|
La FE
és el principi de la salvació de l’home,
la GENESI I L’ARREL
DE TOTA JUSTIFICACIÓ.
Papa Inocenci XIè
Concili Tridentino.
Per la Mati, pintora i intel•lectual. Per en
Josep, cap de família i camioner. Els dos tenen una cosa en comú:
“Un cor molt gran i generós”.
… tot va començar cercant un roca per la serralada del Montseny.
- Aquesta (va dir en Kim).
- Estàs boig? Pesa més d’un tona i sembla que està clavada.
- Vols dir Josep?
- A més, tinc el peu trencat i no m’hi puc repenjar per fer
força i en Jaume, ja l’has sentit, està jubilat.
- Provem si més no de moure-la. Vinga, una, dues i tres! Ei!
S’ha mogut!!
La roca arriba a costat d’un arbre que van escollir com a record
d’una gran persona que els havia deixat físicament. En Jaume, un
bon picapedrer, hi grava: Andreas Faber Kaisser – tant de tants
– i el signe ALFA.
... ... ... ... ...
Passa el temps. Es perd molt temps...
En Kim visita un amic paraplègic total que viu en
un poble de la costa.
- Quina mar fa avui Kim?
- Ostres, no m’hi he fixat, Ton.
- No fotis, vens sis km. vorejant-la i no la mires? Això és
gairebé un pecat! Fot... Si jo pogués veure la mar!! Segons la
direcció del vent, sento la seva olor i el seu soroll, si està
esvalotat... però veure-la, mai. Aquesta muntanya del davant em
roba la possibilitat de veure-la.
En Kim, abans de tornar a casa seva puja a la
muntanya que li ha comentat en Ton. Se la mira de dalt a baix...
i de baix a dalt. Comprova que el granit és un mica fluix per
l’atac de milions i milions d’anys de la salinitat del mar i
està plena d’esquerdes, provocades possiblement en el “Període
Glacial”... I en es seu interior diu; “Aquesta muntanya es pot
escurçar!
Comunica la idea a un grup d’amics del centre
excursionista. Li diuen que és boig. Amb tot, tres d’ells volen
col•laborar, provar si és possible la gesta.
La matinada del diumenge següent els quatre amics
s’enfilen muntanya amunt portant perpalines d’acer i comencen a
remoure roques, llençant-les penya-segat avall... A migdia estan
extenuats.
- Fot! Quin tip de pencar que en hem fet. Som collonuts nois!
- Però si tot està igual Kim. Sembla que no hem fet res.
- Ep, Manel, que hem tirat avall roques que calculo que devien
pesar deu mil kilos com a mínim.
- I aquí tenim com a mínim un milió de tones per remoure.
- Tu ho has dit. Mil dies com aquest i enllestim el que sigui.
- Mil dies no, mil setmanes perquè només venim un dia per
setmana. La qual cosa vol dir que amb sort, tardaríem més o
menys vint anys.
- Bé. Doncs busquem mes col•laboradors, nois. Us sembla bé?
- No sé, no sé...
La setmana següent en venen dos més... l’altre ja
son deu... Un dels nous incorporats és el metge que porta en
Ton. A l’acabar la jornada de metge els diu:
- La propera setmana portaré un nou voluntari que estic segur us
agradarà molt.
El diumenge següent el metge ens presenta un
homenot alt i fornit.
- Me llamo Valero y soy dinamitero. Antes que finalice el
verano, esto estará llano como la palma de mi mano. De esta mano
que el doctor me salvó.
La darrera explosió la segueixen desde el balcó
de casa en Ton. Després del gran terrabastall, no veuen res.
Surt un gran núvol de pols... que de mica en mica es va aclarint,
aclarint fins que surt: la mar!
Els uns piquen de mans i els altres s’abracen. En Ton plora
d’emoció...
Els setmanaris locals comentes la gesta. Una
emissora ho esbomba per tot el país. La premsa estrangera se’n
fa ressó. Amb en Kim li arriben cartes de tot arreu, felicitant-lo
per la seva idea. Però també rep cartes com la d’un calvinista
que li assegura que Deu el castigarà perquè “el que fa Deu, no
ho han de desfer els homes” ... serà poca-solta el paio...
... ... ... ... ...
Amb motiu d’inscriure aquest gran fet insòlit en
el llibre dels RECORDS GUINESS, la BBC anglesa fa una entrevista
amb en Kim. El millor és quan, al final, la periodista li
pregunta:
- Té alguna altra gesta en estudi?
- Si, la muntanya de Montserrat tindrà unes 100 agulles
rocalloses i gegantines, com el “Cavall Bernat”, o les de la
“Paret de St. Geroni”. N’he seleccionat un grup de set i penso
traslladar-les a 43 km., a la comarca d’Osona. Crec que la bella
plana de Vic li escauran molt bé aquestes agulles esveltes, on
hi destacaran.
- Però, que poden pesar aquests 7 turons o agulles?
- Uy, no he fet els càlculs exactes... però, deuen passar d’un
bilió de tones...
- Vol dir que no està boig?
Ell somriu i no diu pas res més.
Com és de suposar, aquesta entrevista es passarà per vàries
cadenes de TV d’arreu del món.
En Kim comença a rebre cartes i més cartes...
La gent, en general, l’animen per l’èxit de la nova gesta. Molts
s’ofereixen voluntaris pel que sigui... Entre ells, dos geòlegs,
tres matemàtics (un d’ells proposat dues vegades pel Nobel), 7
enginyers de la NASA (n’hi ha molts allà), més de 100 enginyers
japonesos (encara n’hi ha més que a la NASA) i gent maca, molt
maca, que animen i volen col•laborar.
Ben aviat la noticia és que ja son gairebé un
milió les cartes rebudes de tot arreu del món. Les cartes son a
dins de saques (que li deixa el servei de correus) i aquestes
van classificades pels oficis dels futurs col•laboradors i
països.
En Josep, un dia visita en Kim.
- He vingut per que vull veure el volum que fa un milió de
cartes. Me les ensenyaràs?
L’acompanya a un gran magatzem i obrint-li la porta, li diu:
- Aquí les tens, Josep!
- Osti tu! Sempre parles de les cartes que reps en positiu. I
les negatives, quantes en son?
- Aquella saca tan desinflada que veus... No arriben ni a cent...
i 19 són d’una mateixa persona.
- El calvinista!-diu en Josep.
- Exacte.
- A vegades estic ben a punt de saber el que et mou a organitzar
tan rebombori, però no acabo de trobar ben bé el motiu...
- L’esser innovador, com em diu la meva amiga Mati...
- Bé, però hi deu haver alguna cosa més amb tot això. Estàs
aconseguint una cosa molt important, crec jo: que la gent
retrobi la fe, una fe que ja s’exhaureix per tot el món...
Aquest és el truc, estàs aconseguint que reneixi la fe... Oi que
és això?
- Llegeix aquesta carta d’en TON. Potser en ella hi trobis la
resposta.
Avui per primera vegada he vist el mar.
M’he delectat amb les seves ones
i amb l’escuma que les cavalca.
Els diferents tons de blau que té.
Els milers de reflexes que agafa,
com si fossin mirallets
que fessin pampallugues al sol,
i com aquest prepara el capvespre
un camí daurat per la lluna...
Però el que més he admirat
és la FE dels meus amics
que han fet aquest miracle
a partir d’una idea d’en KIM
“l’home que mou muntanyes!”
Joaquim Mititieri i Garcia
Palma de Mallorca / Gelida
2 de gener de 1996
|
