KIMET 1909
Alfons XII (conegut com el “cametes”) va donar mala sort a
Catalunya. El seu numeral tretze, segons Maimònedes és de “mala
sombra”. La seva prepotència barboniana feia que sortís dia si,
un altre també, l’exèrcit al carrer. Va caure de ple al pla
d’hostigament de l’Àbel-Krim i l’enviament de soldadesca
catalana a aquella guerra africana absurda com si d’una guerra
del Vietnam asiàtica/nord-americana ja volgués profetitzar)
seria la principal causa que motivà que els barcelonins
invadissin els carrers i calessin foc als seus convents. Estem
en la Setmana Tràgica, 28 de juliol de 1909, en Kimet ha
complert els seus primers 100 dies.
ÀNGELS 1910
“ya se oyen los claros clarines,
ya llega, oro e hierro,
el cortejo de los paladines.”
Quan Dario desfilava en carruatge reial per Madrid, a
Esparreguera de Montserrat una llevadora ajudava a venir al món
dels sorolls, tactes aspres i llums intenses a una neonata.
-Tingué pare, estengui els braços i aguanti la seva filla. és de
lo més maco que he portat al món. – A cada part diu el mateix
amb idèntics resultats: els pares ho creuen – Es un autèntic
angelet.
Quasi nou mesos cercant un nom per l’infant i la llevadora
l’acaba de pronunciar: Àngels.
La quitxalla crida, mes que canta, front l’església Santa
Eulàlia, d’Esparreguera, que te el campanar mes alt de Catalunya:
“Tireu confits escarransits,
si no en voleu tirar la nena es morirà.”
I els padrins de l’Àngels tiraven grapats d’aquestes
llaminadures, perquè no es complís el malefici, que ja en tenien
prou amb la mala maror que va portar al poble el pas del cometa
Halley, amb la seva terrible cua, just la nit passada. Realment
ens haurà deixat mal estrugança?
KIMET 1912
El seu pare té un accident laboral sense importància. El metge
no veu res greu... i una ràpida gangrena deixa en Kimet orfe.
ÀNGELS 1914
Els metges tenen el front arrugat mentres celebren consulta. La
nena no està bé. No ho entenen... cada metge opina diferent. La
conclusió és que la nena no creixerà normal. La culpa és del
cometa Halley?
KIMET 1916
Estudiarà en un col•legi intern per a orfes de la Plana de Vic.
La disciplina, a l’estil anglès de càstigs corporals dels
“hermanos” li amargaran els anys de la seva infantesa.
Les visites de la mare, alguns diumenges de l’any, són la màxima
alegria d’aquella època fosca de la seva vida.
Tan aviat com podrà, sortirà de l’internat per agafar una feina
d’aprenent en una impremta. Però les lletres no són les seves
amigues i deixarà la feina. Entre d’aprenent d’un fuster... d’un
matalasser... Serà com a pintor de brotxa grossa on es
compenetra amb la seva feina. Aprèn ràpid l’ofici, i aguanta,
físicament bé, les 9 i 10 hores diàries de jornada laboral.
ÀNGELS 1916
Té una infantesa malaltissa i trista. No pot integrar-se a cap
grup de l’escola. La padrina i els seus pares, que sempre
l’estan protegint, és l’únic nucli humà en què es relacionarà
durant la seva infantesa.
Justa quan ha de fer la 1ª comunió la seva malaltia es
desenvolupa. Té uns forts dolors a l’esquena. La seva columna
vertebral se li comença a corbar. Entre forts dolors, celebrarà
amb el seu grup d’escola la 1ªcomunió.
És l’últim acte de la seva vida que farà en públic. Seguiran uns
anys de patiment, que els metges no saben com mitigar-los, i la
columna vertebral segueix corbant-se. Als 13 anys passa el dolor
i li han quedat dues fortes gepes a l’espatlla.
KIMET 1926
Què feliç és pintant cambres, façanes o menjadors amb sanefes
modernistes... Se sent tant important, tirant del carretó amb
els estris de pintor pels carrers del Poble Nou, el seu barri.
El seu patró agafa una feina important: repintar tota una
colònia tèxtil fora de Barcelona. En Kimet serà l’operari, el
patró només anirà un cop per setmana a dirigir-li la feina.
Buscaran una pensió i tindrà que viure una temporada fora de
casa.
Només li sap greu marxar perquè no podrà escoltar la ràdio
galena de casa, no la de làmpares del bar Sisco, que és la
novetat del Poble Nou.
ÀNGELS 1926
Ha deixat d’anar a l’escola, no vol sortir al carrer de cap
manera. La seva padrineta li portarà els llibres de 2ª mà, de
lloguer i l’Àngels se’ls empassa com bresques, igual llegeix una
obra de Dostoyeski, que una del costumbrista Jose Mª de Pereda.
La mare li ensenya a bordar a mà, fer punt de creu, frivolité,
boxets... Tot ho aprèn ràpid i bé. Demostra una gran capacitat i
armonia amb tots els treballs manuals que fa, en tot, on més es
destaca és en els boxets.
Té una creativitat fulgurant. No repeteix mai cap dibuix de
punta o passador i fa uns mocadors de núvia que són una
autèntica obra d’art. La seva padrineta li ven alguna cosa i li
demanen encàrrecs de mocadors que els ven a bon preu.
KIMET 1926
El viatge a la colònia tèxtil Sedó, situada al peu de la
muntanya de Montserrat, és una aventura. La destartalada
camioneta Ford va a tope de càrrega i els últims kilòmetres fins
a Esparreguera són de pujada i la camioneta esbufega com si es
tractés d’un asmàtic fumant-se un caliquenyo. Descarreguem i el
patró indica el Kimet l’ordre de la feina i junts preparen els
colors dels barrils de calç que utilitzarà. Aprofitant la
camioneta retornen al poble, ja que la colònia és a 5 km i
s’informen d’una fonda econòmica per en Kimet. Està just a les
últimes cases d’Esparreguera. La cambra que li donen és petita,
però molt lluminosa. Té un finestral que dóna al pati de la casa
del darrera on hi ha un petit hort, amb algun arbre fruiter que
encara té alguna flor mandrosa. Una espessa parra creix sota
mateix de la finestra.
ÀNGELS 1926
La padrineta sense dir res a ningú ha presentat un mocador de
núvia fet per la seva fillola, a un concurs d’artesania. Rep un
dels primer premis. L’Àngels quan se n’assabenta no s’enfada,
però ni pensar-hi d’anar a recollir el premi. Ho farà la mateixa
padrineta.
Les primaveres li resulten molt depriments, però ara ja s’apunta
l’estiu i l’aconteixement del premi fa que esporàdicament, junt
amb el sonor repic dels boixets, la noia canti algunes estrofes
de sarsuela... això només passa quan està sola sota la parra del
seu pati.
La seva veu és dolça i té una oïda musical innata. Sols li falta
sentir una cançó una sola vegada que, si li agrada la reté en la
memòria. Cançons de “La tavernera del puerto”, “La rosa del
azafrán” i “Cançó d’amor i de guerra” eren les seves preferides
i les que més de gust cantava.
KIMET 1926
En el primers jorns ha pintat els menjadors laborals de color
ocre clar – sense afegir-hi un toc de groc com deia el patró, ja
que hauria quedat de color merda d’ànec.
Fa uns dies esplèndids, amb un sol que dóna llum i no fa calor,
fet que permet en Kimet treballar a l’exterior. Pinta la façana
de la fàbrica i, quan li cal ajut per muntar les bastides, algun
treballador li dóna un cop de mà.
La cantina té una ràdio Marconi amb làmpares, com la del bar
Sisco del seu Poble Nou i la posen a tot volum i la música
s’escampa per mitja colònia tèxtil. En Kimet dalt de la bastida
la sent perfectament i pinta que pinta, tatarejant les cançons.
El popular locutor Tureski de Ràdio Barcelona ha presentat als
oients la cançó “Romance de Amor” que és molt sentimental i
musicalment molt bona. No te lletra, ni li fa falta, doncs la
seva composició es tan inspirada que les seves notes et van
directament a l’ànima.
ÀNGELS 1926
Aprofita el bon temps i es passa moltes hores sota la parra del
pati fent boixets. Tota la comarca fins i tot, Martorell i
Igualada s’han assabentat del seu premi i la padrineta té
encàrrecs a dojo. I això que han doblat els preus...
Ha d’ingressar a St. Joan de Deu per fer-se una revisió i s’hi
nega. Aquell ambient ple de baldats més greus que ella la
deprimeix. Li diu als seus pares que si els metges volen alguna
cosa, que vinguin ells a veure-la a Esparreguera. No vol perdre
la ratxa de bon humor que està passant aquests dies, que és quan
més a prop de la felicitat ha estat mai.
KIMET I ÀNGELS 1926
Cada dia la llum solar s’allarga més i com que ell plega a la
mateixa hora, quant arriba a la pensió el sol està encara ben
alt. Obre la finestra i respira l’aire pur de Montserrat. Que
diferent de l’aire de Poble Nou, amb l’autobús “La Catalana”
amunt i avall, tirant fum; els olors de les tintoreries
industrials; algunes de curtits i sobretot la fundició de Can
Culleretes, fa que alguns dies l’aire sigui repel•lent.
De sobte, de sota l’espressa parra sent una veu que canta el
solo de la protagonista del “Huesped del Sevillano”... La veu
tan dolça i ben timbrada l’ha deixat fascinat. Llàstima que per
culpa de la parra no veu qui canta.
És ara ell qui es marca mentalment els set temps d’entada o
canta un tros de la mateixa sarsuela:
“es la espada triomfadora
que ahora brilla en mi mano”
Quant acaba la cançó, crida per la finestra:
- Eh! La noia d’aquí baix, cantes molt bé i tens una veu
preciosa.
Silenci absolut.
En Kimet pinta tot el dia pensant en aquella veu tan dolça que
va sentir, provinent de sota la parra... mentrestant la ràdio de
la cantina “dale que dale” amb la cançó “Romance de Amor”.
Compta les hores, els quarts i els minuts per tornar a la
finestra de la pensió i veure si sent cantar aquella noia.
Puja les escales de quatre en quatre, obre la finestra i sent
aquella veu melangiosa que canta:
“En un país de fábula vivia
un viejo artista que con su flauta màgica...”
I quins picats tan ben fets, perfectes!. I jo, quina cançó li
cantaré per estar a la seva alçada?. Pensa en Kimet, just quan
la noia canta la darrera nota.
Ell engega:
“Muntanyes del Canigó,
fresques són i regalades...”
En acabar la cançó, silenci.
- Eh! Com et dius? Jo em dic Kimet. Que em sents? Vinga no et
facis l’esquerpa...
Silenci i més silenci.
La tarda següent canta el duet de la “Tabernera del puerto”:
“- Esto está muy alto.
- Pues yo me tiro.
- Si acaso quisieses...”
I en acabar silenci, com sempre.
En Kimet només viu per l’estona dels cants de la tarda. És
conscient que s’ha enamorat de la noia misteriosa de la veu
d’àngel. Es passa el dia amb l’estómac encongit i el cor
bategant-li tan fort que li sembla que li saltarà fora del pit.
L’Àngels està si fa no fa, però amb el problema afegit; no vol
de cap manera, que el jove cantant la vegi mai.
Cada dia situa la seva cadira més aprop de la casa.
Aquella tarda van cantar els dos com mai de bé i molt inspirats.
En Kimet quant estava a la darrera estrofa es va parar en sec i
va dir-li:
- No veus que estic enamorat de tu, cantaire de veu d’àngel.
Diga’m alguna cosa o em tiro cap al teu pati, encara que em
trenqui les cames. Vull veure’t i dir-te davant teu que
t’estimo!
La resposta van ser unes corregudes i el soroll de la porta que
es tanca amb clau i forrellat.
- Per Deu, diga’m alguna cosa. – crida en Kimet.
Aquella nit els dos van dormir agitats i només a petites
estones.
El dia següent en Kimet havia de prendre una resolució. L’Àngels
sabia que havia de protegir-se.
- Mare, si per casualitat ve un noi preguntant per mi, és molt
important que li diguis que s’ha equivocat, que en aquesta casa
no hi viu cap noia... que devia ser la mainadera, i que ja no
vindrà més. Inventat el que vulguis. Però jo no existeixo. Queda
ben clar, mare?
Les darreres paraules les va dir amb la cara arrevolada, quan li
queien dos grossos llagrimots d’aquells ulls tan bells.
I així va passar, quan a la tarda en Kimet va anar a la casa,
per preguntar per una noia que cantava d’allò més bé, les
paraules quasi tremoloses, que deia aquella senyora, de que allà
no vivia cap noia no se les va creure.
Va retornar a la cambra i obrir la finestra de bat a bat com si
esperés el miracle de sentir-la a cantar. Per primera vegada en
els darrers dies no va sentir la veu de la seva estimada.
Va aguditzar la seva oïda i no sentí res de res, ni el vol d’una
mosca. Va esperar i de sobre, va sentir un toc, toc, toc... era
el batejar del seu cor que li volia saltar del pit. Va tenir
paciència i va seguir escoltant... i la poca estona li va
semblar sentir de nou un toc, toc, toc provenen de sota la parra
que feia contrapunt al del seu cor.
Va tornar a baixar i tornar a trucar a la mateixa porta on li
negaren l’existència d’aquella nois. Al moment d’obrir-se. va
entrar decidit dins la casa, travessant el rebedor i el
menjador. I en entrar al pati va veure una preciosa noia
asseguda en una cadira baixa davant un coixí de boixets. En
Kimet la va mirar embaladit... ella amb cara espantada.
- Ets més maca del que mai em podia imaginar. Ets com un àngel!.
– i en veure-li la doble gepa va dir- Mira, però si fins i tot
puc veure com se t’apunten les dues ales!
S’abraçaren i van plorar de felicitat, per tenir la joia
d’haver-se trobat. S’estimaren. Es van casar i van ésser molt
feliços... i van tenir un nen preciós, que al nàixer tenia una
esquena rosadeta i de casi dos pams, i molt sà, i mot i molt
bell i simpàtic... Que com se que era tan maco i simpàtic? Si us
plau, mireu-me bé, sóc jo.
FI
Radovljica-Slovenjia, 2 de gener de 1996
Joaquim Mititieri i Garcia
|