Inici

Biografia

Arqueologia

 - Las pedras gravades d'Ica

 - Arqueología precolombina

Articles

 - Poemas

 - Contes

 - Contes eròtics

 - Cròniques

 - Critiques de cine i concerts

 - Montanyisme

 - Conferencias

Llibres i expedicions

 - Històries novelades

 - Tainos

 - Expedició Alfa 1994

 - La verdad sobre las piedras de Ica

 - Futur 93

 - La mes petita (1996)

 - Expedición Nido

Radio i entrevistes

Video

Álbums de fotos

Contacte

 

 

        

 

Cròniques

 

    De 0 metres a 3.717


xip..xap...xip...xap
És soroll de les meves botes de muntanya que estan fent quan estic trepitjant l’aigua d’una ona de l’Atlàntic que retrocedeix.


- Vull assegurar que hem fet de 0 metres un cim de 3.717 d’alçada. No hi ha molts llocs en el món que puguis partir de 0 metres, que és el nivell que et dóna un mar o oceà i conquerir un cim d’aquesta alçada.


- Estàs de punyetes.. jo no sé si m’he equivocat en dir-te que t’acompanyava en aquesta estrafolària excursió.


Aixó m’ho diu el millor amic, que sempre el conquisto perquè m’acompanyi ja sigui a Berlin, Milà o Garmisch-Partenkchn...


Aquesta vegada l’Antoni Peñarroya m’acompanya a pujar el cim més alt d’Espanya, el Teide, partint del nivell 0 de l’oceà Atlàntic. Més de 60 kms que hem de fer a peu, seguint l’espina dorsal geogràfica de l’illa de Tenerife, fins a conquerir el cim.

... ... ...

Hem deixat enrere els magnífics boscos del “Monte de la Esperanza” i és el segon dia que caminem per carreteretes forestals. El cim encara queda molt lluny.

Algun cotxe o jeep transita per la nostra ruta i la sequedat del terreny i la velocitat del vehicle promouen uns núvols de pols que ens cau a sobre nostre.


- Crec que hauria d’haver-te que no venia. Et prometo, és més et juro, que mai més en la meva vida aniré a peu en un excursió que es pugui fer amb cotxe.


- I el goig de fer un quasi un quatre mil, partint del nivell 0.


- El goig per a tu i el cotxe per mi.

... ... ...

- S’ha acabat l’aigua Miti.


- El proper casalot que veiem, els demanarem aigua.


Mitja hora més tard, ens aturem davant d’una finca envoltada per una tanca metàl•lica. A uns cinquanta metres endins està la casa. La porta de ferro cedeix i entro, i la torno a deixar tancada. En Toni s’ha quedat a fora guardant les motxilles. Camino aproximant-me a la casa.


- Ah, los de la casa – crido- ? Nos pueden dar agua. I surt disparat un gos patener cridant com un boig i ensenyant-me les dents. Entre l’ensurt que m’ha donat i lo antipàtic que és, estic a punt d’engegar-li una patada que per el 4 o 5 kg. que deu pesar, sortiria disparat a... a... fot,ara darrere seu han vingut dos enormes gossos de típica raça canaria, els quals tenen un aspecte ferotge i aquests si que pesaran més de seixanta kilos cada un.


L’odiós gos patener salta i crida. Els dos “monstres” runrunegen i babege... i ensenyen les seves grans dents poderosíssimes. Jo clavat al terra, amb una cantimplora a cada mà.


El patener ja m’ha fregar amb els seus salts un parell de vegades... els gossos canaris estan a menys d’un metre de mi. Estic “petrificat”, el cervell bloquejat, incapaç de moure un sol muscle... ... L’odi el concentro amb el repel•lent gos patener, que està excitant als altres dos perquè m’ataquin.


Aquesta és la seva feina i per això el té el seu amo. Els dos gossos canaris m’esquitxen les cames amb les seves babes, doncs vaig amb pantalons curts...


- Que faig Toni?


- No corris, que t’atacarien. Camina poc a poc endarrere. Sembla que el meu cos sigui de plom i em costa un gran esforç moure una cama i tirar-la endarrere uns centímetres. Ara faig el mateix esforç amb la cama contrària. El patener brincant i cridant, i dic cridant doncs els seus sorolls no han segut mai, ni ho seran, unes bordades. Merdós i odiós gos! Jo reculant... els gossos avançant.


Si miro la dentadura dels gossos canaris, penso per un moment que d’una queixalada em podrien tallar un turmell i amb dues, separar-me el cap del cos...
Guuu... gruuuu.....gruuuu......
Buep.... buep.....buep.....


Tinc els cabells del clatell eritzats. Els del cap no ho sé, doncs porto una esplèndida gorra de muntanya. La suor se m’ha gelat i de tant en tant unes gotes em regalimen per la meva espinada com si fossin glaçons....


Tinc una por de mort.


Sento un odi, que mai abans havia sentit, per aquest gos patener que cada cop s’emprenya més en veure que els seus col•legues no m’ataquen.


L’últim metre per arribar a la porta metàl•lica és el més dur.


El patener està boig i histèric. Els dos “canariotes” veient que se li acaba la possibilitat de destrossar, d’espatxurrar una persona no saben que fer...


Ja sóc quasi a la porta. En Toni l’obre a poc a poc. L’obre just perquè hi passi jo... i tanca ràpid quan acabo de creuar-la.


Caic de cul a terra, estic a punt de perdre els sentits... quan sento que el meu amic Toni Peñarroya diu:


- Osti Miti, quina por que he passat!!


I jo penso: “Cullons, tu estaves a l’altre cantó de la tanca!

FI

OIX, 27 de febrer de 2000

 

 

www.kimmititieri.com - Copyright © - Diseny Web