| El Ricardito va tirar
el martell al cap del seu soci, i el va matar. El va enterrar
allà mateix (el pis era de terra). Uns dies mes tard, el va
desenterrar i el va trossejar. Tirantat un tros en un pou del
carrer del Retiro. Un altre a on tiraven les escombraries, sota
el pont de Montbuy (MONTBUI). La policia va buidar tota l’aigua
del pou, comença que va durar uns dies i que veia circular
l’aigua per la voravia dels carrer i la veia com si fos la sang
del crim. El tros que estava a les deixalles va costar mes de
trobar. Es veien, desde la meva escala, i jo vaig sortir pel
pati alguna vegada a investigar. Al final el cos el van trobar
tot. El Ricardito a la presó uns anys. Amb bona conducta va
sortir relativament aviat.
LA BANDA
Si al principi fa ser una moda, del pocs que eren encara pocs, però
bons, això va durar poc. Mes “anem per parts”, primer diem les
“bandes” que nosaltres teníem “contactes” o hi estaven
enfrontats.
“La dels Maristes”. Nens
que tots anaven al “Germans Maristes”
“Els de la plaça dels pocs” i els de carrer Santa Catarina de d’alt.
Amb aquest va passar quelcom digne de comentar. El Paco no se si
era el cap d’ells. Un dia varem tenir una lluita molt violenta
cos a cos i van anar, agafats un a l’altre voltejant per terra.
De la vorera vam anar a parar al mig del carrer, just el moment
que passava un camió de la agencia Igualadina. Varem veure pasar
les rodes del camió a menys d’un pam de les nostres cares. Això
ens va espantar molt i varem deixa de barallar-nos. Ens van
posar drets, i varem concluir la baralla. No hi havia guanyador.
Ens varem donar les mans i ens varem fer amics. Va ser l’amic
mes estimat de la meva vida. A resultes d’això, vam voler
reunir, fusionar, com deiem ara les dues bandes. En Paco ja
estava d’acord que jo fos el cap de les dues, però en Marin, un
altre nen d’ells no. Teníem que decidiré quin dels dos en seria
el cap.
Ho faríem de la següent manera. Quasi com si fossin unes olimpíades.
Al salt mes llarg. Sense carrera. El pes aixecat mes gran, amb
la pedra mes pesant. El salt mes alt, varem anat a una muntanya
i en un penya-segat, hem van reptar a qui saltava de mes amunt.
Anàvem empatats a un. Quan va veure en Marin lo amunt que havia
saltat jo, es va donar per vençut i va acceptar que el cap de la
“Banda” fos jo.
Ara ja era com una “banda”, amb cara i ulls. Érem set o vuit nens.
Va lluitar contra els “Maristes”, que van perdre per la “tècnica
de les seves armes”. Nosaltres lluitàvem nomes amb pedres, i
ells amb “tirador de ganxets”. En a mi em van marcar un a les
cames. Em va quedar dibuixat en vermell.
Lo que va ser “especial” va ser la guerra amb els nens de la “plaça
dels porcs”. El seu cap en Colom, es va presentar amb la seva
“Banda”, al nostre carrer de “Santa Catalina” i em va desafiar
en a mi. Ell anava amb una fusta a la mà, com de garrot i em va
dir: - Et fa por la meva arma, mira lo que jo faig amb ella (i
la va tirar). Apa lluitem si ets un home...
Jo vaig admirar la seva valentia i no el vaig defraudar. Varem fer
una lluita enfuriada cos a cos. No se qui va guanyar. Suposo que
ell. Però jo de segur vaig salvar l’honor. No tot eren “guerres”.
També el nostre carrer hi havia “espectacle”. A casa del amic
Sampere en feien un. Dels experiments del Dr. Frankenstein. Ell,
en Sampere, el seu amic Sogués i en Porras, van muntar una taula
d’experiments que amb bombetes que s’encenien i s’apagaven ens
emocionava els “espectadors” que hi érem. En Sagas a arribar a
fer de tramoista de teatre.
Jo vaig demanar coneixements al pare de que era una “asseguradora”.
I assabentat jo en vaig fer una pel nen i nenes del meu carrer.
“Asseguradors de extremidades”. No mes curava aquestes, que es
mes la que ens fèiem mal. Jo no m’atrevia a curar el cos i el
cap. Era massa delicat. Els rebuts que li donava, previ, no se
quant de quota, era calcat d’un llibre que hi havia “el hombre
de las cavernas” i que jo només vaig calcar les seves
extremitats. Havia fet un botiquin, amb una caixa de fusta
blanca de torrons de xixona i que hi tenia cotofluix, alcohol,
esparadrap, venes i “aigua de cap”, que m’havia fet jo amb
alcohol i romaní (40 dies a nit i serena). La cosineta d’en
Ricard Rodrigo, la Merçè Sabat, que tenia una bicicleta, anava
com una ambulància amb el botiquin a curar-nos.
Mes endavant, vaig preguntar al pare, que m’informes dels bancs. I
ell va dir-me, de lo que en sabia. Jo vaig muntar un Banc. No
recordo el món, mes si que els diners que els nens em vam donar,
els vaig invertir en comprar cartolines blanques, que després,
un cop dibuixades, les vaig fe servir per talons d eles funcions
punxinelis, que feia gratis pels meus accionistes. Recordo, que
una nena que no tenia diners per ser “accionista” em va portar
una paperineta de sucre roig. Jo li vaig acceptar i la MaRegva
veure els poxinellis.
Els anys passen ens fem grans. Jo començo a deixar les “guerres”.
Ara m’atrau la química. A la meva habitació de casa, hi estic
muntant un laboratori. també m’atrau molt l’excursions, que fem
amb els amics i veïns, a les fonts d’aprop d’Igualada, com la de
“Can Figueres”. A mig camí de Montbui. Allà vam anar uns amics i
varis veïns de casa nostres, entre ells la Soledat, els seu
marit Carreras i el seu fill Ramón. A la tornada, El Ramón, li
va agafar la “perrera” de que volia una canya, cosa que els seus
pares no li van voler donar, perquè no prengués mal. Tot el
llarg camí de tornada, el nen anava plorant i dient: -Jo vull
una canya.
I els estius amb les tertúlies que els veïns fèiem a l’escola.
En Josep Mª., en Carreras i el meu pare. En Pepep mai hi va
participar. Casi sempre parlaven de la “II Guerra Mundial” Tots
opinaven en contra del “III Reig”.
L’estiu quan feia mes calor, s’enduien una cadira, i homes i dones,
sa seien al carrer. Sempre hi havia algú que deia – Vinga ja hi
poso la primera “pela”, per anar amb el Gasulla a comprar-hi una
síndria... – I jo un altre.... – Jo un altres... i jo vinga anem-hi.
En Gasulla amb el seus melons i síndries es passava cada estiu,
al començar el carrer “Santa Catalina” que feia un mica de
placeta amb el carrer de Sant Ferran en un solar que hi havia i
allà posava el “tenderete de melons”. A uns 100 metros de a on
érem nosaltres. Menjant-nos la síndria arreglàvem el mon. Quins
ratos mes bons passàvem llavors entre tall i tall de síndria.
El meu laboratori de química anava creixent. Cada cop que anava a
Barcelona, a veure als meus tiets, el pare en tot el dolor del
que no fa una cosa be, em feia dura a la mà un paquetet, lligat
amb cordill que a sobre de tot i passava entre els cordills i el
paper que embolicava algun “patufet” (conte de dibuixos
infantil). Aquell paquetet duia retalls de carretjos, que
sobraven de la seva fàbrica i les venia a un “sabater remendon”
del Poble Nou. Aquest petit sobresou el tenia que treure doncs
“oficialment” cobrava 90 ptas. i un litre d’oli en cobraven 70
ptas. en aquestes visites a Barcelona, com es lògic, jo anava a
veure tots el meus tiets i hem donaven una propina. Amb tots els
diners aconseguits 4 o 5 ptes. anava a la drogueria del Poble
Nou, Can Farré, que estava davant per davant del bar Siscu, a
comprar-me tubs d’assaig, tubs de vidre, que mes tard, el
laboratori amb foc, doblegaria, inclús un dia amb ajut del meu
pare hem vaig comprar un metrac.
A Igualada, anava a “L’escola Pia”, doncs el meu pare amb el mestre
Just, anava cada 2 º diumenge de mes a contar. O feia tan be el
pare, que diuen que hi havia persones que hi anaven per
sentir-lo a ell. L’avia Maria, que en deien del Marco Redondo,
li va esser prohibida, perquè era massa popular, va dir el
director de l’escola.
L’Escola. Hi vaig fer amics de tot cor. M’erecordo del Enric
Fillart, que ens portava al hort del seu pare i que jo em
menjava les seves peres d’aigua, que inclús encara estaven
verdes Quan anàvem a casa d’ell a jugar, sortia la seva mare amb
una llesca de pa blanc i una pressa de xocolata. Un berenar de
rics! Nosaltres menjàvem pa de racionament, de blat de mor... i
encara gracies. Amb l’Enric jugàvem amb varis nois, a fer teatre,
amb un teatret que tenia guapíssim, amb el decorats apropiats a
cada obra i els seus personatges. Nosaltres només teníem que dir
els papers. Varem fer varies obres... fins que es van engrossar
a fer la passió. Fet i dit, un noi la major, ens feia de
director, el petit del Mateu, i de cop i volta, un dia ens
portem una creu amb reposa peus que havien construït espresament
a la fusteria de la fàbrica de generós de punt, fillart. La creu
era gran, segons els nostres ulls, uns dos metres, d’alt.
L’Enric, també venia a casa meva al meu laboratori. Allí un dia
vaig fer electròlisis de l’aigua, i em va explicar, que de gran,
fent el bachiller, a l’examen de química, li van preguntar sobre
electròlisis de l’aigua. Li van donar un aprovat.
El Ribera, també era un bon amic. Cantava al coro d’escolania amb
mi. Tenia una veu molt maca. Jugava molt be al futbol... i
aquesta va ser la seva mala estrugança. Anys mes tard es va
lesionar greument. Per això encara falten molts anys.
Ara som quan jo tinc 12 anys, al 1946.
Es en aquesta època quan un pare escolapi, en Magí Castelltor, ens
porta sovint d’excursió. Tots els nens porten el berenar amb un
paquet lligar amb un cordill, el cinturó de roba de la seva bata
de l’Escola Pia. Tots menys jo. Jo anava amb un petita motxilla,
la meva carmanyola amb tomàquet, enciam, olives i amanit amb oli,
vinagre i sal. Pa i un tros de tocino o aviram. Ole Mititieri –
deia el pare Magí- això es un berenar com cal. Lo mes bonic de
l’excursió, no era el meu berenar, sinó les histories tan bells
que ell ens explicava del heroi d’aviació Billi Bornes. Durant
l’anada i la tornada de l’excursió. Els “barrils”, els atacs per
la cua “els tirabuixons” que feia el personatge, amb la seva
avioneta, amb la boca del pare Magí, era formidable!!
Ja que parlem de mestres, varis van esser els que ens van deixar
impremta.
Poder el que sobresurt de tots sigues el Sr. Florenci. El que vaig
tenir al primer grau, qui em va agradar tant, al canviar-me de
classe, vaig plorar molts dies. Amb ells vaig conèixer les
aventures del “Masagran” ademes de llegir i escriure les
primeres lletres.
El pare Font i la seva regla de fusta, la varem dur tots dibuixada
al cos i en Godó, un alumne tremend, al seu cap.
El pare Joan va ser el meu preferit. Ell em va fer el 3er grau. I
l’estimava tant que quant abans de baixar a lo que em deien la
“Peça” faríem un 4art grau i que ell en seria el professor, vaig
tenir una alegria molt gran. Dos anys amb ell de mestre! Fabulós!
Baixar a la “Peça” no va ser cap alegria, a pesar que hi havia el
pare Magí Castelltor, mes allà era molt sever. No anàvem
d’excursió!
A la peça, ens reuníem tots. Els que fèiem comerç (4art curs) i els
de bachiller (7 cursos) Ens feien els cursos alterns i quant
arribaven un al 7º de bachiller ja quasi érem “homenots” (Com el
Siquier, els germans Garcia, L’Adzet el Almenar”.
Jo era un estudiant “fluix”. Sobre sortia amb dibuix i amb història,
la resta fluixet i amb matemàtiques: SUSPENS (casi)
El que jo si vaig tenir un “suspens” de veritat, va ser amb francès
i tot un estiu vaig tenir que estudiar aquest idioma. I la
veritat es que em va agradar tant que ademes d’aprovar-lo amb
bona nota, el vaig seguir estudiant de gran a la Aliança
Francesa.
A la ”Peça” i anàvem tots, allò era com un zoo humà, ben veritat
que cada nen era un mon. Ni havia un que dèiem que escrivia una
novel•la. Un altre que el van “denigrar” davant tota la “Peça”,
expulsant-lo. Jo no ho vaig trobar just. No estàvem ells per
educar-nos! Era molt fàcil “tirar” la taronja que estava mocada,
per por que fes malbé totes les altres que hi havia a la
cistella.
Jo recitava molt bé. No tenia vergonya de recitar un poema, davant,
els mes de cent nens que devien estar a la “Peça”. En un panal
de rica miel... “ ... y si la casa se quema, como quiere Ud. que
la toque... Aquest eren dos dels poemes del meu repertori. També
varem fer un sainet, amb tots el nens varagots de la “Peça”.
Nobleza baturra” es deia. Jo feia un important paper.
Mes endavant, quan jo estava a 3er de comerç, va succeir dos
fatalitats. El meu amic Enric, va escampar per l’escola, segur
amb tota bona intenció del mon, que jo tenia un “laboratori” a
casa meva i feia la “electròlisi del aigua”. Això va arribar a
orelles del meu mestre de Química i Física, i tan prompte se’n
va assabentar, va anunciar a tots els nens de la classe, que ho
fes davant de tots. Fet i dit. La setmana següent vaig dur tots
els “estris” necessaris per fer “electròlisis”. Em vaig
prepara.. i el moment important del experiment que es
enchufar-lo a la corrent elèctrica... flasss fong tots els ploms
del col•legi! No hi vaig posar la resistència, que el lo que em
feia la bombeta del meu laboratori, endollada al mateix circuit
elèctric!
L’altre va ser, que circulant per les escales anant d’una classe a
l’altre se’m va obrir una de les dues maletes que duia. La de
fusta i van caure per terra les mostres que duia. Sabons, rulos,
clips de cabell, rets de cabell... Tothom es va posar a riure al
veure aquells estris femenins que feia servir, en les meves
ventes, al sortir de classe. Llavors el mestre va sapiguer
perquè treia “excel•lent” en “Correspondència mercantil”.
Copiava les mateixes cartes de veritat que rebia.
L’últim curs no vaig arribar a entendre els “quebrats” i tota la
vida he somiat amb ells. Encara avui dia.
Kim Mititieri i García |
