| El meu pare va tornar
sa i estalvi. Per lo que havia sigut, per lo que havia fet (cap
acte de sang) lo millor era possar “terra pel mig”.
Va trobar feina de cap de fàbrica de corretges de la propera
Igualada. A uns 60 kms. Recomanat pel seu amic i anterior amo
Sr. Busqui.
El, el Sr. Busqui, va ser el primer que em va dur en cotxe i jo no
sabia que els cotxes duien frens, i quan vaig veure que un
tramvia es posava en la nostre trajectòria vaig pensar que
chocareim, em vaig posar a cridar.
Un acte molt rar va passar. En aquell temps jo tenia una gosseta
petit, crec negre, que es deia “BETY”. No se si vulguen o no,
però els pares la van deixar a Barcelona. Segur que els meus
plors no van servir de res.
Mes si l’instint de l a”BETY”. Al cap de uns dies ens va trobar a
Igualada. Asombrós! El pare molt content se la va tornar a
quedar. No se que va ser mes tard d’ella. A Igualada vivíem en
una casa molt gran. Almenys a mi m’ho semblava. Recordo que en
el centre tenia una escala molt gran, de dalt va caure un dia un
nen, crec que es deia Moisés, i es va matar. Diuen que es va
obrir el cap. Jo encara m’imagino el seu cervell escampat pel
terra.
Recordo que tenien una habitació gran que el pare hem va fer molt
feliç, al muntar un pessebre. Era monumental. Era gran com tota
l’habitació. Amb serralades de muntanyes, fetes de suro i molsa
i amb un riu de paper de plata que creuava el paisatge. Allà
lluny de tot es veien petits els 3 reis. Cada equis dies, el
pare l’acostava mes fent les mes grans (eren de caper Canson
dibuixats per ell) fins el 6 de Gener, que amb figuretes de debò
arribaven a la cova. El dia 6 de Gener el dia del meu cumpleanys.
Aquesta època de la postguerra, no teníem pa blanc. Menjàvem un pa
que era fet........ i la meva mare i una veïna que es deia,
Clara, es van assabentar que hi havia un lloc que venien pa
blanc. Només hi havia un inconvenient que aquest lloc era
Cervera, estava a 40 kms!!
- No et preocupis, farem autoestop. –Diu que va dir la Clara.
El anar pel camí fet tot a peu. Al arribar a Cervera, ja s’havia
acabar el pa. Només hi havia panets, que llògicament els van
comprar. Al tornar amb els mocadors de farcells plens de panets,
se’ls van equilibrar damunt del cap com si fossin dos
marroquines. Els camions que paraven, els que convidaven no els
mereixia confiança. Van tornar fent els 40 kms. a peu. Ja nostre
família va menjar pa blanc.
Va córrer la veu per Igualada que el meu pare sabia cantar i el van
convidar a anar a un conservatori de música. Allà es van
assabentar que no sabia de solfa i ell director del conservatori
es va brindar a ensenyar-li. Aquí va començar la llarga e
intensa amistat amb el mestre, Juan Just.
No molt mes tard varem anar a viure al pis nou del carrer “Santa
Catalina”, que per nosaltres era nou, però ja havia estat
habitat per altres persones. A uns 15 o 20 minuts, acostumat a
uns 3 minuts de l’altre pis, aquest ens semblava llunyíssim.
De seguida ens varem fer amb tots els veïns. A la planta els amos
Sr. Isidre i la seva esposa Antonieta.
El 1º1ª, nosaltres la família MITITIERI. El 1ª2ª la Soledad, el
marit German Carreras i el seu fill Ramón. Al 3º1ª la Merçè i un
dels meus ídols d’infant el barber ...................., fuster,
electricista, ebenista i pintor de brocha grossa, (abelles).................
i molts altres oficis que segur sabia fer i ara no m’enrecordo.
El 3º2ª, el Pepet i l’Asunción,
els dos encarregats, d’una fàbrica de capces de cartró, que
tenien una nena com jo de 5 o 6 anys un menys que jo, i que en
aquells moments jo m’hi tenia que casar.
Els veïns de la casa de la dreta, encara no sabien qui eren.
Vindran mes tard la família de pintors e inventors, Font.
La casa del costat recordo la Sra. Bordes, molt amable ella, el Sr.
Bordes, un empresari de fruits secs, que era dels pocs que tenia
cotxe en aquell temps. Crec que un familiar seu li feia
d’encarregat i vivia en el pis de l’entresol, casat i amb la
filla mes maca que un es pot imaginar. Rossa, alta, primeta amb
trenes, semblava una d’aquelles princeses que tenen tancades en
un castell. El pis de dalt de tot, la família SABAT. Ell
fabricant de gènere de punt de roba interior, amb dures formoses
filles, molt mes grans que jo, elles de 14 i 16 anus, Rosa i
Merçè. Havien acollits els Sabat, a una familiar seva, que la
Sra. Tenia un nen de mes o menys la meva edat i en que hem vaig
fer íntim amic.
Per l’altre cantó de casa meva, l’acara, tres pisos, el 1º el Pep i
la seva esposa. Al 2º pis els Claramunt, amb el seu fill Josep.
Anys mes endavant tindrien l’Emilio. El Josep, era el “pupes” de
la futura Banda. El 3º pis vivia una Sra. molt rara, que de
vegades la venia a visitar un ne de Barcelona, que ens explicava
coses molt rares per nosaltres, com la República, la revista
lliure (i ensenyava com les feien amb sres. despullades...)
Aquells va esser un any per a mi de molta activitat i coses noves.
Estem al 1944/45.
Kim Mititieri i García |
