Inici

Biografia

Arqueologia

 - Las pedras gravades d'Ica

 - Arqueología precolombina

Articles

 - Poemas

 - Contes

 - Contes eròtics

 - Cròniques

 - Critiques de cine i concerts

 - Montanyisme

 - Conferencias

Llibres i expedicions

 - Històries novelades

 - Tainos

 - Expedició Alfa 1994

 - La verdad sobre las piedras de Ica

 - Futur 93

 - La mes petita (1996)

 - Expedición Nido

Radio i entrevistes

Video

Álbums de fotos

Contacte

 

 

        

 

Cròniques

 

    De com


De com un cap de setmana normal, es converteix en extraordinari.-

És una vall pre-pirinenca, amb muntanyes poblades de pi bord, alzines i roures; xarxes de torrents secs, i en el fons un riuet, que no pot quasi mai reflectir totalment el bell pont romà, pel prim cabdal d’aigua que porta.

Entre l’agreste i tupida vegetació en una clariana solejada en el centre, s’alça una petita ermita romànica.
Per sobre el riuet està el poble, amb les seves cases de pedra. D’una típica masia catalana n’han fet un hostal, així el poblet té alguns visitants. L’”Hostal Muntanya” té una vintena d’habitacions decorades amb bon gust, com tota la resta.
El seu director es diu Narcís. És un professional-filòsof-humanista-culé-gentil-gran home.

L’”Hostal Muntanya” pertany a una cadena de restauració que mouen centenars de milions. L’hostal, petit ell, és com una pometa en una drassana plena de melons.

De com l’organigrama es complica en un desorganigrama.-

L’administrador puja alguns caps de setmana per controlar les entrades i les sortides de diners, doncs ja una vegada un director va fugir lluny, ben lluny deixant-los les “entrades” a zero, i les “sortides” en números vermells de més de sis xifres...

L’administrador té bula (i mala educació, diu la meva muller) d’anar amb pijama per tot l’hostal, inclòs, el menjador, durant les 24 hores del dia. Tot just arribar fa una telefonada a uns amics invitant-los a sopar.

-Veniu a sopar i a dormir, ep, que aquí es ve a descansar...
En Narcís li està fent gestos de que l’hostal està ple.
- Vinga doncs, que us espero questa nit. Adéu.
Penja el telèfon.
- Oi que ho arreglarà, Narcís? Pensi que són amics, molt amics.
- L’hostal està ple. Encara que fent un “ball” d’habitacions i fent anar a dormir a fora als tres joves equatorians. Ho arreglaré. És clar que sí.- va dir el Narcís.

De com aquest cap de setmana hi haurà més “sortides” que “entrades”.-

-Ah, Narcís! Quan arribin els meus amics, posa’ls a la taula una ampolla especial de cava. Què val un reserva brut Freixenet o un brut nature Raimat?
Se’n va.
Per lo bajinis diu en Narcís:
-No sé per què pregunta els preus, si tampoc ho pagaran...

L’accionista principal de la societat a la qual pertany l’hostal també té una gran hisenda en aquesta vall i aquest cap de setmana ha convidat a tres empleats de la Generalitat amb les seves corresponents esposes a passar-hi el cap de setmana. Aquests no paguen. Els inesperats convidats de l’administrador tampoc pagaran res.
Els que sí que han hagut han estat uns empresaris de la construcció la factura del menjar de tota la setmana de tres empleats seus.

Jo també pagaré, com és natural, doncs sóc una persona sense relleu polític i de poc pes econòmic...

De com per saludar a uns joves equatorians coneixeré a dos catalans.-

-Yo soy de Bahía Caraquez, me llamo Eugenio.
-También soy de Bahía y me llamo Johnny.
-Stalin es mi nombre y soy de Valencia-Quevedo de Ecuador.
L’Eugenio sembla un estudiant d’enginyeria.

En Johnny un “hacendado”.

En Stalin és un indi quètxua de mirada intel•ligent i designi de líder del seu poble.

-Molt de gust, jo sóc en Carles.
Un altre diu:
-Jo em dic Isidre i aquests joves equatorians que ha saludat són els nostres manobres que treballen en la nostra empresa.

O sigui, que ni estudiant d’enginyeria, ni hacendat, ni líder polític quètxua: tres peons.
No em guanyaria mai la vida escrivint. No tinc sentit de la realitat.

De com l’Isidre em diu que no entendré mai aquesta gent.-

Em senta com una puntada de peu als collons que un que no ha estat mai a Sud Amèrica que afirmi que no els entendré mai.

Bé, potser sí que tingui raó l’Isidre, mes almenys ho ha intentat. Acumulant els dies dels meu deu viatges he viscut quasi un any entre ells. He fet amics entranyables, com el Dr. Javier Cabrea; el comerciant de pisco, Arturo Silva; el taxista Sergio Ramos i la seva família; l’amiga Carlota i el seu marit, gran caçador i guia:

Amistades he hecho, con políticos,
aristócratas, caciques y millonarios.
Pero a quien más añoro
es a mi guía del Amazonas
el amigo Otto Rodríguez,
el siempre bien amado.

He estat en reunions quasi clandestines i al dia següent en una altra reunió que presidia el governador militar, que matava a les persones de les quals hores abans havíem estat discutint. Per la guerrila “Sendero luminoso” he estat segrestat “La nit que els gossos no van bordar” , en la ciutat andina de Chaulanca. He sofert en les meves pors la revolta popular per l’economia alcista dictada als trenta dies d’estar al poder l’enginyer agrònom Fujimori. He estimat a tota la família Gavidia, mare (suposadament vídua) i les seves filles Norma, Estela i Adriana.

Sí, com a mínim, he fet tot el possible per entendre’ls i alguna cosa dec haver aconseguit.

De com la vehemència de n’Isidre fa emprenyar en Carles i en Kim.-

-Sabeu què us dic? Que en Camilo José Cela és un merda. Que la seva famosa “La colmena” és una merda com ell...
-Ep, ep, jo no estic d’acord Isidre- diu en Carles.
-Jo l’he llegit dues vegades i trobo que aquest llibre és una obra d’art. Quasi perfecte. Una obra costumbrista que reflecteix una època d’Espanya... diu en Kim.
-Una merda! !- insisteix l’Isidre.
-Perquè tu no vas viure aquella època, Isidre, en Kim i jo sí que la vam viure i veiem en el llibre personatges que coneixíem de carn i ossos.
-Doncs jo no la vaig viure aquella època, ni merda que em fa...

Les abelles han sortit de la “colmena” ens envolten, estan a punt de picar!!

De com en Carles i en Kim escolten l’Isidre.-

-Mireu sabeu el que us dic, doncs he estat en una editorial, els escriptors escriuen la seva primera obra, que serà més o menys bona. Però si aquest té èxit i es ven no n’escriurà cap més. Els escriuran els “negres”, que és l’argot que apliquem a escriptors que paguem un tant per pàgina. I apa! A vendre milers de llibres, tots, tots ho fan així.

A cada traguet de Whisky malta Cardhu etiqueta negra, la parrafada és més llarga.

Només podem escoltar.

De com l’Isidre ens vol fer creure que és un negre busquimà.-

-Ets un gran comunicador, Isidre- diu en Kim.
-Que va! Que no! Ni pensar-ho.
-Oi que sí, Carles?
-Sí que ho és, vendria gel a un esquimal ,l’Isidre.
-Veus com tinc raó- diu en Kim.
-Que no! Que no teniu raó cap dels dos! Jo sóc un negre busquimà.

Mira que pel fet de dur-nos la contrària, ara ens vol fer creure que és el germà petit del negre de Banyoles.

De com fent un resum de la tertúlia tinc una sorpresa.-

En Carles té 59 anys, jo 66, ep, acabats de fer, l’Isidre 37... la seva força, la seva vehemència, les seves afirmacions categòriques: sí, no; tots, totes; blanc, negre,...són fruit d’un home valent que no li sap greu mullar-se el cul, inclús sabent que no hi ha peix en aquell riu... és un tio que dóna la cara.

Osti tu!! Si jo era quasi igual als meus 37 anys!

De com s’acomiada de mi en Narcís.-

-Saps com els dic jo als clients d’aquest cap de setmana? “Xupons”. No paguen res, ni deixen propina. Aquí té, Kim, la seva factura que m’ha demanat.
Pago amb targeta Visa, deixo 2000 pessetes de propina.
En el cotxe, camí de retorn, la meva dona llegeix la factura de l’hostal.
-Coi, si només ens ha cobrat un dia i no ens ha cobrat l’ampolla de cava, en Narcís!
Jo contesto:
-S’està venjant de l’empresa per convidar a tants “xupons” aquest cap de setmana.

FI

 

 

www.kimmititieri.com - Copyright © - Diseny Web