ESPCIALITAT EN CARNS A LA BRASA
...porto més d’una hora conduint, en un dia que
em sembla el més calorós de la meva vida. No m’he creuat amb cap
vehicle. Son les dues del migdia, intento sintonitzar alguna
emissora, però el dial no n’agafa cap…sorolls…i unes frases
entre sorolls… el diari ABC anuncia un suplement extra…sorolls…amb
fotos en color dels 17 … sorolls d’en Boyer … sorolls …un nou
“parte” de la policia… sorolls… que aquesta vegada son dues les
dones desaparegudes…sorolls…una blanca i una de color…sorolls i
més sorolls. Tanco la ràdio.
Estic suant fa estona. El volant em crema
físicament les mans.
Fa molts kilòmetre que condueixo per llargues
rectes, en terreny àrid i polsós.
El sol m’està atormentant implacablement, no té cap núvol que
l’emprenyi…Calor. Suor que em rellisca espina dorsal avall.
Reverberació solar que traspassa els vidres de
les meves ulleres “Ray-Ban”, ferint-me les ninetes dels ulls.
La gola seca sense possibilitat immediata de
poder-la humitejar.
Segueixen els kilòmetres i kilòmetres de terres
seques.
La set desesperada que tinc, em fa patir molt.
En l’horitzó per fi veig una serralada pelada. La
carretera hi va directe.
Per fi he deixat les rectes i unes corbes suaus
m’eleven muntanya amunt.
Com estic més alt, torno a provar de sintonitzar alguna emissora.
Rès. Ni una. Estic tot suat. La set se’m fa insuportable. Em
sembla veure quelcom que trenca la monotonia del terreny.
Accelero i en uns segons veig que un anunci de carretera diu :”Restaurant
a 5 km.Especialitat en carns”.
Fantàstic! Tot seguit se m’haurà acabat el
patiment de la set.
Ja hi soc. El aparcament és ampli i el sostre de
canyes que haurien de donar ombra ho fan a mitges, doncs n’hi ha
moltes que son trencades. L’edifici és molt vulgar; d’una sola
planta i mides rectangulars.
Hi ha un xivarri de llagostes que eixorden, de
tant intensa i frenèticament que cantes. Aquest soroll sempre
m’ha convulsionat els nervis; avui encara més. D’on tinc el
cotxe aparcat a la porta del restaurant hi haurà uns 40 metres.
Només de pensar que els he de creuar, penso que el sol em pot
fondre el cervell.
Arrenco a córrer i en uns segons soc dins el restaurant.
Fot! Dins fa pràcticament la mateixa calor que fora, això que en
el sostre hi ha un lent ventilador de pales amples, que més que
remoure l’aire, remou les mosques… Unes mosques que em sorprenen
pel seu gran tamany i el seu color: son verdes.
No hi ha ningú ni davant ni darrera la barra.
No hi ha client ni cambrers.
Intento dir: Bon dia! … Però de la meva boca no
en surt cap soroll. M’esforço en empastar-me una saliva
inexistent i repeteixo amb més força: Bon dia!
Ara m’han sortit uns sorolls fluixos i inaudibles.
Pico fort de mans. El clac, clac crec que s’ha
sentit fins i tot a Sebastopol. Però no apareix ningú.
Vull beure i fotre el camp ràpid. Les mosques i
el zum-zum em fastiguegen.
Torno a picar fort de mans i rès de rès.
Darrera la barra i a la meva dreta hi ha una
porta. Moc la llengua de forma circular entre les dents i els
llavis vàries vegades. Això diuen, provoca un mínim d’humitat,
encara que no saliva, la qual cosa alleugeriria un xic la gola.
Obro la porta i crido: Els de la casa!
Aquesta vegada les paraules sonen fort.
Soc dins d’aquest ampli magatzem i el primer que
em sorprèn és una bafarada que em tapa el nas. Quina mala olor!
No hi ha ningú. Al fons hi ha una porta gran com
per entrar-hi camions i és oberta de bat a bat. Com el sol cau
just davant la porta, hi ha un fort i cegador contrallum.
Amb tot veig a l’esquerra una llarga prestatgeria
plena d’ampolles de vins, caves i licors i també grans pots de
conserves diverses, així com que capses de contingut desconegut.
Tot això col•locat sense cap ordre ni concert.
A l’altre cantó hi ha un llarg taulell, que a la
primera ullada m’adono que és un trinxant de carn. Aquest és plè
de gran taques fosques. Sang reseca a on les mosques verdes
succionen amb les seves trompes les últimes gotes de sang
líquida. Un assortiment d’enormes ganivets i un xerrac ensagnat
em ratifica les meves suposicions.
Tota aquesta anàlisi ha fet el meu cervell en uns
segons.
L’aire corrupte i fètid que domina l’ambient em
fa entendre les portes obertes… Per causalitat miro el sostre i
veig tot de pernils penjats de diferents tamanys… i mosques,
moltes mosques enganxades.
Al mirar a contrallum, he d’esforçar la vista per
veure el que penja del sostre… Si, això son pernils… Però en
aquell racó n’hi ha dos que no ho semblen. Això no son pernils,
encara que s’hi assemblen… Jo diria que son cuixes de persona! …
d’una dona blanca tallades sobre el genoll!! Perquè d’una dona
blanca? Perquè al costat n’hi ha una d’immensa i és d’una dona
negre…!!
Em bé una arcada i estic a punt de perdre els
sentits…vull fugir però em trobo com clavat al terra.
Fugir, córrer… Però el meu cos no em respon. El
cap sembla que em dona voltes. Soc conscient de que estic a punt
d’ensorrar-me esglaiat…
De sobte, en el meu camp visual es presenta una
enorme figura negra. Sento al mateix moment una profunda i
sorollosa bordada. És un dòberman que fa l’acció de llançar-se
sobre meu. Ara sí, per sort el meu cervell s’ha desbloquejat i
el cos ha respòs fent un salt felí, traspassant la porta i
tancant-la.
No se com ho aconsegueixo, però ja soc dins el
cotxe. L’engego i enfilo de nou la carretera. De tan gas que li
dono, derrapo, entro tant de gairell que soc a punt de sortir de
la carretera per l’altre cantó. Segueixo prement el gas a fons i
així m’allunyo.
De la set ja no m’enrecordo i la suor s’ha quedat
enganxada amb els cabells eriçats del clatell. En un corba ample
he tornat a veure-hi un gran rètol anunciant “Restaurante a 3
km. Especialitat en moltes varietats de carns”.
Si, si… varietat de carns…
Amb admiració, per Edgar Allan Poe.
St. Joan 1985
Kim Mititieri
|