Inici

Biografia

Arqueologia

 - Las pedras gravades d'Ica

 - Arqueología precolombina

Articles

 - Poemas

 - Contes

 - Contes eròtics

 - Cròniques

 - Critiques de cine i concerts

 - Montanyisme

 - Conferencias

Llibres i expedicions

 - Històries novelades

 - Tainos

 - Expedició Alfa 1994

 - La verdad sobre las piedras de Ica

 - Futur 93

 - La mes petita (1996)

 - Expedición Nido

Radio i entrevistes

Video

Álbums de fotos

Contacte

 

 

        

 
 

Històries novelades

 

   
UN SOMRIS A LA CARA


L’any 1831 el jove botànic Carlos Darwin era invitat a emprendre un viatge de cinc anys en el bergantí “Beagle” (gos coniller) que surcarà tots els mars del mon. Al acabar-se el viatge en Darwin començarà a publicar els seus llibres del que destacarem “El origen de les especies i la seva natural sel•lecció”. Això serà l’any 1859.

Pocs anys mes tard, Sir. Enric Morton Stanley es lluía amb el seu llibre, “Como encontré a Livingstone”. Aquest, David Livingstone, possiblement el explorador més important de l’història li donaven per mort i Stanley va organitzar una expedició de recerca d’ell, que tenia un pressupost d’un quart de milió de pessetes, una xifra importantíssima en aquella època.

Tot això crea un “caldo de cultiu” per tot lo que siguin grans viatges i expedicions i de més interès les que son per el continent Africà. Per cel•lebrar la inauguració, de la seva quinzena fàbrica de dinamita establertes per arreu del món, “Fundació Nobel” patrocina una expedició botànica a Africa. Té l’atractiu que un component es un dona.

Es una jove professora de la universitat de Uppsala de nom Karin Whitman. De cabells rosos ella i bells ulls blaus, cos atlètic i recrdwomen dels 100 metres de la seva universitat. El seu talant es sempre optimista, lliberal i simpàtic.

El vaixell “Göra” (Progrés) sortirà del port d’Estockholm als darrers dies de gener, quan encara estan els suecs en les foscors eternes del hivern. Escales a Tenerife, a on el sol els inundarà i no els deixarà mes fins el port de Accra, en la colònia britànica de “Costa de Oro” (actual Ghana) doncs com diu el seu nom es pensaven trobar-ne molt d’aquest ric metall i la realitat es que en trobaren poc i les seves despeses foren molt superiors als guanys mes amb el sentit pràctic de la seva raça cultivaren el cacau i cafè massivament i els compensà sobradament.

Ara estan estenent una vía ferrea que te que arribar a Kumasi populosa ciutat al interior a 180 milles i els expedicionaris aprofiten part d’aquest recorregut per traslladar tot el material de l’expedició fins al llac Volta. En aquest material i compren dos barques a motor. Esta finalitzant la estació de pluges i tots rius estan còmodament navegables. Els equips de cartografia i el de botànica treballen excitats amb la seva feina.

Sempre direcció a nord. Ja han transcorregut els cent primers dies de l’expedició. Els rius han baixat considerablement de capdal. Mosquits i mosques tse-tse son perilloses. La Karin ademés de líquids repel•lents es protegeix la cara amb un vel de gasa.

Apunt del llibre d’Expedició: Avui 127 dies de viatge. Una barca a encallat. Ens organitzem en dos grups. Mariners i 9 persones auxiliars restaran aquí en les barques. Organitzem una expedició lleugera. Quatre científics, entre ells la Srta. Karin Whitman, que s’ha negat a quedar-se amb les barques i sis auxiliars. Debatim llargament tot lo superflu que tenim que deixar. Nova trifulca amb la Srta. Karin, ella vol portar igual pes que qualsevol home.

Del llibre d’Expedició: Avui 140 dies de viatge. Desde que deixarem les barques no hem trobat cap poblat ni persona alguna. Fen un racionament mes auster, doncs tampoc ens topem amb cap peça de caça.

Es que les “peçes de caça” no es topen, se les té que anar a buscar.

Escrit el llibre de l’Expedició: Avui 150 dies, 23 que varem deixar les barques. Estem en una situació greu, no ens topem ni amb caça ni amb poblats ni amb persones. Aquesta nit farem una plegaria conjunta demanant ajut a Deu.

El dia següent continuen la marxa. No hi ha mal que per ve no vingui, cada dia mes lleugers de càrrega. De prompte el cap d’Expedició, que sempre camina davant, crida:
- Mireu la resposta als nostres precs!!
Senyala a la seva dreta i a dalt d’una roca hi ha un home que deu venir del cel doncs enrere porta la seva aureola (que es el sol que li cau darrera el seu cap) Es alt, negre com el carbó i a pesar que el tenen a contrallum se li destaca el seu somrís i unes dents molt blanques.

S’hi apropa el grup, ell d’un salt de quasi cinc metres es planta davant d’ells. Es donen compte que a l’esquena hi porta un arc i unes sagetes. Tot somrient i li comença a parlar amb diferents idiomes que ell com es lògic no els coneix. La Karin, ha tret una llibreta i amb molta gracia dibuixa un cérvol amb un sageta clavada i em suec li diu:
- Hunger, hunger (fam, fam) i es senyala l’estomac.

El jove negre riu i els assenyala la roca, al peu d’aquesta i té un porc senglar mort i lligat en una pèrtiga.
Amb gestos indica al mes alt de tots que es carregui al ombro l’extrem de la perxa i ell es carrega l’altre punta i rient els fa signes que els segueixi.

Camina depressa fins que el del altre canto de la perxa cau. Rient es para i tots tornen a veure el blanc de les seves dents. Ara camina mes poc a poc. Fa mes de dos hores que no paren de caminar i per si no fos poc ara ve una forta pujada, que el jove la puja amb idèntic ritme de pas. Tothom bufa mes quan son a dalt tenen el seu premi. Poc mes avall a uns cinc cents metres hi ha un poblat que sembla de pessebre per lo cuidat que és. Seran una cinquantena de cabanyes simètricament situades al voltant d’un centre, enorme.

Es dirigeixen al poblat. Tot i que encara estan lluny, comencen a sortit infants cridant i saltant que toquen al porc senglar, i a tota la comitiva. Es nota que el personatge preferent a tocar repetides vegades es la Karin. El centre del poblat dins la gran cabanya hi ha una comitiva que els espera. El qui sembla es el cap es el mes vell i els hi engega una parrafada entre somriures que permetran veure les seves dents blanquíssimes i sense faltar ni cap, cosa que seria normal per el semblant del seu rostre i cos ple d’arrugues casi centenàries.

El cap d’Expedició fa obrir uns bultos i entrega amb una reverencia uns miralls al cap de la tribu. Uns collars de vidres de colors, clips (de fantasia) per els cabells, i uns tubs de pasta de dents. Això va intrigar al jefe de la tribu, i es fa entendre ¿perquè servía? També amb mímica el cap de la Karin, li va fer entendre que era per rentar-se les dents i que aquestes quedessin blanques. ¡Ah! va dir el jefe de la tribu. Això nosaltres ja ho fem, ens rentem la cara i el dit polsar amb aigua del riu ens freguem les dents. Tot això explicat molt bé amb signes.

La música típica de sons de tambors i una dansa tímida i monòtona, els va acompanyar al abundant sopar, que els nostres convidats van donar bon compte omplint amb ànsia els seus depauperats estomacs. La resta, una beguda feta segur amb algun cereal fermentat, que era molt dolsona, que a la Karin li recordava la “chicha”, peruana que va veure a la ribera del riu URUBAMBA, es va acabar el sopar.

La gent esta un xic “avispada” entra a la cabana, amb el xicot negre, que els ha portat al poblat. Per la nit faran l’amor. La Karin mai havia tingut tanta tendresa i satisfacció en la seva vida amorosa. Tampoc es que tingués una extensa experiència com es creuran la majoria d’homes de les noies sueques.

El cap de l’Expedició Sueca, el Dr. Zrom, es va trobar molt ben arropat amb els seus amfitrions, i s’interessa per la salut i blanqueig de les dentadures d’aquells indígenes.

Tots sense excepció , es ben fregaven les dents cada dia una bona estona amb el índex, les dents... i l’aigua d’aquell riu, ¿quines propietats tenen aquelles aigües? La Karin també si involucra amb aquest estudi. Passen dies i mes dies. I el que es important per els nostres dos joves... es la nit. Nits d’amor amb tendresa i passió.

Un dia el noi li diu a la Karin, si li interessa anar al llac a on neix el riu. No mostra gran interès, però diu que si.

Es una marxa de 3 dies. Endavant. Preparen quelcom de menjar i quasi sense càrrega surten del poblat. El caminet, no es veu on es, però el noi el porta gravat al seu cervell. Sempre van amunt, es lògic, els llacs sempre son mes elevats que els rius. Quan arriben en una clariana, amb gespa alta, el noi, diu: - Prou per avui. I fa els gestos de menjar i dormir. Y allà sota els estels els seus petons van ser mes llargs i dolços com no havien sigut mai.

A trenca d’alba ja estaven caminant. Als 3 dies van passar volant. Ara arriben al llac. El llac! Però si es verd! Com el de “Panacocha! Llac que va conèixer en una Expedició al Ecuador, en busca d’unes anacondes gegants, que no van trobar vives, però si un esquelet d’una d’elles de mes de 25 mts. de llargada i un metro d’amplada. Aquell llac també es verd! Causa: estar envoltat de selva, com aquest i per la gran quantitat de resina que expulsen les seves arrels, que fan dotzenes de metros, buscant l’aigua del llac. També els milers de nenúfars que habiten en aquests llacs, també deixen clorofil•la.

Es clar! La clorofil•la va bé per fer blanques les dents! La troballa dóna gran alegria als nois. Com ara el camí es de baixada en dos dies es presenten al poblat, mes com ja es de nit no poden donar el descobriment a ningú.

Quan es llevaran al dia següent, els sorprèn veure tot el poblat engalardonat amb flors. Que es tot això! S’enteren de seguida. El cap d’Expedició, el Dr.Zrom, ha descobert el perquè de les dents blanques! Més cap amunt, el riu desapareix, i s’amaga uns 2 kms. sota terra. Van esbrinar que passava per una zona de cristalls de “fluorita”. Aquest “fluor” es el que fa les dents blanques!
Bravo Dr. i si nosaltres li diem que hem descobert el llac de on surt aquest riu, diu la Karin, i està carregat de “clorofil•la”! Fluor i “Clorofil•la”! els dos ingredients, que porta una bona pasta de dents.

Celebra tot el poblat la troballa. L’expedició es dona per conclosa. La temporada de pluges esta per arribar. Un frenesí agafa als expedicionaris. La Karin no fa l’amor amb el seu xicot. Ell s’empipa i li retreu, que no l’estima.

En 48 hores l’Expedició ha abandonat el poblat.

El noi es passa els dies caçant. Però les nits... plorant.

L’amor de la Karin no el deixa dormir.

L’estació de pluges ha començat. Seran moltes hores de pluja, tancat en la cabanya, mirant el retrat que la Karin, li havia regalat.

Per fi es decideix! Quan acabin les pluges anirà a Suècia a buscar la Karin!

... ... ... .. ... ... ... ... ... ... ... ...

Passen uns dies. Passen setmanes i quan acaben les pluges, amb un serró i algo de queviures, (que prèviament ha estalviat) i el seu arc i una dotzena de sagetes.

Sap que el camí serà molt llarg (mes del que es pensa).

La sortida sap que te que anar, sempre riu avall. Que el té que portar a la capital ACRA! Però seran setmanes interminables. A estones corrent, quan el terreny li permetia i altres brincant per rocoses muntanyes.

Dies de pluja continuada que el refrescaven els dies de esgotador sol.

Aixó es el que va passar durant 28 dies.

Ara ha deixat el riu, que li marcava el camí (el riu Black Volta) A ón tirar? Espera la nit per orientar-se amb els estels. Creu que sempre té que anar cap el sud. Als pocs dies li surt un altre gran llac. Aquest amb onades. Deu ser molt gran. (Es diu el llac Volta). Li costa de dia orientar-se, sàpiguen segur que va cap el sud. Cada nit s’orienta amb els estels. Ara sembla que el terreny es mes planer i fa caminades de nit, que sap segur que va cap al sud.

Una nit te una sorpresa. En l’horitzó veu unes llumenetes. Son les poques llums que hi ha a la primer ciutat que veu: KUMASI.

KUMASI, esta plena de sorpreses per ell. Per primera vegada a vist la llum elèctrica! La gent viu en unes cases “estrambòtiques” i grans. Oh el tren! L’espanta tant, que es pensa que es un monstre.

Un “avispat”, li canviarà el seu arc i les 6 sagetes que li resten, després de fer-lo servir casi 2 mesos per caçar de tot animal que ell sap comestible, per un bitllet de tren que el portarà a ACRA, encara a 300 kms. de la ciutat de KUMASI.

¡Y per fi a ACRA! Té sort, el mateix baixar del tren, embovat recorregent Acra, arriba al port. Hi ha una activitat frenètica. Un mariner, (serà un capataz?), al veure’l tan alt i fornit, li diu amb gestos que es carregui aquell sac i el pugi al vaixell. I així ho fa amb un, un altre i un altre. Quan acaben, casi de nit, aquell home li posa una papers a la mà! Son diners que ell no ha vist mai!

Fent signes li diu que el segueixi. I el porta a una taberna. Allí veuen vi. A ell li agrada. Beu un, dos quatre, set vasos. Està completament embriagat. Allà mateix es posa a dormir la “mona”. El acompanyat s’el carrega al ombro i surt de la taverna. Es dirigeix al vaixell. Mai sabrem, si per pena o per interès l’embarcarà. Mes si, que a mitja nit, quan han embarcat, tots els altres mariners ¡el vaixell aixeca ancles! ¡És el capità! El que li havia donat els diners.

Quan 6 hores mes tard, el nostre noi es desperta, no sap a ón és. I el cap el té tèrbol. Es la ressaca dels gots de vi del dia anterior. El capità be i li vol fer entendre que ara es mariner i que cobrarà un sou. Ell es fa entendre que va a buscar la seva novia que es de UPPSALA, que fa de professora. I li mostra una foto, arrugada i allada d’ella.

El capità diu que ho entén i que l’ajudarà a acostar-se a Suècia. Que té uns amics que poder l’ajudaran a creuar el gran desert del SAHARA, que vol dir Africa. Aquest estan molt mes amunt del Atlàntic, abans hem tens que ajudar tu a mi, descarregant i carregant mercaderies al meu vaixell. Li fa donar la mà, i comença el tracte.

Al següent dia, els vents han sigut favorables i arriben a ABIJAN, just a la nit. Interpreto que això els convé, doncs treballant tota la nit, carregant “dents d’elefant”. Comprenc que d’aquest país en diuen “Costa de Marfil”

Ja de matinada aixequen ancles.

Passen 3 dies, amb la mar molt agitada, casi “temporal” diu el capità. El noi es mareja molt, i sembla que s’hagi de morir.

Dos dies mes tard, sembla que el mar esta mes calmat. Passem per davant de MONROVIA, però no atraquem.

Tres dies que el mar, semblava que estes en vents de calma “chicha”, per fi arribem a FREETOWN.

Aquí desembarquem els sacs de dia i el marfil de nit.

Estem dos dies treballant i un festiu. Jo no m’acosto a cap taverna. Tinc l’experiència d’ACRA.

A les 12h., de la nit, deu ser una costum marinera, deixem SIERRA LEONA, que hem sembla es a on hi ha la misèria mes gran que he vist mai.

Al salpar, uns grans nubarrots negres, ens acompanyen (grans cúmuls) i el mar està agitat. ningú es preocupa i fem una travessa amb normalitat. Serà quant apunta el dia i es veu quelcom de claredat, que veiem que les ones son mes fortes. Comença la mala mar. No podem fer res. Estem lluny de qualsevol port. El vaixell es mou com una closca de nou.

Tot el dia es igual. Jo que ja em semblava que m’havia acostumat al mar, estic marejat com una nena. Seguim el segon dia igual.

BIJAGOS. Al fí, a l’horitzó, veiem terra. Es les muntanyes dels archipièleg.


El capità vol anar cap ETICOGA, però el fort temporal de vent, no fa raonable que passi per els esculls d’aquest estret. Per si no fos prou, un cop de mar, ens trenca un “slinge” que aguanta una pila de sacs que porten a coberta, per que ja teníem plena de sacs de cafè la bodega. Els sacs, que cauen a terra alguns es rebenten, i milers de boltes, fan que siguin trepitjades pels mariners i aquest perdin l’equilibri i caiguin... per sort dintre del barco.

En plena turmenta, que fa hores es de temporal, el capità dirigeix el vaixell, cap un altre port mes petit, que es a la ciutat de BUBAQUE.

Enmig de llamps i trons, del temporal, es immensa la solaritat que demostra els habitants d’aquest villori, dons tots els habitants han sortit, a ajudar-nos a amarrar. Amb igual solidaritat, els donen refugi a les seves cabanes i uns plats de sopa calenta.

El nou dia esta la mar mes calmada, mes el cansament dels dies anterior, els recomana que es quedin a descansar. Ara seràn els mariners amb seu capità davant, els que els convidin a menjar. Comencen menjant i acaben en festa. Balls i musica omple la nit. Serán a les dotze en punt, de la nit, quan tots s’acomiaden . El vaixell, torna a salpar.

Ara deixem l’archipièleg, i entrem al Atlàntic endins, es volen estalviar desembarcar a DAKAR, per estalviar pagar l’impost a l’aduana, dels nombrosos sacs de cafè que porten embarcats.

La mar, esta plana i el vent els es favorable.

El capità cada dia s’entén mes be amb el noi. Li explica que quan arribin al nou port, li presentarà una persona, que potser el porti, amb una riada de camells, a creuar casi tot Africa. Bé, això li a costa un bon rato que ho entengués el noi.

Tres dies, mes tard, arriben a SAINT LUIS. Efectivament allà i mes de 200 camells que esperen els sacs de cafè. El noi no entén ¿Perquè i a ón porten el cafè? El capità li explica. El cafè es de Costa de Marfil. Ells han portat fins a SAINT LUIS. Allà el portaran amb camells fins a ciutat del nord del “SAHARA” desert de dalt de ARGELIA a prop del Marroc i España. Aquesta ciutat es BECHAR.

Allí vendran el cafè, que en diran que es del Senegal, mostrant la guia de DAKAR, com ham pagat els impostos, que es un paper fals, però que ningú comprovarà. Els sacs valdran tres vegades més, del preu que l’han comprat. Bé per arribar quedem mes de 2000 kms.!

Ell, que no havia vist mai un camell! Ara te que fer una marxa de mes de 2000 kms amb ells!

Un cop tots carregats, els hi toca uns 10 camells a cada home. Es despedeix dels altres mariners i amb el capità es donen una forta abraçada abans de despedir-se.

El primer dia,casi caminen dia i nit, i després de dormir nomes 3 hores, tornen a emprendre la marxa. A primera hora de la tarda te una agradable sorpresa. Arriben a un famós llac que es de color rosa! Li diuen el Llac Rosso. Aquí hi dormiran casi 8 hores. A la següent etapa. Aquesta de 19 hores. Les etapes son totes de 16 a 18 hores. Així arriben a ALEG. Estan a Mauritània. Han recorregut amb tres dies uns 200 kms. Les marxes segueixen d’unes 17/18 hores. Estem pel desert rocos que diuen que es el ADUKAR. Dos dies mes i TAMCHAKET. Dos jornades mes TICHIT. Per fi ha après a dormir en marxa, a dalt del camell! Així podrien fer marxes de 17 i 18 hores!!

Ara entrem a una selva molt rara. Només hi ha rocs, cactus i kms. i kms. de sorra. Pasarán, ja no se els dies, que no veiem cap poblat. Poder han sigut 800 kms. en passat, més de 15 dies! Som al poblat de TAOUDENNI. Han travessat el desert de IJÂFNE.

Hem empalmat el dormir amb mig dia de festa. Ja tremolo quan es farà caminar ara! Entrem a un nou desert. Es diu ERG CHECH. Diuen que es immens. Als dies segueixen monòtons, passen sempre un peu davant l’altre, mirant de tenir em compte de no entrar en arenes movedisses, que n’hi ha moltes en aquest desert.

Un dia, ja no sap quants feia que no contava, va passar una cosa molt estranya. Van passar enmig del desert, primer cotxes i de seguit motos més tard camions. Era la Paris-Dakar! Ells no ho sabien! Més tard veurà un cotxe molt petit que ha quedat en la sorra. Sense pensar-ho un moment el nostre noi deixa els camells i es posa a ajudar al automobilista. S’escapen els camells. Té que córrer l’amo a cercar-los. Els agafa Donarà un escàndol al nostre noi. I l’expulsa de la caravana. El automobilista veu que es ell el que ha ocasionat el succés. Es fa entendre amb el noi, que no es preocupi que ell el portarà fins a DAKAR. El noi protesta que fa unes setmanes que ha passat per allà. Li ensenya la seva foto de la Karin i li du que es sueca i viatjava per anar a buscar-la.

L’automobilista li diu que el seu company d’equip s’ha lesionat, i al anar el cotxe amb menys càrrega, per això no va ben compensat. Que l’acompanyi fins a DAKAR, que ell li pagarà el viatge amb avió fins a BARCELONA. Li fa entendre, que encara que ara vagi enrere arribarà abans que si anés a peu pel desert.

El noi veu que això es una solució i no li queda mes remei que seguir-lo. El noi li va indicant el camí que ell va fer amb la caravana. L’automobilista se’n adona, que te un instint, superdotat per seguir el desert sempre esquivant paranys i arenes fluijes.

Veu que no va per la ruta del Dakar. Però li es igual que es desqualifiquin. També li farien igual per dur un indígena de copilot.
El que vol es arribar a DAKAR.
S’empassen les etapes del desert. Amb tres dies han fet lo que amb la caravana de camells, el hi ha costat quasi un mes. Ja son a ATAR.

En una etapa passen per ALEG i es dirigeixen al “Lago Rosse”. Allí hi te que passar la carrera del DAKAR.

Ells i arriben abans. Segueixen a SAINT LOUIS i es dirigeixen sense parar cap a DAKAR. Hi arriben de nit i ningú se’n entera. Van al hotel mes bó que hi ha a DAKAR. Mes sorpreses per al noi, sobre tot el tingui que dormir en un llit tou. Ell amb les mantes dormirà al terra, per sorpresa del seu company.

A la matinada següent, molt aviat, donen la sorpresa de presentar-se amb el seu cotxe, al Jurat de la cursa. El pilot ja els hi aclareix que es dona per eliminat, doncs no ha complert el recorregut de la cursa, ni el reglament, al portar un indígena com a guia.

Mes tard comencen a arribar corredors, motoristes, automobilistes, camions. Al final una festa per celebrar la cursa. Un any mes!

L’organització no te inconvenient d’embarcar el noi fins a Barcelona, mes ells com acaben el vol a Paris, si ell vol el portaran fins allí.

I així es com el nostre noi arribarà amb alegria a PARIS.

Així es com en quelcom menys de 120 dies, ha travessat, AFRICA i mitja Europa cap el seu destí que es Suècia.

L’arribada a Paris, es apoteòsica. Al prenen a ell com un component mes de la cursa. Sopar en un hotel, que li inviten a una cambra. No sap si es de pagament. Per no tenir problemes, a la matinada, encara de nit surt del hotel.

El noi comença a caminar. No sap cap a on te d’anar. Ahir a la nit no va tenir prou temps per mirar els estels, però recorda que aquí sap que te que anar cap el nord. Però a on es el NORD?

Unes flors que hi ha en una parterra li indiquen el est i el oest.. per tant aquí serà el nord. Ja s’ha fet de dia i la gent inunda els carrers. Veu tramvies, autobusos i molta gent que surt de sota terra (els metros) ell segueix caminant. No menja res. S’està marejant de tan caminar i no menjar re. Ha arribat a SAN DENIS. Exactament el nord de Paris.

Un negre veu la cara que fa aquell noi i li indica que el segueixi i el porta a un alberg de la Creu Roja. Allà li donaran un plat de sopa i li donen un llit. Per sort es molt dur i ell esta tan cansat que tan aviat s’estira queda “roque”.

Quatre hores i ja en té prou. Eren les dormides que feien amb les caravanes de camells, s’aixeca del llit i surt al carrer sense fer soroll i no despertar a ningú. Li hauria agradat donar les gracies al company que el va portar al alberg.


Tot sortint de l’alberg i posar-se a caminar, para una camioneta i li indica que pugi. Ell només sap dir-li -
– Al NORD, AL NORD... – Si, li diu l’altre i comença a enraonar-li que ell no l’entén de res. L’altre ja so pensa. Però segueix parlant, lo important es fer algo, per que no li agafi la son. Tot el matí segueix parlant – que si la meva dona – que el meu gos – que si els nens – que no se que de la loteria – una xerrameca interminable fins AMIENS, que para. Allà diu que el disculpi, que fa mes de 24 hores que no dorm i ell l’ha ajudat a no adormir-se aquets viatge, que accepti aquesta propina, com agraïment. Que sap que no l’entén de res, tampoc valia la pena, la seva vida es molt aburrida i monòtona, una vegada mes, gracies. I engega el cotxe i se’n va. Amb aquells 10 euros entra al super que li ha deixat i compra aigua, “garotes” (pastanagues) i pà molt pa. Esta en una autopista, va caminant fins a la gasolinera. Per el camí van uns indicador de carretera que apunten cap el nord. Veu noms, com LILLE, GENT, AMBERS. Van al nord, aixó es el que importa. Un camioner, gordo, el deixa pujar al seu camió, va fins AMBERS, tot un dia de camió. Es queda sorprès, quan el convida a dinar, a l’Àrea de GENT, a mig camí de l’etapa. Al arribar a AMBERS, el deixa a la mateixa gasolinera de l’autopista. Un altre camioner el portarà fins a AMSTERDAM. Com es de nit, li diu que si vol, pot anar a la llitera, ell li dona les gracies i dorm 4 hores. Ja sa despertat i baixa a fer-li companyia. Segueixen conduint. El camioner treu un enorme entrepà i li dona la meitat. Li dona les gracies i mengen. Després d’unes hores farà el mateix que altres camioners, el convida a dinar. I tornen a la carretera. També serà de nit quan arriben a AMSTERDAM. L’ha deixat a la gasoliner. Ara es una velleta que es dirigeix a ell, li diu que viatge amb el seu cotxe sola, i que li fa por la nit, el convida, si vol pujar fins HAMBURG. Mai hagués acceptat. Aquella Sra. anava conduint mes lenta que quan anaven amb els camells!! Ella no el va deixar a l’autopista sinó a la casa on hi vivia el seu fill advocat, al mateix barri de SANT PAULI! L’Avia el convida a que pugi al pis a fer una salutació al seu fill. Ell diu que no. Li fa entendre que te presa. - A pillin! Li respon l’avia. Ell no l’entén

Comença a caminar per aquells carrers tan transitats. De prompte es para. Que veu! Una Sra. ensenyant el seu cos nu, a tothom que passi pel carrer! I en una altre finestra un grup de 6 dones amb bates obertes, en que ensenyaven els seus cossos nus! Allà a les finestres d’un primer pis, una jove posant discos en una gramola ( un discjòquei) completament nua!! Té ganes d’orinar. No sap a on. Allà veu un carreró que passen molts homes. Hi deu haver uns lavabos públics. Se’n hi va. Al final del carreró queda sorprès. Veu unes parets de 2 metres d’alt per 1 metro d’ample, fent una ziga-zaga, totes de diferents colors, il•luminades, com blau, vermell, verd, groc... i en cada plafó de colors, un cap aquí, el següent cap allà... en tots els plafons hi ha una dona despullada! Tan prompte una se’n va amb un home, be un altre dona a omplir el plafó. Hi veu dones de totes les races i chinas, russes, blanques, no sap d’on, negres d’Africa. Una d’elles es dirigeix a ell dient-li, casi amb el seu idioma. – Que ets del CLAN WANDO – No. - Jo soc del poblet del costat del a nostre capital ACRA, es el poblet de WINNEBA. – Jo sóc d’un poblat aprop de LLEO, a prop de la frontera... – D’URKINA FASO. – A la capçalera del riu... – BLACK VOLTA. – Com es que una noia tan instruïda, ha arribat aquí. – Ah, si sapiguesis les coses que es fan per amor noi! – Diga’m-ho a mi, que vaig a buscar a la meva novia a Suècia a peu! – No fotis – Si noia, si – Tens a on dormir aquesta nit? – No – Doncs si no et fa res venir amb mi, t’ofereixo casa meva, d’una puta Ghanesa – Dona jove Ghanesa! Amb el seu cotxe utilitari, l’endemà, portant-lo ella, el va acompanyar a “l’autoban”, just a una gasolinera. D’allí, desprès de fer-li dos sonors petons a les gates, cap a KIEL. El camioner molt amable era un chofer rus. A l’hora de dinar el va deixar a la cabina, que el noi es va cruspir l’esplèndid entrepà que li va preparar la WANDA , que es com es deia l’amiga d’HAMBURG, que no va voler que marxes sense agafar-li 100 marcs, per els barcos (Ferrys) que tindria que agafar per arribar a Suècia.

Va tenir sort a Flensburg, va trobar un mossèn que li va portar fins a STOCKOLM. Ell anava en un flamant “Porche” que li havia regalat “la seva mama” el fer els vots, feia un mes.

A passar dels seus 100 marcs, no va deixar que pagues cap ferry. També el va convidar, tres vegades a menjar. Quant es va entera que venia de GHANA, va dir que era com una oració, millor, una pregaria, i encara que el renyés el seu bisbe d’incorporar-se tard, l’acompanyaria fins el seu destí: UPPSALA.

No va ser necessari el renyessin per arribar tard, el seu Porche, corria tant, que tots van arribar a l’hora prevista. El va deixar davant d’un edifici molt gran de pedra gris, que era la Universitat de UPPSALA.

Ara només caldria trobar la classe de geografia, que era la que donava la classe la novia, la Karin Witman. Va anar preguntant a unes noies. No la podien identificar. No, no era la resposta de tothom. Fins que un jove li va dir. – Si, esta a la seva classe, a aquell edifici d’allà. Per fi la Karin!! No va volguer entrar a la classe, es va esperar fora. Després de caminar, agafar un tren, anar en camell, avió, fer autoestop durant 192 dies!! Bé pot esperar ara unes hores.

I per fi van sortir nois i noies de la classe. Dels últims va sortir la Karin!!
Es van veure els dos. L’arribada no va esser com s’esperava el noi.

- Però que hi fas aquí?
- Que no hi puc estar? He vingut a veure’t. Passava per aquí...
- Tens a on dormir?
- No.
- A veure a on et col•locarem ara
- Jo pensava amb tu.
- Això no pot ser. Això no es un selva. No es Africa.
El noi si li ataquessin amb un matxet, no li traurien sang.
- Be vine amb mi. Anirem a menjar a casa i mes tard et buscarem un lloc per dormir.
- No cal, una amiga a HAMBURG, em va regalar aquest sac de dormir. Encara que vellet, puc dormir al carrer.
- Això a UPPSALA no por esser. A mes amenaça de neu. Això tu no saps que es. Oi?
- No

Els pares de la KARIN, van rebre aquell noi negre molt fredament, encara que amb molta educació.

Ells parlaven en suec entre ells. El noi no s’enterava de res.

Pero si veia les cares, de tots, series.

- Karin, deia la mare, aquí Suècia no pots tenir un nuvi negre.
- Mira aquí a Suècia, es diferent. Et tinc que demanar que em tornis el meu l’amor.

Va esser com un miracle, el noi va entendre cada paraula que va dir la KARIN. Es va aixecar de la taula i va marxar. A fora havia començat a nevar copiosament.

Ell va estendre la mà i ràpidament se li va quedar blanca de copos de neu.

Va tenir una idea. Poder si aquella neu blanca se li enganxava el seu cos, quedaria blanc. Es va treure tota la roba i va rebolcar-se per la neu.

Agafava grapats de neu, que es fregava pel seu cos, esperant que agafi el color blanc. El cruel fred arriba. Ell segueix cridant... vull ser blanc... vull ser blanc... Mes arriba un moment que sa serena i pensa, que si Deu volgués que fos blanc hauria nascut així. De genolls, a la freda neu, demana perdó a Deu. El fred es tan gran, que el noi perd el seu característic somriures. Se’n adona que morirà gelat. Deu es compadeix d’ell i se li apareix.

- Demanem el que vulguis, que t’ho concediré.
- No vull perdre el meu somriure
- D’acord.


Desde llavors tots el morts per congelament, moren amb un somriure al rostre.


KIM MITITIERI I GARCIA
23/8/1987 – Pañacocha – Amazonia
23/10/2008 – Gelida (Barcelona)

.


 

 

www.kimmititieri.com - Copyright © - Diseny Web