|
El naixement del Cinema Sonor
“Els Germans Marx”
Si en el naixement del cine, el circ, la gent del circ es
passaven al cinema, amb el naixement del cine sonor, seria la
gent del music-hall que farien el mateix:
Primer solsament el cinema era per fer riure. Riure. Riure. Els
Buster Keaton, el Harol Lloyd, els Stan Laurel y Oliver Hardy,
els gestos i gestes d’en Charlot.
Amb el sonor es pot cantar, tocar música, explicar acudits... i
aquest és el món en que irrompen els Germans Marx. Els fabulosos
Harpo, Groucho, Chico i Zepo, aquests aprofiten la sonoritat del
cinema per cridar, cantar, tocar música i explicar-nos acudits,
corrosius?, metafísics? Poseu l’adjectiu que us plagui, però bé
la seva qualitat és màxima.
Els Germans Marx, per a mi eren uns genis. I la majoria de gags
que ens han fet esclatar de riure eren traspassats de fets de la
seva vida real. Els Marx eren Marx en la vida real, quelcom
semblant als Marx del cinema. Així podem comprendre la màxima
eficàcia de tota la seva carrera cinematogràfica. Alguns dels
seus primers films (tots avui conservats en les filmoteques de
tot el món com obres genials) recordem – Sopa de Ganso – 1933 –
Piernas de caballo – 1932 – Un día en las carreras – Una noche
en la Opera – 1936 – Copacabana – Una tarde de circo – Los
Hermanos Marx en el Oeste – etc., etc.
Acabem de parlar dels Marx amb uns mots del propi Chico Marx (el
pianista):
“La raó de què al públic els agradi veure les nostres ximpleries,
siguin les que siguin – diu Chico Marx – és per què a totes les
persones normals els agradaria fer de quant en quant coses
semblants... el meu germà Groucho diu tot el què se li acudeix,
sense adulterar-ho... i quan Harpo, el mudet, desitja
insinuar-se amb una de les seves dones rosses, va directe a
ella, com un jugador de rugby darrera una pilota. No sens permet
inhibir-nos de res: domem quant tenim... Si Harpo dubtes el més
mínim, abans de saltar sobre les seves dones que veu, segurament
ofendria al públic i no aconseguiria l’aprovació de la censura.
Però com i va tant directament, es considera com pura xifladura...
i la xifladura queda fora dels límits del mal gust. Bogeria
Danny Kaye
Nat com a Daniel David Karmisky a Brooklyn, en l’any 1913. Té
com pare un humil sastre emigrant rus.
Després d’una vida “molt americana del sud”, a on farà
professionalment de tot, cambrer, venedor de comerç, venedor de
gelats, arribarà al music-hall, on triomfarà.
En l’any 1944, acabada recentment la 2º Guerra Mundial, l’amo de
la MGM mister Goldwyn el reclamarà per al cinema.
Actor extraordinari. Canta, balla, sembla un mim. La seva
esvelta figura, molt ros de cabells, es farà popular per arreu
del món.
Totes les seves primeres pel•lícules, els guions eren escrits
per la seva esposa Silvia Fins. Serà per l’any 1956 quan al
divorciar-se acabarà aquesta col•laboració.
L’angle humà d’aquest actor convé comentar-lo amb un punt i
apart. En Danny Kaye, és una extraordinària persona humana de
grans sentiments altruistes sempre ajudant als més dèbils. Col•laborarà
i crearà sota la seva bondat infinita de festivals i campanyes
benefiques, fins i tot ha estat durant molts anys un dels caps
directius d’Unicef, organització internacional en la que s’hi ha
entregat en cor i ànima.
Bravo Danny! En aquest món frívol del cinema, tu brilles amb
doble d’estel -------- bon artista i com a millor persona.
Les seves primeres pel•lícules per els anys quaranta seran
“Manos arriba”, “El hombre fenómeno”, “El asombro de
Brooklyn”... Més endavant rodarà amb molt èxit “La vida secreta
de Walter -----“, “Un yanky en la corte del Rey Arturo”, “Loco
por el circo”, etc., etc.
... ... ... ...
I a Europa, com va el cinema? Ja que estem fent un esbós del
cinema nord-americà, és lògic ressenyar quelcom del cinema
europeu.
A França hi ha dos artistes de forta personalitat: Fernandel i
Jaques Tati.
Fernandel
ÉS Fernand Contandin, nat a Marsella el 1903.Començarà la seva
carrera cinematogràfica el 1930 i rodarà una mitja de tres films
per any. S’ha fet popular per encarnar en la majoria dels seus
films el pagerol francès franc i “bon vivan”, que fa tantes
anades a la “cave” (en el nostre país en diem celler)... com
també a l’església. Els seus primers films d’èxit són “Marius i
Fany” una sèrie si crec recordar bé, per els anys 1931/32. Es
farà famós per tres films de la sèrie Don Camilo (1952/53), li
seguiran “Alí Babá”, “El hombre del ---------.
Jaques Tati
Dir, Jaques Tati, és sinònim de cinema del millor. Cinema subtil.
Cinema NET. Con net era l’esperit de Jaques Tati, que sols fa
una mesos ens va deixar... Quan setmanes abans, encara va venir
a Catalunya a fer acte de presencia en la cloenda d’un cicle de
TATI que organitzà un cine-club català. Jaques Tati segur que
descansa amb pau... i nosaltres els seus admiradors cineastes
ens em quedat sense la companyia i caliu d’un gran i humil
artista.
Com sabreu Jaques Tati es produïa, escrivia, dirigia e
interpretava els seus propis films. Per l’any 1947 crearà la
seva primera obra d’art: “Día de fiesta”. Més ell ha passat a la
història del cinema al crear el personatge de MONSIER Hulot.
Personatge alt, desgarbat, infantiloide, i que les seves
distraccions fan “escola” en el cinema.
La seva producció creativa és lenta. Tinc entès que en la
majoria de vegades al acabar un film, acabava ell arruïnat. “Las
vacaciones de Monsier Hulot” 1953. “Mi tio” 1958. “Play time” i
“Trafic” últims films de la seva vida, serà per desgracia la
poca filmografia que ens deixa. Mai tant bé s’escau la frase POC
PERÒ BO.
No volem acabar, qaueta part de comentari del cinema còmic,
sense recordar a TOTO, popularíssim personatge italià que rodà
pel•lícules amb la majoria de directors cinematogràfics del
neorrealisme, com De Filippo un Napolés milionari “Guardias y
ladrones” de Rosellini, “Un turco napolitano”, “Totó, Pepino y
la dolce vita” i un etc. etc. llarguíssim de personatges còmics.
En el cinema italià trobarem d’aquesta època el començament de
grans artistes i còmics com Aldo Fabrizi, el gordinflón dels
espaquetis; A Vittorio de Sica, que també en va de fer de films
i personatges còmics. I més endavant n’Alberto Sordi, un còmic
de “contrapunt”, m’explico, un còmic que està casi sempre en
situacions còmiques, però ratllant la tragèdia. El gran actor
Victorio Gassman aquí començava la seva esplendorosa i
fructífera vida cinematogràfica.
A l’altre cantó del “xarco” a Nord- Amèrica en Bud Abbott y Lan
Costello, Jimmy Durante, W.C. Fiels, l’afortunat Bop Hope (afortunat
per l’època d’or, del cinema còmic que va viure) i el fabulós
actor anglès Sir Alec Guinness, acabarem el capítol del cinema
còmic ja en època del sonor.
KIM MITITIERI |
