Inici

Biografia

Arqueologia

 - Las pedras gravades d'Ica

 - Arqueología precolombina

Articles

 - Poemas

 - Contes

 - Contes eròtics

 - Cròniques

 - Critiques de cine i concerts

 - Montanyisme

 - Conferencias

Llibres i expedicions

 - Històries novelades

 - Tainos

 - Expedició Alfa 1994

 - La verdad sobre las piedras de Ica

 - Futur 93

 - La mes petita (1996)

 - Expedición Nido

Radio i entrevistes

Video

Álbums de fotos

Contacte

 

 

        

 
 

Histories novelades

 

   

UN TEMPS, UN PAIS. . . ANDORRA

Es “La Fira del Nogat”. D’aquí quatre dies el fred ens tancarà a tots a casa arremolinats a l’escon. Cal pensar amb l’hivern que ja tenim a sobre.

Un any mes en Germinal es el primer que arriba a la plaça. Encara la nit es tancava i sols sa sent un puf, puf, d’algun furgó que acaba d’aparcar. Poc a poc aniran arribant mes venedors, la majoria son del Roselló i Langedoc, molt pocs, comptats son de Catalunya.

Com cada temporada, en Germinal estén dos sacs de cànem a terra. Sobre ells hi posa un cobertó xines, verdaderament extraordinari; pocs saben que es autèntic. Unes piles de torró de nugat, de bona presencia i qualitat, unes dotzenes també. de simètrics masets de regalèssia, omplen tota la superfície que ha preparat cuidadosament.

Ara l’activitat de la plaça ja es viva. Sols ell té el genero a terra. Tots els demes venedors de la fira, tenen taulells plegables a on mostrar les seves llaminadures... casi tots no els hi falta mostrar el torró de nous i sucre... nous i xocolata, nous i mel, nous i sucre cremat... veritablement ni ha mes d’articles a vendre, però tothom ofereix la seva especialització del nogat.

També, com cada any, els primers compradors en arribar a la plaça son les velletes del mateix Andorra. A mig hora arribaran les de les Escaldes... i quan el dia, ja sigui una realitat de llum, la plaça serà un garbuix de gent de les Valls d’Andorra, que com cada any vindran a comprar el seu nogat... i a retrobar-se unes hores a la Fira i comentaran, com ha anat enguany la collita, els parts de les vaques i si la família està bé de salut; o ha augmentat o consols sentits si ha disminuït.

Son varies les dones que es dirigiran al Germinal, amb la cara cofoia, demanant-li a quan està la barra aquest any. En Germinal té un cartronet (aprofitant el revers d’una capsa de caliqueños Garigaldis) on fa 5 anys seguits que diu 50 ptes., a la pregunta de la compradora ell no respon res, senyala amb la mà nerbuda el cartró. –Bé, per m’obsequiaràs amb un maset de regalèssia, oi?. En Germinal, ja ha posat a la mà tant blanca com desolada de la clienta un maset de regalèssia. –Dóna’m dos taules de nogat.

L’altre compradora seguiran sent dones, i totes de mes de 60 anys... i totes solteres. Alguna empren dient, -com t’ha anat aquest any Germinal?. Ell no diu res, fa veure que no la sent. Representa que està capficat remirant les barres de Nogat que pugin amb piles simètriques i ben arrenglerades. La velleta, accepta un any mes la derrota, li demana quatre taules de nogat, i li posa a la ma d’en Germinal les dos centes ptes., aquest mecànicament li posarà sobre les barres de nogat un mas de regalèssia. -Fins l’any que bé misteriós Germinal. Sols ho pensa això la anònima admiradora.

I quelcom fa mes de deu anys, ell serà el primer en vendre tot el genero, i també com cada any anirà al petit carreró de la Casa de la Vall, a on hi ha una petita tenda de confecció, que com de costum i sols un cop l’any, saben el que li comprarà aquest client: una camisa de franel•la; uns pantalons de vellut; dos parells de mitjons i aquest any toca uns calçotets, el proper poder totes les compres siguin igual, però el que canviarà serà que enlloc de calçotets serà una samarreta; el campanar de la parròquia encara no ha donat les onze campanades del matí, i en Germinal ja està tancat i enfarrallat a casa seva.

En sis hores a vist i casi tractat mes gent que en tot l’any seguit.

... ... ...

-A bona hora Ildefons. La teva muller ha parit un altre xicot. Li diu la llevadora, tot arreglant-se els pits, per sobre la brusa, perquè les exuberant matones quedin ben ficades en el seu lloc.

Un cop de cap i un –Bé. Es tota la exclamació de eufòria del pare.

Aquest es dirà com jo, pensa el Ildefons.

Mes això es la tercera vegada que ho ha decidit i els seus fills es diuen: -Joan i Armengol – i aquest el batejaran després de la sega, amb el nom de Germinal. Bé serà el pròxim fill pensa l’Ildefons. Més, no tot surt, com un planeja. No n’hi hauran mes de naixements.

Passarà el temps empaitant el Nadal, i amb aquest la pasqua, i arribarà Sant Joan mes aviat aquest any, ja tornem a la Fira d’en Nogat que s’enganxa amb un altre Nadal... i aquest amb la Pasqua...

I fa dos anys que l’Armengol es va “marie” amb l’Ivet de Thuir, després de nou anys de prometatge, i diguem-ne d’intercanvis de parés, respecte els dots dels joves promesos. Mes s’arribà a un enteniment just i després de la sega es celebrà la boda. El fill gran, en Joan, poder ara prendrà exemple del seu germà... per quan els seus 36 anys, ja son preocupants per la mare que vol veure l’hereu casat. En Germinal no està present a la boda, doncs el seu vaixell, “la Marsellesa” està navegant res menys que per l’Oceania. Disset mesos mes tard, arribarà un paquet mig estripat, però que a dintre intacte hi ha un mantó de Manila per la Sra. de l’Armengol, diu un paper signat per en Germinal. Més la mare que mai li ha entrat amb bons ulls la seva nora, no li farà arribar mai. Quan ha arribat el carter, en Rosendo, no hi havia ningú a la casa i la mare no té que donar explicacions a ningú. En el calaix del mig i al fondo, de la calaixera, s’hi passarà els propers 22 anys. Ella i en Ildefons ja seran enterrats.

En Joan s’ha tornat mig tetó i l’Armengol després de varies cartes del Síndic s’ha tornat a dignar a anar a les Valls d’Andorra i les autoritats aprofiten l’avinentesa per endollar-lo cap a França aquell ser completament inútil.

Mentres l’Armengol i l’Ivet fan números i mes números, del que els hi es mes pràctic si mantenir-lo a casa o pagar una bogeria a Tolousse, en Joan pobret els hi ha trobat la solució. Una nit i fot foc al mas i deixaran la pell, mai un mort tan ben aplicat, tots tres en Armengol, l’Ivet i en tató d’en Joan.

Ningú se li acut fer-ho sàpiguer a l’amic supervivent de la família, el navegant i mecànic d’en Germinal.

Pasaràn mesos, i mesos i el misteriós navegant deixa de ser noticia de cafè i sortirà de missa primera.

Tothom sap que la presencia d’en Germinal sols pel filet de fum que sempre surt per la xemeneia, si no fos per això...

Els mesos, empenyen els anys i aquest s’arrenglaran molt apretats amb uns altres.

En Germinal segueix impertèrrit amb les seves austeres costums.

La tercera visita del encarregat del llum de les Valls que l’insistia en que no es resistís en instal•lar llum elèctrica a la seva masia va acabar malament... l’americana del encarregat estripada i ell arrabotit per la terra de l’empenta que li va fotre en Germinal.

Arribaran els anys 50 a les Valls i en Germinal no entenia res de lo que passava, cada fi de setmana hi havia un fregit de gent rara, que només fotien enrenou, i ell desde l’hort, sentia que parlaven de mots indesxifrables per ell. – Nylons – Rasuradores Philips – Tocadiscos Grunding – Laques Duraglos – Dior – Rochas.... ... i ningú, ningú feia esment de la serralada seguida de gel i neu, de la Massana, que en aquells dies quan el cel sortia li esclatava uns destells que es disparaven com el argent fos per tot arreu. Ni dels boscos multicolors de la Rabasada que encara guarden fulles d’or d’una tardor acabada, ni una sola mirada al curs del riu Valira, carregat de color al cap-tarda.. no entenia aquella gent que només corrien i parlaven de preus i botigues... Andorra prosperada sentia que deien veus conegudes.

No, no pensava en Germinal. Andorra s’engrandeix, Andorra s’ageganta, Andorra s’embruteix!

Per cada fira del Nugat veia mes gent rara. Aquesta fira un senyor grassonet, blanquet de pell amb ulleretes, ha anat a parlar amb ell, i no per comprar-li nugat, com en Germinal suposava, sinó per dir-li que pasés per favor, melosament va subratllar, per el Banc Agrícola, per un assumpte, molt, molt important per ell. En Germinal va fer un gest ateri, que el banquer, acostumat a les afirmacions dels seus clients, així va suposar, mes en Germinal tant prompte va acabar la venta del Nogat ja no s’enrecordà mes.

Novament a les compres de roba i a casa.

De nou un any mes de tranquil•litat li queda per endavant.

... ... ... ... ... ... ... ...

Un dia en Germinal sent uns cops molt forts a la porta del seu cancell. Son cops autoritaris, pensa ell, si es el pesat de la llum elèctrica, hem sentirà. Obre i veu aquell home grassonet de pell blanca.
- Que vol? diu en Germinal
- Per la fira del Nogat, li vaig dir que vingués al “Agrícola”. Han passat 90 dies i encara l’espero. El banc vol comprar-li la seva Masia i terreno!
- Jo no vull vendre.
- No sap el que diu, el Banc Agrícola, li ofereix una fortuna!! (diu l’home cridant)
- Jo no vull cap de fortuna, foti el camp.

I amb una petita empenta el fot fora del portell.

El “Suces” se’n assabenta totes les Valls. Que si ho oferien 40 milions, que si eren 60 milions, inclús quelcom va fer córrer 100 milions!!

La noticia va sortir inclús d’Andorra, en especial els “gabatxos” en van fer un bon cas, sinó llegim la insòlita crònica que en fa un periodista de la “Depeche” de Tolouse.

“Estic davant d’un casalot que en aquestes terres, en diuen Masia. Es molt vella, dels anys 1740, em diuen. Un tros diria jo és cremada. Té un hortet com mig camp de futbol. Que mirant-lo sobre la tapia el veig el que a mi hem sembla molt ben cultivat. Un gran part del terreny es un cultiu de tabac. Es xocant aquesta casa, rodejada d’edificis, moderns, enmig una Masia del 1700. Una Banca local diu que li ha ofert al propietari, en diuen el Sr. Germinal Pol Masdiueu, 100 milions de pessetes, i que el tal Germinal, no se la vendrà. Jo faig números, i contant les 12 cols que li he vist que cultivava en el seu hort, li surten a 8.300.000 pessetes cada col. Per tots vostés, Ciril Gonzalez Vondier.”

Que si va pujar la oferta, no ho sabem, el que si sabem, es que anàvem veient fum, cada dia, a la xemeneia de la Masia.

En Germinal després de cuidar amb molta cura el seu hort, movia les fulles del revés del tabac que cultivava, i així rebíem de les dues cares els mateixos rajos de sol.

Quan les tardes d’hivern eren tant llargues, mirava embovat el mapa mundi que tenia a la paret, i que havíem confeccionat, de petits, ell i els seus germans, amb un puzle que sortia en unes xocolates franceses, no recorda de quin nom. En aquell mapa mundi, si passava qui sap les hores mirant els oceans i mars, que va conèixer en el seu vapor de càrregues, “La Marsellesa”.

No va ser fàcil per en Germinal aconseguir el títol Oficial de Maquines, va fer un curs de 12 mesos, aprovant-lo, en la “Escuela de Navegación”. Podia fer el curs com a Mariner-soldat, mes com el seu futur el veia en la Marina Mercant, va preferir mes anar a una modesta pensió que trobar al carrer Hocha, relativament aprop de “l’escola de Navegació”. A l’any, al acabar el curs va anar enrolat ja el vaixell “La Marsellesa” amarrat a la dàrsena del Lazareto, “El Port de Toulon”.

A la nit, just quan toquen les 24 hores, salpem cap a Niza. Passant el passeig dels anglesos i el Casino, anem al seu port de “Lypia”. Embarquem un passatger “molt perillós”, nitroglicerina!! els que han fletat el vaixell volen, que per seguretat, només portem la seva càrrega, una sola caixa, que no medeix més de 2x1 metres. Mes podia fer volar tot Niza. La tenim que dur fins a Gènova. Entrem al port de Gènova, el Nou Port “Víctor Manuel” i a l’entrar al fons a la dreta el Moll “Calvi” a desembarcar la caixa. Tenim càrrega fins el port Italià de “Speccia”. Allà tenim que embarcar 20 vaques Suïsses que es veu que valen una fortuna. Aprofitem per embarcar carga general que va mes avall, a els molls de “Civitavechia” (port Natural de Roma). Alleugim el vaixell i noves mercaderies. Aquesta vegada les tenim que desembarcar a “Nàpols”. Passem per l’Estret de Mesina, fins el petit port de “Brindisi” (casi a la punta de la bota, que es perfila en l’orografia d’Itàlia).

D’aquest indret travessem el mar Adriàtic i embarcarem flets a la Illa Grega de Corfu en el port de “Kerkira”. Hem navegat per l’estret de Corfú. Naveguem fins la Illa de “Zante” a on la nostra naviera té mes flets que carregar. Avui som els primer en salpar, tenim que aprofitar la marea alta, doncs aquest port que es tot “Natural” té poc calatge d’aigua. Naveguem pel Mar de Creta, i surcarem cap el mar de “Egeo” a la seva capital Creta, que en Grec “Kristi”. Precisament aquest final d’any 1912, jo compleixo 30 anys i Creta celebra que pertany a Grècia, després de molts anys de vicissituds. Tenim 8 dies de permís, que aprofitaran el cartografista (de 50 anys) i jo per pujar a la 2ª muntanya mes alta (la primera es Tesdoro, 2469 metres) de la isla de 2160 metres, i que encara se li veuen clapes de neu. La asanció no té cap importància, exceptuant el fort desnivell. Dos dies amunt, i un baixant. La gent de l’Illa ens va agafar com grans herois. El bon vi de l’Illa sortia per tot arreu. Precisament hem encarregat prop de 3000 barriques de vi, que el tenim que dur fins a “Karachi” través del canal de Suez. De vint a vint-i-cinc dies de navegació si tot va be.

I no va anar bé. En el petit port “Mutalla” vem tenir que desembarcar, en Tomeu, el cartògraf, que va anar d’excursió amb mi, pres de un fort atac d’apèndix. No el podem esperar, ja es reunirà amb nosaltres, quan pugui i estigui bé. A comentar un succés que va passar a “Port Sait” que en Tomeu va tenir un altre atac al ventre, que ningú se li va acordar que podia ser un atac d’apendicitis, va ser passat el “Canal de Suez” com passades les tres comportes, no li va venir l’altre atac mes fort. Llavors ens varem adona que era un “perotenitis” (l’apèndix poder rebentada e infectada). Estàvem al “port de Mutalla” on el varem tenir que desembarcar i deixar en Tomeu.

“Karachi” es “Kurrachee” en Indu. Allí varem ancorar, desprès de sortejar els diferents bancs de sorra que cada anys arrossega a la seva desembocadura el portentós riu “Indo”. Allà al costat del barri anglès “Shah Bander” i varem ancorar i desembarcar els quasi 3000 barrils de vi. Aquí amb un goleta mixta (passatger i càrrega) va arribar sa i estalvi, en mallorquí Tomeu. Varem carregar a tope 100 tonelades de cereals (blat en gran majoria). Aquesta embarcament ens va reportar 5 dies de descans. En Tomeu, l’amic Paul, i jo, vem llogar un taxi i ens varem fer portar a veure el famós “Taj Majal” en tres dies entre anar a Bombai i tornar. Va valdre la pena.

Un trajecte relativament curt ens va portar el petit port de “Daman” però d’un gran moviment de “tràfic”. Allí arriben els trens indis que portarà totes les mercaderies a tots els racons d’aquest grandiós continent que es la India.

Vuits de carrega, cosa rara pels nostres armadors, varem navegar cap a “Bombay” fins a “Nueva Goa”, d’allí a “Colombo”, a Ceilan. Casi 3000 milles de navegació! I vuits!! Que s’han begut l’enteniment aquest armadors!! Naveguem pel “Mar d’Aràbia” tota la ruta.

Després de 9 dies de navegació, arribem al grandiós port de “Colombo”. Es el port mes gran que hem vist. Tindrà unes 300 hectàrees.

- Germinal – li diu en Tomeu. – Tinc que fer-te una espècie de confessió. Quan erem un infant a “Paguera-port”, on vaig néixer, la meva avia hem va regalar un llibre enorme, que era un atlas. Amb ell m’hi passava hores mirant tots el mapes, en especial les illes de tot el món. Em vaig enamorar de “Ceilan” i la seva capital “Colombo”. A la pagina de la dreta hi havia un planell de la ciutat i una foto, esplèndida del seu Gran Hotel Oriental. Vaig proposar-me que un dia m’embarcaria i estaria en aquell hotel. Ara hi som i hem tens que acompanyar al Gran Hotel, ho pago jo.

-Bé, vinc, amb una condició, que ho pagarem els dos.

I recorreguent els pocs passos de distancia del Gran Hotel a la Barriada de “Pettah” ens van donar una habitació que es veia el nostre vaixell, i al fons a la dreta el magnífic temple indú. Els 4 dies que estem ancorats a Colombo, carregant el vaixell. En aquests 4 dies, visitem tot Colombo, per satisfacció d’en Tomeu. “Parc de la Victòria”, “Camp de Criquet”, l’estació central, el famós col•legi anglès, la catedral catòlica de Santa Llúcia, i encara tenim temps la petita illa que hi ha “FreschwalterSea” a l’illa de “Petra” on farem un dinar pantagruèlic.

La sorpresa arriba, quan arribem al vaixell. Tots els nostres companys han sigut canviats per una tripulació negre!!

No es això, descobrim que hem carregat 100 tones de carbó. Aquí a “Colombo” hi ha possiblement el magatzem mes gran del món de carbó. El nostre vaixell i tot el que l’envolta està negre!!! En Tomeu i jo ens hem escapat d’aquesta!

Salpem sense mes negritud.

Fem una travessia llarga, passem per les illes indies “Nicobar” on repostem de Gasoil. Ara navegarem per “l’Estret del Sombrero”.

Jo hem poso malalt, agafo unes febres molt fortes, estic casi un mes que no m’enrecordo de res. Només veig en Tomeu que em va dient on som cada vegada.

“Mar de Andaman”, “Nicobar”, “Estret de Malaca”, “Singapur” i “Puerto Poo”. Estem ancorats en un port de l’Illa de “Borneo”. El metge de abord em dona l’alta.

El primer que hem sopren es veure la gent i el vaixell tant blanc. Es que hem desembarcat el carbó i hem tingut un dia per netejar el vaixell. Jo m’he estalviat això.

Diuen que estic bé, més jo no m’hi trobo. Em trobo diferent. Naveguem pel “Mar de Flores”. Parem a “Macasar”. Portem uns petits flets a “Bula” (un petit port encantador). Ancorem al port Holandès de “Mercante”. Naveguem per “l’Estret de Torres”. En Tomeu es llueix amb la ruta que ha fet agafar. I arribem al “Port de Moresby”, al Golf de les aigües de “Papua” aquí decidiran els Nous Guineans d’acord amb el capità de fondejar “La Marsellesa” per aprofitar el bon preu que el hi ha fet aquests als nostres armadors per fondejar a “Dic sec” un mes el nostre vaixell. Nosaltres també estarem a “dic sec” doncs no cobrarem, com es costum a la “llei del mar”. Els mes perjudicats seran els “caps de família” que envien diners cada mes a les seves famílies. Aquest mes tindran que “mocar-se amb la mà”, doncs no els hi arribaran diners.

En aquest por de “Moresby” hi ha el clàssic magatzem navier, que venen de tot, cordes, veles, cable, e inclús petites ancores... Comestibles ... i vi, botelles de vi. En Tomeu ens hem acostumat cada tarda anar-hi i veure’ns una botella de vi. Com no hi ha casi mai clientela molts cops fem tertúlia amb l’amo, que es francès i es diu Pascal.

Els quinze dies que hem agafat aquest rutina, en Tomeu rep un cablegrama. La seva mare està molt greu, i té que anar corrents a Mallorca.

Em quedaré sense el meu amic. Sort que ara tinc en Pascal.

Amb ell discutim molt. De tot. Dels ports mes macos del món... ells sempre hem parla dels Nord-americans, jo dels de Asia i Europeus. L’altre dia va ser tant acalorada la conversa que la vem acabar a les 5 hores del nou dia. Hem vaig quedar a dormir a casa seva. Ell va triar un velamen d’una enorme barca i es va confeccionar un bon llit. Quan soc a la botiga, que es molt sovint, i venen mes d’un client, hem poso jo també a despatxar.

Em convida a dinar, hi ha dies que no surto d’aquella casa. La nostra amistat s’està fent entranyable.

El vaixell ha d’estar una setmana mes a “dic sec”. Els armador diu que faran un “excepció” els casats els hi pagaran la setmana.

Després m’enteraré que es un ardit del capità i que els paga de la seva butxaca. En Pascal m’ha fet que hem doni de baixa a la pensió i ara visc a casa seva. Ens hem “pulit” les discussions, ara dialoguem mes. Mes en els ports no estem d’acord. Ell defensa els seus, i jo els meus.

L’hora de salpar ha arribat. Em dona una forta abrasada no cal dir res mes. Amb una “Marsellesa” que sembla nova, els treballs de “Papua” li han aprofitat. Naveguem cap a “Brisbane” primer port del mar del “Coral” i mes tard entrem al Oceà Pacífic. Tenim temporal. El vaixell no marxa bé té falles al motor. Algunes vàlvules “ranqueixen”. Em fan tornar boig. El capità en plena turmenta, fa parar els motors. El vaixell sembla un tap de suro en ple Pacífic. En aquest treball de esser o no esser, descobreixo el fallo. Les molles de les vàlvules que porten l’oli al motor, estan trencades, en tinc que construir unes d’emergència. I continuar la navegació. Entre turmenta i averia hem perdut 5 dies. Arribem a Sidney, un mes de la sortida del mar de “Papua” aquí compro les motlles de les vàlvules originals. Arriba un cable molt alarmant per mi. Es el meu amic Pascal, diu així, sols quatre paraules: “Vine, asunto important, Pascal”.

Em despedeixo del capità del meu vaixell i dels meus companys.

Agafo una “profesó” d’avions i en tres dies hem presento a “Moresby”.

Els metges li han diagnosticat un càncer de fetge. Té un mes de vida. Encara que n’aguanta tres. L’últim patint com un animal. En Germinal, fa tot el que pot despatxa, fa el menjar, li dona les medicines... l’enterraran a l’estil mariner: Mar endins. Al cap de 8 dies a pres la decisió en Germinal de tornar a Andorra. On hi arribarà al cap de 6 dies de enllaços aeris.

.... .... .... ... ... ...

Mes uns imagineu aquella Masia amb l’hortet!

A 25 metros la plaça de la Villa d’Andorra. La primera casa que la paret es mitjancera amb la cas de la Masia. Aquesta casa en un reputada joieria. El final del hortet fa un pas estret en un carrer, d’una direcció.

Al altre costat de la cas hi té un edifici de pisos. A l’altre frontis de davant un carrer que mes de donar a la plaça d’Andorra dona a un altre plaça, a un lateral construeixen una casa que es molt enfonsada, 60 o 70 metros. Esperem que no la fagin massa alta.

Aquesta la van construint, la van aixecant enlaire. Ja van per el 3er pis. Aixequen el 4art! Si li aixequen mes, em treuran el sol. La meva vida del meu hort. 5a planta. 6a planta i 7a planta. Hi ha ascensor. No té sol!

Adéu hort. Adéu plantes. Adéu tabac!!

L’ombra com si fos un criminal, mal nascut li ha arravatat la vida a en Germinal.

La seva xemeneia fa dies que no treu fum.
La casa de davant a sigut inaugurada.
Es diu “Edifici nova Andorra”.


Les Escaldes - Andorra 1950
Gelida – Barcelona 2009


Kim Mititieri i Garcia

 

 

www.kimmititieri.com - Copyright © - Diseny Web