Inici

Biografia

Arqueologia

 - Las pedras gravades d'Ica

 - Arqueología precolombina

Articles

 - Poemas

 - Contes

 - Contes eròtics

 - Cròniques

 - Critiques de cine i concerts

 - Montanyisme

 - Conferencias

Llibres i expedicions

 - Històries novelades

 - Tainos

 - Expedició Alfa 1994

 - La verdad sobre las piedras de Ica

 - Futur 93

 - La mes petita (1996)

 - Expedición Nido

Radio i entrevistes

Video

Álbums de fotos

Contacte

 

 

        

 

Contes

 

    EL NOI SENGLAR


      Tot va començar, quant un diumenge a l’hora de dinar, tots asseguts a taula, els vaig dir:

      - Sabeu, que aquest matí la vostra germana la mes petita i jo hem anat a la Font Freda. Allà hem esmorzat i hem vist passar molts caçadors que feien una batuda de senglars.

      - Menys mal que han anat cap a la dreta, a Cal Ginebreda, nosaltres anàvem cap a la Font dels Caçadors, al Torrent de Vallverdina. I marxen caminant.

      - Quan estem a 50 metros de la Font de Caçador, sentim una ramor de correrices; cony, es al mateix costat que estem nosaltres. Son una camada de senglars, que han fugit dels caçadors. Deuen ser uns deu o quinze. La Montserrat ja es Font amunt jo estic a punt de començar la pujada a la Font. Dret. Veig com passen entre mates i esbarzers els senglars. L’últim es mes blanc; es para; s’aixeca i hem tira un pedra. Que jo esquivo fent un salt com de rugby. I desplegant el mocador ensenyo a tots els de casa, la mama Rosada, la Marina, l’Eva, l’Anna amb el seu promès Josep i també la petita, la Montserrat.

      - Aquesta es la pedra, ara jo us dic, com un senglar es pot posar dret i tirar una pedra?

      - El vaig veure uns segons i era mes blanc que la resta de senglars; però ple d’esgarrinxades i costres; d’uns profunds ulls negres.... no se família... estic fet un lio... la pedra la portaré a la Guàrdia Civil, per si hi ha alguna empremta. L’Anna va anar a l’escola amb un nen, que el seu pare estava a la “División de Investigación” de la Guàrdia Civil, a veure i em pot ajudar.

      Han passat unes setmanes. De la ajuda de la Guàrdia Civil, res de res. Si hi havia empremtes, mes no hi havia cap referència.

      Quan varem tornar un dissabte al matí, a esmorzar a la “taula triangular” de la Montserrat, aquesta em va preguntar:

      - Papa que tornarem a veure el nen senglar?
      - No ho se Montserrat. No se segur si era una persona.

      I aquí va acabar la conversa.

      Dues setmanes mes tard, varem anar a veure la família de Can Voltà, que tenen una nena petita, que es amiga de la Montserrat. Desprès d’estar una bona estona amb ells i els seus gossos, ens acomiadem i agafem el nostre jeep, per tornar a casa. Hem recorregut només un kilòmetre, quan ven clar, com la llum del dia, un nen o un nen-jabalí, blanc, com un glop de llet, travessa el camí rural i s’endinsa al bosc, corrent de quatre potes!

      Un altre volta hem vist el nen senglar!!

Joaquim Mititieri i Garcia

 

 

www.kimmititieri.com - Copyright © - Diseny Web