|
... Caminava poc a poc, per el barri jueu de la capital de
Chequia pensant en el poema
“Als meus peus s’estén Praga.
La veig com imaginava
les ciutats embruixades.
La veig com un el somni
d’extravagants constructors.
... ... ... ...
i la memòria no em dicta les dos estrofes que falten d’aquest
vers del poeta Nezval.
Una vegada mes he visitat el cementiri jueu i com un turista mes
he deixat el meu desig, simbolitzant-lo en una pedreta
dipositada sobre la làpida del rabino Löw, un savi, erudit,
pedagoga, fundador d’una escola talmúdica, matemàtic, astrònom...
i com no conseller privat del rei Rodolfo II...
També vaig poc a poc, per quant sempre em perdo en aquests
carrerons del barri jueu... vull trobar el carrer Krizornicka
doncs aquest carrer em portarà el pont Carlos.
I com no... una vegada mes em perdo per aquests carrerons
adoquinats, a on la forta pendent em fa gaudir dels taulats
construïts tots ells amb teules d’un roig ennegrit. Una herència
mes que va portar a Europa el mon Àrab.
“La ciutat de les cúpules d’or”. Un altre poeta li va dir de
Praga.
Osti tu, si aquest es el carrer que hi ha la casa que va néixer
Kafka. Qui el va parir! D’una mica mes em fa avorrir la
literatura de per vida! L’incomprensió era reciproca i ell em va
donar l’únic suspens de la meva vida d’estudiant...
(un avi ven postals, així que les compro)
Encara segueixo per aquest laberint de carrerons, alguns de cul
de sac i altres que acaben amb escales molt dretes, que amb
l’ajut de ennegrides pasaments de ferro fa que no et trenquis el
cap contra la pedra dels graons.
Poc a poc els carrer s’eixamplen i no fan tanta baixada. Jo veig
algun tranvía. Per fi al fons veig el Pont Carlos. Aquesta
vegada té una llum especial. Es una llum daurada, com si ell
volgués competir amb tantes cúpules d’or.
El seu color daurat es màgic, doncs es veu i es palpa que el
pont es de pedra. En el fons del pont i a punt d’or. M’hi acosto.
Es el tremoló daurat d’or la bonda de jour que estan tocant al
mes autèntic estil dixilant. Els xecs son en general uns gran
amants del jazz. em passo un rato escoltant-los. Abans de marxar
compraré una llauna de cervesa per cada un i seguiré camí cap el
hotel.
I encara perdut per aquest carrerons, em recordo que la meva
filla “la mes petita”, la Montserrat, em va demanar que de regal
li portés unes sabates esportives... i es que just en aquest
moment estic davant una petita parada sobre la estreta voravia a
on una apergaminada velleta em mira de fit a fit els meus ulls i
esboça un minúscul somrís. Només hi ha 5 o 6 parells i ella
m’ofereix just unes que em semblen de la talla de la Montserrat.
En un paper escriu el preu. Faig el canvi mental de corones
checas a ptas. i em sembla un preu ridícul de baix que es. Així
que les compro.
Al arribar al hotel Pariz (una joia de l’arquitectura
modernista) a on m’hostatjo desembolico del paper de diari les
sabates i al mirar-les em mes cura, no se, em dina la sensació
que ha sigut usades no se definir perquè...
Quan de retorn a casa les col•loco en una capça i les embolico
amb paper de xarol i amb una gran llaçada el regal fa mes
patxoca....
La Montserrat està molt contenta qual les hi dono i els seus
petons així ho demostren....
Se les posa de seguit i li van perfectes de mida. Les estrena en
un excursió que fem per la Muntanya de Montserrat. Quina energia
que té la Montserrat, no la Muntanya (que ja que sé que en te i
molta) la meva filla “la mes petita”.
Al arribar a casa tots estem cansats... menys “la mes petita”
que salt i balla pel menjador sense parar...
Va ser dos dies mes tard, quan d’una musica clàssica que sa
sentia per la radio, veig la Montserrat ballant amb molta
intuïció. Va ser molt gratificant veure una marreca de poc mes
de 5 anys com salta al ritme de les notes del “Ocell de Foc” de
Stravinsky. Babadat vaig donar-me compte que la Montserrat
estava ballant verdaderament de puntetes amb les seves
sabatilles esportives i donant passos de ballet clàssic a la
perfecció... uns salts creuant els peus varies vegades seguides
les deixava en suspensió en l’aire... igual que les grans
dansarines de l’Escola Rusa. Les ultimes dramàtiques notes de la
mort del “ocell de foc” em van esgarrifar al veure que les
executava en perfecte sincronització i com m’esperava el últim
gran salt, va ser “màgic” al igual que la seva caiguda amb les
dues cames obertes i el cap tocant-li el genoll dret...
- t’has fet mal Montserrat?
- Que? Ah, no papa no.
Vaig parar la radio molt capficat per lo que acabava de fer la
meva petita filla. Les sabates esportives de Chequia era algo
molt estimat per la Montserrat. En tenia molta cura de que no li
embrutessin i sempre volia que la seva mare els hi poses.
- Montserrat, amb faldilletes no escauen les bambes.
- Es igual, jo les vull i punt.
Es molt terca la Montserrat. Vaig comprar un cassette de les
“Danses del Príncep Igor” de Borodin (Vull puntualitzar que
Borodin va morir abans d’acabar aquesta obra, la mes
significativa d’ell, i els fragments que faltaven els van
concloure en Rimsky-Karsakow i Glazrinov) i com aquell que no fa
res la vaig introduir en el cassette. Al so de les primeres
notes la Montserrat va deixar el dibuix que feia i es va plantar
al mig del menjador a moure peus i braços amb harmonia i gracia
ballant la primera, segona, tercera i quarta dansa sense parar.
I com ballava de bé la Montserrat!
Em va faltar temps per dur-la a l’escola de Musica, a on també i
ensenyaven dansa clàssica.
- Miri Senyor, crec que es massa petita la seva filla per
començar ballet...
- Per favor Senyoreta, fagi una excepció i dediqui-li 5 minuts
de seu preciós temps per veure com balla la Montserrat.
- Si Ud. insisteix... (diu amb cara escèptica la professora)
- Traient-li les bambes aquesta nena i poseu-li sabatilles de
ballet.
Així ho fa la seva ajudanta. Al poc sonen les clàssiques notes
del famós ballet “El llac del cignes” d’en Chaikowsky... i la
Montserrat no es mou.
- Montserrat! (I faig uns gestos suposo absolts que pretenien
dir-li que balli. La Montserrat sembla que senti ploure... ni un
gest, ni un moviment...
- Ja li dic Senyor es massa petita. (diu la professora)
La meva filla quan li van treure les seves sabatilles esportives
va fer un gesto agre en la seva bufona cara. Ara que les té de
nou calçades torna a tenir la seva cara riellera que simpatitza
amb tothom.
Arribem a casa i no dic res del meu fracàs. Sols han passat tres
dies i abans de posar la clau al pany ja sintonitzo les notes
del mestre Falla que surten de la radio del ballet “El sombrero
de tres picos” i com m’esperava, la Montserrat esta ballant-lo
d’allò mes be. Quedo de nou ensimismat contemplant com balla la
meva filla aquest delicat i difícil ballet. Aquest es el llarg,
mes la Montserrat no sembla cansar-li gens. Quan acaben els
últims compassos jo ja fa rato que estic plorant a llàgrima viva
doncs la meva filla es un geni del Ballet...
Al jorn següent, amb la Montserrat en una mà i una cassette a
l’altre em presento de nou a l’escola de musica.
- Senyor no insisteixi la seva filla es massa petita. (em diu
tot just al veure’m la professora). Jo en faig cas omís i engego
el cassette, que precisament té insertada el “Llac del Cignes”.
L’engego a tot volum...
La Montserrat es posa a ballar genialment, pases a dos perfectes...
salts alts i amb segons de suspensió en l’aire... salts brillats
de prolongació... i sempre amb perfecte sincronització amb la
musica i executats amb perfecte tècnica.
Al acabar l’ultima nota la professora i jo estem garrativats per
lo que acabem de veure. La Montserrat esta fent ganyotes al
mirall de la sala de ball, tot jugant... La professora i jo,
sense paraules, només mirant les sabates de la Montserrat
comprenem que d’elles bé tota la màgia de l’art del ball de la
Montserrat.
Pensem que la “màgia” el “art” li bé de les sabater... mes ella
té un cos físic i muscular, tota la seva “cadena muscular”
creada per ser una gran dansarina!!
L’estratègia que organitzem pel bé de la Montserrat es el
següent: acceptar que balli cada dia amb les sabates màgiques...
i uns moments sense elles.
Això va durar uns anys... mes cada vegada ballava menys amb les
sabates “màgiques” i mes amb les clàssiques de punta dura.
Deu anys van durar les classes de dansa fins que arribar el “Dia
màgic” la Montserrat va ballar tot el ballet del “llac del
cignes” sense posar-se les “sabates màgiques”... i el resultat
va ser que varem veure néixer una gran ballarina de clàssic: La
Montserrat.
THE END.
Kim Mititieri i García. |
