Vaig i vem descobrir
els meus amics i jo, que hi havia nois i noies. Tots a darrera
d’elles. No es fonguin, com si fossin en un compte de fades.
A Igualada, segur com tots els llocs del País, hi havia la costum,
dels festius, la gent anar a donar vols de Rambla. Amunt i avall.
Amunt i avall. Hores.
Els nois anaven en fila un costat de l’altre, darrera una filera de
noies. Quan hi havia mes amistat i es coneixien mes, podien anar
junts. Nosaltres anàvem darrera, les noies. En a mi m’agradava
una que en dèiem “la Montserrat rossa”. El nom de Montserrat, em
perseguia mitja vida. N’hi havia una que era la Montserrat
“morena que era com una nineta, petita bufona. A cal Franquesa
volien un altre dependenta i jo vaig tenir la valentia d’anar a
casa seva a tocar a la seva porta. Em va obrir la seva germana
gran. Li vaig explicar el cas, i ella en va dir que ja ho
parlarien. I va venir a treballar!!
La seva casa estava a uns 80 metres d’on treballava i jo quan
l’acompanyava a casa seva sempre li deia:- Montserrat, ojalà
vivíssim a Paris... Ells m’agradava molt. Un dia parlant de la
Guerra de Corea, ella va donar la seva opinió. – I tu com saps
tant d’aquesta Guerra Montserrat? – Es que amb el noi que surto,
en fontanelles en parlem molt sovint. Per a mi això va ser una
palangana d’aigua freda. Mes aquesta Montserrat, no l’he oblidat
mai.
Després vindrien la Montserrat rossa, de Barcelona, la Montserrat
de la Guàrdia, La Montse Campañà... però de tot això, en falten
uns anys.
Tinc 14 anys. Estem 1948. Els anys del “Pont Aeri de Berlín” i les
lluites dels amic xinesos, CHIANG-KAI-CHEK (nacionalista) i
MAO-TSE-TUNG (comunista).
Jo visito amb bicicleta els cosidors d’Igualada, portant a les
modistes, figurins (amb les revistes que els hi portava) fils i
puntes, entre altres coses.
La “Montserrateta” ja la dono per perduda.
CHIANG-KAI-CHEK, s’ha de refugiar a l’illa de Formosa, jo el meu
pis del carrer Santa Catalina, 33.
Dos anys que alterno Cal Franquesa, l’Acadèmia Cots i moltes tardes
fen visites a l’amic Ribera, que esta al llit, per una ferida a
la cama d’una patada que li van donar, jugant al futbol. Jo
duran un temps, en lloc d’anar a “Acadèmia Cots” anava a veure
el meu amic. Ell no perdia el temps, aprenia el rus. Quan jo
anava a veure’l jugàvem a les cartes: a la “brisca”.
Vaig deixar “L’acadèmia cots”.
Un dissabte, a la tarda, que no entrava a treballar fins a les 5h.
vaig anar amb altres joves, a pescar amb xarxa al riu. I estava
prohibit pescar amb aquest art, però nosaltres vem anar. No
varem pescar res. jo vaig tenir una idea, fer “remor”, moure
l’aigua del riu, direcció la xarxa. “Oli amb un llum”, em ben
pescar mitja dotzena. Llavors eren les 5h. Tenia que anar a
treballar!! Sàpiguen lo que feia, no vaig anar a treballar i
vaig estar tota la tarda pescant. Em varem agafar casi 100. Ho
varem repartir. En a mi em van tocar 12. La mare es va enterar
que aquella tarda no vaig anar a treballar. Li va dir al pare.
Jo al vespre hem presento a casa – Mireu lo que m’han donat uns
nens que han anat a pescar (Els hi ensenyo els 12 peixos). El
pare em diu: - I tu on has anat aquesta tarda?. – A treballar.
Fot una bufetada, fortíssima del pare, i que jo m’aparto de
seguida, si no me’n fotria un altre. – El treball es sagrat i
dir mentires encara mes! No vaig tenir mai mes ganes de dir
mentides. El meu treball a C.F. a on hi anava els dimecres i els
dissabtes, anaven combinats amb les “meves” representacions que
tenia que cada dia en tenia mes i mes importants. com la
xocolata “Tupinamba” , “Potax”, “Moro lleixius i sabons”,
patates fregides d’Olesa.... La representació de “Magatzem
Roskal” segui sent la primera i a la que vem arribar a una
solució. El meu pare faria les 5 o 6 mes importants d’Igualada i
jo la resta de 10 o 12 incluïnt les del Poble Sec.
Va arribar el moment que la feina era massa intensa e importat que
vaig deixar d’anar a treballar a C.F.
Tinc 16 anys som a 1950. Es casa “Carmencita” Franco, amb el conde
y el Dr. Marqués de Villaverde. Jo tinc que llogar un camionet
dos dies per setmana per fer el meu reparto i vendes de
mercaderies. Els meus competidors directes, en guanyen de molt.
Lexius com “el Conejo”, sabons de la roba.., bubito “Texton”...
mes jo no hem desinflo. Amb Potax, he aconseguit bons èxits. Al
Gener vaig pensar que per Sant Josep, al març, tothom feia la
“crema de Sant Josep”, per lo tant 16000 cremes eren 4 sobres de
flam “Potax”, per lo tant em vaig preparar amb 400 sobres, mes
una cosa es dir o escriure la xifra 4000 i un altre es veure-la
físicament. La casa Potax em va enviar la meva comanda. Un vagó
ple de sobres”. Amb sort i esforç el vaig vendre tot. llavors
amb l’eufòria d’aquell èxit se’m va ocórrer un altre cosa. Donar
amb cada “cubito” un vale, com entrada a un “Festival de Cuina
Potax”. La casa Potax i va posar, el cuiner que va ser el que va
tenir l’últim Rei Español, un Sr. amb un gran bigoti blanc que
es deia Sr. Vila. Es pare i jo, mà a mà, varem pintar un decorat
molt gran, que deia Potax, creuant els dos Potax, com estaven
els cubitos. El local del “Centre Nacional” que ho ven
programar, es va omplir : Va ser un èxit. El Potax va guanyar a
Texton!
En Paul Mc Carthy, els polítics nord americans l’obliguen a
quedar-se al paral•lel 33 a Corea.
El Anticomunista Pio XII, es elegit.
El meu amic Francisco Porras, em dona la seva representació de
Champagne PINOR, famós per els seus botellins individuals. Mai
ens sortiran els números, doncs ens bevíem tants com en veníem.
L’any 1951, amb jo 17 anys esclata una vaga de tramvia a Barcelona.
Jo desde Igualada no hi puc fer res.
Al meu amic Porras se li acut demanar a un sabater del carrer
Custiol que te un aparador, que li deixi posar un porta-retrat,
a on ell hi dibuixarà un acudit cada setmana. El paper a dalt i
al costat deis “Espumós Pinord”!
Torna al escenari polític amb força en Winston Churchill. A la meva
colla d’amics va allunyar-se en Paco Velazquez, cada dia mes
integrat al “Frente de Juventudes” i jo mes fred a ells. Desde
que vaig tenir varis encàrrecs a la Emissora d’Igualada, com del
cinema, fent critiques films que no havia vist (em conformava en
donar crítiques d’altes periodistes) i fer cada dissabte una
“rondalla imaginaria”, que semblava de veritat.
I la muntanya no la deixava mai. En Paco Velazquez m’acompanyava
sempre que podia, com aquella sortida que vem fer a Rubí, que
només vem anar dos perquè feia un fred a 16º sota cero era la
Candelera del 1951, el 2 de febrer. Em vaig escriure una crònica
interessant.
Els dos dies a la setmana, quan arribava la furgoneta de
“Transportes Levante” per fer el reparto, tenia que anar penjat
a la porta de davant per anar mes ràpid en les meves gestions,
el fred em molestava molt i vaig trobar uns pantalons llargs de
franel•la que me’ls posava sota els pantalons meus que m’anaven
molt bé.
L’any 1952 van passar moltes coses, segur que les mes importants la
O.A.S. a l’Argelia. Aquest succés era molt propers a mi e
importants.
Els afers comercials no van be i la casa de comestibles Magí
Castelltort em van oferir si els volia representar. Li vaig dir
que si podia, es clar junt amb les meves representades que si. I
em van dir que si. Vaig fer un viatge amb una ruta fora
d’Igualada, uns 25 kms. a Santa coloma de Queralt, amb l’autobús,
vaig ser company d’un altre representant. Em pregunta si es el
meu primer viatge comercial. Li contesto que si. Em diu que ja
m’encasaré quan fagi 10 anys com ell. Em vaig fer mes de 40 anys
i sembla que faria 40 anys mes.
Adeu al somni present Faruk, ja ex-rui del Caire. Passava a Itàlia
arruïnat els últims anys de la seva nefasta vida. Un home de
gran corpulència, però que diuen que plorava, quan veia tant
petit el seu membre viril.
La Bridgitte Bardot neix al cine de la mà del seu marit Roger Vadim
en un film que ràpidament serà un gran èxit “Cuando Dios creó la
mujer”
La resta dels meus amics fem una colla “eterogenes” i ens reunim a
la Granja Plà, a on el fill de l’amo en JOE ens té molta
consideració. Era temps de moltes juguesques. En Paco Porras en
guanyava moltes, menjar-se ràpidament un kilo de cigrons cuits.
Fer-se cremades amb cigrons encesos als braços.. jo amb guanyar
una, no tan bestia el dia de Festa Major, quan anàvem tota la
colla cap el camp de futbol a veure el partit de Festa Major i
el entrar al carrer d’Odena hi havia unes obres i en elles un
bidó, casi ple d’aigua, la colla va reunir bastantes pessetes (per
a mi eren 30 o 50) qui es poses a dins vestit. Com feia calor
vaig posar-m’hi jo: Moll, però amb la butxaca plena.
Kim Mititieri i García |