|
Han estat moltes les vivències desde 1979, any en el qual vaig
enamorar-me d’aquest país i em vaig interessar per ell i la seva
dramàtica història.
La primera visita va ser al 1980 i no vaig deixar de visitar el
país acompanyat de tota la família, fins el 1987.
El 1985 vaig escriure un llibret que vaig obsequiar a les meves
amistats fent proselitisme animant-les a visitar la bella i
acollidora Eslovènia.
Però aquesta ultima vegada ha estat molt diferent de la primera
visita a aquest país.
En menys de 4 anys he patit la pèrdua de dos fills i el meu
pare. Una traïció m’aparta de la meva filla petita... El meu cap
és un caos. I venen unes festes que no sé si podré aguantar
psicològicament.
No sé com tinc la idea d’anar a l’ex-yugoslàvia a col•laborar a
un camp de refugiats. El món està ple de bones idees... i poques
realitzacions. No és el meu cas i ràpidament organitzo el viatge.
La República d’Eslovènia es va crear el juny de 1992 encara que
un any abans ja s’havia alliberat dels Servis gràcies a una
guerra-llampec de 10 dies.
Per solidaritat amb els seus veïns que pateixen la guerra, els
eslovens han estat acollint refugiats. La premsa diu que en van
arribar fins a 180.000 en el moment més àlgid. Jo ho dubto, tal
com ara dubto quan diuen que son menys de la meitat i que
segueixen retornant als seus orígens, desde que es va firmar la
pau a Dayton (USA). El que sé segur gràcies a aquest viatge és
que a Eslovènia actualment hi ha tres camps de refugiats (la
majoria bosnis musulmans) a Novo Mesto, Ajdovscina i Tolmin.
Aquest darrer és el que vaig escollir per anar a col•laborar.
El camps de Tomin és a tocar els Alps Julians i a pocs
kilòmetres de la frontera Italiana. Eslovènia, quan pertanyia a
Iugoslàvia, tenia una infraestructura militar molt important.
Actualment els eslovens tenen problemes més urgents per a
solucionar que mantenir un exèrcit poderós. Aquesta dràstica
reducció de militars fa que la majoria de casernes estiguin
buides i les hagin utilitzat per allotjar els refugiats. Per
tant el camps de refugiats de Tolmin és una excaserna amb un
seguit d’edificis i patis i jardins.
Quan vaig arribar-hi hi havia 40 cm. de neu. Dos dies més tard
continuava nevant i això va elevar el gruix de la neu a 80 cm.
Feia 10 anys que no nevava tant. Quan vaig marxar, nevava i
plovia i es va organitzar un xip-xap incomodíssim.
Quan el meu cervell analitzava el que em podia trobar a
l’arribar a Tolmin, es va oblidar del més importat: que la gent
d’allà pertanyia a una altra cultura. Cada cultura té unes
característiques que la fan especial i entre moltes d’aquestes
hi ha l’olor. No pensava en tot això quan vaig entrar a la
caserna on hi havia els refugiats i al donar la primera passa,
em va venir una basca.. Quin mareig aquella olor a llana de xai
i espècies desconegudes i agressives pel meu olfacte!.,. Però
soc aquí per donar alguna cosa de mi... he de començar amb
aquest sacrifici afegit.
Sabia que en aquest camp de Tolmin hi havia vàries
organitzacions internacional col•laborant-hi: Creu Roja, Càrites...
i sis joves catalans que no han volgut fer la mili i han vingut
a ajudar en aquest camp. El primer que vaig fer va ser contactar
amb ells.
Aquests catalans estaven preparant una festa per celebrar
l’entrada del nou any. Ajudava allà on podia i allà on em deien.
Vam convertir una gran sal en un envelat amb fals sostre de
paper, llargues taules, globus de colors... però els refugiats
no s’engrescaven gens amb aquesta decoració tan esplèndida com
de carrer de festa major de Gràcia...
Una altre errada cultural. Pretenien que celebressin l’entrada
d’any al nostre estil. van venir unes dones i vaig suposar que
despotricaven de les nostres rareses decoratives. Una d’elles
agafa el paper de color i unes tisores i amb gran seguretat i
rapidesa doblega el paper, talla i doblega i torna a tallar i
torna a doblegar... i quan ho desplega s’ha convertit en unes
tovalles i més tovalles de fantasia. Una altre senyora ensenya
un altre grup de nenes a confeccionar uns porta-espelmes molt
originals... Finalment, els refugiats col•laboraven en la que
havia d’esser la “seva” entrada al nou any.
Possiblement, desprès de la bellíssima decoració de la sala, el
que va tenir més èxit va ser la meva aportació de 20 barres de
torrons catalans a la nit de cap d’any.
He fet un resum de la meva curta experiència i vull fer notar
que materialment els refugiats no tenien cap mancança. Fins i
tot els seus anoracs i calçat eren de millor qualitat que els
meus. L’alimentació era correcte i bona... Però les seves
desgràcies personals i familiars eren esgarrifoses.
Hi ha nens de 9 o 12 anys molt problemàtics, alguns d’ells amb
una càrrega de violència brutal. En canvi en “Xef”, amb gairebé
30 anys, va tenir un xoc tan gran que el seu cervell va
retrocedir fins l’edat de 10 anys.
Que vaig aprendre dels refugiats de Tolmin?
Que els meus problemes son molt petits i mesquins al costat dels
seus.
Kim Mititieri i Garcia
Hivern 1992/1993
|
