"La mes petita (1996)"

 “EXPEDICIÓ LA MES PETITA”

ECUADOR/AMAZONIA + 4 DE GI.PERU/SOL DESERT D’OCUCAGE

1996

6 d’agost 1996

… sudamerica! sudamerica!!!. El mes de Maig vaig decidir anar de nou a sudamerica. Una carta dels amics Carlota i Otto Rodriguez dient-me que passen una desgràcia em va fer decidir el viatge. I com es lògic aprofitaré per anar també al Perú, a ICA, a dialogar i aprendre del meu germà i mestre Dr. Javier Cabrera. Si puc fer algun ràpid viatge amb ell i sinó aniré a acampar al desert d’Ocucaje i veure els amics Basilio, Huaman, Alejandrina, i molt especial en Jorge, per saber de la seva salut, doncs ara ja son 3 les persones que em preocupen pel mal estat de la seva salut, en Pedro Huaman, Alejandrina i en Jorge. Els hi porto una recepta d’herbes del Padre Cesar que pot anar-li d’allò mes bé. Deu ho vulgui. Retrobar-me amb l’Otto i la Carlota... sàpiguer dels seus fills i nets... quin goig! Mantindré llegues xerrades amb el germà Angel de la missió de Pompeia al peu, del riu Napo....

I de nou al Perú, amb el meu mestre Dr. Javier Cabrera, a intentar aprendre quelcom del fascinant mon de les “Pedres Gravades d’Ica”. Que mes puc demanar d’un mes d’agost?

7 d’agost 1996

... ja estic volant, de nou amb Viasa, Madrid / Caracas seient 12C, passadís... emprenent un bon vol (així ho diu el comandant de l’avió). Aquest pont de trajecte dura 8h i1/2.

... Encara estic en el vol Madrid/Caracas, mes ja ha passat al meu rellotge en hora Equatoriana. Fa uns moments era les 20:30h. Doncs ara son les 13:31 hora “quiteña”.
Ull Kim! Que Caracas va una hora mes Quito. No et fagis un lio.

Dr. GERARDO PEÑA MATHEUS – Advocat- T.5-13707 c/9 de octubre, 127 5º - Guayaquil.

Aquest Sr. era l’advocat d’en Juan Moricz propietari dels túnels de Cuenca. Aquest advocat va ser un component de l’Expedició que Juan Moricz va organitzar l’any 1968. Actualment en Moricz es mort, espero que es seu advocat no.
Seria interessant demanar-li una entrevista? Faré tot el possible per saludar-lo a Guayaquil.

Fot sempre les 2 ultimes hores d’un vol transoceànic son les mes pesades. Se’n fan interminables. Sense adonar-me’n només faig que mirar el rellotge i aquest sembla que estigui parat.

Em passat fa un rato sobre l’illa de la Martinica i ara sembla que volem entrar en la terra Venezolana.
Caracas, a costat tu també una mica!!!

Encara son dia 7? Ja porta 30 h de dia 7. Estic al aeroport de Caracas. La calor pot al aire condicionat. Suposo que l’humitat mira, mai m’ha caigut molt bé aquest Aeroport “Simon Bolivar” de Caracas (vaig patir una escandalosa “ESTAFA” de la mateixa policia d’immigració allà pels anys 89) i avui portem mes d’una hora i ½ de retràs... i l’avió no el veig enlloc. Que si sala 24; ara que anem a la 25...(?) Per fi ja estic en el meu seient del nou avió VIASA que m’ha de portar a Bogotà amb escala tècnica a Quito.

Espero que aquest avió porti cervesa. El del anterior se’ls va acabar a les poques hores de vol...

Anys avanç aquesta cía. aèria era un model. (Botellins de vi de la Rioja o de Bourdeus, també de xampany... uns menús excel•lents...) Avui estan d’estalvis, em diu l’hostessa, una cervesa tipus quinto i “se fini”. El menú vulgar sense cap detall de qualitat!

Fins les hostesses semblen de rebaixes... Fa ja 30 h. sense parar que viatjo. No he dormit gens. Estic mort.

Encara falta 35 minuts per arribar a Quito. I arribaré viu?

Ja som a Quito! ... i la cirereta que faltava al pastis es aquest avió i viatge un agregat militar convidat per Ecuador i per quan li puguin fer tota la parafernàlia que obliga el protocol tenim que estar dins l’avió uns 20 minuts mes...

... deu estar als voltants del 100x100. Es un aeroport molt gris. Excés de formigó vist. Estan remodelant les botigues del aeroport. Mes grans, mes modernes... Aquí sempre he vist molt trànsit amb vols que suquen pràcticament els quatre punts cardinals, despeguen per arribar a qualsevol aeroport del mon.

Bé sortir de dia de Barcelona i Madrid ha sigut un fracàs. A tot arreu a on arribo es de dia, amb sol... i ja fa 30 hores i pico d’hores que estic de viatge i no he pogut dormir res. Al final del recorregut i van 35 hores! ... i encara som dia 7.

8 d’agost de 1996

Menys mal ja som dia 8! M’han deixat una nota dient-me que han llogat un 4x4 i estan realitzant l’excursió al Pacífic que els hi vaig recomanar. Espero arribin puntuals a la tarda o nit. D’avui. Jo m’he preparat un organigrama molt tupit per avui:
- 71/2 diana
- 8 ½ esmorzar americà
- 9 a la ciutat colonial
- 10 h Postals Sra. Elisabeth de Wutch.
- 11 h. correus (350 segells x 2600 sucres = 910.000sucres!!!)

Mentres l’estanquera hem prepara la comanda de segells vaig a la Banca Pichicha (una de les mes antigues del país) a canviar TRAVELS. Només m’accepten el canvi de 300$

Em donen 961.000 sucres! Quasi un milió. En el carrer Venezuela, 712 està per aquest sector. Ja hi soc. Darrera una porta blindada de un 4art pis m’obre una senyora de cabells grisos i ulls vius.

- Sra. Elisabet?
- Jo misma.
- Soy Joaquin, que esta mañana he hablado un usted para la compra de 350 postales.
- Pase, pase. Ud. es español? pues sabe que opino de los españoles, que es la ultima de las razas, rastreros...
- Tranquila Sra. despachese agusto. Yo no soy español: SOY CATALAN
- Ah. bueno.

Compro les 350 postals. Solsament em cobra 300 i ademes em regala dos extraordinàries fotos blanc i negre de 40x50.
El drama arriba quan arribo a la cia. aèria TAME que es la que tenim la reserva per volar a Pto.Orellana-Coca.
- El vuelo esta cerrado. Se dañó el avión de las F.F.A.A. Ecuatorianas.!?!?!?!

- Bien véndame “tiquets” para “Lago Agrio”. (està a uns 60 kms. de Coca, però esta en una primitiva selva, sols comunicat per una pista de terra).
- Esta “full” (completo)
- Señorita, usted no puede dejar “tirado” a un grupo. Tenemos una canoa esperando mañana en Coca...y...y....y...y

- Bueno veré lo que puedo hacer.

Pago i marxo amb els tiquets del vol a Lago Agrio. M’entrevisto amb la Sra. Marta i amb en Pedro, pel tema d’arqueologia. Pretenc comprar una o dos peces guapes de cultura Valdivia.

Com no em passo mes d’una hora en la llibreria, “Libros Mundi”. Tinc un desencís al comprovar que en l’estanteria que diu: Arqueologia no hi ha mes de 20 o 30 títols. Ni un del arqueòleg equatorià Padre Porras.

- Que pasa con los libros del Padre Porras?
- Que se murió y no nos llega nada.

No se qui serà els seus hereus, mes es un càrrec de consciència no reeditar els seus llibres.

Pregunto pel llibre d’en Von Daniken, “El oro de los dioses” i comprovem que en queda un exemplar. (a España està exhaurit)

A l’estand que senyala l’ordinador no hi es. Ni en el del costat, ni en el del altre, ni en tota una extensa paret llibres. Ja som quatre persones cercant el llibre.

- Nos lo habrán robado. - Em diu l’encarregat.
- Quieres que salga. Vas a ver.
I reso un credo. Al poc ve una dependenta amb el llibre.
Ja tard torno al Ambasady hotel.
Espero als nois catalans fent un berenar sopar. Com no arriben, ja els veuré demà. “Bona nit i tapa’t”.

9 d’agost de 1996

Som tota l’expedició al complert. Conec en Francès, el que viu a Barcelona, i no va venir a Gelida. Es un quartet de nois extraordinari. Qualsevol pare voldria tenir un així... o tots quatre.
Hi ha “jaleo” a l’aeroport per arribada de personalitats de tot el mon que venen a la possessió del poder del nou demòcrata president electe del Ecuador, Abdala Bucharam.

Aquest futur president es una incògnita d’acció pel país. Fa pena dir-ho mes fins ara com a polític ha fet nomes el pallasso.

- El conec fa mes de 10 anys i les seves anècdotes son deplorables.
¿Pueblo que amas? ... si... Os quiero pueblo tomar mi camisa (i la tira al público del meeting). – Pueblo me amáis? - ¡Si! I es tira ell de la tribuna... i el pueblo l’agafa com si d’un saltimbanquis es tractés. I Elsa Bucaram, la seva germana, quina peça. Alcaldessa de Guayaquil, ha tingut que passar terra pel mig per un desfalc de molts milers de dòlars USA, doncs va comprar i pagar una flota d’autobusos per la seva ciutat i quan van arribar eren tots amb mes de un milió de kms. recorreguts. Ella també en els meetings cridava:

- ¡Pueblo os amo! ¡Os quiero y os quiero alimentar! ¡Tomad leche de mis pechos vírgenes! I es rebentava la brusa que duia i sortien les seves dues mamelles als flaixos dels dispars dels fotògrafa periodistes.

Bé sense cap problema arribem en menys de 30 minuts a “Lago Agrio”. Aquí agafem una “ranchera” (un petit bus obert total pels cantons) que ens portarà en tres hores de pistes per enmig de l’Amazònia al poblat de Coca, Puerto Orellana, que es a on, ben segur està el meu amic Otto Rodriguez, esperant-nos amb una canoa per portar-nos a dormir a Hacienda Primavera.

Així es – (Así és. com diu si de un tic dialèctic es tractes el amic Otto.)
Han passat, crec, 8 anys desde la meva, ultima estància aquí. Tota l’instal•lació pels visitants ha millorat.
Hi ha tres cabanyes noves. I en les habitacions cada una té el seu lavabo ducha i wàter. ¡Bravo Otto!
La Sra. Carlota, l’esposa està a Pañacocha, això entristeix, per a mi, el sopar. En Otto explica als nois l’historia del famós jaguar, que a mi em va impressionar tant ara just fa deu anys. Aquesta versió ha sigut abreviada. El gravo amb tot.

10 d’agost de 1996

- Com sempre em llevo de negre nit, deuen ser poc mes de les 4, i amb la llanterna dono un passeig pels entorns. El gall vell ja ha cantat, desafinant amb la seva veu trencada tres vegades... abans de les 5 canta el gall jove, mes afinat i amb veu mes ben timbrada. 30 minuts mes tard la ratlla del horitzó que trenca el cel de la terra s’inflama i els seus colors de foc comencen a néixer. Abans l’au oropendada ja havia començat a cridar el seu glu-glu... al que li seguirien els trius d’altres aus per a mi desconegudes. Quan es desperten els meus companys, jo ja he fet un quart de jornada. Tenim que anunciar que tant prompte varem arribar ahir a Primavera, tots varem “lligar”... especialment en Xavier que no sé que tenia que li fes uns petons de llengua tan macos la Juma.

La Juma, que mes voldríem tots! no es una nativa, en una mona “chorongo”, que en Otto va criar amb biberó i actualment té tres anys i moltes ganes de jugar amb tothom.

Aquests esmorzars americans que preparen a “Hacienda Primavera” entusiasma a tothom. Jo em bec el meu suc de papaya i el d’en Otto que no bé a la taula.

Embarquem motxilles, ens aposentem a la canoa amb comoditat i el motor Evinduire comença a roncar. Un poc mes de 3 ½h arribarem a Pañacocha. (Paña=piranya, Cocha=llac)

Les pluges de fa tres dies van ser molt intenses i generals en tota la regió. Això ha fet que el Napo augmentés el seu cabdal en gran mida. Estem a sols 40 cms del nivell mes alt que mai hagi arribat.

Veig moltes, bé varies, instal•lacions petroleres que fa sis anys no hi eren. Inclús davant el riu NAKUCOCHA han aprofitat un edifici (que tenia que ser un orfelinat per nens indígenes i suposo per falta de religiosos mai ha funcionat) de religiosos i l’han convertit en un petit hotel pels petrolers i les seves famílies.

Dins el ÑAKUCOCHA, un enorme troncs de ceibo ens barra el pas. La canoa molt ben portada pels motorista “moreno” Anibal el sorteja amb la sort de 20 cms. d’aigua.

Arribem a Pañacocha i també aquí en Otto Rodriguez ha millorat moltíssim el “LODGE”. Hi ha una cabanes. El menjador i cuina es molt mes gran i alguns de talls que sa m’escapen. Ep, no oblidem la torre observatori d’ocells que ha construït al voltant del Ceibo gegant de 117 graons o 30 metros d’alçada. Desde d’alt la vista com es de preveure es meravellós. Un abundant dinar i una cervesa per cap. Ni una mes. Els “gringos” s’han begut tota la resta.

Per la tarda anem a fer una excursió per la selva i a començar a recollir llavors de plantes, arbres i palmeres si s’escau. L’excursió dura algo mes de dos hores. El saber d’en Otto ens deixa bocabadats a tots. – Ojo en este minúsculo sapo (no fa mes diàmetre que una pesseta rosa) es súper – súper venenoso. Mortal. Tots fem un salt en direcció al letal batraci.
Cada llavor que recollim ens explica el seu nom, si es medicinal i per a que l’utilitzen els indis suaras, si es un arbre o una palmera. Unes llavors que tenen el tamany d’un ou de colomí ens explica. – Miren esta “pepa” (llavor) en Quechua la denominan TAGA o marfil vegetal. Es muy dura y la utilizan para hacer botones y un sinfín de útiles ornamentales.

Per la tarda/nit a les cabanyes em repetirà totes les explicacions que jo anotaré, el nom en una etiqueta dins la bossa individual de cada llavor. Aquesta porta un numero d’identificació i corresponent en aquest, llibre hi escriuré totes les explicacions que amb paciència em repeteix en Otto.

Desprès de sopar, la Sra. d’en Otto, Carlota, es reuneix amb nosaltres a la sobre taula i ens bevem una de les botelles de rioja “gran reserva” que he portat. Entre els brindis per la salut de tots, celebrem una sessió literària i començo llegint “El regreso” Quan arribo a l’estrofa:

“Amistades he hecho
con caciques, políticos y millonarios
pero al que mas añoro
es a mi guia del Amazonas
Otto Rodriguez
él siempre bien amado.”

La Carlota li brillen els ulls... i en Otto em sembla que ja s’ha adormit ... (es broma). Al acabar la balada la Sra. Carlota m’estampa un parell de petons en les galtes dient-me:

- Muy bonito Joaquín, muy bonito.

Parlem de les “Pedres Gravades d’Ica”... dels ovnis... del Sant Pare de Roma... fins que ara en Otto esta adormit a la taula.

11 d’agost 1996

Una vegada mes m’aixeco de nit a veure i sentir els sorolls de com desperta la selva... I tot sol en el menjador, escriure sol i tranquil aquest diari.

Els “coleguillas” es llevaran a les 6:30. A les 7 estem esmorzant i minuts abans de les 8h. ja estem embarcats en la canoa.

Naveguem per les llacunes de Pañacocha, cercant fotografies de tot el que ens surti d’interès al pas. Fa un dia amb sol esplèndid ideal pel reportatge fotogràfic. En Marc i en Javier van molt sofisticats amb càmeres. La resta anem amb bones càmeres normals de turistes. La primera parada la fem davant del que sembla un allargat niu de turistes. Es un niu tubular d’un metre de llarg per 20 cms. de diàmetre. En Otto ens diu:

- Señores, ahora todos a la de tres van a gritar bien fuerte MARCHEN. A la una, a las dos y a las tres

- MARCHEN!!! (cridant tots)

I del niu sa sent “pum, porropom, pum, porropum, pum

Son las hormigas Marchadoras, creando en realidad son unas avispas que golpean con sus alas las paredes del nido y producen este rítmico sonido. Las avispas protegen a las hormigas de los monos y demás animales que les gusta la miel y viceversa las hormigas a las avispar. Ellos ha conseguido una simbiosis perfecta.

Mentres explica tot això les màquines de fotos treuen fum disparant i jo ademès filmo l’escena.

- Allí arriba lo mas alto del árbol un mono perezoso. De marxa atrás Anival a la canoa rápido.

Falsa alarma es una rama túpida de fulles es que ens ha fet creure el que no era.

A les 10h. saltem a terra. Agafem una torxa y caminem mes de tres hores. D’un arbre de la camela ens fa un taco de fusta per cada un de nosaltres.

Recollim llavors.

- Esta gran fosa la ha echo un armadillo con sus patas delantera, en busca de su comida preferida: lombrices.

El forat es espectacular. Està realitzat al entorn d’una palmera i aquesta al trobar-se mig descalçada de terra està apunt de caure.

Ens parem sota un enorme ceibo que té una liana molt espectacular i té la forma d’un gran boa recargolada. Aprofitant les ones de la liana en Xavier hi puja bastant amunt. Desprès tots es faran fotos pujant la liana. El moment mes espectacular del dia es quan en Otto ens diu:

- Aquí esta. Lo sabia aquí ha estado esta mañana el jaguar. Miren la huella, se ve fresca.

I tots descarreguem adrenalina al veure perfectament la petjada d’aquest temible felí.

Jo tinc la camisa enganxada al cos de suor tota l’excursió. He suat com mai. Ademès d’una forta calor l’humitat al 100x100 em martiritza.

Al retorn a la canoa lo primer que veig es el riu... i a pèl, al aigua. Nedo una bona estona desfruitant com un avaro en una gran macro-discoteca plena de monedes d’or... que bona està l’aigua. Encara que negre i amb piranyes que salten sobre l’aigua.

En Otto i els meus companys ja estan dinant. Jo m’hi afegeixo desprès del reconfortant bany.

Seguim a la recerca d’animals navegant direcció al camp base de Pañacocha. Seran quelcom mes de les 15h quan hi arribem.

- Les dejo dos horas para descansar, mientras yo preparo la carnada y el anzuelo para salir de pesca.

Jo aprofito per començar a prepara “l’operació postals”. Son quasi 400, les que tinc que enviar. El timbrar el text es lo mes delicat i fatigós.

Quan en Otto ens crida per anar a pescar jo rebutjo l’invitació, dient-li que “tengo tarea”.

Seran quatre hores les que passaré al menjador timbrant les postals. El braç i l’ombro em fan mal. Arriben sense peix. Aquests amb la crescuda dels rius han entrat manglars endins a buscar aliments i no estan en llocs que se’ls pugui pescar.

Sopem, sempre acompanyant-nos al cap de taula en Otto.

Així son cinc les hores que sense parar he estat assentat, es lògic que tinc tot el cos entumit.

Li proposo una excursió nocturna a la selva. En Otto diu que si. Només hi anem, a mes a mes d’en Otto, en Xavier, en Marca i jo.

Ens equipem, agafant les llanternes i en marxa. Per la nit la selva encara es mes intrigant. Fa una espècie de por controlada... en especial si en Otto dirigeix l’excursió.

Per això quan fa mes de 35 minuts que caminem jo demano entornar-me sol al campament, amb l’excusa de que estic suant molt.

Aquí si que descarrego adrenalina. Sol i de nit per la selva. Sembla que les meves orelles i ulls s’han súper sensibilitzat i sento i veig tot el que passa a un kilòmetre de distància. I ha un moment que la “torxa” es bona i em sembla que corro mes que camino. He memoritzat dos o tres llocs i sento una alegria quan me’ls vaig retrobar. Ja soc en un gran ceibo, d’aquí al camp, està xupat. Per fi veig una claror i sense novetat arribo a les cabanes.

12 d’agost de 1996

Teníem que navegar a rem per els llacs de Pañacocha aquest matí i sortir desprès de dinar cap Hacienda Primavera... mes jo desprès d’esmorzar cap al llac de Limoncocha, aquell llac tant bonic que fa 10 anys em va portar.

L’idea es bona i té que “refer” tot el organigrama del menjar i viatge i ens embarquem cap el nou destí: Limoncocha. La forta corrent del NAPO fa que els dos motors que portem marxin al màxim de revolucions... i com es natural un es “daña”.

S’intenta reparar amb la direcció tècnica d’en Otto i les mans del moreno maquinista Anibal... la bobina de la encesa del motor es crema. Naveguem mes lents amb un sol motor... i encara ens queden mes de tres hores de navegació. Mes arribarem sens cap mes problema al “Embarcadero de la madera” del afluent del NAPO, el riu, JIVINO, que es el que hem navegat últimament.

Fa 10 anys una bella “trocha” de un recorregut entre 6 a 8 kms. ens portarà al punt penjant que ens deixarà al embarcadero de les canoes del “Lago Limoncocha”. En Otto diu que fa 10 anys que no ha vingut a aquest llac. Es possible que desde l’excursió que ens va portar a en Bernat, Jaume Travesset i jo. Ara es un altre història. La bella “trocha” s’ha convertit en una carretera de grava, amb vehicles pesats que la transiten... Vuit camps petrolífers rodejant el llac. El punt culgan està tancat... Les quatre belles cabanes que hi havien al costat del llac s’han multiplicat per quatre i ara son bars i cases de putes.... en Otto se’n fa creus... i jo estic molt trist.

No trobem una sola canoa per donar una volta pel magnifica llac... una mica alient del seu entorn... segueixen en ell creixent milions i milions de nenúfars que descarregaran tanta quantitat de clorofil•la en les seves aigües que aquestes en tornaran el color verd, donant així el nom al llac: LIMON-COCHA (de llac em quechua). En mig d’aquest entorn caòtic de brutícia s’alça un enorme lletrerot que reça:

-“ Respete la naturaleza, es un bien de todo ecuatoriano”

Quin civisme Deu meu!!!

I només faltava que el “sirimiri” que tenien tota la tarda es convertís en una pluja a tota regla. Sort de les capes que ens fa portar sempre...

- Bé ja que hi ha “petroleras”, aprofitem una de les seves camionetes per retornar als 8 kms que ens separen del niu JIVINO i la nostre canoa...

Volem anar a visitar la missió caputxina mes els nous branques de sorra que ha format la pujada d’aigües del NAPO ens fa impossible arribar-hi.

La ruta que seguim per arribar a Hacienda Primavera es nova per a
mi, encara que aquesta es la 6ª vegada que hi amarraré, doncs navegarem per un estret braç de la ribera esquerra del NAPO.

Una magnífica porta de sol ens espera al desembarcar que ens omple a tots d’alegria... no hagis els estridents crits de la mona JUMA, que per primera vegada en els seus tres anys de vida en plena llibertat aquesta setmana ha estrenat una gran gàbia molt bella... però que la deixarà de per vida en captivitat.

El motiu del engabiament es que en el seu bon pes, trencava flors i branques amb fruita... i com ningú s’ha cuidat d’ensinistrar-la que no fes això, ara per quant no faci mes destroces estarà tancada de per vida.

Soparem i farem una llarga sobretaula acompanyats de la Sra. Carlota. Aquesta ens comunica que a l’hora que nosaltres teníem que estar visitant la “Misión de Pompeya” un famós i bondadós Xaman molt estimat en tota la regió li ha donat un infart, i ha mort fulminat. Era un bon amic seu i ella està molt trista.

En la sobretaula es projecta una “Exped. Fotogràfica” de grans felins: panteres, jaguars, lleopards... i possibles ossos... i mes animals de gran tamany... Aquesta seria d’una duració mínima de 8 dies i màxima de 12. De 4 components mínims i 8 de màxima... Equip personal a càrrec de cada component. Equip de camp (tendes, cuina, escopetes de caça) a carreg de Otto.

Tindran que avisar-lo abans de 90 dies. Mesos ideals per tenir millor temps: Juliol/Agost/Sept. El final de l’Expedició es faria en helicòpter per guanyar temps i energies. En Xavier ja s’hi apunta. En Otto diu que si vaig jo m’ensenya tres enormes roques que anirien trobant plena de dibuixos molt antics...

13 d’agost de 1996

Amb el cap ple d’emocions anem a dormir. Tretze i dimarts! (En martes y trece ni te cases ni te embarques) Doncs si que comencem bé. En el NAPO hi ha una boira tancadíssima! El maquinista Anibal de popa no veu la proa... i amb els moviments de nivell d’aigua hi ha noves arrels i arbres que treuen fora l’aigua les seves traïdores branques... i naveguem ràpid doncs abans de les 8h tenim que estar a COCA. Hem sortit d’Hacienda Primavera a les 6:10h. Tenim menys de dos hores per arribar-hi... si la boira ens deixa... avancem a cegues... ningú parla... penso que tot pot ser... mes a mida que naveguem ens fem amics de la boira, i entre amics no hi ha traïcions...

A les 8 i pocs minuts som a COCA.

Contractem una camioneta... i a tota bufa cap a Lago Agrio. Els empordanesos van a la caixa amb 4 cadires de plàstic, tipus terrassa de bar de Lloret de Mar... salten i salten ells i cadires... Es tenen que agafar a la barana de la camioneta per no caure.

Jo veig dient-li al xofer: - apúrese Señor que no llegamos. I fot-li gas a fondo... i salta que salta els empordanesos...
Agafa un trencall per estalviar uns kms... i menys mal que un camió d’obres de carretera li indica al xofer – La carretera està cortada; El puente se fue con la crecida. Marxa enrere fins a retrobar el camí inicial... – Apúrese, apúrese... le daré una propina de 10 sucres si llegamos a tiempo de coger el avión. I amb gran alegria li pagaré els 100 sucres contractat i els 10 de propina. L’avió encara no havia arribat... i com sempre en aquests països l’avió arribarà amb un retràs de mes de 30 minuts.

Embarquem ara en un avió... seguim dimarts i 13... i les turbulències son escandaloses. L’avió com en unes hores d’aire que fa que l’estomac es toqui amb les dents. El que pateix mes es en Xavier, que ja venia tocat del viatge amb la camioneta. Esta blanc, i de sobte comença a suar com no havia vist mai. Cada poru es una minúscula font que li raja de suor. Aquesta li rellisca cara avall tan intensament que en pocs segons tota la camisa li ha quedat mullada... el moment que vull actuar, fer quelcom, l’avió aterra. Deixem baixar a tothom. Aquests minuts ell es refarà el suficient per valdre’s per baixar del avió sol.

Poc a poc, mentres esperem l’equipatge, es va trobant millor ens diu ell. – Quina cosa mes rar, no m’havia passat mai. Diu en Xavier.

Al arribar al hotel una sopa i descansar un bon rato i en Xavier està com nou.
Anem a sopar a “Las Redes”.

14 d’agost del 1996

Lloguem un carrito per la resta de dies, per anar a visitar el “Parc Nacional del Cotopaxi”. Com jo hi cabo, ja vaig posar-me en contacte amb la meva amiga Estela per si volia venir amb nosaltres i el seu cotxe. Em va dir que si i que li acompanyarien les seves germanes Norma i Adriana. Al final Norma no podrà venir. Estela escull la millor sortida de Quito (bastant complicada com totes les ciutats sudamericanes grans) i entrem a la carretera apropiada que ens portarà al nostre destí.

Abans pararem en una especia de restaurant de pel•lícula americana, enorme, que cambrers i cambreres uniformats de blau i vermell i tocats amb barrets, tipus llonguet de pa, estan somrients esperant-nos.

Comprarem tres pollastre a l’ast, amb patates, salses variades i tres litres de begudes gasoses. Realment hem comprat 3 ofertes familiars a un preu mòdic.

A l’entrada del Parc, tenim que pagar un tiquet de 20 $ USA. Els estrangers i un preu mes mòdic els nacionals.

La bellíssima muntanya segueix sense aparèixer. Tothom està en desànim. Jo insisteixo que quan estem al final de la pista, que té un projecte de mes de 45 minuts, hi haurà sol i veurem el COTOPAXI. Els últims kms de pista la Estela té dificultats amb la conducció i tenim que baixar del cotxe en unes corbés molt fortes, de gran desnivell i amb forts forats... a mes a mes la carburació del cotxe no està preparada pels mes de 4000 mts que estem.

Passem davant del primer refugi a 4100 mts. i el veig igual de brut i abandonat del any 90 quan hi vaig passar...

I just quan arribem al pàrking situat a 4500 mts (mes alt que el sostre d’Europa al cim del Montblanc de 44 mts) unes ràfegues de vent obren les cortines nebulars i surt esplèndid i bell del COTOPAXI!

Totes les càmeres fotogràfiques i de vídeo estan enfocant a una de les mes belles muntanyes de la terra: EL COTOPAXI.

En a mi el efecte de l’alçada m’afecta SEROCHE i em roda el cap. Prenc uns metres de cinta de vídeo a la muntanya i els companys i qui mes qui menys tampoc deu estar en el seu clima i pressió mes apropiada decidim baixar.

Volem anar a dinar a la Laguna, 700/800 mts. mes avall. Quan hi arribem, sentim un fort vent, que faria desgradable una parada aquí. Veiem uns arbres, que sembla una zona mes arrasada del venti i allà ens dirigim. Aquí el vent quasi no es nota i dinarem el nostre pic-nic. Me’n adono que dins les bosses que ens han posat els pollastres hi ha varies terrines de plàstic ben tapades a on hi ha les tres salses, una forta, una de ketchup i l’altre de mostassa. Ah, també ens han posat guants fins de plàstic (tipus usar i llençar) perquè no t’embrutis les mans. Uns se’ls posen i altres no. Jo imparcial: una mà amb guà i l’altre sense.

Re-emprenem la marxa i ens trobem les primeres llames. Mes endavant a l’entrada al Parc hi ha una estació veterinària per la millora de la raça i una estables a cel obert amb mes de cent llames.

Arribarem a Quito just al fer-se de nit, encara que nomes son les 6h de la tarda. Aqueta nit tenim que anar tots convidats a casa de la família Gavidia. (Estela, Norma i Adriana)

Hi arribem a l’hora convinguda i se seguida comprenc perquè la Norma no ha vingut a l’excursió: per preparar aquest esplèndid sopar.

- Cerviche de camaron amb crispetes salades i cacahuets calents per acompanyar.
- Caldo Quiteño
- Res (Bou) guisada amb salsa i arròs blanc.
- Colas de rata, uns tomàquets confitats.
- Formatge, fruites, cafè i ron del veí.

Amb aquest ron s’està muntant el negoci d’importar-lo. L’elabora un veí, que es ingenier i el destil•la per afició... mes els empordanesos diuen que es quelcom sensacional... que hi ha negoci a fer. Jo m’ofereixo a fer els tràmits d’importació si el tema va endavant. Volem convidar-les a una “Peña” mes tots estem tan bé en aquesta casa, que la velada la celebrem allà mateix.

Conviden a una senyoreta veïna en aquest final de tertúlia, traginant uns cubates, de ron del ingenier veí.

15 de agosto de 1996

Ja soc al aeroport. He intentat parlar amb casa. Em falten unes monedes i no puc canviar. Parlaré desde Lima. El vol es una contaminació de Bogota-Quito-Lima. L’avió es gran i va quasi plè. Al poc d’enlairar-nos demanem pels altaveus que si entre els passatgers hi ha un metge que s’identifiqui. No hi ha. Un passatger al fons del avió té problemes de salut. Li donen uns tés molt calents i arribarà saludablement al fi del vol Lima en unes 2 hores.

Per a mi el aeroport de Lima forma sempre una simbiosis : Aeroport Lima/Ciro Salcedo. No hi ha el seu taxi. Pujo amb el d’un colega seu que es diu Sr. Muñoz i que diu que son ben coneguts els dos... que ara han fet una companyia de taxis, per donar mes serietat als passatgers (i així es d’on no cobra el taxista sinó una senyoreta de la companyia que t’entrega el rebut dels 20$ USA que val el trajecte a Miraflores).

L’arribada al Hostal La Castellana, sempre es sonora de “Hola Don Joaquin” i l’Orlando, Victor Hugo, en Lalo i algú nou m’allarguen la mà i un somrís d’orella a orella. Sempre els hi porto un obsequi per ells. Preservatius, rollo de paper higiènic, si si, amb tota la capital de Lima no n’hi havia i vaig compra a ICA tot un gran paquet i els hi vaig regalar. Era l’any 1988. Aquet viatge els hi he portat samarretes comercial.
Deixo l’equipatge i anar a canviar Travels, per monedes del país. El Sol Nuevo. Canvi 1 dolar 2.43 S/N.- 1S/N = 53 ptes.

I una conferència de 3 minuts amb la Rosada i l’Anna 31S/N x 53= 1643 ptes. Si la Telefònica ja està aquí! Si, si la Telefònica Espanyola ja està aquí!! Estic preocupat, doncs he trobat trista la meva esposa. Rosada, Rosada, tan que t’estimo i tan poc que sé demostrar-t’ho, son tantes les vegades lluny de tu. Mes la teva, es la meva felicitat.... i jo crec que lo mes importat que tinc de tasca en aquesta vida es començar sempre fent-te feliç Rosada... desprès fer la resta. T’estimo. T’estimo molt. Per tot el que m’has donat en aquet vida que ha sigut tot lo meravellós que he tingut.

Contacto amb el Ciro, concretem el preu i l’hora que em porta a Ocucaje, doncs es molt difícil viatjar amb 7 bultos.

Per sopar vaig al “Café Suise” i com es tradicional demano la “Sopa Criolla”. Es cara, mes amb un sol plat passo.
Dormo malament. Penso amb la tristor de la meva Rosada.

16 d’agost de 1996

Lo primer que faig es trucar de nou a casa. Aquí son les 7 del matí, a Gelida les 14h. Parlo amb l’Anna i seguidament amb ella. No està trista, em diu, està cansada, fa molta calor. Parlo amb l’Eva, diu que està be. T’estimo molt amor meu!! Sembla que m’he quedat mes conformat. Ella no ho sé. En Ciro es fa gran. Per primera vegada m’arriba fora de temps a un encontre. 15 minuts de retard.

Carreguem i en marxa.

Pel trajecte (algo mes de 3 hores) m’explica la seva idea de muntar una gran sala a l’aeroport de Lima, com area de descans i recreativa pels viatgers que de trànsit tenen que esperar 2/4/6 hores. el seu següent vol. Diu que només hi ha una sola per Vips i que no reuneix condicions. Li suggereixo que si prospera l’idea que no s’enredi amb els “xiringuitos” (diaris, bars, restaurant ràpid, souvenirs...) que els subhasti al millor postor... i a viure que son quatre dies.

Si realitza el projecte, que pensi amb la seva continuació “Hotel 24 hores”. I li comento les modernes cadenes d’hotels d’Europa, “Formula” “Printemps” etc...

Arribem a ICA sobre les 11h.

Lo primer saludar al Dr. Javier Cabrera. Està fenomenal de salut i amb un aspecte esplèndid. Quedem que al retorn d’Ocucaje (OQKG) el visitaré.

L’Amic Silva (Arturo) no està a la seva botiga “La Viña”. Conec el seu fill Arturo Jr. diu que està a casa que li fa mal el peu. Quedem que el saludaré al retorn de OQKG. La tenda em fa mala espina no hi ha molt genero i ningú comprant.

I cap al desert!

La primera parada es per saludar en Basilio Uchuya. Està com un rellotge... parat, igual que fa deu anys que el conec. Petons a la mamacita i demanar-li que quan surti de l’escola el seu fill Luís, me’l envií a casa la seva cosina Alejandrina, que estarem dinant en Ciro i jo. Diu que si. Necessito en Luís, el mes seriós i treballador dels seus fills, per traslladar els bultos i muntar el mau “camp V”.

L’Alejandrina està a ICA, encara que ella ens serveis els dinars. Surt gent de la família a saludar-me i jo pregunto per en Jorge. – Soy yo Joaquin. Quina “cagada” el pobre està malalt i en dos anys ha envellit molt i està molt prim. Li deu haver caigut com un tiro a la nuca, que no l’hagi conegut... i això que li porto mes medicines del Padre Cesar per curar-lo... mal comença la meva teràpia! En Jorge dina amb nosaltres. Menja poc. Està de baixa. Està molt deprimit. Jo li dic que la medicina del P.Cesar el curarà, que en tingui la seguretat... i li llegeixo les indicacions del “C-32”.

Tenim que anar a recollir en Luís. Li demano un pal recte de 3 o 4 mts. i la seva lampa (pala) i sortim escapats. En qüestió de moure’s ràpid, doncs la nit aquí com a les 6h de la tarda. El cotxe queda clavat en la sorra. Aquí “se acabó el carbón”. Descarreguem els 7 bultos i ajudem a desatascar el cotxe d’en Ciro. Ell retorna. Nosaltres a fer de rucs de càrrega fins el lloc que he projectat fer el camp V.

No es molt lluny, mes tenim que superar una muntanya de sorra i pedres negres. Seguidament girar a la dreta fins empalmar en un coll i front aquest buscar un lloc idoni per muntar el que serà el meu V campament a OQKG.

Per sort un amic d’en Luís s’ha afegit al safari, porta la taula i la cadira.

Un segon viatge i tot està el lloc escollit. Aplano la sorra amb la “lampa” i em recorda igual maniobres fetes en la neu per fer campaments hivernals. Aquí la neu s’ha convertit en sorra i el fred en calor.

- Primer la tenda “Buffalo”
- Seguidament els tres peus per l’aigua de neteja.
- Escollir i prepara el lloc per el bidó de 20l. d’aigua potable arrossegat i caigudes de pedres i dels rajos de sol. I per fi el mes cerimoniós clavar el màstil en el pal cremat que hi pengen les banderes del Perú i de Catalunya. Pel màstil, li brindo l’honor que el clavi el pare del nen que ens ajuda, que es el propietari de l’ultima “Chacra” de la vall d’OQKG i que fa un ratet ha pujat a veure que passava.

He promès pagar-li una “colita” al comerça Moron... i “lo promès es deute”. Just quan acabem l’últim detall del campament, el penjar les banderes, emprenem la marxa cap OQKG.
Jo em bec una cristal de 1.500, por a poc... i no me la puc acabar.

Quan me’n adono ja es negre nit.

No hi ha lluna, sols una corna prima, ademes hi ha núvols... i la llanterna que porto es Mini, que sols serveix per posar la clau al forat del pany.

Totes les referències que mentalment anava enregistrant en la meva ment, al recorregut de la tarda... mes roques negres... un sombrall per animals... un abeurador... no en serveixen de res, doncs la nit es mes negre que una gola de llop.

Començo doncs a pujar la primera cadena de muntanyes a cegues completament... em sembla que puja massa violentament... no aquesta ruta m’eleva massa ràpid. Retorno al punt d’abans de pujar. Reprenc la marxa. Ara em sembla mes lògica la elevació del terreny. Per fi diria que he arribat el primer coll. Es el bó? Mes endavant em taparé amb el sobrall d’animals. Si vaig per la ruta apropiada. Ara la ruta faldeja la següent muntanya.
Així ho faig. Ull! Que per l’esquerre hi ha una forta depressió geogràfica, semblant a un barranc. Estic al segon coll. Ull! Kim! que aquí si et passes del camp, dormiràs al ras... i no , de sobte hem topo de nassos en la meva tenda “Buffalo”. Alegria de trobar el Camp V, i també alegria de comprovar que el meu sentit d’orientació, quan el poso al límit hem funciona amb èxit.

Quan tanco la segona cremallera, hem sento molt cansat, diria mes estic rebentat. El madrugon de Lima, el viatge fins aquí, el safari de bultos, l’instal•lació al camp...

No tinc esma de sopar ni menjar res. Vestit m’estiro sobre el sac. Encara no son les 20h. i sembla que m’estic apunt d’adormir. De sobre sento un soroll estrany... afino l’oïda, mentres el meu cor comença a descarregar adrenalina. No tinc por, no, em dic a mi mateix, mes que serà...

Pim, pum, pim, pum... (mes adrenalina) semblen petjades d’algú que s’apropa... pum, pum...molt mes fort. Ei Kim! si es el batec del teu cor!

I m’adormo d’una vegada i enrrient-me de mi mateix.

17 d’agost de 1996

Per la matinada, com sempre, en tots els deserts del mon, fa fred. Feia hores que havia entrat al sac... i ara tinc la cremallera tancada fins a sota el nas. En plena nit m’aixeco. Encara no son les 6h. Afora ja tinc la taula doble, muntada i amb la llum frontal, hem veig per maniobrar amb el fogonet i preparar-me un gran cafè amb llet.

Amb el rum, rum, del càmping gas (quants anys anirà amb mi, 20, 30 o poder 40 anys... no mes jo, soc mes veterà que ell) em fa il•lusió escriure una carta a en Valentí Cobes. Perquè just en Valentí? Perquè recordo ben be que en aquest barranc, que jo estic acampat al cim, en Valentí hi va deixar moltes suors tirant de pala... e inclús va ser malaltís, agafant “La Beta”. D’aquí el motiu de la meva carta.

Ja vaig pel segon cafè amb llet i he obert un paquet de galetes amb sandwich de confitura, que no estan malament... hem menjo tot una tira, en queden quatre tires mes, una per cada dia d’esmorzar.

En Basilio no ha sigut mai puntual, no crec que ho sigui mai en aquesta vida.... Tenia que arribar a les 8h i son les 8:35h i ni rastre....

Tinc la seva “lampa” i en venen ganes de remenar pel rocall d’aquest barranc que es un dels que surten les “pedres gravades”, mes una espècie de pudor em diu que mes val que l’esperi. Si a les 9h. no arriba començaré a paladejar.

Arribarà a les 8:45h, en silenci, com si hagués sigut una aparició. L’acompanya, tal com havíem quedat el seu fill Augusto.

- Hombre Basilio, le dije a las 8h, porque sabía que pedirle que viniera a la 6 o las 7, Ud. no llegaría puntual, pero pensaba que citándole a las 8h. podía fácilmente llegar puntual, pero veo que tampoco así. Prácticamente son ya las 9h. y salir al desierto para los fósiles ya es muy tarde, así que quedamos en la quebrada haber si encontramos alguna piedra.

I com era d’esperar el que tira de pala es en Luís i en Kim... ell té nose que als bronquis... i segur un gran ós a l’esquena.

L’Augusto amb els seus 14 anys, possiblement es el fill mes voluntariós, dels 12 o 14 que té. Quant ell para, jo el rellevo. Ell treballarà 10 minuts, jo 2 ó 3.

La tècnica que apliquen es la de fer un tall, en un costat de la muntanya, profunditzant cap a la part mes alta de la pendent. Aquest sistema em diuen: fer una trinxera.

A la primera trinxera no tenim èxit. Comencem una segona i “dale que te pego”...
Molt aprop de la superfície surt la primera pedra... i com acostuma a ser, filmo en vídeo... i en Luís per fi les acaba de desenterrar i les mostra al objectiu de la càmera. Quant ets afortunat de trobar unes “pedres gravades”, t’entra com una febre de voler trobar-ne mes... i la pala actua molt, però que molt mes ràpidament.

Mes no tindrien mes sort i en aquestes dos pedres, tancaríem la collita d’avui.

Algo mes de les 12h. emprenem camí d’OQKG. En el Comercio Moron, la sempre clàssica parada. Cervesa Cristal, per els grans. Inca Cola pels petits.

Avui si que en Basilio la Cristal de 1,5l. S’acaba aviat. Es mes ell em diu si em pot demanar un altre. La bevem al estil indígena, tota una petita cerimònia.

“Jo omplo” un sol got (encara que siguem 20 les persones a veure( i passo la botella al company de la dreta. Bec i quan queda menys de mig glop, dono unes voltes rapides d’aquest líquid, com si volgués netejar i el tiro a terra (igual dona que estiguis al exterior, en una terrassa, o una discoteca). Aquest acte de llençar a terra aquest líquid, sigui vi, cervesa o pisco, es un acte d’agraïment i tribut a la “mama pacha”: la terra. Aquest got es passarà al company de la teva dreta, aquest omplirà el got, i passarà la botella al de la seva dret... i així fins que s’acabi la cervesa...

Deixo en Basilio amb la seva segona cervesa de 1.5l i vaig a dinar a casa “la rubia”, l’Alejandrita. Primer sempre el caldo de verdures. Una espècie d’ensaladilla rusa amb gran quantitat de dolça ceba. I rostit de vaca amb salsa i arròs blanc.

Quan estava ja apunt de començar el tercer plat arriba un matrimoni amb una nena de 11 anys. El marit s’enrotlla ràpid. Es diu Adolfo Casalino, i la Sre. Gladis i la nena. En Adolfo veu cervesa, però ademes demana vi. Li serveix un vi ranci, que també se’l veu. – Tome Ud. Don Joaquin... I bevem, xerrant i menjant ens passen mes de 2 hores a la taula.

- Por favor Joaquin, cuando venga Ud. de Lima, me llama i yo para el día siguiente a su llamada le preparo un ceviche de Corvina que se va a chupar los dedos. Yo cocino sabe Ud. y como mi trabajo es liberal, yo me cojo un día de fiesta, para pasarlo en mi casa con Ud.

- Además invitaremos a mi hermano, que ha escrito cuatro libros y el último es muy bonito de poemas, cuentos y pensamiento filosóficos. Verá que velada mas interesante. Prométame que me llamará.

I veu, i veu...

Sortim junts i m’expliquen que estan allotjats al Hotel Ocucaje, mes el menjar no es bó i car. Per això han vingut a menjar a casa l’Aleja que ja els havien recomanat com a bona cuina criolla.

Entro a cabana d’en Basilio i ell es cola amb mi.

- Mucho gusto Don Basilio. Casalino un amigo de Joaquin. Yo soy de Acarí. Un pueblecito lindo y humilde como OQKG... por eso yo aprecio las personas como Ud., pues aunque vivo en Lima con mis negocios y cosas, mis raíces son iguales que la suyas don Basilio... no tiene una guitarra Basilio... para cantarle “Yo soy de aquí, soy un negro de Acarí”. Recuerda Basilio, “un negro de Acarí”. Allí tenemos personajes típicos como Pepote que era medio sordo y cuentan que estaba arando y un pe le llama... – Que Pepote, como ves el día? – Arando, arando (responde Pepote)... – Y la vaca? ... – Y tu mujer?... I riu, riu, i riu... I xerra...xerra. I he demanat 2 botelles de “Cristal” i el simple de Augusto ( el fill mes primitiu d’en Basilio, 24/26 anys) ens ha portat. Aquestes s’acaben i en Adolfo dona diners perquè en Augusto vagi a comprar 2 mes de Cristal, Augusto, Cristal!!

Aquesta vegada arribarà amb Cristal.

No vull que em passi la mateixa història d’ahir de caminar a les fosques i els planto en un sant i amen.

Estic alegre. El meu cos està molt millor físicament que fa dos anys, que anava mig baldat. Aquest any, no camino depresa, sinó que corro!

Ademes vull córrer perquè en 10 minuts serà de nit. Sense cap problema arribo al meu Camp V. En els últims minuts del recorregut anava pensant si algú que passes per aquí m’hauria pres alguna cosa... i la falta de fe amb l’honradesa dels indígenes em farà avergonyir-me al comprovar, que ademès que ningú m’ha tocat res sobre la taula tinc cinc famosos “choclos” (pamoches) recent tallades de la planta.

Encenc el fogonet i les poso a bullir, 30 minuts. Temps que aprofita per escriure aquest diari. Tanco la tenda i dono gracies a Deu per totes les bondats que té vers a mi.

Estic apunt d’adormir-me sobre el sac, i faig un esforç per remoure’m dins la tenda, despullar-me i vestir-me amb l’equijama.
Entro dins el sac... i el son entra en mi.

18 d’agost de 1996

No se que em passa. Com unes nàusees, ganes d’orinar... surto endormiscat de la tenda, som els primers minuts d’un nou dia i hem bé un recargolament de mal de ventre. Ràpid orino, vomito i faig diarrea... (“no va mas” sembla que ha cridat un crupier guason).

En roda el cap... mes alegrat Kim, no em fa mal res.

Entro a la tenda de nou... i al rato de nou la mateixa història.

Em recordo que en Valentí li va passar algo semblant, quan palejava com jo, en aquesta “cañada”.

- La “beta” Joaquin, a Valenti le ha cogido la “beta”. Ens deia en aquella ocasió en Basilio. Doncs ves per on, dos anys mes tard, en a mi també m’ha agafat la “BETA”.

Paso tota la nit entrant i sortint de la tenda. Tinc fortes esgarrifances de fred, per la matinada... i em sembla poder alguna taquicàrdia. Dins de tot estic tranquil. Se amb absoluta tranquil•litat que aquesta no es la meva ultima hora... tinc molts deures que fer encara en la meva vida.

Penosament passen els minuts molt poc a poc. Sé que en Basilio aquest matí no vindrà, doncs havia anat a Santiago o Ica a veure’s als 50 sols nous que li vaig donar, a compte de feina o pedres. Espero, això si que arribi en Luís, el seu fill.

I el nou dia no arriba. I jo entrant i sortint de la tenda a evacuar...

Per fi trenca la foscor per donar pas a la “gurua” (boira) sempre segura de cada dia en aquest temps d’hivern d’aquesta latitud.

Sé que tinc que veure líquid, mes perquè l’accepti el meu malmès estomac té que ser a petites dosis. Aprofito l’aigua que vaig bullir les dos panoches ahir vespre i a petits glopets me’l aniré bevent. Sé que hi havia antigament un remei que utilitzava l’aigua bullida amb fils de panocha. Celebraria que aquest remei fos per l’estómac i budells.

Pasades les 8h. arriba en Luís.
- Papá se fue ayer a ICA y aún no ha regresado.
- Bueno Luís, hoy vamos a dirigir los dos la excavación.
- De acuerdo Don Joaquín.

I escollim fer una “trinxera” que donarà sota una roca gran, plana, que deu pesar entre 1000 a 2000 kgs.

En Luís treballa em brio. Quan per fi para per descansar una estona, jo a pesar de que em sento flotar com una ploma, agafo la pala per avançar una mica.

Uns quants minuts, ens hem anat alternant. Ell 5 ó 6 jo 1 ó 2. Quant estic palejant jo, veig que ja estem fent cova sota la roca plana, i penso ara deixaré la pala Luís i em concentraré a prevenir qualsevol moviment d’aquesta a fi quant vagi pendent avall no l’agafi a ell, que mes ràpid que jo pot fer un salt àgil cap un costat o altre, fora la trajectòria de la caiguda de la roca. Just en aquest precís moment, la roca baixa i soc jo el que fa un salt a la dreta, sense saber a on i com cauré.

La meva aterrada, encara que violenta, no es sagnant. Unes trompades aquí allà del cos, que ni sento dolor al comprovar dos bones pedres gravades que ha sortit de sota.

Càmera, fotos, i quan estic filmant el vídeo comento:

- Dedico aquesta filmació a en Vicente Paris i totes les persones que diuen que les “Pedres Gravades d’Ica” son falses.

Una de les pedres, podríem dir que es de tamany mitjà. Altres mes aviat gran i molt pesada diríem de la mida d’un meló petit. La primera, hi mostra un dibuix que podria estar dins lo que calcificaríem de biologia. La segona es un gran sol amb piràmides circumstants, mes curiosament no hi ha rajos d’expansió d’energia o llum... a estudiar-les Kim, a estudiar-les.

No treballarem molt mes. Estem contents amb les dos pedres d’avui.

Marxarem cap el Comercio Moron a ó el Chacal (en Julian) li servirà una Inca Cola al Luís.

Ara es presenta en Basilio a que per favor li doni 50 sols mes per pagar el taxi que l’ha portat d’Ica. Li dic que jo no soc el Banc de Lima, que estic “flojo de plata”. Ell insisteix, suplica, que “soy su amigo” a donde va a recurrir sino a mi... i com sempre una vegada mes em treu els 50 sols. 50 sols son 3000 ptes. i ningú mai m’ha tret tantes vegades 3000 ptes, 3000 i 3000 ptes. Això fa deu anys que dura... apart d’una vegada 12.500 ptes. per donar a un advocat que tenia de treure o de no posar-hi al seu fill Lucho perquè segons el pare va tirar un piropo a una Sra.... que anava acompanyada del seu marit. Bé deixem les històries d’en Basilio que sempre es repeteixen.

Ahir em volia vendre una pedra repujada molt bella... que la fa ell. Uns dibuixos de troços clars i segurs i un personatge cognoscitiu de gran rangue, del màxim ragna cognitiu... llàstima que per fer-lo mes important encara, en la galta li va posar les tres ratlles paral•leles de “home tecnòcrata màxim”. Es com si en un general ademes de les tres estrelles li posessin els galons de sargent.

- Aquí la fregaste hermano, aunque te felicito es un muy buen trabajo de artesanía.

Per dinar, sols he menjat una petita patata bullida amb una mica de caldo.

Per la tarda vaig a visitar a la Irma. Per sort està molt millor de salut de fa dos anys. Quedem que demà aniré a visitar-la amb mes temps. Travesso tota l’esplanada dels caserius d’Ocucaje per anar a telèfons, doncs m’han assegurat que hi ha servei 24 hores, inclús en festius. Avui es diumenge. Quan hi arribo està tancat.

- Llame fuerte señor. Em diu un que passa per davant.

Fot-li a la porta. Segur que se sent desde Sebasto-pol... mes a on ningú, ningú pot obrir la porta.

I amb la cua entre cames retorno cap a la casa d’Alejandrina. Trobo en Luis i al seu amic els hi pregunto si tenen un rato per a mi. Contesten afirmativament i anem cap el Camp V a desmantellar-lo. Ha sigut un camp curt. Sols tres dies, mes la mala nit passada em treu l’humor de quedar-me mes. Ademes quan sortia del telèfons, m’he marejat una mica. Mes val una retirada a temps que una derrota.

No el desmoto tot, doncs questa nit hi he de dormir. Fem un safari de retorn. Bidó d’aigua potable St. Luis. Taula, silló. Motxilla i bidó d’aigua de neteja el baixem a OQKG. a casa Alejandrina.

Demà al mati els meus “serphas” estaran a l’escola, cal aprofitar-los avui.

- ah, don Joaquín, ya sé quiere ir? – em diu l’Alejandrina – au que quería consultarle mas cositas de enfermedades...i comença a sortir la família dient-me les seves xacras. Jo anoto les que crec mes greu, per consultar-li al Padre Cesar si hi ha quelcom remei específic. També comentem com ho farem per enviar-li les medicines per el seu cunyat Jorge a través d’en Arturo Silva d’Ica.

Menjo un petit plat d’arròs bullit i s’aixeca “la consulta”.

Retorno amb les ultimes llums a lo que queda del camp V, que he emprès el camí ensimismat i de poc que no em perdo de veritat doncs la nit a caigut com un teló de teatre.

Demano a Deu que aquesta nit, no sigui com la d’ahir “una nit del lloro” i m’adormo profundament.


19 d’agost de 1998

A les 6h no m’aixeco. Avui faig el mandra. Tinc calculat que fins mes tard de les 9h no obriran telèfons... perquè córrer. Calmosament, vaig desmuntant aquest bell campV.
El plegament de la tenda no es molt ortodoxa, doncs l’airet de la matinada hem dificulta que la pugui plegar bé.

Per fi tot està desmuntat i dins el petate. Es el moment de retirar les banderes del màstil. Donant gracies a Deu per totes les bondats que em, dona en a mi li demano que atengui al meu poble català.

Quant trec la peruana li demano concedeixi llarga vida i salut al President Fujimori per quan pugui aconseguir tots els objectius, que pretén pel benestar d’aquest estimat país.

I quant aixeco el petate hi deixo els ronyons. Quan arriba a pesar! Prometo arrossegar-lo al menys un minut. Descans. Carregar-me’l i un altre minut. Descans. Tinc por de marejar-me... un minut. Descans. Bé el meu cos aguanta. Un altre minut...ja soc al primer coll... al sombrall de bestiar... el segon coll... mes descans...ara ja veig tota la plana dels caserius d’OQKG. I aquí al començar una “busceta” a ella em dirigeixo. Tinc por que se’m escapi. Ja no faig parades. Per sort fa baixada... de cop em marejo i tinc que parar en sec. El conductor i cobrador m’han vist, el que penso no marxaran sense mi. Mes aquest últim kilòmetre es com dels maratonians, un suplici.

Per fi arribo i demano ajut perquè em carreguin el petate. El mateix cobrador m’ajudarà a entrar-lo a casa Alejandrina, doncs jo continuo dins al final a telèfons. Avui si la Sra. Grau hi és. Truco a en Sergio Ramos perquè em vingui a buscar aquí. Els seus companys del hotel de Turistes d’Ica hem diuen que ell ja no para al hotel, que els hi sembla que ka no te “carro”.

Truca ara a casa seva, la seva Sra. diu que no esta a casa mes que el localitzarà i que em trucarà aquí al locutori de OQKG.

Per aprofitar el temps demano per parlar am Espanya.

- Lo siento estan dañadas las líneas provinciales.

Entro i surto del locutori. Als 30 minuts: - Sra. Grau si es tan amable me mira si la líneas provinciales se han compuesto? Remena unes clavilles, - Pues si ya van Sr. , escríbame el numero que quiere hablar.
(Vaga, mes que vaga, penso jo)

Parlo amb l’Anna i la Rosada... – Estic molt be (Deu em perdoni per tan colosal trola) Elles també em diuen que estan bé (I si també em claven una trola?) Els hi dic que tinc ganes de tornar a casa que m’agradaria arribar-hi aquest dissabte. – Aquest, em diu la Rosada, si aquest., - Tres minuts Sr. diu una anònima telefonista: T’estimo molt. Clic.

No em veig capaç d’arribar a peu a casa l’Alejandra. Pregunto per les “bucettes”

- Si, si Sr. pasan cada 10 minutos.

Fa mes de 30 que no n’ha passat cap. Deixo el recado a la Sra. Grau del que te que dir-li al Sr. Ramos quan truqui i surti a la cruïlla que ja davant l’edifici de la “Municipalidad”.

Pregunto pel bus. – Enseguidita llega Sr.
Vint minuts mes. Entre tant la Sra. Grau diu que ja ha trucat al Sr. Ramos dient que en una hora estarà a buscar-me.

Per fi la Bucetta. Baixo a casa Aleja. un altre platet d’arròs bullit. I una consulta medica d’un hora...fins la iaia d’aprop els 90 anys, i actius vol que li cerqui remei per les seves xacras.

I un clàxon – salvador- sona a la porta. Final de la consulta.

En Sergio, efectivament no té cotxe. Ve amb un company que porta un petit Daewoo Koreà (8.000 dòlars USA) el carreguem i enfilem cap a ICA.

Em deixen al hotel de Turistes, a on en la primera trucada jo ja havia encarregat una cambra. Per la tarda parlarem amb en Sergio.

Desde l’habitació 226 demano un plat d’arròs. Faig temps per quan no me’l portin just quan sigui sota la dutxa, quan surts d’un desert nomé el coneixen els que han passat per aquesta circumstància... es un dels plaers mes grans d’aquest mon!!!

Fa aproximadament dos anys no havia disfrutat tant!! Desde l’Expedició Alfa-Barcelona-Perú de 1994.

De vint-i-un botó surto del Hotel per anar a saludar al mestre Dr. Javier Cabrera. Em rep molt afablement i passem tota la tarda de conversa. Gravo amb vídeo una salutació pels “Amics de les Pedres”.

Cada visita meva al Dr. li porto un obsequi. Aquesta vegada ha sigut una botella de Whisky Chivas 12 anys.

També li he portat una pel amic Arturo Silva... a pesar que ell té una licorera al engròs... El seu fill Arturito, em diu que el pare està a casa seva que li fa mal el peu. Com està aprop m’hi arribo.

Joder! No sols li fa mal el peu, sinó que se’l va trencar fa mes de dos anys i està de baixa amb dues operacions, una d’ella amb vuit mesos d’hospital!!

El accident el va tenir just als 6 dies d’enterrar a una filla de 20 anys, morta d’un càncer de fèmur... per això vaig veure que el negoci no marxava i estava tant depauparat de genero...

- Ay Joaquín! siempre me llegas como llovido del cielo. No sabes lo bien que me irán los pocos dolares que te pueda vender de haucos.

I anem cap a la tenda “La Viña” jo a peu. Ell en un taxi.

També té poca arqueologia. Em fa uns grans elogis d’una jerreta mazca, que de estar ben conservats el dibuixos seria extraordinària, mes quasi no es veu res. Un altre peça es boníssima un recipient petit Paracas, fabulós... però li falta un 10% de parets policromades... faig una tria. – Te parece 150 dolares.
- Que sean 200 Joaquín, los necesito.
- Hecho. Y además te regalo el Chivas 12 años...
- Toma, ya te regalo esta onda inca y este Kipu, y llévate esta pequeña vasija por si tienes que hacer algún regalo en España.
- Mira Joaquín – continua- mi hijo Arturito está triste, tu tienes alguna cosa tuya que a él le pueda hacer ilusión.
- Si hombre. Mi cuchilla suizo de 14 usos, con tijeras incluidas, que se considera el mejor del mundo...
- Si se lo regalas yo te regalo esta hermosa vasija para que la obsequies a alguien de Lima, pues por volumen se que no la vas a llevar a España.
- Bien necesito el cuchillo aún, pero antes de irme lo entregaré a tu hijo.
- Gracias Joaquín. Me preocupa mi hijito, esta un tiempo para acá triste.

... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...

M’he oblidat de senyalar que tan prompte he arribat el Hotel, el primer que he fet es parlar amb les oficines de Viasa a Lima per demanar adelantar la meva sortida del dia 28 al 23 (divendres vinent). La Srta. Katy que m’ha atès em diu que es impossible que els vols fins al 6 de setembre estan súper plens. Demano per la seva jefa supervisora i m’hi comunica, es diu Ana Maria. Igual resultat que truqui demà... però que no tingui masses esperances. Això em rebenta.

... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...

Vaig a la radio Latino Americana a saludar al periodista Miguel Rocha. Llàstima no hi es. Deixo uns saludos per ell, amb la certesa que no els hi donarà.

Fa quelcom mes d’un any que a ICA ha passat un succés en els seus carrers: Estan invàdits pels mes de 10.000 moto-taxis. Son uns tricicles a motor que porten una petita cabina tancada amb porta a on amb una banqueta poden posar-s’hi dos o tres passatgers. El conductor condueix amb un manillar com una moto i fan el mateix servei que un taxi a meitat de preu.

Jo al final pujo en un, que em portarà al Hotel (uns 4 kms de recorregut) 1 sol (50 pessetes).

També al mati he anat al Museu Regional d’Ica. He saludat a la seva directora Sra. Susan Arce, amb interès de que m’ensenyes la col•lecció de pedres del legat testamentari que el Sr. Carlos Soldi Leblanc va fer al Museu pels fins dels 60 i que no he vist mai.

Em diu que per favor torni demà que me les ensenyarà.

Per sopar un altre plat d’arròs. No cal dir que desde ahir al matí m’estic tractant amb glàndules “super Llevadura” – 9 cada dia- per arreglar la meva flora intestinal.

Truco a Lima en el Adolfo Casalino i li demano si pot ajudar-me en el tema de bitllet. Em recull les meves dades i diu que les passarà a la seva filla Priscila que es una eficient secretaria a veure que pot fer.

Per primera vegada desde que estic a sud-america aquest anys encenc la TV. Les noticies del País anuncien que vull s’ha comès el robatori del segle. En un banc uns “cacos” s’han endut un botí de 6 milions de dòlars USA. Desprès veig la pel•lícula “La mosca II”. Res a veure amb la originalitat de la primer....

Pensant amb el bitllet d’avió, m’adormo.

20 d’agost de 1996

I per esmorzar... arròs blanc.

A peu em dirigeixo al Museu Regional d’Ica, saludo a la seva directora Susan Arce i li demano que tinc interès en estudiar les pedres gravades que els hi va testar el Sr. Carles Soldi Leblanc. Em diu que per favor passi demà. Visito, una vegada mes el museu i comprovo alguns canvis i moltes reformes en marxa.

Visito al Dr. Cabrera al seu despatx-museu i comentem temes de les pedres gravades Australianes, que ell assegura es el mateix missatge. Dino al Restaurant d’Ica, del Hotel i per primera vegada en aquestes vacances, faig una siesta d’un hora.

Per la tarda de nou hem trobo amb el Dr. Cabrera. Té mes avanços amb la medicina, segons les cèl•lules trobades en els cordons umbilicals de les parturientes.

Visita al amic Arturo Silva. Promesa de que consultaré si “porta màgia” amb la Donina a Barcelona. Xarrada amb el seu fill Arturo, perquè estigui unit amb el seu pare, que necessita l’ajut lo mes greu que té no és un peu trencat, que fa dos anys que no es cura, ni els negocis que li van malament, lo mes greu es que està apunt d’entrar en una profunda depressió i que li serà molt difícil sortir-se’n si no hi té ajut humà.

21 d’agost de 1996

... lo primer arròs blanc.... i esperar les 9h per trucar a Viasa. A les 7:30h. he trucat a en Adolfo i diu que la seva filla ja ha fet gestions. Que la truqui a les 10h. en la seva oficina de treball, “Casino Maria Angola”...

A els 9:10 parlo amb la Sra. Anna Mª de Viasa.

- Nada Sr. Joaquín. Ya le dije que es casi imposible. Ales 10h a la Srta. Priscila
- Si Sr. Joaquín ya tiene su boleto aunque tiene que chequearlo hoy antes de las 15:30h.

Nova trucada a la Sra. Ana Mª
- Oiga, me comunican, que si que tengo una plaza para el viernes.
- Un momento que lo consulto con el ordenador. No lo siento no hay ninguna Sr. Mititieri en el vuelo 744.

Nova trucada a la Srta. Priscila.

- Oye que no estoy en la lista de embarque.
- Si Sr. Joaquín. Tome nota del número de su referencia.
- Gracias Priscila

Nova trucada a Viasa a Ana Mª.

- Perdone Ana Mª no me he acordado de darle mi numero de clave de mi reserva.
- Ah, si ahora si que está. Es que le habían puesto Vititieri (sic)
... la suor em corre calva avall...

Yupiiii!!
Dissabte a casa!!
- Viva Adolfo i la Gladys que van parir a la Priscila!!

Gracias, gracias, Priscila! Ho tinc ben clar que sense el teu pucherazo “no hauria sortit mai aquest divendres.

Truco en Sergio Ramos, necessito un “buen carro” per anar a Lima, desprès de fer unes gestions per ICA.

Al temps de preparar ràpidament l’equipatge (he desmuntat tota la tenda Buffalo i la he tornat a plegar i ara ja fa el seu bulto normal). Arriba en Sergio Ramos amb un cusi seu que porta una “haiga” impecable, marca nort-americana OSBOMOVILE, o quelcom per l’estil. Pago l’hotel, que per cert ja no es del Estat, es privat i no es diu “de Turistes” sinó Cadena Real, doncs que l’ha comprat es diu Real...i deixant una prudent propina (no se’ls te que acostumar malament que se’ls gasten en vi, dones i...) em despedeixo del personal del hotel. Primer al “Museo Regional de Ica”. La directora Sra. Susana em presenta la arqueòloga i aquesta a una jove que em posarà al meu abast per poguer fotografiar el llegat de pedres gravades del D. Carlos Soldi Leblanc, que fa deu anys que vull veure.

Les pedres arriben dins una caixa de cartró i un cubell de plàstic. Estan plenes de pols. Seran entre 60 o 70. El jove diu que n’hi ha bastants mes. No es necessari que entregui mes.

En un balcó del museu faig un reportatge fotogràfic d’una vintena d’elles.

Prometo fer un article, que n’enviaré copia al Dr. Cabrera i Directora del museu Sra. Susana. Abans de sortir del museu faig un ràpid escrit donant les gracies per les atencions que han tingut en mi.

“Corre que te pego” a la plaça d’armes.

Una abraçada al Dr. Cabrera,... i fins la propera... y que sea en España, Javier- No m’ho crec no fart de vi...

En “la Viña” li entrego el meu estimat ganivet suís a en Arturito i ell dins una caixa de ron va l’enjerra de Nazca, que ara si té una persona per obsequiar-la: Priscila.

Té un bon valor arqueològic i crematístic doncs ademes de molt bella està perfectament conservada. I en marxa ! Cap a Lima!

En Sergio Ramos ens acompanya en el viatge. La carretera està en perfectes condicions d’asfalt i les rectes son quasi continues. En tres hores i mitja serem a Lima. Son les 15h. Encara tinc 1 hora i mitja per anar a tancar el bitllet.

Circulem poc a poc, doncs els guio jo per Lima el xofer Carlos i en Sergio no saben res de res de la seva Capital. Fem una falsa maniobra a on no es podia girar i un malasombra de guàrdia els hi posa una multa. Jo m’interesso de quin es el seu import, doncs la bulleta no ho diu. El guàrdia em diu 220 sols nous! (ull que els mes de 600 kms que farà el taxi n’he pagat 180 sols) No estic conforme amb l’import que em diu el guàrdia i li exigeixo que em mostri la llista tabuladora de multes per comprovar si la infracció tipificada B4 es d’aquest import. De mals modos, obre una carpeta i amb un moviment molt raro de col•locació de mà em diu – Mire ud. B4, 220 soles. Encara que al costat diu també 110 soles. Ell amb la mà, fa un gesto raro tapant la capçalera de les columnes – Quite la mano de aquí- li increpo i llegeixo “pagada durante los 5 primero días. A los 20 días “En la pimera columna era de 110 i en la segona de 220. Em puja la sang al cap i començo a cridar-li

- Cabrón que usted solo esta aquí para avasallar a mis amigos que vienen de Lima a ganarse su pan. Mamon de mierda... hijo....

La gent es para i jo fotu camp corrents al cotxa. Em podia detenir per agressió verbal a l’autoritat, encara que tingui raó.

Tanco el bitllet a Viasa i saludo personalment al a supervisora Ana Mª... si fos per ella estaria fins a quasi fi de mes a Lima. El meu restaurant es “La tiendecita blanca”, Cafe Suisse, i allà demano el meu plat preferit: Sopa de Criolla. es car però amb l’acompanyament que porto, varis tipus de pa i tres sabors diferents de mantega... ja he sopat. I quan demano la nota et porten una panereta amb 4 bombons assortits.

Quan m’he presentat a la Castellana, estava ple. Inclús una habitació (nº28) que la de les rates, està ocupada. En Victor Hugo, telefona a uns colegues i em troba una cambra. Es Hotel Esperanza, quasi al costat mateix del famós Hotel Cesar’s. Està a uns 10 minuts a peu.

Tant prompte arribo escric un lletrero que enganxaré a la porta que diu “AVUI REGALS” i entro dintre al llit.

22 d’agost de 1996

Vaig a emorçar al “Cafè Suisse”. Menú i tall de formatge, pà i 2 copes de vi negre “gran Tacarma” d’OQKG.

Amb un taxi em presento al barri Sr. Isidro, aquí hi ha la gran tenda “Artesania del Perú”. Aquest any va de xalecos inques. Un per cada filla i la meva estimada germaneta Mercè. Per la Rosada un ponxo de llana “Alpaca bybi”. Per la mes petita també li he comprat un ponxo i un jersei de colorins.

No hi ha jersei de la talla del Gerard. Per la tarda tindre que anar a un centre d’artesania a Miraflores mateix a buscar-lo.

I ara parlem d’en Adolfo Casalino. A OQKG. Em deia amb èmfasi – Cuando estes en Lima yo dejaré el trabajo, haré fiesta y me pondre a cocinar para ti. Te prepararé un sabroso ceviche de corvina. Hacemos una celebración u conocerás a mi hermano Roger que ha escrito cuatro libros. El último es muy bonito y te lo dedicará.

Bé, a la realitat res de res. Lo que em sap greu es que per no presentar-me al dinar amb les mans buides, a les 6h del matí he trucat a la Rosada demanant-li m’envies per fax al hotel la meva balada “El regreso” Total un gasto d’aprop les 6000 ptes. per res.

De festa res de res. Em cita a una cevicheria nova de la Avda. el ejercito i el germà poeta no ve. El qui ve serà el seu soci a parlar de negocis. L’únic que correspon es que menjem ceviche, encara que no de corbina. Pel meu gust es massa fort de llimona. A l’hora de pagar fa gestos com si li faltes diners... i jo faig el meu gesto i li dono dos bitllets de 10 sols que els agafa...

Viure per veure!

Em convida a anar amb ells a no sé quin restaurant i jo m’escuso dient-li que tinc molt per fer encara.

Resulta que vaig deixar-me roba en el armari del Hotel d’Ica, i mercès al amic Ramos ara l’aniré a recollir a la terminal dels busos Ntro. Señor de Luren. Per telèfon m’he assabentat que el paquet ha arribat. Em preocupa tenir que anar a la Avda. Avanclay, cuadra 11, doncs es un dels llocs de Lima i possiblement del mon amb mes delinqüència. Faig preu amb un Taxi?? pels 10 sols anar i tornar. Els 30 mts que camino en aquesta cuadra11 hi veig un noi que en menys d’un minut a fet dos robatoris... una a la butxaca de un peató (desconec si n’ha tret res) i nova mà a una dona que puja al autobús i aquí n’ha aconseguit “un boti”: un sol.
No duc cap document per identificar-me i tinc que xerrar molt perquè m’entreguin el meu paquet de roba.

De retorn al Hotel Esperanza, agafo un valiòs “huaco”, l’enjerra mazqueña, i vaig al Hotel-Casino “Maria Angola” per regalar-li a la Priscila Casalino. Sense el seu ajut no tindria bitllet per demà.

Just quan arribo al Casino ella sortia xerrem uns moments i li entrego el meu obsequi que m’agraeix.

Ella també em dona 2 invitacions de 20 monedes per canjear en el Casino de les màquines automàtiques i provi sort.

Jo se que la sort ja la posseeixo... no necessito els Casino. Mes canvio una invitació i m’entreguen les 20 fitxes. Un empleat em diu a quin grup de màquines puc jugar. Segur que en la vida d’un Casino hi ha hagut un jugador mes “soso” que jo. Es que sàpiguen el resultat... que les monedes acabaran totes dins la màquina... quines ganes de perdre el temps. Si alguna escurrialla cau... que si una... que si vuit... que tres... mes en aquesta suma i resta, sempre guanya: la resta,. Si no la Sra. Maria Angola, no hauria muntat el Casino.

Avui al “Café Suisse” faig la despedida demanant el menú del dia... i aigua St. Luis, doncs tinc l’import just amb sols per aquest gasto, i no vull canviar mes.

Al hotel dono els últims tocs al meu equipatge i telefono a en Ciro perquè vingui a recollir-me a les 6.30h de demà.

23 d’agost de 1996

Tot va be i en Ciro em fa un descompte de 5 dòlars en el trajecte al aeroport. Ademes li tinc que demanar 3 sols per donar de propina al maleter del aeroport, doncs jo ja no tinc moneda peruana.

El trajecte Lima-Caracas, un passeig de tres o quatre hores... els calvari sempre comença quan un arriba al aeroport de Caracas, uns dels mes caòtics del globus... L’espera de 4h. es convertirà en 5 ½. Quan ja estem sentats al avió, ens enterem que han detingut un jove vasc (etarra o drogues??) i ara desembarquen els equipatges per incautar-li les seves maletes.

Quaranta cinc minuts mes de demora... Per fi ens enlairem... amb una gana ferotge. I ens serveixen un “aperitivo”. ¡La cena coño, la cena! Pensem mes d’un.

El sopar arriba... i jo aconsegueixo tres botellins de vi blanc, que penso em deixaran “roque” per tota la nit.

Doncs res de res. No puc dormir ni un moment. Just quan falten dos hores per arribar a Madrid, faig cap basades de minuts...

A Madrid, faig una carrera per agafar el “pont aeri” de les 12h mes ja està ple. Em donaran el de les 13h.

a les 14h estic abraçant a la Rosada i l’Anna a Barcelona.


FI