|
El menjador de la familiar Fonda Serra, a Les
Escaldes (Andorra) era petit, amb unes 8 taules per 2 o 3
persones. Exceptuant algun que altre cap de setmana només
s’amplia la meitat.
Érem els 7 o 8 hostes habituals més algun que només venia a
menjar. Ens servia la Núria, la pubilla espigada de la família
Serra. Ja va néixer espigada i formal. Molt formal. Això feia
que la veiéssim gran sense que ho fos. Al menjador de la Fonda
Serra sempre hi havia un ambient familiar, sobre tot a l’hora de
dinar. Era molt càlid, molt humà i molt jove, doncs la majoria
dels que érem allà ho érem.
Era molt corrent que quan arribàvem, tocada la una del migdia,
entréssim primer a la cuina on la família Serra, pare
electricista, mare hostalera i fill viu ja dinaven... La filla
donava els últims tocs al menjador i jo xafardejava les cassoles
i olles i arrambava la cuinera si podia... ummmm! quin bon
flaire que fa avui el menjar!
Kiku Mora. De la nissaga dels Mora de Manresa, alguns
traspassats i arrelats a Andorra. Un Mora, tiet d’en Kiku, va
ser el fundador de la Banca Mora Andorrana. Bé, a més de la
Banca també tenia altres variats negocis: transports, queviures,
alcohol, etc... tenien la distribució de les primeres marques
franceses de cognacs i champagnes. “Apa, Mora, a veure quan se’t
veu el detall de portar a taula una ampolla de champagne francès...”Excuses
per part d’en Kiku...Només una nit va “entrar a sac” al magatzem
del seu oncle del qual va treure una ampolla de Cognac Napoleó.
Ampolla que es va perdre en una aposta... I derivada de l’aposta
vam començar una partida de pòquer, per a mi memorable (doncs va
ser la última de la meva vida). En aquesta partida el Kiku, en
una mà de bona sort va tornar al magatzem i va portar el famós i
tan desitjat champagne francès... champagne que begut a “morro”
i calent, després del Cognac Napoleó ens va tombar a tots. Jo a
més de perdre uns bons diners, vaig agafar una “trompa” de 48
hores en les quals no em vaig moure del llit l’Antoni Cornellà...
Molt bon noi l’Antoni. Em va fer de metge i de monja. Em va
receptar Aigua de Vichy que m’anava servint poc a poc al llit.
Antoni Cornellà, el xicot de Canet de Mar que vivia a Andorra.
Potser algun antic familiar, sortint de Barcelona i anant cap el
Maresme es va equivocar de carretera i va anar a parar al cor
del Pirineu... No va veure el seu entranyable Mare Nostrum, però
va quedar bocabadat amb les ones verdes les herbes altes dels
prats andorrans. De veritat que mai va explicar que feia un
possible mariner tan terra endins...
El Toni era molt jove i ja tenia plena responsabilitat en el seu
magatzem Núria. Era arriscat, com pertoca a tot negocis de vint
i pocs anys. Suposo que a vegades les endevinava i alguna que
altra les cagava.
La va endevinar quan va comprar una gran partida de jerseis
d’Orlon francès. El preu era assequible i l’assortiment de
colors feia molt bon taulell. En va fer una empastifada que
devia arribar fins La Coruña. Si més no, no hi va haver
reclamacions perquè els jerseis feien boletes un cop posats i
rentats.
On la va cagar va ser jugant a fer de contrabandista. Dic el mot
“jugant” perquè va tenir el seny català d’exposar un capital
petit. L’assumpte anava de que comprava uns milers de duros
d’una mercaderia “x” que lliurava a un cap de colla
contrabandista. Aquest, amb els seus peons, la traslladaven a
Espanya. Si tot funcionava, OK, es guanyaven duros.
A ell li va sortir bé una, dues, tres vegades... i en Toni anava
deixant el capital, però els forts beneficis en la compra de
mercaderies cada vegada més importants i cares. Finalment la
guàrdia civil va enganxar la colla de contrabandistes i tot el
negoci se’n va anar a prendre pel sac. Al Toni la processó li
anava er dins, però no va treure ni un gemec per fora. Jo el
veia un noi patidor, no pas per aquest cas, sinó per moltes
coses de la seva vida de negoci i també per la seva vida
familiar...però ell tenia un gran caràcter i passava els mals
tràngols sol.
Perquè l’estimo, em vaig alegrar molt quan per fi es va casar
amb la seva novia de Canet, dolça entre les més dolces. Una dona
que a més d’escalfar-li el llit li feia costat en els bons i els
mals moments que dona la vida.
I jo? Que hi feia a Andorra?
Oficialment era un venedor de la firma Olivetti. Per cert, un
venedor amb molt èxit professional ( dos anys en aquesta empresa
i dos Oscar al millor venedor). Però el que realment sentia era
el Pirineu Andorrà. Llavors era jove i no m’atrevia dir que
l’únic que sobrava a Andorra eren els andorrans.
Crec que un tros de la meva vida es va coure en aquesta Fonda
Serra.
Els primer contactes amb andorrans....
El meu fort despertar del sexe...
Els primers èxits comercials...
El meu primer muntatge cinematogràfic...
La Bella Antoinette...
Kim Mititieri i Garcia
|
