|
Tot el que tenia ho portava a sobre. Una motxilla
amb una muda de roba, el raspall de les dents i un llibre de
poemes d’en Witman. Era agradable de caràcter i el seu físic era
de bon veure. A tot arreu era ben rebut en especial per la
quitxalla, els que els hi explicava contes de colors...
Anant un dia per una serralada va veure en la
vall una casa que cremava. Corrent com un gam hi arribava de
seguida. Sent els crits d’una mare que diu: - El meu fillet està
dintre!! – Sense pensar-s’ho dues vegades d’un salt travessa les
flames i entra a la casa. A pesar del fum veu un bressol i
l’infant que plora, l’embolica amb la seva manta i pretén tornar
a sortir però les flames ara més potents l’envolten.
Fa una carrera sortint fora de la casa just al
moment que li cau a sobre una viga encesa. A l’infant no li ha
passat res però ell ha quedat amb la cara cremada.
Passarà una llarga temporada a l’hospital. Sanarà,
però el rostre li queda deformat, repulsiu...
Torna a recórrer camins, però ara fugint de
tothom per tal que no li vegin la cara.
Un dia en mig d’un caminet veu una eruga es para
i la mira:
- Tu què fas al mig del camí? No veus que et poden aixafar. Vine
el posaré sota aqueta gran roca, aquí estàs segura. Té aquesta
fulla. Ara ets un eruga lletja més la teva metamorfosis et
renaixerà en una bellíssima papallona tinc per segur. Però jo
amiga estic condemnat a ser un monstre i estar sol tota la meva
vida.
Cada dia anava portant les erugues que trobava en
aquella petita cova i els hi portava les fulles més tendres.
Algunes ja comencen a convertir-se en crisàlides.
Un dia troba una que ja ha completat el cicle de la metamorfosis
i havia sortit volant.
- Caram, també et podries haver esperat per despedir-te. Just
acabava de dir això una bellíssima papallona de tons beixos i
taques grogues i quatre cercles negres, se li posa sobre la mà
dreta.
- Uuaauu, si ets una aegeria. Que preciosa que ets se la mira un
bon rato i quan s’aixeca per seguir el camí la papallona amb el
seu vol lent i zigzaguejant el va seguint.
Cada dia neixen papallones que voltejaran pel seu
entorn. N’hi ha tota una col•lecció vivent. La jacobea no molt
gran amb la part inferior de les ales d’un color fúcsia
esplendorós i la part superior de fons gris perla amb una ratlla
i dos cercles de color fúcsia també. La pavonia, una mica més
gran i de tons taronges i beixos, amb aquells quatre cercles
negre que semblen quatre ulla. La papallona blava daphins, la
roja thetis o la verda avis i algunes variacions de la família
fagi que junt amb la pandora són els dinosaures d’envergadura de
les papallones, amb quasi 80 mil•límetres d’ales.
Com sempre anaven volant pel seu costat, quan es
parava estenia els braços i quasi cent papallones se li posaven
sobre d’ell.
Un jorn va tornar a la petita plaça on tantes
vegades explicava contes els nens. Tan just hi arribà, estengué
els braços i quant els té tots plens de papallones els doblegarà
a l’altura de la cara. Els nens comencen a arribar i a picar de
mans aplaudint l’espectacle. Hi ha molts més colors que en una
dotzena d’arcs de Sant Martí. Els grans també admiren ten bell
espectacle...
Ja mai més estarà sol el nostre trotamons, perquè
ara és
L’home de les papallones
IETEL/QUITO 25/8/1987
... per el meu nét Gerard
Kim Mititieri i García. |
