- Bon dia senyora cadira.
- Bon dia senyor tamboret.
- Ja som de nou divendres.
- Si de nou toca neteja. He comprovat Sra. Cadira que a vostè la
mestressa hi dedica mes de 10 minuts. Sempre, sempre encara que
tingui presa... i en mi no arriba ni a 5 minuts.
- va senyo Tamboret no sigui pelma. Això ja ho em parlat mes de
100 vegades. Crec que lo que vostè vol sentir es la meva
resposta. Doncs aquí va. No es el temps mes o menys llarg que
ens dediquen els nostre amos lo que fa que ens estimin mes o
menys, son el seus sentiment. Vostè sr. Tamboret es un peça
única. Jo pertany a una fàbrica d’Olot que a final del segle XIX
era de les mes importants del país i cadires model 129, que soc
jo en van fer a mils! Vostè Sr. Tamboret, es peça única, i va
ser construït per les mans del primer marit de la mestressa i
ella quan li passa el drap se li encenen els ulls...
- Si poder tingui raó Sra. Cadira, a mi em passa el drap, però
es que vostè primer la raspalla el cul, perdó per l’expressió-
- No no endavant, cada cosa te un nom, ens agradi o no, el meu
cul de vellut grana es delicat i es té que tractar bé i
raspallar sempre d’esquerra a dreta si vol que llueixi.
- I desprès el drap que li passa poc a poc per cada barra
tornejada de la seva respatllera...
- Es lògic que vagi poc a poc tinc tants raconets... però no
sigui “tiquis miquis” si a vostè la mestressa el palpa amb les
seves mans sense drap! com si acaricies els seu primer marit...
això en a mi em fa enveja jo mai he tingut aquesta sort...
- Home soc jo que li tinc que dir que no es queixi... i quan
arriba l’Eugeni i li posa l’americana sobre la seva espatllera
sembla ben be com si l’abraces... i en a mi em sembla sentir com
si vostè fes un sospir d’amor... i perdoni per aquesta ultima
parrafada.
- Accepto les seves disculpes però no em parli mai mes d’aquest
tema. Recordi que ja varem estar uns mesos sense parlar-nos per
aquell tema escatològic dels pets... que si a vostè els fan mes
secs i sense olor que si els meus els fan profunds i de catipén,
que a vostè li duren 6 minuts i en a mi les catipens em duren 6
hores....aquell tema va ser “terrible”. Aquest de les abraçades
que em dona l’amo Eugeni, es privadíssim! Es un tema que només
ens pertany a ell i a mi.
- D’acord, d’acord.
- Va sentir el passat diumenge quan es va parlar de comprar un
silló nou?
- Si la mestressa va tallar al amo de seguida aquí no hi cap res
mes. Ademes quedaria fred aquest menjador... amb aquestes sis
cadires de metacrilat, que encara no sabem quin idioma parlen...
- Fines, Sra. Cadira, Finès. Suau es l’idioma dels Finlandesos,
el que pasa es que nosaltres no en sabem...
- Bé a lo que anàvem. Que aquí el calor de llar el donem vostè i
jo. Aquest menjador nomes amb aquestes cadires transparents
quedaria massa fred... i com no hi ha cap moble mes, no hi ha
perill per les nostre vides....
Unes setmanes mes tard el dissabte de resurrecció.
- Ui, Sra. Cadira quins drames les nostres vides. Quina vergonya
que sento, voldria mes estar cremant a la foguera de Sant
Joan...
- No dramatitzi Sr. Tamboret. El foc es un altre vida... res es
perd es transforma. Nosaltres seguim en les nostres arrels vostè
un Sr. Tamboret, jo una Sra. Cadira.
- Qui ho tenia que dir que comprarien els nostres amos aquell
monstruós de sillo, tan horrorós!
- Ja li deia jo que no hi cabia cap mes moble en aquell menjador...
- Per això ara estem enmig de tants trastos a les golfes. Que
ens vindrà la mestressa a veure i passar-nos el drap Sra. Cadira?
- Qui cosa sà!!
FI.
|