UN TEMPS, UN
PAIS. . . ANDORRA
Es “La Fira del Nogat”. D’aquí quatre dies el
fred ens tancarà a tots a casa arremolinats a l’escon. Cal
pensar amb l’hivern que ja tenim a sobre.
Un any mes en Germinal es el primer que arriba a la plaça.
Encara la nit es tancava i sols sa sent un puf, puf, d’algun
furgó que acaba d’aparcar. Poc a poc aniran arribant mes
venedors, la majoria son del Roselló i Langedoc, molt pocs,
comptats son de Catalunya.
Com cada temporada, en Germinal estén dos sacs de cànem a terra.
Sobre ells hi posa un cobertó xines, verdaderament extraordinari;
pocs saben que es autèntic. Unes piles de torró de nugat, de
bona presencia i qualitat, unes dotzenes també. de simètrics
masets de regalèssia, omplen tota la superfície que ha preparat
cuidadosament.
Ara l’activitat de la plaça ja es viva. Sols ell té el genero a
terra. Tots els demes venedors de la fira, tenen taulells
plegables a on mostrar les seves llaminadures... casi tots no
els hi falta mostrar el torró de nous i sucre... nous i xocolata,
nous i mel, nous i sucre cremat... veritablement ni ha mes
d’articles a vendre, però tothom ofereix la seva especialització
del nogat.
També, com cada any, els primers compradors en arribar a la
plaça son les velletes del mateix Andorra. A mig hora arribaran
les de les Escaldes... i quan el dia, ja sigui una realitat de
llum, la plaça serà un garbuix de gent de les Valls d’Andorra,
que com cada any vindran a comprar el seu nogat... i a
retrobar-se unes hores a la Fira i comentaran, com ha anat
enguany la collita, els parts de les vaques i si la família està
bé de salut; o ha augmentat o consols sentits si ha disminuït.
Son varies les dones que es dirigiran al Germinal, amb la cara
cofoia, demanant-li a quan està la barra aquest any. En Germinal
té un cartronet (aprofitant el revers d’una capsa de caliqueños
Garigaldis) on fa 5 anys seguits que diu 50 ptes., a la pregunta
de la compradora ell no respon res, senyala amb la mà nerbuda el
cartró. –Bé, per m’obsequiaràs amb un maset de regalèssia, oi?.
En Germinal, ja ha posat a la mà tant blanca com desolada de la
clienta un maset de regalèssia. –Dóna’m dos taules de nogat.
L’altre compradora seguiran sent dones, i totes de mes de 60
anys... i totes solteres. Alguna empren dient, -com t’ha anat
aquest any Germinal?. Ell no diu res, fa veure que no la sent.
Representa que està capficat remirant les barres de Nogat que
pugin amb piles simètriques i ben arrenglerades. La velleta,
accepta un any mes la derrota, li demana quatre taules de nogat,
i li posa a la ma d’en Germinal les dos centes ptes., aquest
mecànicament li posarà sobre les barres de nogat un mas de
regalèssia. -Fins l’any que bé misteriós Germinal. Sols ho pensa
això la anònima admiradora.
I quelcom fa mes de deu anys, ell serà el primer en vendre tot
el genero, i també com cada any anirà al petit carreró de la
Casa de la Vall, a on hi ha una petita tenda de confecció, que
com de costum i sols un cop l’any, saben el que li comprarà
aquest client: una camisa de franel•la; uns pantalons de vellut;
dos parells de mitjons i aquest any toca uns calçotets, el
proper poder totes les compres siguin igual, però el que
canviarà serà que enlloc de calçotets serà una samarreta; el
campanar de la parròquia encara no ha donat les onze campanades
del matí, i en Germinal ja està tancat i enfarrallat a casa seva.
En sis hores a vist i casi tractat mes gent que en tot l’any
seguit.
... ... ...
-A bona hora Ildefons. La teva muller ha parit un altre xicot.
Li diu la llevadora, tot arreglant-se els pits, per sobre la
brusa, perquè les exuberant matones quedin ben ficades en el seu
lloc.
Un cop de cap i un –Bé. Es tota la exclamació de eufòria del
pare.
Aquest es dirà com jo, pensa el Ildefons.
Mes això es la tercera vegada que ho ha decidit i els seus fills
es diuen: -Joan i Armengol – i aquest el batejaran després de la
sega, amb el nom de Germinal. Bé serà el pròxim fill pensa
l’Ildefons. Més, no tot surt, com un planeja. No n’hi hauran mes
de naixements.
Passarà el temps empaitant el Nadal, i amb aquest la pasqua, i
arribarà Sant Joan mes aviat aquest any, ja tornem a la Fira
d’en Nogat que s’enganxa amb un altre Nadal... i aquest amb la
Pasqua...
I fa dos anys que l’Armengol es va “marie” amb l’Ivet de Thuir,
després de nou anys de prometatge, i diguem-ne d’intercanvis de
parés, respecte els dots dels joves promesos. Mes s’arribà a un
enteniment just i després de la sega es celebrà la boda. El fill
gran, en Joan, poder ara prendrà exemple del seu germà... per
quan els seus 36 anys, ja son preocupants per la mare que vol
veure l’hereu casat. En Germinal no està present a la boda,
doncs el seu vaixell, “la Marsellesa” està navegant res menys
que per l’Oceania. Disset mesos mes tard, arribarà un paquet mig
estripat, però que a dintre intacte hi ha un mantó de Manila per
la Sra. de l’Armengol, diu un paper signat per en Germinal. Més
la mare que mai li ha entrat amb bons ulls la seva nora, no li
farà arribar mai. Quan ha arribat el carter, en Rosendo, no hi
havia ningú a la casa i la mare no té que donar explicacions a
ningú. En el calaix del mig i al fondo, de la calaixera, s’hi
passarà els propers 22 anys. Ella i en Ildefons ja seran
enterrats.
En Joan s’ha tornat mig tetó i l’Armengol després de varies
cartes del Síndic s’ha tornat a dignar a anar a les Valls
d’Andorra i les autoritats aprofiten l’avinentesa per endollar-lo
cap a França aquell ser completament inútil.
Mentres l’Armengol i l’Ivet fan números i mes números, del que
els hi es mes pràctic si mantenir-lo a casa o pagar una bogeria
a Tolousse, en Joan pobret els hi ha trobat la solució. Una nit
i fot foc al mas i deixaran la pell, mai un mort tan ben
aplicat, tots tres en Armengol, l’Ivet i en tató d’en Joan.
Ningú se li acut fer-ho sàpiguer a l’amic supervivent de la
família, el navegant i mecànic d’en Germinal.
Pasaràn mesos, i mesos i el misteriós navegant deixa de ser
noticia de cafè i sortirà de missa primera.
Tothom sap que la presencia d’en Germinal sols pel filet de fum
que sempre surt per la xemeneia, si no fos per això...
Els mesos, empenyen els anys i aquest s’arrenglaran molt
apretats amb uns altres.
En Germinal segueix impertèrrit amb les seves austeres costums.
La tercera visita del encarregat del llum de les Valls que
l’insistia en que no es resistís en instal•lar llum elèctrica a
la seva masia va acabar malament... l’americana del encarregat
estripada i ell arrabotit per la terra de l’empenta que li va
fotre en Germinal.
Arribaran els anys 50 a les Valls i en Germinal no entenia res
de lo que passava, cada fi de setmana hi havia un fregit de gent
rara, que només fotien enrenou, i ell desde l’hort, sentia que
parlaven de mots indesxifrables per ell. – Nylons – Rasuradores
Philips – Tocadiscos Grunding – Laques Duraglos – Dior –
Rochas.... ... i ningú, ningú feia esment de la serralada
seguida de gel i neu, de la Massana, que en aquells dies quan el
cel sortia li esclatava uns destells que es disparaven com el
argent fos per tot arreu. Ni dels boscos multicolors de la
Rabasada que encara guarden fulles d’or d’una tardor acabada, ni
una sola mirada al curs del riu Valira, carregat de color al
cap-tarda.. no entenia aquella gent que només corrien i parlaven
de preus i botigues... Andorra prosperada sentia que deien veus
conegudes.
No, no pensava en Germinal. Andorra s’engrandeix, Andorra
s’ageganta, Andorra s’embruteix!
Per cada fira del Nugat veia mes gent rara. Aquesta fira un
senyor grassonet, blanquet de pell amb ulleretes, ha anat a
parlar amb ell, i no per comprar-li nugat, com en Germinal
suposava, sinó per dir-li que pasés per favor, melosament va
subratllar, per el Banc Agrícola, per un assumpte, molt, molt
important per ell. En Germinal va fer un gest ateri, que el
banquer, acostumat a les afirmacions dels seus clients, així va
suposar, mes en Germinal tant prompte va acabar la venta del
Nogat ja no s’enrecordà mes.
Novament a les compres de roba i a casa.
De nou un any mes de tranquil•litat li queda per endavant.
... ... ... ... ... ... ... ...
Un dia en Germinal sent uns cops molt forts a la porta del seu
cancell. Son cops autoritaris, pensa ell, si es el pesat de la
llum elèctrica, hem sentirà. Obre i veu aquell home grassonet de
pell blanca.
- Que vol? diu en Germinal
- Per la fira del Nogat, li vaig dir que vingués al “Agrícola”.
Han passat 90 dies i encara l’espero. El banc vol comprar-li la
seva Masia i terreno!
- Jo no vull vendre.
- No sap el que diu, el Banc Agrícola, li ofereix una fortuna!!
(diu l’home cridant)
- Jo no vull cap de fortuna, foti el camp.
I amb una petita empenta el fot fora del portell.
El “Suces” se’n assabenta totes les Valls. Que si ho oferien 40
milions, que si eren 60 milions, inclús quelcom va fer córrer
100 milions!!
La noticia va sortir inclús d’Andorra, en especial els
“gabatxos” en van fer un bon cas, sinó llegim la insòlita
crònica que en fa un periodista de la “Depeche” de Tolouse.
“Estic davant d’un casalot que en aquestes terres, en diuen
Masia. Es molt vella, dels anys 1740, em diuen. Un tros diria jo
és cremada. Té un hortet com mig camp de futbol. Que mirant-lo
sobre la tapia el veig el que a mi hem sembla molt ben cultivat.
Un gran part del terreny es un cultiu de tabac. Es xocant
aquesta casa, rodejada d’edificis, moderns, enmig una Masia del
1700. Una Banca local diu que li ha ofert al propietari, en
diuen el Sr. Germinal Pol Masdiueu, 100 milions de pessetes, i
que el tal Germinal, no se la vendrà. Jo faig números, i contant
les 12 cols que li he vist que cultivava en el seu hort, li
surten a 8.300.000 pessetes cada col. Per tots vostés, Ciril
Gonzalez Vondier.”
Que si va pujar la oferta, no ho sabem, el que si sabem, es que
anàvem veient fum, cada dia, a la xemeneia de la Masia.
En Germinal després de cuidar amb molta cura el seu hort, movia
les fulles del revés del tabac que cultivava, i així rebíem de
les dues cares els mateixos rajos de sol.
Quan les tardes d’hivern eren tant llargues, mirava embovat el
mapa mundi que tenia a la paret, i que havíem confeccionat, de
petits, ell i els seus germans, amb un puzle que sortia en unes
xocolates franceses, no recorda de quin nom. En aquell mapa
mundi, si passava qui sap les hores mirant els oceans i mars,
que va conèixer en el seu vapor de càrregues, “La Marsellesa”.
No va ser fàcil per en Germinal aconseguir el títol Oficial de
Maquines, va fer un curs de 12 mesos, aprovant-lo, en la
“Escuela de Navegación”. Podia fer el curs com a Mariner-soldat,
mes com el seu futur el veia en la Marina Mercant, va preferir
mes anar a una modesta pensió que trobar al carrer Hocha,
relativament aprop de “l’escola de Navegació”. A l’any, al
acabar el curs va anar enrolat ja el vaixell “La Marsellesa”
amarrat a la dàrsena del Lazareto, “El Port de Toulon”.
A la nit, just quan toquen les 24 hores, salpem cap a Niza.
Passant el passeig dels anglesos i el Casino, anem al seu port
de “Lypia”. Embarquem un passatger “molt perillós”,
nitroglicerina!! els que han fletat el vaixell volen, que per
seguretat, només portem la seva càrrega, una sola caixa, que no
medeix més de 2x1 metres. Mes podia fer volar tot Niza. La tenim
que dur fins a Gènova. Entrem al port de Gènova, el Nou Port
“Víctor Manuel” i a l’entrar al fons a la dreta el Moll “Calvi”
a desembarcar la caixa. Tenim càrrega fins el port Italià de
“Speccia”. Allà tenim que embarcar 20 vaques Suïsses que es veu
que valen una fortuna. Aprofitem per embarcar carga general que
va mes avall, a els molls de “Civitavechia” (port Natural de
Roma). Alleugim el vaixell i noves mercaderies. Aquesta vegada
les tenim que desembarcar a “Nàpols”. Passem per l’Estret de
Mesina, fins el petit port de “Brindisi” (casi a la punta de la
bota, que es perfila en l’orografia d’Itàlia).
D’aquest indret travessem el mar Adriàtic i embarcarem flets a
la Illa Grega de Corfu en el port de “Kerkira”. Hem navegat per
l’estret de Corfú. Naveguem fins la Illa de “Zante” a on la
nostra naviera té mes flets que carregar. Avui som els primer en
salpar, tenim que aprofitar la marea alta, doncs aquest port que
es tot “Natural” té poc calatge d’aigua. Naveguem pel Mar de
Creta, i surcarem cap el mar de “Egeo” a la seva capital Creta,
que en Grec “Kristi”. Precisament aquest final d’any 1912, jo
compleixo 30 anys i Creta celebra que pertany a Grècia, després
de molts anys de vicissituds. Tenim 8 dies de permís, que
aprofitaran el cartografista (de 50 anys) i jo per pujar a la 2ª
muntanya mes alta (la primera es Tesdoro, 2469 metres) de la
isla de 2160 metres, i que encara se li veuen clapes de neu. La
asanció no té cap importància, exceptuant el fort desnivell. Dos
dies amunt, i un baixant. La gent de l’Illa ens va agafar com
grans herois. El bon vi de l’Illa sortia per tot arreu.
Precisament hem encarregat prop de 3000 barriques de vi, que el
tenim que dur fins a “Karachi” través del canal de Suez. De vint
a vint-i-cinc dies de navegació si tot va be.
I no va anar bé. En el petit port “Mutalla” vem tenir que
desembarcar, en Tomeu, el cartògraf, que va anar d’excursió amb
mi, pres de un fort atac d’apèndix. No el podem esperar, ja es
reunirà amb nosaltres, quan pugui i estigui bé. A comentar un
succés que va passar a “Port Sait” que en Tomeu va tenir un
altre atac al ventre, que ningú se li va acordar que podia ser
un atac d’apendicitis, va ser passat el “Canal de Suez” com
passades les tres comportes, no li va venir l’altre atac mes
fort. Llavors ens varem adona que era un “perotenitis”
(l’apèndix poder rebentada e infectada). Estàvem al “port de
Mutalla” on el varem tenir que desembarcar i deixar en Tomeu.
“Karachi” es “Kurrachee” en Indu. Allí varem ancorar, desprès de
sortejar els diferents bancs de sorra que cada anys arrossega a
la seva desembocadura el portentós riu “Indo”. Allà al costat
del barri anglès “Shah Bander” i varem ancorar i desembarcar els
quasi 3000 barrils de vi. Aquí amb un goleta mixta (passatger i
càrrega) va arribar sa i estalvi, en mallorquí Tomeu. Varem
carregar a tope 100 tonelades de cereals (blat en gran majoria).
Aquesta embarcament ens va reportar 5 dies de descans. En Tomeu,
l’amic Paul, i jo, vem llogar un taxi i ens varem fer portar a
veure el famós “Taj Majal” en tres dies entre anar a Bombai i
tornar. Va valdre la pena.
Un trajecte relativament curt ens va portar el petit port de
“Daman” però d’un gran moviment de “tràfic”. Allí arriben els
trens indis que portarà totes les mercaderies a tots els racons
d’aquest grandiós continent que es la India.
Vuits de carrega, cosa rara pels nostres armadors, varem navegar
cap a “Bombay” fins a “Nueva Goa”, d’allí a “Colombo”, a Ceilan.
Casi 3000 milles de navegació! I vuits!! Que s’han begut
l’enteniment aquest armadors!! Naveguem pel “Mar d’Aràbia” tota
la ruta.
Després de 9 dies de navegació, arribem al grandiós port de
“Colombo”. Es el port mes gran que hem vist. Tindrà unes 300
hectàrees.
- Germinal – li diu en Tomeu. – Tinc que fer-te una espècie de
confessió. Quan erem un infant a “Paguera-port”, on vaig néixer,
la meva avia hem va regalar un llibre enorme, que era un atlas.
Amb ell m’hi passava hores mirant tots el mapes, en especial les
illes de tot el món. Em vaig enamorar de “Ceilan” i la seva
capital “Colombo”. A la pagina de la dreta hi havia un planell
de la ciutat i una foto, esplèndida del seu Gran Hotel Oriental.
Vaig proposar-me que un dia m’embarcaria i estaria en aquell
hotel. Ara hi som i hem tens que acompanyar al Gran Hotel, ho
pago jo.
-Bé, vinc, amb una condició, que ho pagarem els dos.
I recorreguent els pocs passos de distancia del Gran Hotel a la
Barriada de “Pettah” ens van donar una habitació que es veia el
nostre vaixell, i al fons a la dreta el magnífic temple indú.
Els 4 dies que estem ancorats a Colombo, carregant el vaixell.
En aquests 4 dies, visitem tot Colombo, per satisfacció d’en
Tomeu. “Parc de la Victòria”, “Camp de Criquet”, l’estació
central, el famós col•legi anglès, la catedral catòlica de Santa
Llúcia, i encara tenim temps la petita illa que hi ha
“FreschwalterSea” a l’illa de “Petra” on farem un dinar
pantagruèlic.
La sorpresa arriba, quan arribem al vaixell. Tots els nostres
companys han sigut canviats per una tripulació negre!!
No es això, descobrim que hem carregat 100 tones de carbó. Aquí
a “Colombo” hi ha possiblement el magatzem mes gran del món de
carbó. El nostre vaixell i tot el que l’envolta està negre!!! En
Tomeu i jo ens hem escapat d’aquesta!
Salpem sense mes negritud.
Fem una travessia llarga, passem per les illes indies “Nicobar”
on repostem de Gasoil. Ara navegarem per “l’Estret del
Sombrero”.
Jo hem poso malalt, agafo unes febres molt fortes, estic casi un
mes que no m’enrecordo de res. Només veig en Tomeu que em va
dient on som cada vegada.
“Mar de Andaman”, “Nicobar”, “Estret de Malaca”, “Singapur” i
“Puerto Poo”. Estem ancorats en un port de l’Illa de “Borneo”.
El metge de abord em dona l’alta.
El primer que hem sopren es veure la gent i el vaixell tant
blanc. Es que hem desembarcat el carbó i hem tingut un dia per
netejar el vaixell. Jo m’he estalviat això.
Diuen que estic bé, més jo no m’hi trobo. Em trobo diferent.
Naveguem pel “Mar de Flores”. Parem a “Macasar”. Portem uns
petits flets a “Bula” (un petit port encantador). Ancorem al
port Holandès de “Mercante”. Naveguem per “l’Estret de Torres”.
En Tomeu es llueix amb la ruta que ha fet agafar. I arribem al
“Port de Moresby”, al Golf de les aigües de “Papua” aquí
decidiran els Nous Guineans d’acord amb el capità de fondejar
“La Marsellesa” per aprofitar el bon preu que el hi ha fet
aquests als nostres armadors per fondejar a “Dic sec” un mes el
nostre vaixell. Nosaltres també estarem a “dic sec” doncs no
cobrarem, com es costum a la “llei del mar”. Els mes perjudicats
seran els “caps de família” que envien diners cada mes a les
seves famílies. Aquest mes tindran que “mocar-se amb la mà”,
doncs no els hi arribaran diners.
En aquest por de “Moresby” hi ha el clàssic magatzem navier, que
venen de tot, cordes, veles, cable, e inclús petites ancores...
Comestibles ... i vi, botelles de vi. En Tomeu ens hem acostumat
cada tarda anar-hi i veure’ns una botella de vi. Com no hi ha
casi mai clientela molts cops fem tertúlia amb l’amo, que es
francès i es diu Pascal.
Els quinze dies que hem agafat aquest rutina, en Tomeu rep un
cablegrama. La seva mare està molt greu, i té que anar corrents
a Mallorca.
Em quedaré sense el meu amic. Sort que ara tinc en Pascal.
Amb ell discutim molt. De tot. Dels ports mes macos del món...
ells sempre hem parla dels Nord-americans, jo dels de Asia i
Europeus. L’altre dia va ser tant acalorada la conversa que la
vem acabar a les 5 hores del nou dia. Hem vaig quedar a dormir a
casa seva. Ell va triar un velamen d’una enorme barca i es va
confeccionar un bon llit. Quan soc a la botiga, que es molt
sovint, i venen mes d’un client, hem poso jo també a despatxar.
Em convida a dinar, hi ha dies que no surto d’aquella casa. La
nostra amistat s’està fent entranyable.
El vaixell ha d’estar una setmana mes a “dic sec”. Els armador
diu que faran un “excepció” els casats els hi pagaran la
setmana.
Després m’enteraré que es un ardit del capità i que els paga de
la seva butxaca. En Pascal m’ha fet que hem doni de baixa a la
pensió i ara visc a casa seva. Ens hem “pulit” les discussions,
ara dialoguem mes. Mes en els ports no estem d’acord. Ell
defensa els seus, i jo els meus.
L’hora de salpar ha arribat. Em dona una forta abrasada no cal
dir res mes. Amb una “Marsellesa” que sembla nova, els treballs
de “Papua” li han aprofitat. Naveguem cap a “Brisbane” primer
port del mar del “Coral” i mes tard entrem al Oceà Pacífic.
Tenim temporal. El vaixell no marxa bé té falles al motor.
Algunes vàlvules “ranqueixen”. Em fan tornar boig. El capità en
plena turmenta, fa parar els motors. El vaixell sembla un tap de
suro en ple Pacífic. En aquest treball de esser o no esser,
descobreixo el fallo. Les molles de les vàlvules que porten
l’oli al motor, estan trencades, en tinc que construir unes
d’emergència. I continuar la navegació. Entre turmenta i averia
hem perdut 5 dies. Arribem a Sidney, un mes de la sortida del
mar de “Papua” aquí compro les motlles de les vàlvules
originals. Arriba un cable molt alarmant per mi. Es el meu amic
Pascal, diu així, sols quatre paraules: “Vine, asunto important,
Pascal”.
Em despedeixo del capità del meu vaixell i dels meus companys.
Agafo una “profesó” d’avions i en tres dies hem presento a
“Moresby”.
Els metges li han diagnosticat un càncer de fetge. Té un mes de
vida. Encara que n’aguanta tres. L’últim patint com un animal.
En Germinal, fa tot el que pot despatxa, fa el menjar, li dona
les medicines... l’enterraran a l’estil mariner: Mar endins. Al
cap de 8 dies a pres la decisió en Germinal de tornar a Andorra.
On hi arribarà al cap de 6 dies de enllaços aeris.
.... .... .... ... ... ...
Mes uns imagineu aquella Masia amb l’hortet!
A 25 metros la plaça de la Villa d’Andorra. La primera casa que
la paret es mitjancera amb la cas de la Masia. Aquesta casa en
un reputada joieria. El final del hortet fa un pas estret en un
carrer, d’una direcció.
Al altre costat de la cas hi té un edifici de pisos. A l’altre
frontis de davant un carrer que mes de donar a la plaça
d’Andorra dona a un altre plaça, a un lateral construeixen una
casa que es molt enfonsada, 60 o 70 metros. Esperem que no la
fagin massa alta.
Aquesta la van construint, la van aixecant enlaire. Ja van per
el 3er pis. Aixequen el 4art! Si li aixequen mes, em treuran el
sol. La meva vida del meu hort. 5a planta. 6a planta i 7a
planta. Hi ha ascensor. No té sol!
Adéu hort. Adéu plantes. Adéu tabac!!
L’ombra com si fos un criminal, mal nascut li ha arravatat la
vida a en Germinal.
La seva xemeneia fa dies que no treu fum.
La casa de davant a sigut inaugurada.
Es diu “Edifici nova Andorra”.
Les Escaldes - Andorra 1950
Gelida – Barcelona 2009
Kim Mititieri i Garcia
|