|
Un dia d’agost a les 3 de la matinada, en el refugi d’alta
muntanya de la “Renclusa”.
-Netuuu... Netuuu... Netuuu
És l’avi Antonio Abadias. El fill del “León del Aneto”, qui
malauradament va deixar la seva vida en aquesta muntanya, quan
li va caure un llamp al pas de Mahoma, a pocs metres del cim de
l’ Aneto.
Aquest crit fosc , gairebé ronc, s’agraeix doncs, desperta a qui
hem de fer aquest cim. Avui faig de guia a dues famílies
amigues, la Campañá i la Garriga. El primer, famós pel seu art
en la fotografia i el segon, pels seus fills esquiadors olímpics.
En el retorn del cim ells es queden en el refugi. Jo carrego la
motxilla i segueixo els meus plans ,organitzats fa mesos. He
d’entrar al país francès pel Port de Salvaguarda. L’anar sol per
les muntanyes no em ve de nou. El que em preocupa és el gran
núvol negre, cumulo ninbus, que tinc a sobre meu i haver de
creuar el port que és de pedra carregada de ferro. Quan sóc al
coll sento el soroll de l’electricitat estàtica, que sembla
talment com si fossis enmig d’un eixam d’abelles. M’espanto i
dolent-me l’ànima, llenço el piolet muntanya avall, perquè tinc
por que el seu acer pugui atreure un llamp. Quan arribo on és el
piolet, l’agafo, li faig un petó i el torno a tirar trenta
metres més avall. Repetiré l’acció fins que el soroll d’abelles
hagi desaparegut.
Sota els meus peus hi ha una vall amb molta bèstia pastant:
cavalls, vaques, bens... Els pastors són espanyols. Bascos, per
més detall. En menys de trenta minuts hi ha un animal més a la
pastura. Ep! M’he fotut en un camp d’ortigues i al anar amb
pantalons curts, m’és un suplici. Busco el millor camí per
sortir-me’n. Tinc les cames vermelles i amb una coïssor
terrible. Faig ioga per oblidar-me del dolor, pensant en la
bella Montserrat Campañá. Funciona. Més que caminar, corro.
Ningú no es podria pensar que fa més de setze hores que vaig
muntanya amunt i avall, i ja porto en les meves cames l’ascensió
al cim més alt del Pirineu, l’Aneto.
Sóc, em sento feliç; vull cantar... mes...
-Ep!Que passa?!! Un terratrèmol? ...Déu meu
Crido implorant la seva ajuda. Un monstruós toro negre ve
galopant directe cap a mi.
- Se m’ha acabat la vida?
Estic cagat de por... passo, crec, la barrera de la por i estic
escèptic. De la trompada ja em matarà!
Em queda la ment en blanc. La mort és davant meu, a un segon. De
cop, el toro es para en sec a tres metres de mi. Esbufega fort i
part de les seves babes m’arriben... Posa el cap baix i li veig
aquella cornamenta negre, tan, tan afilada, que ve podria ser la
d’un Miura.
Escarba amb la seva pota dreta i segueix bufant i babejant-me la
cara i les cames. Jo, suaument, com amb un pas de ballet, m’he
girat i camino donant-li l’esquena. El toro segueix escarbant,
esbufegant. Les babes ja no em mullen...
Ja dec estar a trenta metres d’ell quan, de sobte, torno a
sentir el terratrèmol, i les meves cames, per la por, sembla que
em facin figa i no m’hagin d’aguantar. Pel seu soroll se que el
tinc gairebé a sobre...
- S’ha acabat, ja estic enforquillat, ja!
Però no, el toro ha frenat en sec de nou. Les seves babes m’han
deixat les cames mullades.
Jo no em paro. Segueixo caminant. Què he fet?! M’he fotut en el
camp d’ortigues... Recorda la llei de la relativitat: aquest
dolor no és res quan tens un toro darrera teu que et vol
cornejar!
Nou terratrèmol... Ara sí que s’ha acabat. L’altre vegada has
estat de sort, però aquesta s’ha acabat... Frenada i babejada.
Aquesta vegada, com si tingués un ull al clatell, he vist
l’expressió del toro. Una expressió de violència ferotge, de qui
fa allò que ha de fer, segons li dicta la força de la seva sang:
matar a qui s’acosta a les seves femelles, les vaques. Ell vol
ser l’únic mascle del prat.
Segueixo caminant dins el camp d’ortigues. El dolor que em
causen les ortigues mantenen les meves cames actives i no
permeten que em facin figa. No hi ha mal que per bé no vingui.
Una nova càrrega del toro. La tercera deu ésser la bona! Moriré
ràpid? De nou la frenada, i més babes que mai, caient-me sobre
les cames... i m’alivien la coïssor.
A prop, davant meu, la muntanya s’alça com una paret de pedra.
És molt vertical. Si pogués arribar-hi grimparia per ella i el
toro no em podria seguir. Amb tot, no accelero el pas, segueixo
caminant al mateix ritme.
Ja hi sóc . Em tiro contra la paret i escalo a tota velocitat.
No és fàcil, porto la motxilla sobrecarregada i el piulet a la
mà dreta. Tres , quatre, cinc , sis metres ... aquí hi ha un
replanet, em paro i miro avall.
Sota meu està el toro, esbufegant i rascant el terra amb la pota
dreta. Una onada d’odi s’apodera de mi. M’imagino amb una
metralleta i disparant-li tot un carregador de bales al seu cos.
Segueixo grimpant uns cinquanta metres més, ja que m‘ha semblat
veure-hi una cova. Així és. És petita, però ja en tinc prou per
fer-ne un vivac. Vaig bé de menjar, encara que just d’aigua. M’
organitzo... però em sembla veure davant meu el toro. Sé que
estic sota una forta tensió nerviosa, perquè he passat molta
por. Una por de mort.
S’ha fet de nit quan he acabat de menjar. Entro dins el sac de
dormir i no puc tancar els ulls, que insistents miren l’entrada
de la petita cova imaginant-me que ve el toro...
Tinc una idea, crearé un sistema d’alarma per si ve el toro.
Encenc el lot i surto de la cova. Localitzo una mata de boix i
li arrenco unes quantes branques. Les situo creuades a l’entrada
de la cova i en aquestes branques hi penjo tots els meus estris
d’alumini: el plat, les quatre peces del escudellometre, el got....
per entrar a la cova el toro tindria que fer caure les branques
i aquestes desprendrien les peces d’alumini fent gran
terrabestall, cosa que farà que em desperti.
Em coloco de nou dins el sac i tinc agafat el piulet com si fos
una llança... pensant l’aprop que he sentit avui la mort... per
fi m’ adormiré.
POST ESCRIPTUM .-
El mateix dia, un any més tard, entro a la mateixa vall. El
primer que miro és si hi ha pastors i els veig vigilant les
besties. Al primer que trobo li comento:
-Buenos días, hoy hace un año, aquí no había pastores.
-Es verdad nos fuimos todos a ver la Batalla de Flores de
Louchon.
-Y dejaron el ganado suelto. El toro negro me dio un susto de
muerte, ya que me embistió cinco o seis veces...
-¡Uy, el toro negro! Qué suerte tuvo señor. Mañana hará un año
que aquel toro embistió, corneó y mató a una chica francesa, en
este mismo prado. La gendarmería se desplazó aquí y un guardia
le disparó un cargador entero y lo mató.
Em vaig esgarrifar, la meva premonició d’endinsar-li al seu cos
un carregador de bales es va complir.
El pastor em pregunta:
-Y Vd., ¿Qué hizo?
-Hacer un vivac, en la pared del fondo del valle, en una cueva
que hay.
-Caramba señor, se fue del fuego y se metió en las brasas.
Aquella es la cueva de unos osos, de los pocos que quedan en el
Pirineo.
F I
OIX,27 de Febrer de 2.000
|
