|
Alí i Alà
“L’origen”
… quan el petit avió a hèlix va aterrar en el petit “camp de
patates” que era el Aaiun, vaig donar gracies a Deu, doncs el
vol Sevilla-El Aaiun, va ser dantesc, ja que una forta turmenta
en va agafar de ple, i jo diria que un llamp va tocar la cua del
avió, just a on estava el meu seient, doncs vaig sentir com una
forta xurriacada en l’exterior del fuselatge i amb tot anar
lligat amb el cinturó de seguretat vaig fer un salt…
Ara aposentat a terra, vaig “estirar les cames” per l’aeroport
doncs dintre de una estona reemprèn la marxa el meu avió a
Lanzarote/Canaries. Serà en aquet passeig per l’aeroport i les
seves rodalies quan vaig veure un parell de nois saharauis. Un
alt, de gran cabellera negre ondulada, tot un xicotàs. Al seu
costat un mes baix amb menys cabells, i uns ulls profundament
negres, i tenien un no se que, de cara intel•ligent, en a mi em
va semblar molt intel•ligent. El primer , la meva imaginació el
va batejar com l’Alà, l’altre el seu germà Alí.
Les aventures d’Alí i d’Alà
(1963 .../...)
Els orígens.-
... Alí era un nen saharaui orfe. Els seus pares varen morir en
un siroco (un huracà de sorra del desert del Sàhara) en el
viatge entre el Aaiun i Siuara. Aquell siroco va ser diferents a
tots els coneguts, per la seva força i el mes llarg que ningú
hagués conegut... 13 dies sense parar. El nostre Alí va
sobreviure miraculosament, com si l’amor d’Alà l’hagués protegit.
Aquest petit saharaui sols tenia 5 anys. Lo també penós es que
la seva estimada mare estava en gestació, li mancaven sols set
setmanes per tenir al nadó.
Quan la caravana que va trobar a Alí, es feia creus, que aquell
nen hagués sobreviscut al siroco mes llarg conegut. La ruta que
duia la caravana era precisament al Aaiun.
L’entregaran al senyor alcalde, notificant-li les morts dels
pares i continuaran camí al seu destí.
L’alcaldessa que mai havia pogut ser mare, li resplendia la cara
al pensar que podia, per fi, tenir un fill, doncs pensava
adoptar a Alí.
Alí era un nen especial. En molt, era el mes llest, del poblat,
de la comarca... i poder de tot el Sàhara. Als 4 anys ja llegia
perfectament i tres mesos mes tard conjugava tots els verbs... i
això que sols anava al cap tard a classe!! Els matins ajudava
als pares en un hort que tenien en el “Qued al Khatt”, un
torrent sec que hi passava un any si, l’altre no l’aigua. Quan
passava aigua el pare d’Alí construïa uns embassaments del
tamany d’un camp de futbol, 6,7 a 8 embasaments tots els que li
donava temps mentres passava aigua en aquelles hores tant
importants, que ni descansava ni dormia, construint aquestes
balses de terra de quelcom mes d’un metre d’alçada. L’aigua al
estar embalsada es tenia que filtrar terra endins i això li
donaria l’humitat per fer-ne dues collites... poder tres si no
bufava molt el siroco.
Per això Alí tenia que ajudar al pare i la mare en aquests horts,
ja que depenien del menjar de la família.
Quan les hortes estaven ja seques i la terra estava esquarterada
era lloc per escurçons, serps i altres perillosos animals...
Llavors el pare del Alí anava cada matinada, encara tancada la
nit, amb el seu fill a buscar, “flors del desert”. Quan era molt
petit el portava sobre els ombros, mes recent fent els 7 anys ja
caminava 3 i 4 hores igual que el pare. Les “roses del desert”
no son fòssils com diu molta gent. Son un conjunt de grans de
sorra que es van enganxant un al altre i es va fent gran com si
d’un bola de neu es tractés a cop de donar voltes i voltes per
la força del vent del desert. Als 5 anys Alí ja tenia
coneixements per trobar ell sòl aquestes “flors del desert” que
periòdicament venia un comprador a negociar la compra amb el seu
pare.
Ara la tràgica mort dels seus pares havia trastocat aquesta vida
tan rica de feina i emocions que tenia el nostre Alí. Mes tornem
a moment que l’alcaldessa li demana al seu marit per adoptar en
Alí.
- Per a mi encantat, dona meva.
Mes l’Alí diu que no, que ell vol anar a viure sòl, a la sortida
del Aaiun, a prop de les hortes del torrent “Qued al Khatt”.
- Es impossible ets massa petit per viure sòl Alí – diu
l’alcaldessa.
Ell no opinava igual i aquell marrec comença a donar
explicacions, molt coherents del que farà...
- No, i no Alí no t’ensortiràs.- Diu l’Alcaldessa.
Demana que consulti el mestre del poblat que ell el coneix molt
bé.
No hi posa cap impediment l’alcaldessa veien que l’Alí te la
guerra perduda.
Es reuneix el matrimoni, el mestre i en Alí. El mestre diu que
aquell nen es “especial” i que el veu amb condicions de
desenvolupar la seva vida perfectament. L’alcaldessa diu que el
mestre s’ha begut l’enteniment, com pot un nen de 7 anys portar
una casa i alimentar-se adequadament. El mestre sentencia que si
que Alí ho pot fer.
- I tu calsases, que no t’imposes amb autoritat que ets
l’alcalde i no donar-li la raó al al•lucinat del mestre que
tenim i ens quedem el nen per “real decret d’alcalde” Parla fot!
Mes el qui parlarà es el mestre, dirigint-se al marit.
- Mireu, podria estar equivocat – profund sospir de l’alcaldessa
- vos demano que apel•leu el vostre bon saber fer de les coses
Senyor Alcalde, fem una proba sols de vuit dies per saber si es
capaç de desenvolupar-se i no se’n sortirà ..
- Fet. Com home i alcalde just fem la proba. El mestre i en Alí
sabien que havien guanyat aquella guerra. L’alcaldessa pensava
que havia guanyat ella.
L’emancipació d’Alí
(Köln, 7/III/99)
La primera tarda nit de la seva orfandat, l’Alí va ser recollit
a la casa del mestre. Com aquet era solter tenia la petita casa
feta un garbuix de trastos, mes lo que hi havia per tot arreu
eren llibres, llibres i mes llibres...
Varem sopar ràpid i varem resar a poc a poc fins que quedaren
adormits. Al primer cant del gall en Alí ja estava al hort,
comprovant si es podia salvar quelcom de la collita... encara
era de nit i la manca de bona llum no va poder veure lo desolat
del panorama. Sols es salvarien els tubèrculs. Patates,
pastanagues, xirimoia i poca cosa mes.
Ja amb llum del dia va entrar en la seva jaima, amb mes d’un pam
de sorra per tot arreu i encara mes amunt en les cantonades.
Encara no havien caigut dels seus ulls una sola llàgrima, mes
quan la seva vista va xocar en el braçol que el pare i ell
havien construït pel seu futur germà, no va pogués mes i va
caure al terra plorant desconsoladament, implorant a Alà que li
dongues força i sabiduria per sortir amb èxit de la proba de la
seva emancipació, que volia estar entre les poques coses que li
recordava a la seva família, que volia viure encara sentint
l’olor de la seva jaima, que volia....
- Osti , la “Princesa”. A on es! Fot un salt i surt pitant de la
jaima. Quan de la gola esta a punt de sortir-li cridant el nom
de la seva cabra “princesa”, veu la bona de la veïna, la senyor
Fara que li porta la “princesa” ben cuidada, gordeta i llustrosa.
La senyor Fara al donar-li la corda en que porta lligada la
cabra, en el mateix gest, li dona una dolça abraçada.
- Una mare no es pot substituir mai, mes en mi tindràs sempre
una gran amiga Alí. Per tot el poblat ja corre la veu que vols
viure solet. Jo se que pots fer-ho. Ànim Alí.
L’Alí emocionat, mes sense caure-li una sola llàgrima, li agafa
les mans i com a senyal d’afecte i respecte les hi besarà.
A soles amb la “princesa” neteja de sorra el seu vol de llet i
amb destresa i delicadesa monyes la cabra. Quan té el vol als
llavis sent dintre el seu cervell la veu de la mare – Alí, vull
sempre la llet abans de veure-la.
Així ho farà. I amb mes cendra que casi llet farà el seu primer
esmorzar sol.
Seguirà traient la sorra de la jaima. Mes tard recollirà la roba
dels seus pares que emocionat col•locarà en el baül de fusta i
cuiro repujat que sap es el primer regal que va fer el seu pare
a la mare. Un any, fora d’hores, va esta treballant-hi amb ell
el pare....
I torna a l’horta. Ara amb sol si que veu la desolació que ha
causat el siroco.
Remou plantes. Cop d’aixada (realment es un cabaget, que agafa
amb les seves mans petites) i dona aquestes plantes quasi mortes
a la “princesa” que esta fent un tiberi.
- Prou per avui “princesa” no t’agafi mal de panxa.
Recull unes poques patates i pastanagues i les col•loca al
cistell, torna a la casa.
Veu un grup de dones davant la seva jaima. Ja pensa que es la
capventera. Efectivament l’alcaldessa.
- Hola Alí, et porto una mica de llet i pa per que esmorzis. De
seguida t’arreglaré la casa... que deu estar de sorra! per culpa
del siroco....
- Gracies Sra. Alcaldessa. He munyit la meva cabra, he bullit la
llet, he esmorzat i he arreglat la casa. Mireu-la. I aixeca tota
la barra de la porta.. OOOOOhhh... exclamen totes les dones
apuntades per la senyora Fara.
- Que net! diu aquesta amiga
- Bé segur que no ho has fet tu Alí alguna dona per pena t’ha
fet dissabte i t’ha munyit la cabra... I aixecant el cap surt
ràpidament, tan repicament i amb un cop tan alt que dona una
mica mes es fot de cap.
- Molt be Alí, has guanyat el primer assalt. Li diu la senyora
Fara. Tothom el deixa sol. Saben totes les dones que per guanyar
la seva emancipació l’Alí ho te que fer tot, tot sol.
La mare no havia deixat agafar mai un ganivet. Ara amb por i
molt poc a poc fa lo que havia vist tantes vegades fer amb tanta
velocitat i destresa a la mare: pelar les patates i les
pastanagues. Es ara que li ressona dins el cap la frase del
pare. – Pela, ben prim mare, que ens queden poques patates...
I ell s’esmera a fer-les ben primes les peles. Per la tarda
anirà a l’escola. Es com un premi que cada dia te, al anar a
l’escola. Allà els companys el miren rar i xiuxejant a les seves
espatlles.... – No té pare ni mare. – Diuen que vol viure sol...
– Els meus pares diu que no ho lograrà... – La meva mare diu que
si, que abans d’anar a viure amb la tirada de l’alcaldessa....
L’únic que el tracta igual es el senyor mestre. Acaba la classe.
- Tot bé Alí?
- tot bé senyor mestre. Fins demà.
- Que Alà et guií.
En aquest país, aprop de l’equador el dia i la nit van molt
ràpids. Amb pocs minuts es fa fosc.
Abans d’arribar a casa ja es negre nit. El llantiol de la mare
esperant-lo a la porta de la jaima no hi es... i en Alí li puja
una esgarrifança per l’esquena i li tremolen les cames.
Està nerviós, té...té no vol di por... te molta tristesa. Te
enyorança de la mare i del seu pare.
Entre la jaima i li costa 4 llumins encendre el llantiol...
creuen que li entra fum del fosfora del llumins als ulls i està
plorant... ell, es diu per culpa dels llumins... però plora
amargament... voldria cridar mare! pare! a on sou? perquè m’heu
deixat solet?... mes no crida, sols plora, ara sanglotejades...
i comença a resar. – Alà meu, Mahoma vostre profeta ajudeu-me a
no tenir por. El pare em deia que la por no existeix... mes ell
quan m’ho deia estava al meu costat i quan no se n’adonava ja
corria al costat de la mare i posava el meu cap en els calents i
olorosos pits de la mare.... es clar que no tenia mai por.
Ajudeu-me.
Alà, ara no els tinc a ells, mes se que vos m’ajudareu a no
tenir por. Alà el meu i Mahoma el vostre profeta no m’abandoneu...
... i amb un regust salat als llavis, per les llàgrimes i els
mocs l’Alí es va dormir per l’esforç físic i emociones del
primer dia sol de la seva vida.
L’enyorança el pot...
(Vol Köln/München.)
Durant el dia l’Alí no para en les seves activitats, sobre tot
en l’hort a on ha concentrat els seus esforços en salvar totes
les plantes possibles. Gracies a la seva memòria prodigiosa fa
exactament el que feia el seu pare en cada planta i no arrencarà
cap, fins que es tingui certesa que aquesta esta morta.
Les que ja ho han demostrat tres dies seguits, en un bon menjar
per la “princesa”, que acompanya mansament cada passa del seu
petit amo Alí. Per la tarda l’escola es realment el seu esbarjo.
Aprèn depresa. Està satisfet el comprovar que cada dia aprèn mes
coses. Els senyor Hamed, el seu mestre només li te que explicar
un cop les coses. Alí ja les capta, ja l’ha aprés. Ell suposa
que es mes mèrit del seu metres, que li explica les coses tan a
poc a poc, tan clares, que les de si mateix. Sap tan i tan el
mestre Hamed, que en sabiduria, Alí es pensa, que esta “quasi” a
l’alçada de Mahoma. De la terra, segur es l’home mes savi del
mon. Així es com valora Alí al Senyor Hamed, el qual l’idolatra.
El problema li bé Alí, quan acaba l’escola i surt corrent cap a
la seva jaima. Quant ha arribat i es troba sol i a les fosques,
en Alí, li tremolen les cames i li sembla que el seu cor se li
destroçarà cridant a tot pulmó:
- Pare, Mare...!
Encara que de la seva gola no surt cap crit... el que li surten
sons unes llàgrimes torrentoses i mocs molts mocs... “la
princesa” se li acosta, com a donar entendre que també ella
troba a faltar el seu amo i mestressa.
En Alí se li agafa al coll i al poc “la princesa” tindrà aquest,
tot mullat i moquejat.
Ha trobat un tros de formatge. S’imagina les maniobres que deu
haver tingut que fer la Sra. Fara, per entrar-ho sense que ningú
l’hagi pogut veure.... Li agraeixo de tot cor el regal, doncs
avui no te esma ni d’encendre el foc... només vol plorar...
Amb “la princesa” els seus peus està estirat al jaç, i comença a
resar.
- Gracies Alà per haver-me ajudat a superar el cinquè dia de la
meva alliberació. Tres mes i seré lliure per sempre mes. Voldria
Alà, senyor meu, fer-te una pregunta molt important, molt
important. A on es el meu germanet que la mare duia al ventre i
que ja sabia jugar a futbol? Bé, al menys donava fortes patades,
doncs la mare m’agafava la meva mà i posant-se-la al ventre ja
sentia les patades que donava el meu germanet. A on es ell? Bé,
que t’hagis endut al cel al meu pare i mare... però el meu
germanet era “el meu germanet” per favor torna-me’l. Jo volia
posar el teu sagrat nom: Alà. Per favor torna-me’l. Jo et
prometo li posaré al teu nom i també et prometo que el cuidaré
d’ell com un pare i una mare junts. Per favor Alà..
I així es va adormir la cinquena nit. Demanant Alà, li tornés al
seu germanet.
L’últim dia, per aconseguir la seva
llibertat.
(Brasserie TRESZNJEWSKI – Munich.)
Cada dia la Sra. Alcaldes, el controla mes i mes. Avui al sortir
encara de nit de casa, se la troba de morros.
- Bon dia, estimat Alí. A on vas fillet tan d’hora?
- Al hort com cada dia.
I caminant ràpid marxa direcció al torrent “QUED al Khatt”.
- No vagis tant depresa, que ho no conec el camí i està molt
fosc... Alí!
El fa veure que no la sent i encara accelera mes el pas.
Avui farà una exhibició per la Sra. Alcaldessa. Recollirà tot un
cabàs ple de patates i un altre de pastanagues. Al rato arriba
la Sra. Alcaldessa feta un nyap, empolsada i desgrenyada.
- Alí, no has sigut bon nen. M’has deixat sola i he ensopegat
varies vegades, dins i tot he rodolat per terra.
- Perdoni’m, Sra. Alcaldessa. Murmurava Alí mes que xerra.
Segueix el nen arrencant patates fins omplir el cabàs i la
“princesa” devorant les fulles.
Mes tard la maniobra serà per les pastanagues.
El sol ja llueix quan Alí ha acabat la modesta recol•lecció.
- Va, te les compro jo Ali. T’ho pagaré bé!
- No puc vendre-li a Vd. Sra. Alcaldessa. Fallaria en lo de la
supervivència. Recordi no em té que ajudar ningú. Tonc que
vendre-les jo al mercat.
- Bé nen que et penses que en sortiràs de viure sol. Jo
t’asseguro que no ho aconseguiràs. I ara es ella la que surt a
tres de fondo cap al Aaiun.
En Alí amb les dos pesades cistells va molt mes poc a poc.
Per fi suat, com un esclau de galeres arriba al mercat.
Lo que no sap l’Alí es que la Sra. Alcaldessa ha fet corre la
veu, mitjançant els dos aguacils que ningú li compri res en Alí,
baix pena de caure-li amb mala estroganá amb el seu marit i lo
que es pitjor amb ella.
Els dos aguacils ho han dit a tothom a cau d’orella. – “No
compren res a en Ali. Per això l’Alí, ningú li diu res.
I mira que tan les patates com les pastanagues fan un bon veure.
Quasi negres les patates i de color rubí clar les pastanagues.
Semblo invisible, pensa l’Alí. La gent ni em mira. Està a punt
d’acabar el mercat i ningú li ha preguntat ni el preu. La Sra.
Fara sap que avui no el pot ajudar doncs es a Cabo Bojador a
visitar la seva filla, casada amb un pescador d’aquell entorn.
Per fi se li dirigeix una persona, que li diu tot cridant:
- Quant vols dels dos cistells Alí?
- Li va 200 pessetes? Li respon també cridant.
- Va bé. Té. Et deixaré els cistells en la teva jaima Alí.
- D’acord. Li respon l’Alí esgargamellant-se. Es el sord del
Aaiun. Més sord que un tapia... a on no han arribat les ordres
de la Sra. Alcaldes. A les 12 del mig dia es persona a
l’alcaldia el mestre Hamed i l’Alí.
-Sr. Alcalde venim a demostrar-li que l’Alí pot viure sol.
Emancipat de cap tota la i... ... i li explica tot el que ha fet
durant aquest vuit dies.
- Està bé però molt bé Alí – diu el Sr. Alcalde.
- No , no està be – diu l’Alcaldessa, perdó “La Senyora
Alcaldessa”, doncs no pot ni sap fer cap diner per comprar lo
mes necessari, com roba o medicaments... no pot viure sol.
-Això.- diu l’alcalde- Veu senyor mestre, l’Alí no pot viure
sol...
- Estan equivocats Sr. i Sra. Alcaldessa. En Alí ha venut per
dos centes pessetes dos cistelles de verdures.
- Qui les hi ha comprat – crida la Sra. Alcaldessa
- L’Omar el sord, al que no li han cridat prou fort els seus
esbirros a l’orella.
Gracies al sord de l’Omar, que es mes sord que una tapia, l’Alí
va aconseguir la seva independència.
“El comerciant de Casablanca”
Tot el poblat de l’Aaiun està content. Uns per l’èxit d’en Alí,
els altres per la derrota de la tibada alcaldessa. Poc a poc en
Alí es va centrant. Ja no li fa por arribar a la nit. Això si,
segueix preguntant a Alà i a Mahoma el seu profeta que li tornin
el seu germà, que quan es dona una cosa (ells li van donar el
seu germà) ni els Deus la poden prendre....
Té poca feina en el seu hort, doncs li queden poques plantes i
en conseqüència es té que espavilar per fer algun diner per
comprar quelcom de menjar...
Fa tres dies que li ronda entrar sol al desert per buscar “flors
del desert” com feia últimament amb el seu par... mes li fa molt
respecte el desert i encara té por del siroco. Ho consulta amb
el Sr. Mestre.
- Mira Alí. La por no existeix. La por no es com una túnica o un
sarró. No es un substantiu. No es pot tocar. (Tal com li
explicava el seu pare, mes el mestre afegeix) La por no es només
que ignorància. Exemple: tu vas de nit i de la branca d’un arbre
veus un beduí que s’ha penjat. Quedes garrativat de por, ni et
mous. Quan surt el sol, la llum, veus que no es un beduí penjat
es un estel d’alguns dels teus amics que se li va escapar. Resum:
La llum es la sabiduria que et treu la teva ignorància. Alí tu
tens la sabiduria que et va donar el pare per saber anar pels
indrets del desert. Per tant no pots tenir por. Si seria prudent,
que comencis amb caminades curtes i mica en mica et vagis
endinsant pel desert. D’acord Alí.
- D’acord senyor mestre. Lo que em sap greu es que podré venir
menys temps a l’escola.
- A mi també em sap greu.
I així va ser com la matinada següent encara no havia cantat cap
gall en Alí va sortir de casa amb uns quants dàtils i tres
pastanagues i tot el bot d’aigua ple i s’endinsà dins el desert.
Quan va sortir el sol ja estava en una zona que acostumava a ser
bona per troballes.
Al poc ja en va veure una...i un altre i un altre mes grossa i
unes de petites molt simètricament formades i mes enllà un altre
de gran i un altre ... Va parar i agenollant-se va donar gracies
Alà per la seva bondat.. mes em deus el meu germà. Acaba com
sempre al final de la plegaria.
El siroco es va endur el pare i la mare... i ara sembla que li
vulgui fer les paus entregant-li tant belles “flors del desert”
... quan de sobte cridarà a tot pulmó:
- Mes ni totes les flor del desert, i encara que fossin d’or i
brillants les canviaria per les teves flors. Acaba dient fluixet.
Arriba a la jaima rebentat pel pes que portava en el sarró de
pell de la mare de “la princesa”. Hi havia 18 peces a quina mes
maca. Sols va poder anar una hora aquell dia a classe. L’endemà
quasi calcat al anterior. Mes avui sols n’ha recollit 10 i així
ha arribat una hora abans a classe. El mestre Hamed, el felicita
per les seves exitoses excursions del desert. A finals de
setembre ja tenia quasi 100 peces, quan va arribar l’home de
Casablanca que li comprava les “flors del desert” al seu pare.
Havia fet un llarg camí de 3 dies, solsament per donar-li el
condol a Alí, doncs gran part del Sàhara sabien de la mort d’un
matrimoni i la gràcia d’Alà al salvar al fill. Quan ja
s’acomiadava d’en BenAlí, el nen li diu:
- Que no vull veure les “flors” que he trobar jo? I aixecant una
pell li ensenya la seva “collita”.
- Això ho has trobat tu nen?
En BanAlí s’entusiasma amb aquest lot tan esplèndid de “flors” i
els hi paga molt bé.
Al acomiadar-se, queden que farà igual com amb el seu pare,
vindrà a comprar-li les troballes cada set setmanes. L’Alí sa
sent ric. I recorda una vegada mes la veu del seu pare que dins
el cervell li diu: “Sigues una bona persona sempre Alí, i veuràs
que en el teu entorn i acudiran bones persones”. Si, com el
comerciant Sr. BenAlí que li ha entregat tants diners. Per la
nit dona gracies a Alà i a Mahoma que es seu profeta... mes
teniu un deute amb mi: em deuen el meu germà.
Premi a l’insistència
Cada matinada surt una mica abans en especial si hi ha quelcom
de lluna i el cel està net... això li compensa que també cada
dia te que endinsar-se una estona mes dins el desert.
Corre dunes amunt i avall... bé quan les baixa sembla que voli,
doncs fa uns salts extraordinaris i li voleja la túnica com les
dels contes del Superman.
Sempre calcula poder estar dues hores a la classe amb els seu
idolatrat mestre Hamed. Avui al entrar a classe se li acosta el
senyor mestre i li diu:
- Alí al acabar la classe vull parlar amb tu. Tranquil Alí, tot
va bé. Mes tota la classe l’Alí estarà nerviós. A la sortida de
tots els alumnes el mestre Hamed, li entrega un paquet a Alí.
- Per molts anys amic meu. Avui fas 6 anys. Ell no se’n havia
enrecordat d’aquest aconteixement.
Obre nerviós el paquet i es un petit Atlas tan físic com
polític. Fent un salt, abraça al mestre i amb llàgrimes als ulls
li donarà les gràcies.
- I no acaben aquí les sorpreses Alí. Tenim un banquet per a tu
a casa la Sra. Fara, sembla que en els queviures i ha
col•laborat tot el Aaiun.. fins una persona ha volgut demostrar
que no et té rancúnia. La senyora Alcaldessa ha enviat un pastís
per aquest “evento; capito?”
- Per aquest encontre. Comprens? Es francès?
- bé milloraríem la traducció si diguéssim “evento” ocasió.
“Capito” correcte “entens” mes l’idioma es d’un paí un xic mes a
la dreta.
- Itàlia
- Cert. Tornem a l’Atlas Alí, ja saps massa geografia... ep que
es una broma. El que es dona, es dona per sempre. (Això es el
que jo li dic cada nit a Alà) Pensa en Alí.
El sopar va ser tot un aconteixement per l’Alí, en Hamed i la
Sra. Fara. Realment semblaven una família... es respirava amor
en aquella caseta terrera (d’una planta) petita com un niu.
El menú era raro, ja que la Sra. Fara va tenir que inventar-se
algun plat doncs hi havia abundància d’aliments.
- Una sopa de moltes verdures. (Lo millor pel cos Alí, li
ressona en el cervell la veu del pare. Quan arriben cansats i
suats d’una llarga caminada pel Sàhara, lo millor en aquesta
sopa variada de verdures que ens prepara la mare, en ella hi ha
les vitamines i sals que hem expulsat amb la suor, i per
estabilitzar el cos les tenim que repostar. Lo millor del mon:
la sopa de verdures variades).
- De segon dos tipus de formatge amb verdures tendres com
amanida.
- El tercer es un plat que es menja un o dos cops l’any. Cabrit
al forn amb fines herbes regat amb mel i un fons de dàtils. No
li van volgué dir que era el ric que va regalar aquella espatlla
de cabrit quasi lechal. Era el seu amic el Sr. Mestre, Hamed,
que amb la seva compra i va deixar la meitat del seu sou o el
que es pitjor, tindria que esperar un mes pes comprar per correu
l’últim llibre d’en ............. editat.
Un platet de una especia de remogut de gambes... picants... que
feien saltar les llàgrimes a Alí, i rialles d’en Hamed i la Sra.
Fara.
Dos galls (galls de mar) obsequi del gendre de la Sra. Fara, que
havien anat traslladen de barca en barca fins arribar de
CaboBojador a Aaiun arribant en perfectes condicions, gracies al
gel de fabrica del Sr. Mohamed. Aquests galls la Sra. Fara el va
cuinar a “la francesa” sols amb mantega i llimona. Mes com li va
semblar massa trist un menjar tan bó i va afegir un picat
d’ametlles naturals que abans havia torrat un poquet. Sis tipus
diferents de pastelets... obsequi d’igual nombre de senyores...
I quan en Alí agafava un nou pastelets la Sra. Fara deia:
- Noiet no deies que estaves ple apunt de rebentar...
- Es que Sra. Fara son tant bones...
I quan ja semblava que la festa s’acabava sorgí lo mes
sorprenent de tot, la Sra. Fara va dir,
- Avui es el dia...
S’aixequen i agafen un gran bulto el va començar a desembolica
fins que va aparèixer una guitarra. L’Alí no n’havia vist mai
cap. En Hamed amb llibres.
La va acariciar dolçament com si li tragués la pols, que no en
tenia i la va abraçar i els dits de la mà dreta acaricià unes
llargues cordes de metall i per sorpresa dels dos convidats van
sentir-se uns sorolls molt agradables. Aquest sorolls una mica
mes endavant es van tornar harmoniosos, rítmics, que retombaven
per la petita habitació com tots els sorolls mes bells que un es
pogués imaginar... cants d’ocells, rumors del vent entre
palmeres...vent amanyagant l’herba... el soroll de l’aigua d’una
font... si fes soroll el sol al pondre’s, seria aquest final. La
Sra. Fara va acabar trista i amb el cap baix.
- Aquesta melodia es diu “los jardines de Aranjuez” del insigne
compositor maestro Rodrigo... mes va, que no decaigui la
festa...
I comença en vigor i rapidesa a tocar i cantar:
- Ele ahí, ele ahí una vez a un hombre ví. Le dije que me mirara
pa jartarme de reír y como era pequeñito salerito a la Giralda
me subí. Ele haí ele ahí una vez un hombre vi.
I acaba amb un arpegi sec i un cop a la caixa de la guitarra.
El mestre Hamed i en Alí, van quedar amb la boca oberta. No
havien entès res...
- Bé això se’n diu una “seguidilla” i es cantada en l’idioma del
meu paí, castellà. Ja que jo vaig néixer a Andalusia – España i
el meu nom es Sarita. Bé això es un altre història que poder
algun dia vos la explicaré. Per avui n’hi ha prou. I mentrestant
deia això va anar embolicant la guitarra.
- El té no t’endonarem Alí. Posa molt nerviós als nens...
- Va Sra. Fara sols un culet, per favor.
El mestre asent amb el cap a la Sra. Fara, i aquesta li serveix
un rajolí a l’Alí.
- Ai, m’ha fallat el pols i li he posat massa...
- No, no ja està bé Sra. Fara.
Lentament desfruitant de la beguda tradicional sahariana, acaba
la festa.
¿Qui serà aquesta Fara o Sarita? Pensa el mestre Hamed.
Com podrà tocar tant bé la guitarra? Pensa en Alí.
S’aclara el misteri
(Gelida, 5/III/2009)
Els dies que segueixen a aquest acontèixement del Alí, ja tenia
dos coses que pensar. El deute d’Alà a l’Alí, li deu un germà, i
ara com va aprendre a tocar tant bé la guitarra la Sra. Fara? El
mestre Hamed, només en té un. Com canta tan bé la Sra. Fara?
Quan al cap tard, es veuen el mestre i el alumne, es comenten
els interrogants amb la Sra. Fara.
- Mira saps que et dic Alí, que diumenge que bé, li podem dir a
la Sra. Fara si en vol fer un altre concert... i entre cançó i
cançó... a veure si en traiem el resultat.
- Per mi endavant. Com a veí, ja li demanaré jo.
- Digueu-li que portaré jo els pastissets
- Bé mestre Hamed.
I així va ser. Be no tan fàcil. Primer la Sra. Fara i va posar
pegues: Que si no toca bé la guitarra... que no estic bé de
veu... que fa molt temps que no canto.... Per dir al final que
si!
- Bueno ja veurem com sortirà?
I arribar el diumenge. A primera hora de la tarda el mestre
Hamed va anar a la jaima del Alí i junts, van anar a casa de la
Sra. Fara.
Aqueta ja els estava esperant. Anava vestida de manola. Un traje
vermell de llunes blanques, i amb falda ample i tres farfalans.
- Be, no se si em sortirà bé, doncs fa molt temps que no toco,
ni canto... i comença un arpeig que dona pas a “juegos
prohibidos”.
Toca molt pausadament, cosa que es presta en aquesta romàntica
partitura.
El mestre i el Alí, aplaudeixen a ràbiar. Alí no s’aguanta mes i
li diu:
- A on va aprendre a tocar tant bé , Sra. Fara?
- Mira Alí, això es llarg d’explicar. Com saben jo soc
espanyola, vaig néixer a Sevilla, al barri de Canalejas, el mes
“castizo” de tots els barris de Sevilla, al menys així ho dèiem
els que vivíem allà. Jo no se exactament si tenia 7 o 8 anys,
quan el meu avi, que m’estimava molt, em va regalar una tira de
números, pel sorteig d’una guitarra. I sabeu que? Em va tocar.
La guitarra era mes gran que jo, jajaja... el meu avi, que com
bon andalús, en sabia molt, va estar molt temps i paciència
ensenyant-me a tocar fins, que uns anys mes tard, poder tenia 12
o 13 em va dir: - Niña ya sabes tanto como yo. Ahora es hora que
vayas con un profesor de guitarra.
I així va ser, l’avi que em va pagar els 5 cursos de guitarra.
Al finalitzar el curs, tots els que acabaven el curs, donaven un
concert, a la alcaldia de Sevilla, a la que hi assitia gran
públic. A mi em van fer tocar una peça sola. Diuen que va
agradar molt. Amb el títol a la ma, vaig obrir una, escola de
guitarra. Vaig tenir vuit nens i nenes i un adult. Era un noi
marroquí, que hi posava tot l’interès del mon, però no
progressava. Al final un dia em va dir que no em preocupes per
ell, que ell venia per mi. Així que en vem fer novios i als 4
anys de prometatge, ens varem casar i varem venir a viure a Cabo
Bajador. Ell era mariner.
El senyor mestres Hamed, va dir-li tot seguit:
- I el cantar Sra. Fara?
- Això, crec que es porta al gens, de tots els andalusos. Deu,
bueno, Alà, i la mort la porten sempre a sobre tots els
andalusos. I acte seguit ens va cantar per bulerias... que
nosaltres varem aplaudir calorosament.
Per fí... Alà.
En un dia, com els altres, Alí es va llevar a les cinc, encara
era de nit, agafa el sarró amb aliments i una bossa plena
d’aigua i surt cap el exterior a buscar “roses del desert”.
Camina mes d’una hora, corre, salta. Res de res. Avui no es el
dia. No troba res, i això que e el dia que anant mes lluny, a la
ruta on passen les caravanes que van a Cabo Juby, i Casablanca.
Sa seu a la sorra a menjar i beure algo i quant està acabant
sent algun soroll que no hi pinta res en aquell inhòspit desert.
El plor d’un infant petit.... no s’ho pensa dos vegades i
s’aixeca i surt corrents, en la direcció que ha sentit els
plors. Puja les dunes de sorra, corrents, però les baixa volant.
I així una i una altre... fins que arriba a un mocador de
farcell que hi ha un infantó de mesos.
- Gràcies Alà, has complert la vostra promesa. Ja tinc un germà.
Mentrestant pensa això, de la seva bossa d’aigua, ha mullat tota
la roba que porta l’infanto, doncs el sol del desert deshidrata
molt. Una felicitat l’embalaga... per fi té el seu germanet!!
L’història es repeteix... l’Alcaldessa.
Va sortir del desert, corrent portant als seus braços l’infant.
I anava cridant per tot el poble de Aaiun:
- Tinc un germanet! Tinc un germanet! Alà ha escoltat els meus
precs!!!
La cara del Alí, semblava que despedis llum. Era maco veure’l
tant feliç. Es va arribar a l’escola, a veure el seu mestre
Hamed. Volia que tothom fos partícip del seu aconteixement.
- Tinc un germanet! Alà, ha escoltat les meves oracions!
Es va formar de seguida un cercle de gent, per veure el nadó.
De sobte sa sent la veu de l’alcaldessa que diu:
- Dóna’m aquest nen Alí.
- Això mai Sra. Alcaldessa. es el meu germà.
- Aquest nen caigut d’alguna caravana i demà segur el vindran a
buscar.
- Ai Sra. Alcaldessa, que coneix poc el desert. Un infantó no
pot aguantar el desert mes que tres o quatre hores. Es
deshidraten. Si es que a algú els hi ha caigut, hores d’ara ja
el donen per mort.
- Bé es igual. Tu no pots criar un infantó, cuidar un hort, anar
a buscar “roses del desert”. Qui te’l cuidarà quan siguis
ausent?
- El cuidaré jo, si ell vol.- Va dir la Sra. Fara.
- Bé, ja veurem que diu de tot això el Sr. Alcalde, que es qui
mana a aquest poble i aquest nen ha sigut trobat al desert.
- Aquest nen es el meu germà i me’l ha donat Alà, perquè ha
escoltat les meves oracions...
- Bé abans farem una reunió tribal, que presidirà el Sr.
Alcalde, i allà es decidirà tot.
- Allà no es decidirà res. Perquè Alà es molt mes importat que
un alcalde, i me’l ha donat en a mi, perquè me’l devia, que ell
va agafar un que em tocava en ami....
- Ja en parlarem de tot això! va dir cridant la Sra. Alcaldessa.
I Alí, va fer una mirada a la Sra. Alcaldessa que es va
espantar.
Al final la gent es va desfer, només en Alí, l’infant i la Sra.
Fara, van emprendre el camí capa a la jaima d’en Alí. La Sra.
Fara li va dir:
-No et preocupis Alí, quan de matinada marxis cap el desert o al
teu hort el “Qued al Khatt”, porta’m el teu germanet, que jo
te’l cuidaré mentres tu no hi siguis. Per cert com es dirà el
teu germà?
- Alà, així li vaig prometre a ell.
- Molt bé. Serem els germans, Alí i Alà. Sembla un nom d’un
conte.
Els cinc primers anys després,
Com cada dia, de matinada el Alí, li portava a la Sra. Fara el
Alà, dintre el seu bressol a on estava encara dormint, els peus
del qual hi havia un biberó de llet, que prèviament havia
bullit, llet, de les mamelles de la seva cabra “princesa”. A les
dotze, tant si venia l’Alí, com si no, li donava un altre àpat
que el nen, l’Alà, el devorava amb fruidesa.
El Alà era molt grandot i semblava que creixia mes del compte.
La capa de sobre de la llet, la nata, moltes vegades amb cendra,
l’Alà, li agradava molt i moltes dones enlloc de llençar-les, li
donaven a la Sra. Fara, perquè les hi dones al Alà, com una
menjada “extra” cada dia. Totes les mestresses de Aaiun, es van
acostumar a casa la Sra. Fara, a portar-li a diari la “nata” pel
Alà.
(Amb cendra, moltes vegades incloses) Ja sabem que per
naturalesa el Alà era grandot, que li aportava la gran quantitat
de “nata” que diàriament es menjava, l’ajudava a créixer, cada
dia mes i mes.
Així quant va complir els sis anys, ja era tant alt, com el seu
germà Alí, que en tenia 12. Com no sabien, el dia de naixement
del Alà, van decidir celebrar-ho al mateix dia que del Alí. Un,
l’Alà, tindria 6 anys i l’Alí 12.
Era bon noi, l’Alà, mes no era tan espavilat com el seu germà
Alí. Anava tot el dia a l’escola, mes no li aprofitava tant com
el seu germà, que només, hi podia anar dues hores.
Això si quan el seu germà Alí, el portava a l’hort, feia mes
feina que el seu germà. Era molt fort. Ja ho deia el senyor
mestre Hamed: - Nois un complementeu, un es la força, l’Alà i
l’altre es intel•ligència, l’Alí.
La primera aventura
- Alà, demà serà el primer dia que et portaré a fer una incursió
al desert:
- Ja era hora que m’hi portessis, tu i vas anar als 5 anys.
- Però els ombrós del nostre pare. Amb tu no puc, ets tan
grandot!!
I l’endemà, quan eren les 5 del matí van sortir de la seva jaima.
Portaven els seu sarró amb una quants dàtil, pa i formatge fet
amb la llet de la “princesa”, que cada dia era mes velleta, ah!
i la bossa, cada un de l’aigua, lo mes important en un desert!
Quan va començar al clarejar, ja estaven la primera dima.
- Alà, cap viu al teu horitzó, de vegades, encara que et sembli
estrany, a un kilòmetre es veu una “rosa del desert”.
- Com pot ser, si a un kilòmetre, una persona ja es veu petita,
i una “flor del desert...”?
- Pensa Alà, que la vista dels àrabs es diferent a tothom. Els
blancs porten moltes mes ulleres que els àrabs. Ell llegeixen
molt. Viuen en cases, oficines, que tenen una paret de 4 o 6
metres...nosaltres tenim un desert amb dunes a 1 o 2
kilòmetres... per això la nostra vista s’acostuma a mes
distàncies.
- Quant saps Alí!
- No, això son reflexions que fa el nostre mestre el Sr. Hamed.
Mentrestant va caminant, i l’Alí fa un crit:
- Mira Alà, una allà, el fons...
- Jo no veig res. – diu Alà.
- Anem-hi corrent.
I amb quatre gambades hi son. Alí arreplega la rosa.
- Té, Alà, estrena la bossa. Porta-la tu. Es un honor... i un
pes.
Van caminar mes de tres hores, sense trobar-ne mes.
- Mengem, Alí? Tinc gana.
- Vinga, doncs mengem. Quina desgracia, només hem trobat una
“flor”.
- Ara amb la panxa plena canviarà la nostra sort Alí!
I efectivament així va ser, l’Alí tot just aixecar-se de menjar
va veure un altre “flor”.
- Ara em tinc que estrenar jo. –diu Alà.
Un hora mes caminant.
- Bé tenim que pensar en tornar enrere. La nit al desert cau
ràpid.
- Això es perquè estem en un meridià molt prop del sol oi?
- Bravo Alà, veig que vas bé de geografia. Es el meridià de
Càncer!
- Ep, Alí, mira una “flor”!
I efectivament, l’Alà fa el seu “bateig” al trobar la seva
“primera rosa del desert”
Això els va engrescar molt, i es van endinsar desert endins.
Van trobant mes i mes “flors”.
I el sol va baixant i baixant...
Ara en Alí n’ha trobat una gegantina-
- Vols donar-me-la Alí, pesa molt, la portaré jo.
- Gracies Alà-
- Quantes peces hem torbat Alí?
- 15 amb aquesta
- Os pedrer! Quin èxit!
- no tan èxit Alà. Ara no podem sortir del desert, d’aquí a una
hora es farà de nit, hi estem a mes de 5 hores la la jaima.
Demanem a Mahoma que ens hi intercedí a Alà, perquè aquesta nit
no hi hagi núvols, i ens puguem orientar amb les estrelles, i
sinó estem perduts.
- Demana-li tu Alà, jo ja tinc els favors a “tope”. I Alà es
posa de genolls, cosa que imitarà l’Alí, demanem que fagi una
bona nit, amb estels.
I cau la nit de sobte.. i surten els estels! L’Alí, s’orienta,
direcció al Aaiun, i començant a caminar... quasi corrent.
A les 11 hores, els sembla veure una llum que es mou. Allà
dirigeixen els seus passos. Al cap d’un bon rato ja hi ha
arribat. Es la Sra. Fara, que mou insistentment una llanterna.
- Que Alà es grandiós i us ha sapigut portar a casa!
- No Sra. Fara, ha sigut Alí.
- Vull dir que Mahoma ha demanat a Alà que ens portés a la
nostra jaima. Al desert de nit no es veu les arenes tremoloses,
que podríem haver desaparegut.
- Es clar, que li donem humilment gràcies Alà? Si germà.
- Clar que si
- Que porten en aquestes bosses tant plenes?
- “Flors del desert”
- Aquestes bosses pesen molt!
- Doncs totes dues les ha dut l’Alà
- Clar ells es la força o tu l’intel•ligència- diu la Sra. Fara.
Avui “primera aventura al desert”.
El pont del peatge
Com molts dies l’Alí i Alà van anar al seu hort al altre cantó
del “Qued al Khatt”, per arribar-hi tenien que fer una bona
volta, sense portar aigua, feia una forta depressió, causada per
la erosió de milions d’anys anteriors que devia portar abundant
l’aigua.
Allí van trobar el vellet cec del Aaiun, que els va demanar una
almoina. l’Alà ràpidament es va posar la va al seu sarró i li va
donar la meitat del seu entrepà de l’esmorzar.
- molt bé Alà “però no li donis un peix, ensenya-li a pescar”
això va dir el Jesús dels cristians
- No t’entenc Alí, que vols dir un peix, aquí el Aaiun no en
tenim de peix.
- Alà et torno a repetir, que està molt bé el que has fet, mes
jo pensaré un altre cosa per solucionar-li la vida a aquest cec,
i serà de peatge!
- No ho entenc el que vols dir Alí. mes si ho dius tu, endavant.
- Bé això ho tenim que planificar bé. Necessitarem en les
primeres jornades la col•laboració de tot el Aaiun.
Com es lògic, el que van fer primer es dir-li l’idea al senyor
mestre Hamed, i ell va ajudar a Alí, buscant dissenys de ponts
romans, els ponts mes duradors que s’han fet mai fins ara!
Bé van fer una crida per tot el poble que el següent diumenge,
tothom que vulgues col•laborar es presenti amb els seu vehicle
si en té, a la plaça, que faran una excursió. També qui pugui
porti destrals i serres.
I el diumenge arribà, el mestre els va anunciar el que pretenien
fer el Alí i el Alà.
- Es tracta d’anar al bosc i portar fusta per fer un pont al
torrent “Qued al Kahatt”.
gent i vehicles van estar tot el matí dins entrada la tarda
portant amb vehicles i bastions fusta al punt que els va indicar
l’Alí.
L’Alà amb només 12 anys, aixecava els troncs, com un home adult.
Ja quasi era mes alt que el seu germà Alí apunt de complir els
18 anys.
El primer diumenge van reunir la suficient fusta per construir
el pont.
Durant la setmana el senyor mestre Hamed i l’Alì, van fer
diferents plànols de ponts. I van demanar l’opinió de la gent.
Llavors es va formar un rebombori que va ser massa... al final
va ser l’Alí qui el va triar. El mes senzill... i ferm. Semblava
mes una palanca que un pont. No tenia baranes mes l’alí ni va
dibuixar una a l’esquera
- Perquè a l’esquerra Alí?
- Perquè si portes quelcom a la dreta, et puguis agafar a la
barana de l’esquerra.
- Penses en tot Alí-
-“Elemental Sr. Watson”
- Que vol dir això?
- Ui, ja t’ho explicaré un altre dia.
I el diumenge següent van començar les obres del pont. Van venir
11 col•laboradors. Van dosificar tota la fusta. Per llargada i
guix. El següent diumenge van ser 7. Van fer dos pous, per
plantar-ho els dos arbres mes alts i gruixuts. El següent
diumenge només eren 3, el sr. mestre Hamed, l’Alí i l’Alà.
- No us preocupeu, jo treballaré per tres. –Va dir l’Alà-
I efectivament, amb la seva força, agafava els troncs que ho
farien tres o quatre homes.
El pont començava a agafar forma.
- Quina llàstima que jo no us pugui ajudar – deia el cec Josep.
I així es van succeir tres diumenges mes, i al quart es va posar
l’últim tros de barana.
- Ara es quan voldrà venir el Sr. Alcalde i la senyora
Alcaldessa a tallar la cinta d’inauguració. Va dir Alà.
- Deixa que desfruitin. Aixó tothom del Aaiun se’n assabentarà
que em fet un pont alt torrent sec de “Qued al Kahatt”
- Sabeu que me’n recordo ara, d’un poema que un va escriure a un
arbre sec, caigut, que per associació d’idees, m’he enrecordat
aquest torrent sec. Per cert ja heu rumiat com li direm a aquest
pont. Tots els ponts tenen un nom?
- No, van dir Alí i Alà. – i Alà va dir com es diu el poeta del
arbre sec?
- Es deia, RABINDRANAT TAGORE.
- Doncs proposo dir-li a aquest pont, el nom de TAGORE.
- D’acord! Van dir al moment el Senyor mestre Hamed a l’Alà.
- Ah! Ens descuidem de fer-li al Josep una caseta, perquè el
pobre estigui a xaplug – Va dir l’Alí.
- I amb un parell de finestres perquè vegi venir a temps si bé
un siroco?
- Alà, recorda que es sec, no necessita finestres. Ell té altres
mètodes per si bé un siroco. Alà li ha donat un organisme, que
el dolor el te al seu cos, determina l’arribada de un siroco.
I arriba el gran jorn d’inaugurar el pont “TAGORE”. I va venir
tot el Aaiun. L’alcalde va tallar la cinta que li va donar a
l’Alcaldessa, i aquesta, va fer unes pases al mig del pont i va
donar unes patades a terra... comprovant si aguantava.
- No es preocupi Senyor Alcaldessa que el pont aguantarà. Ara
que tothom que passi es recordi de donar-li amb el Senyor Josep,
el peatge de 3 dinars, i si no els té, els seu valor, en
especies. Va dir el senyor mestre Hamed.
I així va arribar el primer dilluns de peatge, per qui volgués
fer servir el pont “TAGORE” que va ser els primers en Alí i Alà,
portaven preparat un cabàs amb patates i pastanagues.
- Bon dia Josep. Et deixem un cabàs amb patates i pastanagues.
Espero valguin els sis dinars per passar al nostre hort.
- Però si vosaltres no teniu que pagar mai. Vosaltres l’heu fet!
- No Josep, el pont ara es teu i nosaltres pagarem com tothom.
Gracies pel teu oferiment Josep.
I Alí i Alà, van començar un altre dia joiós.
- Això es donar una “canya per pescar” a en Josep.
El concurs dels concursos
- Alí , Alà – cridava el senyor mestre Hamed.
Havia anat al hort de “Qued al Kahaat” a on i estaven treballant
els dos germans.
- Mireu nois, acabo de rebre un correu, d’un concurs, que sembla
que sigui fet pensat per vosaltres. Es mes venint cap aquí he
passat per telègrafs, i he enviat un telegrama inscrivint-vos,
es que avui acabava el plaç d’inscripció.
- Bé espero que no ens seleccionin. No tinc ganes d’anar a un
concurs.
- Només es regional. Després n’hi ha un altre de nacional i la
final que es a Ginebra, capital de Suïssa.
- Ay, senyor mestre Hamed, no sé perquè es fa il•lusions, que
ens seleccionin?
- Seria fantàstic, anar a Ginebra! Alí
- No et facis il•lusions Alà.
- Perquè no, son dos persones ideals, per classificar-vos en
aquest concurs. – va dir el senyor mestre Hamed.
- I en que consisteix el concurs?
- Mireu, a les parelles de tot el mon, els faran un sorteig a
Ginebra, i tindran que anar a una ciutat del mon que els hi hagi
tocat. Si es una ciutat del país que son els concursants, no
val, es tornarà a fer el sorteig. Quan arribin a la ciutat que
els ha tocat, tenen que espavilar-se, sense cap diners, doncs no
tindran ni un duro. Això es per veure l’imaginació que tenen els
nens de tot el mon. Diuen que els esta desapareixent. Als nens
que no tinguin sort de recollir menjar o diners per viure,
podran presentar la carta, que a tots els hi haurà entregat la
UNESCO, que es la que organitza el concurs, que diu que poden
tornar a casa, amb tots els gastos pagats. Ho enteneu nois?
- Si, van dir Alà i Alí.
- Però no se quina sort tindrem per ser seleccionats?
- Això es cosa meva. –va dir el senyor mestre Hamed.
... ... ... ... ... ... ... ....
I van passar les setmanes, fins que va arribar el correu, que
estava esperant el senyor mestre Hamed. Estaven seleccionats per
la regional.
- Senyor mestre Hamed, que va escriure perquè ens seleccionin?
- La veritat solsament tota la veritat. Que sou uns nois
formidables, que mes d’anar a escola, porteu un hort i aneu al
desert a buscar “roses” del mateix desert.
- Bé encara ens queda el nacional, i aquest si que no el podrem
guanyar? – va dir l’Alí.
... ... ... ... ... ... ... ...
I sorpresa! als 3 mesos es va rebre un altre carta dient-los que
eren els seleccionats.
- Que hi va posar a la seva carta senyor mestre Hamed? va dir
l’Alí
- Els vaig explicar la vostra aventura del pont “TAGORE” això
els deu haver convençut que teniu imaginació. Al cap d’unes
setmanes, van arribar els bitllets d’avió per anar del
Aaiun-Sevilla-Ginebra.
Fer el equipatge. Que fàcil! una bossa cada un, amb tres mudes,
una xilaba de repuesto i quatre mitjons. Per si els toca
Leningrado, o pitjor, Kabul, a Afganistan!!
L’avió que els va dur a Sevilla, la hostessa una noia mora, molt
eixerida, el va donar uns caramels, tot dient:
- Si voleu alguna altre cosa només heu de demanar-ho.
- Que té dàtils i algo mes sòlit per menjar?
- Ara ho miro.
I va aparèixer a la estona amb dos bosses plenes.
- Us he posat ademes dels dàtils, unes magdalenes, que no sé si
son toves, perquè son d’un altre vol.
- Es igual, moltes gràcies senyoreta.
L’Alà ja anava a menjar.
- No Alà, això pot ser menjar per tres dies.
I Alà va de seguida.
- Tres dies?
- Pot ser, si no tenim sort en el sorteig.
- A tu Alí, a on t’agradaria anar?
- A un país Africà o Oriental com la India a on hi ha pobres,
que ens pugin ajudar.
- Pobres! No jo voldria anar a Anglaterra, o nord-america. Allà
hi ha rics que tenen de tot i et poden ajudar.
- Ay Alà! No saps res del món. Qui té mes, en vol més i no dóna
res. El que té poc, et dona la meitat de lo que té.
L’Alà va quedar-se pensatiu, rumiant el que va dir el seu germà
gran.
Pels altaveus es va sentir:
Estamos llegando a Ginebra.
... ... ... ... ... ... ... ...
I al arribar a Ginebra, al vestíbul d’arribades, veuen una noia
amb un lletrero de “Alí, Alà – Welcome”. I es dirigeixen cap a
ella. Alí la saluda amb el seu “just anglès”
- I am good welcome viatge”
- No ja em podeu parlar amb àrab. Soc marroquina. Veniu un cotxe
ens espera.
I efectivament a la porta els esperava una limusina tota blanca.
- Ara os portaré a l’hotel Ginebrins, i si voleu a les 16 hores,
us vaig a buscar, per donar una volta per Ginebra.
- I menjar, que ens donaran al hotel.
- Es clar que si. Tant aviat com arribeu, doncs a Suïssa mengen
de les 12 a les 14 hores, i ara quasi son les 15 hores, mes com
el nostre hotel es internacional en donen fins mes tard.
- Ai quina sort – va dir Alà – es que la gana ens apreta.
Arribant al hotel i els donen una habitació.
La noia es s’acomiada.
- Bé us vindré a recollit a les 16 hores. Per cert no m’he
presentat, em dia Sefina.
I se’n va.
Al Alí li diu
- Fins a les 4, Safina.
Els hi donen les claus de la habitació 313.
- I el equipatge? diu el conserge.
- No es preocupi, només dúiem aquesta bossa. Diu Alí.
- Que ens la pot fer dur a la habitació i així nosaltres pasarem
al menjador.
- No faltaria mes, si senyors – diu el conserge.
- Mentrestant fa sonar un timbre.
Ells entren al menjador.
- Alà, deixa’m que demani jo.
- Val Alí.
Al moment bé el cambrer.
- Els senyors que voldran? Tenim menjar de la serva terra. Un
esplèndid cuscús. Tenim una cuina internacional excel•lent.
- Moltes gracies mes tenim molta presa. Amb una amanida, un
bistec i uns dàtils ensucrats, en tenim prou. Ah, i portin força
panets, tenim molta gana.
- Si senyors, de seguida.
- Gracies – li va dir l’Alí.
Al poc, efectivament arriba el dinar.
La major part dels panets, amb cura de no ser vist per ningú,
se’ls posa l’Alí a la seva bossa.
- Alí, que jo els volia per la carn! diu l’Alà.
- No et preocupis ens donaran mes.
I així va ser. Aquest se’ls van menjar. Amb els dàtils fan fer
el mateix, se’ls van posar a la bossa i ens van demanar un altre
reacció.
I a les 16 hores en punt, va aparèixer la senyoreta Safina, a
buscar-los.
- He pensat que tindrien que fer, lo mateix que fan tots els
turistes. Primer la plaça Central, a veure el seu rellotge
floral. Atendant-nos els seus carrers peatonals i si no voleu
comprar res, endentrent-nos a la catedral catòlica, que es una
passada.
- Magnífic Safina, ja podem posar-nos en marxa.
- Endavant doncs, pujen a la limusina, que ens portarà a la
plaça. La resta ho tenim que fer tot a peu.
... ... ... ... ... ... ... ... ...
Després de la visita a Ginebra, tornen al hotel. Dormen al
terra, sobre les alfombres, doncs el llit els hi va semblar
massa tou, a la matinada a les 5 hores, ja estaven desperts i
l’Alà ja tenia gana.
- Alà et tindràs que esperar fins a les 7 hores, que es quan
obren el menjador.
A les 7 en punt, ja estaven davant les portes del menjador. Era
bufet lliure, i com no hi havia ningú van posar-se el sarró, que
duia buit Alí, tot el que van poguer. A les 9’30 hores el hi van
venir a recollir la senyoreta Safina, amb la limusina.
- Teniu un cotxe molt maco a la vostra família?
- Família! Però si jo estic aprofitant una beca i la meva
família només té tres camells, al poble d’Ifni.
- Anda tu, si nosaltres vivim aprop, a Aaiun.
- Ja ho sé. La limusina que us agrada es de la Delegació de
l’Unesco, que es la que organitza aquest concurs Internacional.
Ara com sabeu anem cap el teatre a on hi ha nens de tot el mon,
que competeixen. Us desitjo molta sort amb el sorteig.
- Gracies Safina – van dir al mateix, l’Alí i l’Alà.
I darrera una breu charla del President de la Conferència, que
venia a dir que ell no creia que es perdés la imaginació del
nens, va començar el sorteig.
- Atenció, la parella Rusa al Brasil
- Atenció, la parella Alemana a Eslovènia.
- Atenció, la parella Española a Uganda.
I així, Atenció els Eslovens, els Nigerians, els del Equador....
- Atenció, els Sahrauís del Est a Nova York.
- Bravo! va exclamar l’Alà.
- Quin desastre es va lamentar l’Alí.
- No està content Alí? Es la ciutat més rica del món.
- I segur la que donen menys, també tinc per segur. Va comentar
l’Alí.
Al finalitzar el sorteig van dir:
- Doncs, 25 de Juliol, Sant Jaume, a les 0 hores, començaran a
despegar avions al vostre destí. Les vostres acompanyants us
donaran dos sobres, l’un es del bitllet de sortida i l’altre de
tornada al vostre aeroport del vostre país. Tots els governs
estan enterats del vostre país. Tots els governs estan enterats
d’aquest Concurs Internacional. Tots sortim amb les mateixes
condicions, les butxaques buides i els 100.000 euros seran per
la parella que aguanti mes temps. Apa sort a tothom!
Caps cots, van tornar al Hotel Els Ginebrins, perquè cap cots
anava pensant en la mala sort del sorteig que van tenir, pensava
l’Alí. Caps cots, anava l’Alà, perquè veia així el Alí, caps
cots anava Safina perquè veia els germans caps cots.
- Us desitjo tota la sort del món, en la vostra aventura de N.Y.
Així es va acomiadar la Safina...
... ... ... ... ... ... ... ... ...
DIA 1 (3 d’agost de 1972)
A les 7 hores un cotxe no tan luxós, va venir a buscar a Alí i
Alà. Ells ja havien demanat permís i ens van fer una espècies de
“picnic” amb el menjar que estaven posant a les taules els
cambrers.
A les 7’20 passaven l’Aduana Suïssa.
A les 9 hores en punt s’aixecava el seu avió.
El vol va durar 9 hores. Van recollir mes menjar. L’Aduana de
N.Y. no els hi esperava ningú.
Gràcies a un passatger de color van poguer arribar a
“Quens”.......
- I ara que farem? Va dir l’Alà.
- Seguirem la direcció dels vols dels ocells. Segur que ens
portaran al gran Central Park........ Allà veurem que fem.
Amb tot això eren les 9 hores del matí amb el canvi d’horaris
del hemisferi.
I van començar a caminar en la direcció que anaven els ocells.
Van caminar molt, Alà tenia gana i van para en una font pública
i van menjar algo.
- Alà, tenim que racionar-nos el menjar. Ens té que durar el
màxim.
I van re-emprendre la marxa. Unes hores mes. Quina sort, estar
entrenats per les seves llargues caminates pel desert!
A les 18 hores de la tarda van arribar al Park.
S’estava fent fosc.
- Alà, lo mes prudent ara seria adentrar-nos en lo mes espès de
la gespa del jardí i trobar un lloc perquè puguem dormir. Demà
farem plans. Et sembla Alà?
- D’acord, germà.
I trobarem un lloc espès de arbolada i després de menjar pa amb
uns quants dàtils, es posaren a dormir. Ja havien passat el
primer dia a New York!!
DIA 2 (4 d’agost de 1972)
A les 5 quant tot just clarejava, es van despertar. De seguida
va començar la xerrameca dels mils d’ocells, que havien estat al
Central Park igual que ells dormint.
Un poma i una magdalena, bé l’Alà va poguer menjar una magdalena
“extra”, doncs era el més grandot, encara que no era el mes
gran.
Aigua! Els feia falta aigua, per veure i també per rentar-se una
mica.
Comença la búsqueda de l’aigua. Arribant a un passeig i de sobre
l’Alà exclama!
- Mira Alí. – I li senyala un lletrero que indica “Water” i un
dibuix d’una font i els 50 metros de distància.
Veuen i omplen una bossa de pell, que tenen per dur aigua, es
renten una mica, cara i mans.
- Que farem ara Alí?
- Rumia algo, per fer diners. Algun dolar.
Segueixen caminant. Caminant per Central Park, quan de sobte
veuen un noi que arrossega un carret i davant un xiringuito,
comença a posar-li sobre el taulell, les ampolles buides, les
conta i li donen uns dòlars a canvi.
- Ja saben el que poden fer, buscar ampolles buides, i
portar-les a vendre a aquest home. Som-hi Alà. I començaren a
anar pels passejos i de tant en tant recollir alguna ampolla.
- Saps, Alí, em recorda les nostres correries buscant “roses del
desert” sinó que ara busquem ampolles buides de Coca Cola.
- Som a N.Y. ara!
Amb les faldes de les seves xilabes anaven recollint les
ampolles. Ja entre els dos duien mes de 30 ampolles, quant de
sobte els hi van aparèixer una colla de nois, un d’ells amb un
bat de beisbol a la mà i els van indicar que els entreguessin
les ampolles, que aquell era el seu territori. Això es el que va
entendre l’Alí. L’Alà, sense entendre res li va dir a l’Alí:
- Jo em carrego al del bat de beisbol i els dos mes grans, tu de
la resta... son petits com tu.
I dit i fet, deixen caure les ampolles, que no es van trancar i
comencen a donar-li mastegots.
Alà, té un gran èxit, i li a pres el bat de beisbol al seu
propietari. L’exhibeix, com un triomf de la seva guerra.
Recullen les ampolles i es dirigeixen al “xiringuito”. Ara
l’home no hi es; hi ha una nena de la seva edat. Conten les
ampolles i els hi dona 5 dòlars.
- Alegrant-se Alà li donen les gracies al Alà, del cel, que han
aconseguit guanyar els primers dòlars!!
DIA 3 (5 d’agost de 1972)
Tornem a anar a dormir, mes o menys al mateix lloc de la nit
anterior. L’endemà al matí, a la font. I no passaran gaires
minuts quan es presenten la mateixa colla de nois d’ahir. El
posat de tots ells, es molt mes amistós. El noi que duia el bat
de beisbol, els hi diu una parrafada en anglès , que ells no
entenen res. Mes l’Alí entén una mica, que aquell es el seu
“territori” mes que els deixaran estar uns dies. L’Alà, li
entrega el seu bat de beisbol. Es saluden pels seus noms i es
donen les mans.
... ... ... ... ... ... ...
Es la noticia de l’any!! A les Olimpíades de Munich, un comando
terrorista del “Septiembre negro” palestins amb israelians, han
matat un atleta i un professor, eren lluitadors de lluita
grecoromana. Tenen els seu poder 9 atletes mes israelians.
Els diaris fan tirades extres i van de donant noves noticies,
cada dues hores.
A les Olimpíades, terroristes!
A on ha arribat l’espècie humana!
Un periodista gràfic de Nova York, queda perplex per la noticia.
Està sorprès per aquest succés.
Nova edició: Sa sap que els terroristes palestins son 9 homes.
Demanen que s’alliberin 234 presos, que estan en poder dels
israelians i 2 presos en presons alemanes. No saben mes
noticies.
... ... ... ... ... ... ... ...
Mentrestant l’Alí i Alà, decideixen que ja han estat prou al
Central Park, que tenen que explorar mes Nova York.
Surten del Park. Comencen a caminar per la 5ªAvinguda i quan
estan davant d’un edifici que es diu Hotel Astoria, veuen com un
negre vestit con un general, obre la porta d’una limusina, de la
que baixarà una parella i el senyor, li dona una propina, que el
general s’embolsa.
La següent limusina es l’Alí, que obre la porta. Baixa un
vellet, que al veure un noi amb xilava, li somriu i li posa un
bitllet de 10 dòlars, a la mà. No pasaran uns moments que
l’agafen per l’orella i el general li exigeix la propina. Els
crits del general, que no es mes que el portes del Hotel, en
anglès, mes fan entendre, tot el que vol. L’Alí li entrega un
bitllet de 5 dòlars, de la venta d’ampolles. M’he guanyat 5! Ara
ja tenen una fortuna de 10 dòlars!!
... ... ... ... ... ... ... ...
Els diaris van portant les terrorífiques noticies de Munich.
Willy Brandt, el president d’Alemanya i el ministre del
Interior, Hens-Dietrich Genscher, tenen un plaç de 3 hores per
fer el canvi amb els reenes. El plaç es ampliat a 5 hores.
El cap de la policia alemany Mr. Scheider, junt a 10 policies
d’elit, considerats, els millors tirador d’Alemanya, preparen
una emboscada, al aeroport de Munich. Els dos helicòpters que
els transportes, arriben al aeroport militar de Munich, no al
públic....
... ... ... ... ... ... ... ... ...
L’Alí i L’Alà han pujat a un bus que duia a Harle, i ningú els
hi diu res. Ells tindrien que haver comprat bitllet a la parada
d’entrada i com no va passar cap revisor, el viatge els hi va
sortir de franc. Al final del trajecte, tothom va baixar i ells
van fer el mateix. Van veure una petita tenda de comestibles i
van entrar. L’Alí va comprar totes les coses que li sembla que
portava mes calories... dàtils, uns grans caramels, llet
condensada,.. i per fi pa. Total de la compra 11 dòlars, només
en tenien 10.
- Bé, ja me’ls donareu un altre dia. Els hi diu el vell
propietari.
Van sortir i van fer la 2ª menjada del dia, i eren les 17 hores.
Un nen mes petit que ells, els mirava fixament com menjaven i
l’Alí al veure’l li va ensenyar el pà.
- Té per tu. El vols? I amb gestos el va entendre i va dir:
- Yes. I el va agafar.
Desprès l’Alà li va donar 4 dàtils.
- Thank you very much. I va dir rient.
Al cap de una estona els va dir amb senyes, si tenien lloc per
dormir. Li van dir que no. Va fer senyes de que el seguissin.
Els va portar a una casa bastant destartalada a on va trobar una
habitació molt gran. Hi havia un matalàs i dues mantes. El nen,
en va agafar una i els hi va donar. Amb signes els hi va dir que
podien dormir a l’habitació. Li van donar les gracies i tots
tres van sortir al carrer.
Van trobar un grup que feien black-dance, a la voravia, i algun
passavolant que passejava per allà els hi tirava una moneda en
un barret que ja n’hi havia mes. Al cap de una estona un noi va
arrambar totes les monedes i va sortir corrent. Ningú no es va
moure. Al rato va tornar, amb molts gelats. Al Alí i al Alà
també els hi va donar un. Desprès de acomiadar-se tots, van anar
a dormir.
DIA 4 (6 d’Agost de 1972)
A més a més de comprar els diaris de totes les “edicions
especials” del succés de Munich, amb la lectura esfereïdora, que
anaven agafant els esdeveniments, el fotògraf, cada vegada
s’enfonsava més en el seu estat anímic.
L’emboscada per la policia Alamana ha sigut una autèntic
fracàs!!! 12 morts, entre hostatges i segrestadors. Els Egipcis
marxen de les Olimpíades. Totes les banderes es posen a mig
vol... menys les dels països àrabs... Bombardegen, com a
represàlia, els israelians als camps de refugiats palestins de
Síria i Líban. La O.L.P. té importants baixes. Es desencadena
una matança general!! El nostre fotògraf, amb el cap cot,
deambula pels carrers de Nova York.
... ... ... ... ... ... ... ...
Alí i Alà, es troben bé amb els nous amics. Alí té una idea i
construir al mig de la vora via una torre humana. Cosa ja típica
al seu país. I posa l’idea en marxa. Al pilar d’abaix, com es
lògic, el seu forçut germà Alà. Els tres del segon pis, un noi
negre del mateix Harlem amb un xinès emigrant i el guitarrista
jueu. El tercer pis el bon noi, apache, junt el típic
novaiorquès, que tocava els baix. I a dalt de tots, que pujava
ràpid com un esquirol, el nostre Alí.
Allò va agradar molt als vianants, i que demostraven la seva
admiració donant una propina. Van aixecar amb èxit cinc vegades
el castell humà diàriament.
El fotògraf passava per allà i va veure aquella torre humana, i
ràpidament els hi va fer una foto.
La foto va ser publicada a tot el mon amb un peu de lletra que
es podia llegir:
“Mentres els homes no es comprenen,
els nenes de tot el món s’entenen
per fer una castell humà”
L’Alí i Alà va estar molt i molts dies fen aquell castell,
inclús en jorn, l’alà es a atrevir a fer-me un de 11 persones.
Va ser molt aplaudit. I van estar mes d’un mes a Harlem.
Total que van guanyar el “Concurs Internacional”. El seu premi
en metàl•lic de 30.000 euros, els van reinvertir per l’Unesco,
perquè els repartís entre totes les escoles del món, que
tinguessin mancances. Ah! En John Minelli, de la Agencia Magnus,
que era el nostre fotògrafs capcot, va aconseguir amb aquella
foto de la “piràmide humana” dels nens, el “Premi a la millor
foto del any” que tots els anys donen a les fotos publicades de
tot el mon.
Alí i Alà, com us he dit van guanyar el “Concurs Internacional
d’Imaginació de la UNESCO” estant 41 dies vivint a Nova York!!
Tornaren a Aaiun, i en Alí, li va quedar una cosa dintre el seu
cos, al no poder tornar a veure a la que ja considerava amiga
seva, la marroquí Safina. |
