xip..xap...xip...xap
És soroll de les meves botes de muntanya que estan fent quan
estic trepitjant l’aigua d’una ona de l’Atlàntic que retrocedeix.
- Vull assegurar que hem fet de 0 metres un cim de 3.717
d’alçada. No hi ha molts llocs en el món que puguis partir de 0
metres, que és el nivell que et dóna un mar o oceà i conquerir
un cim d’aquesta alçada.
- Estàs de punyetes.. jo no sé si m’he equivocat en dir-te que
t’acompanyava en aquesta estrafolària excursió.
Aixó m’ho diu el millor amic, que sempre el conquisto perquè
m’acompanyi ja sigui a Berlin, Milà o Garmisch-Partenkchn...
Aquesta vegada l’Antoni Peñarroya m’acompanya a pujar el cim més
alt d’Espanya, el Teide, partint del nivell 0 de l’oceà Atlàntic.
Més de 60 kms que hem de fer a peu, seguint l’espina dorsal
geogràfica de l’illa de Tenerife, fins a conquerir el cim.
... ... ...
Hem deixat enrere els magnífics boscos del “Monte de la
Esperanza” i és el segon dia que caminem per carreteretes
forestals. El cim encara queda molt lluny.
Algun cotxe o jeep transita per la nostra ruta i la sequedat del
terreny i la velocitat del vehicle promouen uns núvols de pols
que ens cau a sobre nostre.
- Crec que hauria d’haver-te que no venia. Et prometo, és més et
juro, que mai més en la meva vida aniré a peu en un excursió que
es pugui fer amb cotxe.
- I el goig de fer un quasi un quatre mil, partint del nivell 0.
- El goig per a tu i el cotxe per mi.
... ... ...
- S’ha acabat l’aigua Miti.
- El proper casalot que veiem, els demanarem aigua.
Mitja hora més tard, ens aturem davant d’una finca envoltada per
una tanca metàl•lica. A uns cinquanta metres endins està la
casa. La porta de ferro cedeix i entro, i la torno a deixar
tancada. En Toni s’ha quedat a fora guardant les motxilles.
Camino aproximant-me a la casa.
- Ah, los de la casa – crido- ? Nos pueden dar agua. I surt
disparat un gos patener cridant com un boig i ensenyant-me les
dents. Entre l’ensurt que m’ha donat i lo antipàtic que és,
estic a punt d’engegar-li una patada que per el 4 o 5 kg. que
deu pesar, sortiria disparat a... a... fot,ara darrere seu han
vingut dos enormes gossos de típica raça canaria, els quals
tenen un aspecte ferotge i aquests si que pesaran més de
seixanta kilos cada un.
L’odiós gos patener salta i crida. Els dos “monstres” runrunegen
i babege... i ensenyen les seves grans dents poderosíssimes. Jo
clavat al terra, amb una cantimplora a cada mà.
El patener ja m’ha fregar amb els seus salts un parell de
vegades... els gossos canaris estan a menys d’un metre de mi.
Estic “petrificat”, el cervell bloquejat, incapaç de moure un
sol muscle... ... L’odi el concentro amb el repel•lent gos
patener, que està excitant als altres dos perquè m’ataquin.
Aquesta és la seva feina i per això el té el seu amo. Els dos
gossos canaris m’esquitxen les cames amb les seves babes, doncs
vaig amb pantalons curts...
- Que faig Toni?
- No corris, que t’atacarien. Camina poc a poc endarrere. Sembla
que el meu cos sigui de plom i em costa un gran esforç moure una
cama i tirar-la endarrere uns centímetres. Ara faig el mateix
esforç amb la cama contrària. El patener brincant i cridant, i
dic cridant doncs els seus sorolls no han segut mai, ni ho seran,
unes bordades. Merdós i odiós gos! Jo reculant... els gossos
avançant.
Si miro la dentadura dels gossos canaris, penso per un moment
que d’una queixalada em podrien tallar un turmell i amb dues,
separar-me el cap del cos...
Guuu... gruuuu.....gruuuu......
Buep.... buep.....buep.....
Tinc els cabells del clatell eritzats. Els del cap no ho sé,
doncs porto una esplèndida gorra de muntanya. La suor se m’ha
gelat i de tant en tant unes gotes em regalimen per la meva
espinada com si fossin glaçons....
Tinc una por de mort.
Sento un odi, que mai abans havia sentit, per aquest gos patener
que cada cop s’emprenya més en veure que els seus col•legues no
m’ataquen.
L’últim metre per arribar a la porta metàl•lica és el més dur.
El patener està boig i histèric. Els dos “canariotes” veient que
se li acaba la possibilitat de destrossar, d’espatxurrar una
persona no saben que fer...
Ja sóc quasi a la porta. En Toni l’obre a poc a poc. L’obre just
perquè hi passi jo... i tanca ràpid quan acabo de creuar-la.
Caic de cul a terra, estic a punt de perdre els sentits... quan
sento que el meu amic Toni Peñarroya diu:
- Osti Miti, quina por que he passat!!
I jo penso: “Cullons, tu estaves a l’altre cantó de la tanca!
FI
OIX, 27 de febrer de 2000
|