Inici

Biografia

Arqueologia

 - Las pedras gravades d'Ica

 - Arqueología precolombina

Articles

 - Poemas

 - Contes

 - Contes eròtics

 - Cròniques

 - Critiques de cine i concerts

 - Montanyisme

 - Conferencias

Llibres i expedicions

 - Històries novelades

 - Tainos

 - Expedició Alfa 1994

 - La verdad sobre las piedras de Ica

 - Futur 93

 - La mes petita (1996)

 - Expedición Nido

Radio i entrevistes

Video

Álbums de fotos

Contacte

 

 

        

 

Cròniques

 

    Viatge a la Ex-Iugoslàvia


27/12/95 AL 04/01/96

… els 23 milions d’ex iugoslaus que el mariscal Joseph Brosz Tito va posar lligats dins un sac al finalitzar la IIª Guerra Mundial, només podien acabar com han acabat: en una guerra cruenta.
Religions com l’Ortodoxa, la Catòlica, l’Islàmica i la Protestant (pel mateix ordre de practicants) ja son una dificultat de convivència pels fets diferencials de les seves cultures ( alfabets llatí i cirílic i 6 idiomes).

Abans de separar-se de l’Imperi Austrohongarès el 1918, aquestes ètnies van enfrontar-se en guerres ferotges. Entre ells queden odis i la rancúnia és impresa en els seu gens. Tot plegat va aflorar durant la IIª Guerra Mundial, quan uns es van decantar per ajudar el nazisme i altres van crear el famós exèrcit de resistència de partisans. Fa escassament uns mesos s’ha sapigut que fins i tot dins els mateixos partisans hi van haver matances per motius polítics i ètnics. Segons aquestes informacions van ser més de 20.000 víctimes, la majoria vells, infants i dones, les que van caure a la frontera amb Austria, a la bellíssima vall de Vic, travessada per la suau corrent del Riu Drava. Quant ja tenien davant el seu pas fronterer austríac del Wölbi, de dins els boscos de Goriski va sorgir un foc indiscriminat de fusells i metralladores que no va deixar ningú amb vida. “durant setmanes tots els prats de Dular van quedar vermells de sant”, m’explica la família Cadez en el lloc dels fets.

El juliol de 1981 mora Joseph Broz Tito. “El lligam del sac” s’afluixa. A l’ex Iugoslàvia, la República Sèrbia té un pes importantíssim amb un 41,5 % de població de tot l’estat. El seu futur líder, Slovodan Milosevic és el polític comunista més rellevant.
Aquest comunista es passaria després a nacionalista i atrau i aglutina les dues masses.

Ell ja pensa en la “Gran Sèrbia”. En aquests moments estic segur que Milosevic es veu ja amb molt poder. El 1987 en un discurs multitudinari diu “Serbis! La pàtria es vostra i ningú mai més tornarà a abusar de nosaltres”. Tres anys més tard,avisa al mon que crearà la Gran Sèrbia. Tres anys en els quals ha anat creant un autèntic i modern exèrcit amb un fort arsenal i ha acumulat milions de dòlars als bancs serbis a base dels esforços i recursos naturals dels països veïns com Eslovènia, Croàcia o Bòsnia-Herzegovina.

Ningú no m’ha dit, ni he llegit enlloc aquesta aberració: que amb diners suats i generats pels veïns croats o eslovens, Milosevic hagi comprat i pagat les bombes que actualment els està llençant a sobre. I tot això, amb el coneixement dels polítics europeus, inclusos els espanyols… Això em fa preguntar: tant poderós és el “lobby” armamentístic mundial? O hi ha uns altres que mouen els fils dels ninots humans?

VUITENA VISITA A LA EX IUGOESLÀVIA

Han estat moltes les vivències desde 1979, any en el qual vaig enamorar-me d’aquest país i em vaig interessar per ell i la seva dramàtica història.

La primera visita va ser el 1980 i no vaig deixar de visitar el país, acompanyat de tot la família, fins el 1987.El 1985 vaig escriure un llibret el qual vaig obsequiar les meves amistats, fent “proselitisme” i animant-les a visitar la bella i acollidora “Slovènia”.
Però aquesta ultima vegada ha estat molt diferent de la primera visita a aquest país.
En menys de 4 anys he patit la pèrdua de dos fills i el meu pare. Una traïció m’aparta de la meva petita filla… El meu cap és un caos. I venen unes festes que no sé si podré psicològicament aguantar
No sé com, tinc la idea d’anar a l’ex Iugoslàvia a col•laborar en un camp de refugiats. El mon està ple de bones idees… i poques realitzacions. No és el meu cas i ràpidament organitzo el viatge.

La República d’Slovènia es va crear al juny del 1992, encara que un any abans ja s’havia alliberat dels serbis gràcies a una guerra llampec de 10 dies.

Per solidaritat amb els seus veïns que pateixen la guerra, els eslovens han estat acollint refugiats. La premsa diu que en van arribar fins a 180.000 en el moment més àlgid. Jo ho dubto, tal com ara dubto quan diuen que son menys de la meitat i que segueixen retornant als seus orígens, desde que es va firmar la pau a Dayton (USA). El que sé segur, gràcies a aquest viatge, és que a Slòvenia actualment hi ha tres Camps de refugiats (la majoria bosnis-musulmans) a Novo Mesto, Ajdovscina i Tolmin, aquest darrer el que vaig escollir per col•laborar-hi.
El camp de Tolmin és a tocar els Alps Julians i a pocs kilòmetres de la frontera italiana. Eslòvenia, quan pertanyia a Iugoeslàvia, tenia una infraestructura militar molt importat. Actualment els eslovens tenen problemes més urgents per a solucionar que mantenir un exèrcit poderós. Aquesta dràstica reducció de militars fa que la majoria de casernes estiguin buides. Per això les han utilitzat per allotjar els refugiats.

Per tant, el camp de refugiats de Tolmin és una ex-caserna amb un seguit d’edificis i patis i jardins.
Quan vaig arribar-hi, hi havia 40 cm. de neu. Feia 5 anys que no nevava tant. Dos dies més tard, continuava nevant i això va elevar el gruix de la neu a 80 cms. Feia 10 anys que no nevava tant. Quan vaig marxar nevava i plovia i es va organitzar un xip-xap incomodíssim.

Quant el meu cervell analitzava el que em podia trobar a l’arribar a Tolmin, es va oblidar del més important: que allà on anava, la gent pertanyia a un altre cultura. Cada cultura té unes característiques que la fan especial i entre moltes d’aquestes característiques hi ha l’olor. No pensava en tot això quan vaig entrar a la caserna on hi havia els refugiats i al donar la primer passa, em va venir una basva... Quin mareig aquella olor a llana de xai i espècies desconegudes i agressives al meu olfacte!... però, soc aquí per donar alguna cosa de mi... he de començar amb aquest sacrifici afegit.
Sabia que en aquest camp de Tolmin hi ha vàries organitzacions internacionals col•laborant-hi: Creu Roja, Càrites.. i sis joves catalans que no han volgut fer la mili i han vingut a ajudar a aquest camp. El primer que vaig fer va ser contactar amb ells.

Aquests catalans estaven preparant una festa per celebrar l’entrada del nou any. Ajudava allà on podia i allà on em deien. Vam convertir una gran sala en un envelat amb fals sostre de paper, llargues taules, globus de colors... però els refugiats no s’engrescaven gens amb aquesta decoració tan esplèndida, com de carrer de festa major de Gràcia...

Un altra errada cultural. Preteníem que celebressin l’entrada d’any al nostre estil. Van venir unes dones i vaig suposar que despotricaven de les nostres rareses decoratives. Una d’elles agafa el paper de color i unes tisores i amb gran seguretat i rapidesa doblega el paper, talla i doblega, i torna a tallar, i torna a doblegar... i quan ho desplega s’ha convertit en unes tovalles de gran fantasia. Unes nenes fan el mateis i comences a sortir tovalles i més tovalles de fantasia. Un altra senyor ensenya un altre grup de nens a confeccionar uns port-espelmes molt originals... Finalment, els refugiats col•laboraven en la que havia d’esser la “seva” entrada d’any nou.
Possiblement, després de la bellíssima decoració de la sala, el que va tenir més èxit, va ser la meva aportació de 20 barres de torró catalans a la nit de Cap d’Any.

He fet un resum de la meva curta experiència i vull fer notar que materialment, els refugiats no tenen cap mancança. Fins i tot els seus anoracs i calçats son de millor qualitat que els meus.. L’alimentació és correcta i bona... Però les seves desgràcies personals i familiars son esgarrifoses.
Hi ha nens de 9 a 12 anys molt problemàtics, alguns d’ells amb un càrrega de violència brutal. En canvi, en “Xef” amb quasi 30 anys, ha tingut un xoc tan gran que el seu cervell ha retrocedir fins l’edat de 10.

Que he après dels refugiats de Tolmin?
Que els meus problemes son molt petits i mesquins al costat dels seus

Joaquim Mititieri i Garcia.

Gelida, 4 febrer 1996

 

 

www.kimmititieri.com - Copyright © - Diseny Web