|
“ R A N ” de AKIRO KUROSAWA
 |
Un cop més en Kurosawa es supera a ell mateix i fa amb aquest
pel•lícula una obra mestra més, les ja aconseguides, com son
RASHOMON, VIVIR, BARBAROJA, DERSU UZALA o KAGEMUSHA.
Però en la temàtica de la pel•lícula divergeixo amb ell, docs
aquest pretén que Deu abandona als homes. Es suposa que Kurosawa
es ateu o agnòstic i es als seus valors espirituals, sota la
perspectiva cristiana cada esser molt minvat,
|
doncs ha atemptat
contra la seva vida amb un frustrat intent de suïcidi. Perquè en
una critica de cinema toco temes no adients? Diria que el
culpable seria el propi Kurosawa, doncs es ell qui hem planteja
un tema tant important.
El fil argumental te un fort paral•lelisme amb una obra
Shakespeariana del “Rei Lear,” encara que el seu director diu
que es basa en una llegenda medieval del seu país. Es l’historia
d’un senyor feudal, Hidetora, pare de tres fills que es disputen
el seu regne. El pare de cara no oriental, te molts primers
plans i en ells podem veure un rostre histriònic en el qual s’hi
poden reflectir totes els tragèdies humanes. Si el rostre del
primer personatge no es oriental, tampoc ho es el ritme de
l’historia que en general es viu, tot i que la projecció dura
mes de quatre hores. Si tenia que admetre una lentitud a les
escenes d’interiors, mes aquestes no són moltes. Aquesta
occidentalització ens fa suposar que te quelcom a veure amb la
part productora francesa, que col•labora en la seva realització.
Si el pare porta el pes argumental, el contrapunt el dona en
Peter el patge boig, una notable interpretació de Hisashi Igawa,
que entra en la pel•lícula interpretant unes escenes molt
elaborades. Si acceptem els monòlegs d’aquest personatge, la pel•lícula
podrí esser gairebé muda i l’entendríem igual.
Quan veieu “RAN” us adonareu que mai en cinema unes descarregues
de fuselleria tant reals. Els soldats d’infanteria porten a
l’esquena un petit estàndard de colors. Els de cavalleria en
porten un mes gran cada contendent te llògicament un color
diferent. Amb aquest garbuix de colors en Kurosawa logra que les
escenes freqüents de batalles, mantinguin una cuidada policromia
de colors, que recorden que el començament artístic d’aquest
director va esser el de pintor, per passar-se mes endavant a la
cinematografia.
En moltes batalles de la pel•lícula la violència es dantesca,
com la de un soldat que amb cara idiotitzada es contempla el seu
braç amputat, el qual, te agafat amb la mà del braç que li
queda. Una fletxa es clavarà a l’ull d’un soldat. Cossos
sajetajats i ensangrentats. Sang en tot lloc. Sang i mes sang.
Es que Deu quan ens abandona ens tornem feres rabioses? No, jo
vull entendre que en Kurosawa ens mostra tanta violència, perquè
prenguem consciència que la violència engendra violència i
aquesta mai pot resoldre cap problema humà, al llarg de la
historia.
La família Osati havia destruït i conquerit, a traves de
cinquanta anys de cruels batalles, el regne d’un clan contrari.
La filla del clan vençut trama una maquiavèl•lica revenja, que
arribarà a l’èxit i destruirà completament a la família
vencedora Osati. Resulta que tants anys de violència zero.
Excel•lent l’equip de so. Reals al ressonar els cascos dels
cavalls, sense oblidar-se dels seus esbufecs, el “flu flu” de
les sedes del vestit de la dama al camina o un xiulant soroll
que fa en l’aire les fletxes tot un encert professional.
Takao Saito ja es un fotògraf habitual en el equip d’en Kurosawa
i també aconsegueix un gran èxit en aquesta pel•lícula. Dona
primers plans a humils brots d’herba o enquadra a uns arrogants
núvols, sempre expressant-los amb gran mestria. Una cacera a
cavall d’un porc senglar lo normal seria que la veiéssim l’angle
òptic que veu el caçador, o sigui, de dalt a baix. No, aquí
veuràs la cacera des de els ulls del porc senglar que donen un
anglatge de baix a dalt. Un contrallum, color d’or, de dos
persones parlant, que son fotogrames històrics. L’enquadre del
pare sortint per una petita finestra amb l’arc a les mans per
segeteijar a un soldat que volia agredir al seu patge, te unes
dificultats tècniques de les que Saito les soluciona molt be.
La pel•lícula segueix un ritme d’interès i qualitat artístiques
que faran d’ella un obra excepcional, al•lega Akiro Kurosawa als
amants del cinema.
Les ultimes seqüències, veiem un xicot sec que esta a la vorera
d’un precipici, no te més que el seu bastonet i una gran estampa
d’en Buda. Ve una rafega d’aire i li pren de la mà el seu Buda.
Aquest voleiant cau al fons del barranc. Un raig de sol il•lumina
l’estampa i veiem el rostre del Buda que amaga un giaconià
somriure. A dalt ha deixat ben sol a un desvalgut sec. Es
l’ultima imatge de la pel•lícula.
Torna a dir-nos Kurosawa que Deu ens abandona cruelment?
Palma de Mallorca, 20 desembre de 1985
|
