| El primer record, el
mes antic: unes faldes llargues negres, sa suposa de la meva
àvia Mercedes, i jo, en quelcom mes de 2 anys (1936) obrint una
consola, cantonera, que guardava una caixa de galetes, que la
meva àvia Mercedes, hem donava cada vegada que anava al seu
petit piset, en el passatge Bori, 8 (crec que era aquest numero)
que mes endavant i vivien els meus tiets estimats, Ramón i
Mundeta (Ramona) amb els seus fills, els meus cosins, Paquita i
Jordi.
Aquella falda negre i les portes d’aquell armari raconer es el
primer record de la meva vida.
Molt mes tard la mare a la porteria (feia de portera) de la
adoberia en la que treballava el pare (Aquí segur que influeix
les fotos que em van fer de petit).
El que si recordo molt clar es la “trastada” que vaig fer a la
mare, suposo tenia 4 anys (1938) quan, fen-la esperar, vaig
sortir l’últim, del “Auxiliar Social” (que havia anat a dinar)
perquè vaig anant llepant tots els plats de confitura dels mes
de cent nens que hi havia en aquell menjador i que de ven segur
ja els havien llepat ells.
Jugant al “palet”, que nosaltres al carrer era com en dèiem (es diu
.............) a pesar que era molt petit, 5 anys, (1939) per
jugar aquest joc que jo el veia molt perillós un miti ha
d’acabar aquest tros.
Amb 6 anys (1940) només podia escoltar, les converses que feien els
grans (10 i 12 anys) i que eren sempre del mateix, que farien
ells si dirigirien la guerra civil que estava transcorrin en
aquells temps. Les paraules, front, boscos, atacs... eren les
mes sentides. Parlaven de política de guerra.
Aquest noi a la plaça de Canam, a uns 60 metros, de on vivia jo,
van construir un campament, de guerra (tenien inclús tendes de
campanya, fetes de paper blau d’embalatge i tenien ,
metralladores!! (fetes ingeniosament de ganxets, iguals que
feien servir per els “tiradors” i els mes agosarats en pistoles,
de fusta, tires de goma i un gruixut filferro, que feien de
palanca per fer-lo servir de gallet.
El joc mes fàcil que jugàvem, era el ......... en amb ossos de
vedella. Ens passàvem les hores jugant, pacíficament a aquest
joc. De la guerra, varies coses m’han quedat gravades. La
primera d’una avioneta solitària, que no va ser detectada i les
alarmes, les sirenes, no van sonar, i la mare i jo anàvem fent
uns encàrrecs caminant, al passar per la plaça Canam i sentim el
soroll del motor de l’avioneta, al mateix temps dels trets que
disparaven. – Mare jo no hem vull morir. Recordo que li deia,
cridant i plorant, quan la meva mare amb un gest de protecció
hem va llançar al terra i em va protegir amb el seu cos. Estaven
atacant un cuartel de guàrdies que hi havia en aquella mateixa
plaça, a uns 25 metres de a on nosaltres passàvem.
L’altre record de guerra va ser joiós. Una camioneta, plena de
soldats sorollosos, i tots de nens corrent darrera, demanant-li
pa. Algun nen sabia que aquell camió era d’intendència. No se
com va ser que jo vaig acabar a un sotano en que ells tenien
l’obrador amb un vol de llet calenta, mullant troços de pa blanc,
que jo ja no m’enrecordava com era. Llàstima que aquell “acte”
tan bo que van tenir amb mi, se convertís en un acte pornogràfic,
al parlar del cos integral de la meva mare.
Va ser en aquest temps (1940) quan un matí que la meva mare ens
estava banyant al safareig del pati de la casa a on vivíem, ni
ella ni jo ens varem adonar que dins l’aigua hi havia un cotxe
de bombers de llauna i com jo es lògic anava descalç, em vaig
fer un profund i sagnant tall al peu. La sant i l’aigua son molt
escandaloses. Això hem van dir al dispensari, de la Rambla del
Poble Nou. Uns punts i fins la pròxima. La mare era clienta
d’aquest dispensari.
Ara va ser acabar-se la guerra, quans uns rumors, no seran bulos?
van dir que havien assaltat dipòsits d’oli. Cap allà va anar la
mare, amb un port de la cuina i efectivament hi havia molta
gent, la majoria, omplint galledes d’oli, i havia que feien mes
d’un viatge, omplien, a casa seva, els safarejos d’oli! La mare
de contenta aquell dia ens va fer “empanadilles rellenes de
mermelada de mermelada de guisantes”. No n’he menjat mai mes.
Els bombers ............ i fer-me amagar sota el llit, mossegant
una fusta a la boca, estan endormiscat, era lo mes corrent. Mes
tard, anar al refugi dret, que per sort era casi davant de casa,
no se si era mes empipador, lo que si se era mes segur.
Que el meu pare havia sigut membre actiu de la FAI. Això ho tinc
ben clar. Per troços de converses que sentia. Secretari d’un
treballadors del Poble Nou? Dirigent d’un casal obrer, del Poble
Nou? Bé tot això poden ser fantasies d’un infant que tenia
llavors 2 o 3 anys.
El que si es cert, el meu pare m’ho va dir de gran, i curiosament a
mi hem va semblar veure’l en una foto, “en una exposició a
Colonia” (ja l’any 1990) portant el tant d’el camarada urruti (segons
conten traït per un dels seus, doncs el tir de mort, li va
entrar per l’espatlla) en un enterrament, multitudinari, que li
van fer a Barcelona. Allà a la plaça Catalunya, està
immortalitzat el meu pare, portant a ombro el seu camarada
d’Urruti.
Anar a veure el meu pare els anys de presoners, (que ell no hi era,
doncs era el cuiner dels oficials Italians, a Premià de Mar, a
Martorell que recordo molt bé que un pagès per no donar a les
tropes franquistes el seu vi, va rebentar les botes de la seva
bodega i el vi blanc corria per les voreres del carrer. Uns
salts i forts (em semblaven a mi) homenots, marxaven el pas,
cantant. “Ja son aquí, ja son aquí, somos los del norte. Por lo
mejor, por lo peor, siempre tenemos humor. El dinero no
queremos, no nos da la gana, no guardéis para mañana lo que
puedas beber hoy. Ja son aquí, ja son aquí...”
Acabava la guerra, que jo dic, passar-la a casa, amb falta
d’aliments, angunies de la mare, per la sort del pare... sempre
angoixada esperant carta del pare... no se lo que es mes fotut
això o la mateixa guerra... i ara vindrà la postguerra...
Kim Mititieri i García |
