|
… fa molts anys un noi Africà negre, de blanquíssim somriure, es
va enamorar d’una visitant rosa escandinava. Sense deixar el seu
etern somriure, el noi va travessar tota Europa. Quan va arribar
a les fredes terres del nord i trobar el poble de la noia va
veure que tothom el rebutjava pel color negre de la seva pell.
La noia al veure el problema també li agafa el seu amor.
Arribava la nit i comença a nevar i ell es torna mig boig
traient-se tota la roba i rebolcant-se per la neu. Crida: - Deu,
vull ser blanc!
Agafa grapats de neu que frega pet seu cos esperant que agafi el
color blanc. El cruel fred arriba. Ell segueix cridant: ... vull
ser blanc ... vull ser blanc ... Mes arriba un moment que sa
serena i pensa, que si Deu volgués que fos blanc hauria nascut
així. De genolls a la freda neu demana perdó a Deu. El fred es
tan gran que el noi perd el seu característic somriure.
S’enadona que morirà gelat. Deu se li apareix:
- Demana una cosa que te la concediré
- No vull perdre el meu somriure.
- D’acord
Desde llavors tots els morts per congelament, moren amb un
somriure al rostre.
Panacocha/Amazònia
23/08/1987
Per dues vegades jo vaig viure personalment la mort blanca.
Estàvem a Andorra, esquiant, i un company i jo varem voler fer
una travessa. No ens va sortir bé. Ens va caure la nit a sobre i
a més jo vaig caure per un barranc nevat. Varem fer una
“banyera” i varem estar a dintre d’ella dotze hores. Jo vaig
veure la primera vegada com tenia la lona verda de la nostra
“Rubia” tapant el forat i jo rient. La segona volta arribava a
“El Pas de la Casa” i em servien una copa de Xerès, però enlloc
d’una copa m’omplien un got. Segona volta que jo estava rient.
FI.
|
