LA VIDA
Caminava i caminava en la gran ciutat, on una nit xafogosa
d’estiu. Feia estona que ja no sabia on estava. Mes jo seguia
caminant. Una cantonada girava a l’esquerra i a la següent a la
dreta. Cada vegada caminava mes a poc a poc. Mirava tot el que
es pugui mirar. Una cagada de gos havia configurat una creu molt
simètrica... feia estona que les parets hi havia grafitis
pornogràfica barrejats amb creus esvàstiques... alguns vianants,
pocs i les parelles molt apretades els uns als altres... poca
llum.
De la foscor d’un portal, una veu greu i cascada hem diu: - Jove
vol passar-s’ho un rato be amb mi. Cinc mil i habitació apart.
Tot fent casi un salt endavant: - No gracies.
Accelero el pas només miro al terra l’estat tan relaxat que
tenia s’ha acabat. La nit ha canviat. Ara fa molta mes calor. No
se on soc. Vull sàpiguer com tornar a l’estació.
M’esforço en buscar punts de referència per situar-me. No en
conec cap. Per la meva vorera puja una noieta, li preguntaré.
Es rosa. Petiteta. Té un caminar molt personal. Ni salta ni
camina, es entre les dues coses. Veig que porta un vestit ben
arrapat i un generós escot que ensenya els seus petits pits, al
menys en un cinquanta per cent. La mini falda que du, em mostra
les seves cames en les que destaquen els genolls rodons un xic
molsudets. M’arrepenteixo de preguntar-li res. Deixo que passi
pel meu costat sense dir-li res, mes es ella la que es para en
front a mi situant el seu petit cos a uns mil•límetres del meu,
dient-me: - hola guapo, vols fer l’amor amb mi!
- No gracies, mes no puc moure un peu sinó vull fregant-me en
ella. Ella continua: - bé doncs invita’m a un cafè amb llet, i
xerrem solsament una estona. Per favor, que he tingut una tarda
molt desagradable.
Aquesta ultima frase la diu amb una tessitura de veu diferent
que a mi em sembla sincera i per xorrades del subconscient m’ha
sonat una sirena d’un vaixell perdut enmig d’una espessa boira.
- Per favor, diga’m si, aprop hi ha un bar. Nomes demano parlar
amb tu.
- Bé, d’acord.
S’agafa a mi apretant-me el seu petit pit al meu antebraç.
Encara no se si camina o fa saltets.
El bar es tant impersonal.
Tot el mobiliari es de plàstic blanc.
Ella escull la taula del racó que a mi em sembla ( la taula dels
enamorats) dirigint-se a ella em diu:
- T’agrada aquesta?
- Va bé.
Prest ve el cambrer:
- Que les sirvo?
- Per la noia un cafè amb llet, per a mi mig whisky White Label.
- A ver si lo entiendo bien?
- Medio whisky para usted y un café con leche para la chica.
- Oh, no, a mi también medio whisky. Serán pues dos medios
whiskys Julián. ç
- Ese raro que me han pedido no lo tenemos, solo hay el DYC malo
o bueno el caballito blanco.
- Pues que sean del caballito blanco.
|
