra amb els pescadors els nostres convidats.
Quan marxem cap el far hem sortit de la sorra humida del peu de l’oceà, i el jeep se’ns ha quedat clavat. Amb la reductora i tot empenyem un rato, el fem arribar abaix a la platja una altre volta.

Ens disparen les càmeres fotogràfiques. Hem vist un grup “ de llops marins “. Algú més atrevit, a pujat a les roques que l’oceà banya, per estar més prop d’ells.
Aquest animals semblen pacífics i et deixen que t’hi acostis molt, fins que el mascle, el cap de la manada, et vegi com un home que es pensa que li vols raptar una fèmina i et foti una mossegada.

Jo faig una foto, en Valentí que està a dalt d’una roca ensimismat.
Jo vaig estar en aquesta colònia de llops marins amb en Sergi i dos dels seus fills, fa tres anys.

Arribem una mica més enllà del far, que jo vaig batejar: (El Faro del Fin del Mundo). Mirem d’entrar-hi, no podem.
Contents tornem, passem per “La Playita de las Hierbas” a recollir als convidats.

- El mar está muy revuelto, y no hemos pescado nada.

En Toni li respón a l’Enrique.

- Ya decía yo que me las comía todas crudas...

Els ho portem a casa seva, no sabem perquè ens sembla que una vegada més ens han pres el pèl...
Sopem sense cap novetat.

En Roberto Costa i en Sergi Faber, ens diuen que es volen quedar tres dies més. Nosaltres hem de marxar.


28 d’agost del 1994

Ens passem bona part del matí repartint el menjar que ens queda. Queden mols pots de llet líquida concentrada, decidim de vendre-la al “Chacal”, al Comercio Morón, quan de retorn passem per allà.
Desmuntem el màstil; abans hem entonat una mica l’himne català “Els Segadors”. El màstil, donant-li les gràcies l’hem de tornar a en Basilio.
En Toni Borrull, engega el jeep, i enfilem cap a Ocucaje. Una ràpida parada al Comercio “Morón” a ón hi vendrem els pots de llet líquida i seguim cap a la Panamericana fent una parada “El Grifo” de Santiago, on omplin el dipòsit del jeep.

Ja som a Ica i ens dirigim a la plaça d’armes, que es a ón està ubicat el museu del Dr. Cabrera. La porta està encadenada amb 40 cm d’espai. Jo el saludo amb una forta abraçada, al Dr. Javier Cabrera, i li presento els meus companys expedicionaris (F. Nº21).

Ens creuem uns saludos protocol•laris, allà mateix al seu despatx, i no se com surt de sobte una discussió d’en Valentí amb el Dr. Cabrera. La sang no arriba al riu! Tot seguit el Doctor ens porta al costat que es on té el museu.

Lo primer que veiem, son les enormes pedres en la que mostren una delicada operació de transplantament, en la que una dona gestant fa una transfusió de sang al que està rebent un òrgan d’un pacient que se suposa acaba de morir. La transfusió es perquè creiem que els anticossos que du la dona gestant, no provocarà el rebuig al receptor del òrgan. El Dr. Cabrera ens ha donat aquestes explicacions (F. Nº22)

Ara seré jo, quan davant d’una pedra gran d’uns (60 – 70 cm) l’han partida per la meitat i han serigrafiat els continents que tenien llavors. El continent “Mu”, “L’Atlàntida”, l’actual “Europa”, una “Africa” molt diferent (més estreta) etc...etc...

En Valentí i la Marga, no paren de fer preguntes al Dr. Cabrera. Finalitzem la visita al museu del Dr. Javier Cabrera Darquea.

Cap a Lima sense parar.

Arribem a la capital quan està tancant el dia.

Decidim democràticament anar a sopar al restaurant “El Suizo”, i demanar el plat de sempre: sopa criolla. (Alto, en Valentí demana un plat d’arròs blanc).

En sortir, cap a l’Hostal La Castellana a dormir.
El magatzem de la Castellana ens guarden dos fardos. En un protegit per a la mateixa roba d’una gran tenda de campanya, hi tinc dues formoses peces d’arqueologia d’anteriors viatges. Com és lògic les recupero.

29 d’Agost de 1994

Aquesta matinada em desperten gorgonejos d’unes aus. Només identifico els glu-glups dels coloms. Les altres aus... ¿són de la selva de l’Amazònia?¿Han vingut a fer un “vol” per conèixer Lima? Em recordo quan fa set anys aquest Hostal Castellana tenia un papagayo xerraire que em despertava cada matí amb les seves xerrameques. Els hi van robar.
A primeres hores del matí, quan apunta el dia ens bé a buscar amb el microbús en Ciro ¡cap a l’aeroport!
Ojo, trobem unes pedres que semblen més aviat roques. Están aquí al mig d’aquesta avinguda, per entorpir el trànsit ¡Hi ha una manifestació!
Anem justos de temps, en Ciro fa una sèrie d’slaloms i esquiva tots els obstacles i la gent.

Arribem puntuals a l’aeroport “Simón Bolívar”.
Facturem i embarquem sense problemes.

El proper destí és Madrid

30 d’Agost de 1994

Després d’aterrar a Madrid, comprovem un enorme desastre: en tot l’aeroport no hi ha un carret d’equipatges.
Ens repartim per molts indrets. No en trobem cap.

A la fi en Valentí ve amb un. Carreguem totes les motxilles i més fatu al “carrito”. Sembla un “embalat” amb rodes.
Al facturar cap a Barcelona ens volen cobrar excés d’equipatge.

- Señorita, por favor, con este equipaje hemos recorrido medio mundo y ahora Ud. quiere cobrarnos exceso de equipaje. ¡Venga, por Dios!

- Vale, pasen.

Arribem a l’aeroport de Barcelona i la família està esperant-nos. Petons i abraçades. S’ha acabat aquesta “Expedició Alfa 94”.

F O T O G R A F I E S


La foto de la portada és d’en Toni Borrull.

LA FOTO Nº1 DEL GRUP EXPEDICIONARI: Ciro Gonzalez.

LA FOTO Nº2–5–6–7–8–9–10–11–12–14: David Berenguer.

LA FOTO Nº3–13–15–16–17–18–20–21: Toni Borrull.

LA FOTO Nº19–22: Kim Mititieri


... 1994 ... 2008... Han passat molts dies, mesos, anys...

Com és lògic no ens enrecordem de tot, més si de lo que ens ha mogut més el nostre cor.

L’estrany succés de les Torres Bessones, i la conseqüent guerra d’Iraq... Els sunamis d’Orient... els posteriors i recent tifó de Birmània... i un terratrèmol molt greu a la Xina...

En mig de tots aquest acontèixements nosaltres anem desenvolupant, les nostres tasques, la nostra vida. Vosaltres el vostre treball. Jo la meva vida, escrivint, o llegint, sempre assegut!

Bé, la vida ja m’ha deixat caminar prou, en els meus anys joves, abans dels 50 anys, esportius, anant per Europa i Africa, i anys més tard, en el meu període científic: 8 viatges a Sud-America i un a Egipte i cinc a Cuba.

Jo que volia arribar a ésser savi...!

Més si, el que he aconseguit és V I U R E.


Dedicatòria:

A tots els grans amics de la

“ EXPEDICIO ALFA 94”.

Curriculum Vitae:

MUNTANYISME: Ascencions i escalades per tot l’Estat Espanyol, Europa, centre i Sud-America. 3ª Escalada Nacional al Roque Nublo (Canaries). 1ª Nacional Invernal al Comoloformo – Punta Lecatre – Punta Passet – Biciberri Sud i Nord (integral). President Fundador de la Secció Alta Muntanya i Esquí “ Samec Uhec). Vice-president del G.A.M.E. de Catalunya. Campió comarcal d’esquí de fons.

ATLETISME: 2º classificat a la Jean Boin (debutantes). Finalista en 400 m. tanques de EID. Recordman de Canaries de 110 i 400 m. tanques. Fundador del Club Tenis Igualada.

MOTORISME DE MUNTANYA: Pioner en aquest esport. Rècord del Món en ascenció alpina. “Expedició Aneto 3404” com a cap d’Expedició.

KUNSLEDEN: Igualada – Laplan . Creuem per primer cop el cercle Polar Àrtic amb motociclisme.

Expedicions de coneixement:

1986-Contacte Inca – Equador, Galàpags i Amazònia.
1987-“Inques,Equador/Perú“Diàleg amb el meu mestre Dr.Cabrera.
1988-“Expedició Humanitat“ 6000 km. en Jeep pel Perú.
1989-Crea la O.N.G. “Centre Oncològic i Biològic de la Recerca Aplicada” del que serà president “COBRA”.
“Expedició Tolita” Amazònia, Equador, Perú OKQG i Chichitada.
1990-“Bahía Caraquez” Equador, desert OKQG (Perú).
1993-“Futur” Niu en desert OKQG (Perú).
1994-“Expedició Alfa” Amazònia + Titicaca + Bolívia + OKQG (Perú)
1996-“Inques” Equador, Amazònia, Perú i desert de OKQG.
Conferència a la Universitat de Barcelona “Va existir un altre Humanitat”.
1998-“Contacte Maya” Peten Guatemala.
Director del Seminari “Pedres Gravades de Ica-Perú”.
1999-“Pre-expedició Cubano – Catalana” 2000 km. per Cuba.
2000-“EXPEDICIÓ CUBANO CATALANA ARQUEOLOGICA BARACOA-2000”. Fundació de la Junta “Cueva del Paraiso”
2001-Viatge a Cuba. Evolució Museu.
2002-De nou a Cuba per inaugurar el Museu “Cueva del Paraiso”.
2003-Primer Aniversari Museu. Conferència “Tainos”.
2005-Intent de l’Expedició “Aqua”. (Fallen els permisos oficials).