De com un cap de setmana normal, es converteix en extraordinari.-
És una vall pre-pirinenca, amb muntanyes poblades de pi bord,
alzines i roures; xarxes de torrents secs, i en el fons un riuet,
que no pot quasi mai reflectir totalment el bell pont romà, pel
prim cabdal d’aigua que porta.
Entre l’agreste i tupida vegetació en una clariana solejada en
el centre, s’alça una petita ermita romànica.
Per sobre el riuet està el poble, amb les seves cases de pedra.
D’una típica masia catalana n’han fet un hostal, així el poblet
té alguns visitants. L’”Hostal Muntanya” té una vintena
d’habitacions decorades amb bon gust, com tota la resta.
El seu director es diu Narcís. És un professional-filòsof-humanista-culé-gentil-gran
home.
L’”Hostal Muntanya” pertany a una cadena de restauració que
mouen centenars de milions. L’hostal, petit ell, és com una
pometa en una drassana plena de melons.
De com l’organigrama es complica en un desorganigrama.-
L’administrador puja alguns caps de setmana per controlar les
entrades i les sortides de diners, doncs ja una vegada un
director va fugir lluny, ben lluny deixant-los les “entrades” a
zero, i les “sortides” en números vermells de més de sis xifres...
L’administrador té bula (i mala educació, diu la meva muller)
d’anar amb pijama per tot l’hostal, inclòs, el menjador, durant
les 24 hores del dia. Tot just arribar fa una telefonada a uns
amics invitant-los a sopar.
-Veniu a sopar i a dormir, ep, que aquí es ve a descansar...
En Narcís li està fent gestos de que l’hostal està ple.
- Vinga doncs, que us espero questa nit. Adéu.
Penja el telèfon.
- Oi que ho arreglarà, Narcís? Pensi que són amics, molt amics.
- L’hostal està ple. Encara que fent un “ball” d’habitacions i
fent anar a dormir a fora als tres joves equatorians. Ho
arreglaré. És clar que sí.- va dir el Narcís.
De com aquest cap de setmana hi haurà més “sortides” que “entrades”.-
-Ah, Narcís! Quan arribin els meus amics, posa’ls a la taula una
ampolla especial de cava. Què val un reserva brut Freixenet o un
brut nature Raimat?
Se’n va.
Per lo bajinis diu en Narcís:
-No sé per què pregunta els preus, si tampoc ho pagaran...
L’accionista principal de la societat a la qual pertany l’hostal
també té una gran hisenda en aquesta vall i aquest cap de
setmana ha convidat a tres empleats de la Generalitat amb les
seves corresponents esposes a passar-hi el cap de setmana.
Aquests no paguen. Els inesperats convidats de l’administrador
tampoc pagaran res.
Els que sí que han hagut han estat uns empresaris de la
construcció la factura del menjar de tota la setmana de tres
empleats seus.
Jo també pagaré, com és natural, doncs sóc una persona sense
relleu polític i de poc pes econòmic...
De com per saludar a uns joves equatorians coneixeré a dos
catalans.-
-Yo soy de Bahía Caraquez, me llamo Eugenio.
-También soy de Bahía y me llamo Johnny.
-Stalin es mi nombre y soy de Valencia-Quevedo de Ecuador.
L’Eugenio sembla un estudiant d’enginyeria.
En Johnny un “hacendado”.
En Stalin és un indi quètxua de mirada intel•ligent i designi de
líder del seu poble.
-Molt de gust, jo sóc en Carles.
Un altre diu:
-Jo em dic Isidre i aquests joves equatorians que ha saludat són
els nostres manobres que treballen en la nostra empresa.
O sigui, que ni estudiant d’enginyeria, ni hacendat, ni líder
polític quètxua: tres peons.
No em guanyaria mai la vida escrivint. No tinc sentit de la
realitat.
De com l’Isidre em diu que no entendré mai aquesta gent.-
Em senta com una puntada de peu als collons que un que no ha
estat mai a Sud Amèrica que afirmi que no els entendré mai.
Bé, potser sí que tingui raó l’Isidre, mes almenys ho ha
intentat. Acumulant els dies dels meu deu viatges he viscut
quasi un any entre ells. He fet amics entranyables, com el Dr.
Javier Cabrea; el comerciant de pisco, Arturo Silva; el taxista
Sergio Ramos i la seva família; l’amiga Carlota i el seu marit,
gran caçador i guia:
Amistades he hecho, con políticos,
aristócratas, caciques y millonarios.
Pero a quien más añoro
es a mi guía del Amazonas
el amigo Otto Rodríguez,
el siempre bien amado.
He estat en reunions quasi clandestines i al dia següent en una
altra reunió que presidia el governador militar, que matava a
les persones de les quals hores abans havíem estat discutint.
Per la guerrila “Sendero luminoso” he estat segrestat “La nit
que els gossos no van bordar” , en la ciutat andina de Chaulanca.
He sofert en les meves pors la revolta popular per l’economia
alcista dictada als trenta dies d’estar al poder l’enginyer
agrònom Fujimori. He estimat a tota la família Gavidia, mare (suposadament
vídua) i les seves filles Norma, Estela i Adriana.
Sí, com a mínim, he fet tot el possible per entendre’ls i alguna
cosa dec haver aconseguit.
De com la vehemència de n’Isidre fa emprenyar en Carles i en
Kim.-
-Sabeu què us dic? Que en Camilo José Cela és un merda. Que la
seva famosa “La colmena” és una merda com ell...
-Ep, ep, jo no estic d’acord Isidre- diu en Carles.
-Jo l’he llegit dues vegades i trobo que aquest llibre és una
obra d’art. Quasi perfecte. Una obra costumbrista que reflecteix
una època d’Espanya... diu en Kim.
-Una merda! !- insisteix l’Isidre.
-Perquè tu no vas viure aquella època, Isidre, en Kim i jo sí
que la vam viure i veiem en el llibre personatges que coneixíem
de carn i ossos.
-Doncs jo no la vaig viure aquella època, ni merda que em fa...
Les abelles han sortit de la “colmena” ens envolten, estan a
punt de picar!!
De com en Carles i en Kim escolten l’Isidre.-
-Mireu sabeu el que us dic, doncs he estat en una editorial, els
escriptors escriuen la seva primera obra, que serà més o menys
bona. Però si aquest té èxit i es ven no n’escriurà cap més. Els
escriuran els “negres”, que és l’argot que apliquem a escriptors
que paguem un tant per pàgina. I apa! A vendre milers de llibres,
tots, tots ho fan així.
A cada traguet de Whisky malta Cardhu etiqueta negra, la
parrafada és més llarga.
Només podem escoltar.
De com l’Isidre ens vol fer creure que és un negre busquimà.-
-Ets un gran comunicador, Isidre- diu en Kim.
-Que va! Que no! Ni pensar-ho.
-Oi que sí, Carles?
-Sí que ho és, vendria gel a un esquimal ,l’Isidre.
-Veus com tinc raó- diu en Kim.
-Que no! Que no teniu raó cap dels dos! Jo sóc un negre busquimà.
Mira que pel fet de dur-nos la contrària, ara ens vol fer creure
que és el germà petit del negre de Banyoles.
De com fent un resum de la tertúlia tinc una sorpresa.-
En Carles té 59 anys, jo 66, ep, acabats de fer, l’Isidre 37...
la seva força, la seva vehemència, les seves afirmacions
categòriques: sí, no; tots, totes; blanc, negre,...són fruit
d’un home valent que no li sap greu mullar-se el cul, inclús
sabent que no hi ha peix en aquell riu... és un tio que dóna la
cara.
Osti tu!! Si jo era quasi igual als meus 37 anys!
De com s’acomiada de mi en Narcís.-
-Saps com els dic jo als clients d’aquest cap de setmana? “Xupons”.
No paguen res, ni deixen propina. Aquí té, Kim, la seva factura
que m’ha demanat.
Pago amb targeta Visa, deixo 2000 pessetes de propina.
En el cotxe, camí de retorn, la meva dona llegeix la factura de
l’hostal.
-Coi, si només ens ha cobrat un dia i no ens ha cobrat l’ampolla
de cava, en Narcís!
Jo contesto:
-S’està venjant de l’empresa per convidar a tants “xupons”
aquest cap de setmana.
FI
|