|
PARÍS – TEXES
 |
Un film amb persones ben definides.
a) Presentació del protagonista TRAVIS, amb complert
silenci. Silenci, silenci, es la càmera, que lentament integra a
l’espectador a dintre del desert. Desert/silenciós. Còmodament
assegut en una butaca i en Wenders ens fa sentir calor i set del
protagonista TRAVIS. Segueix un llarg període del film en
silenci.
b) El seu germà arriba i sols parla ell. Un món llarg recorregut
amb el cotxe, per una Amèrica abandonada, suposem que no hi ha
vots republicans a recollir.
Mes arribant a la casa del germà a on ell es rencontre amb el
seu fill, estem a mitja gravació, sols falta la mare, l’amor
|
perdut.
Tercera part el viatge amb el fill buscar la mare es l’ultima
part i trencarà el cercle de la pel•lícula.
Cada part d’aquest film ha concebit en diferent tractament
cinematogràfic. Això es una característica del cinema modern.
La primera etapa, està ben definida la pèrdua d’identificació
del personatge es compenetra amb la sol•licitud del desert.
TRAVIS, sols camina, es un ser vegetatiu, fuig de si, vol
mantindre la ment en blanc i això logra amb la aridesa del
desert.
La segona etapa es un historia diferent. Viu o conviu en una
família i sobretot es rencontre amb el seu fill. Té un insomni
prolongat, que l’ajudarà ni a pensar ni a somiar.
Mirant l’autopista es passarà hores.
Es una altre manera de mantindre la ment en blanc mes en aquesta
segona etapa ell vol comunicar-se amb el seu fill. I comença a
reaccionar. Ell frega cada dia les sabates de tota la família es
un fil d’aproximació a ells.
Decidir-se a anar a recollir al nen a l’escola ja es un acte
heroic per a en TRAVIS. Per la seva originalitat en aquest
moment hi ha dos plans genials de lo millor de Wenders. L’espera
d’en TRAVIS, el fill, en un plà que ens mostra una nord-americà
insòlita i insípida i uns fotogrames molt curiosos com els dos
germans que estan desmuntant/muntant un gigantesc anunci mural
d’una autopista. Vol en Wenders comunicar-nos que els troços
d’aquest mural son el trencaclosques de la vida d’en TRAVIS que
ell vol situar en el seu lloc.
La tercera etapa, es genial, lo millor de la filmografia d’en
Wenders, per mi el millor dels últims deu anys del cinema.
La detectivesca recerca i espera de pare i fill buscant a JANE,
la mare, es tendre o asèptica? El rencontre de la JANE i TRAVIS
a traves d’un mirall que separa el camerí, només poden parlar-se
i JANE no te visió per mirall i no sap amb qui parla.
Aquest negoci, de varis camerinos que lloguen, on l’home que
paga port veure i parlar amb la seva oponent sense que aquesta
el vegi ens transmet una tristor en una societat americana de
consum, on la falta de sentit humà fa que sigui negoci les mes
estrafolàries i inhumanes sensacions. Si això es el psiquiatra
dels pobres?
Un primer plà de JANE (L’Nestecia Kinski) ens faran comprendre
que ha recorregut el seu marit a l’altre cantó del mirall,
comença a trencar-se el cercle del film.
Mes el fil del film segueix sent dramàtic, en TRAVIS aconsegueix
el fill en contacte amb la mare quan succeeix aquest rencontre
ell torna a marxar sol.
... i aquí posa-hi l’espectador un punt final a una historia
meravellosament explicada.
Reflexionant sobre la pel•lícula, no es pot adonar que les
converses a treves del mirall, es donarà compte de la seva
anguniosa soledat i que trenca aquestes solsament per donar un
fill el rencontre natural d’estar amb la seva mare quan en
Travis no logra unir la mare i el fill ell retorna al seu
caparasó de cargol. Torna amb el silenci i definitiva solitud.
Es un amor sense conceptes, sense cossos carnals... es un crit
de lamentació... un oblit.
Un comenta aquest film, una obra d’art? una resolució
cinematogràfica? no ho se, mes l’historia forma: “El instante de
una nostalgia en un desierto y un cristal.”
Per a mi un pel•lícula extraordinària en la que Wenders té el
privilegi que hores i dies després de deixar la sala fosca
portis a dintre teu uns personatges que vol situar en la teva
ment segons els convenciments de cada espectador.
Molt agraït Wenders. Esperem els cinèfils la teva pròxima
historia amb impaciència.
Postdata: Onze crítics del cinema han classificat aquest film
entre bona i molt bona. Unanimitat molt poc corrent en els
últims anys de creacions cinematogràfiques.
KIM MITITIERI |
